30 de setembre 2007

On està el 0,7 % valencià?



Es va dedicar el 0,7 per cent a cooperació al desenvolupament, tal com indicava una publicitat de la Generalitat Valenciana? Aquest vídeo està realitzat per http://www.pobrezacero.org/.

21 de setembre 2007

De la pedagogia que cal per anar a Frankfurt

Joan Pellicer, en la que probablement fou la darrera entrevista i que sortirà a la propera Falzia, deia que si a algú calia que li explicaren què val un arbre i perquè cal conservar-lo, potser no valia la pena. No es tracta tampoc d’això; entenc aquelles paraules, entenc que hi ha coses que són tan evidents que ja haurien d’estar assumides; i que ens puguem sentir esgotats davant les postures il·lògiques de certs personatges. Però hem de continuar fent pedagogia front als qui solament repeteixen, constantment, una mena de psalmòdia, com la gota que acaba foradant la pedra.

Hui ve al Levante-EMV un article de Josep Piera sobre les causes per les quals escriptors gandians van a Frankfurt; sobre perquè una ciutat com Gandia va a Frankfurt. Perquè els escriptors valencians hi participen. Un article clar i ras, que explica i explicita coses que no caldria tornar a contar encara hui. Però ho hem de fer; i m’alegra veure la pedagogia de Piera al diari.


Els diaris encara trauen aquestes notícies amb to sensacionalista; no parle dels diaris que fomenten el secessionisme, sinó que ho fan també aquells denominats progressistes. Recorde, en temps de la facultat, que al Levante-EMV publicaren un titular que deia “Un académico de la RAE afirma que el valenciano es catalán” –d’això fa tan sols uns anys-, quan la vertadera notícia era la celebració d’un congrés sobre la normalització de les llengües minoritàries a Europa.

I, ara, a Gandia també hi ha muntada una certa gresca al voltant de la participació a Frankfurt: hi han contribuït, com no, el PP i, vet per on, Plataforma de Gandia, això és, l’ex PP, desmarcant-se dels seus socis de govern socialistes. Però no passarà res, per damunt està l’estratègia política local.

El PP ha esgrimit, des de la transició, una autonomia lingüística respecte de Catalunya pel que fa a la llengua, una independència –independentistes, ells-, un seccessionisme del català; darrerament, com que ni els tribunals ni l’AVL li donaven la raó, en va adduir una de política, deixant de banda qualsevol raonament de caire filològic. Solament donaven compte d’un nom diferent, sense voler entrar a valorar el seu significat.

Hi ha coses que hem de continuar dient ben alt. No hauria de fer falta a estes altures, però, si cal explicar-les, ho hem de fer. És una poca vergonya que el govern valencià no entre a col·laborar a l’Institut Ramon Llull; que hagen de ser unes ciutats, a títol individual, les qui participen a un esdeveniment com aquest. Hem d’estar en una fira on podem promocionar la literatura catalana, i en català. No hem de pendre por en dir-ho als quatre vents; hem d’estar orgullosos de poder anar-hi. Crec que les actituds dels nostres governants provoquen el riure de tota la romanística però tampoc això fa gràcia, sobretot perquè som nosaltres qui ho patim.

Hem d’explicar també, amb pedagogia si cal, que anem a promocionar els nostres escriptors i la nostra literatura. Que Europa és un bon mercat i un bon expositor i que cal estar-hi. I si la dreta valenciana vol parlar de diners, també podem fer-ho: un únic mercat literari, més rendibilitat, inversions més amortitzades; però, és clar, ells no volen saber res d’aquest negoci, perquè no és el seu. Aquest negoci parla de la construcció d’un País, que no és el seu.

No deixem que guanyen una xicoteta batalla: ells voldrien que solament hi quedara la polèmica; però no, cal parlar SOBRETOT dels llibres i de l'event.

20 de setembre 2007

A qui seguiu el ritme de l'Ecomuseu Vernissa Viu

Ja en parlarem una miqueta més avant. De moment, deixe un fragment de la carta que hem rebut les persones associades del Col·lectiu Vall de Vernissa:

Estimats amics i amigues

ens adrecem a vosaltres per a informar-vos de les activitats que estem desenvolupant, últimament des de l'ecomuseu Vernissa Viu. La setmana que ve participarem a un taller sobre ecomuseus a Itàlia. A octubre, a una jornada sobre custòdia a Menorca.

Tota la informació de les activitats la podeu seguir a www.vernissaviu.org o directament al quadern www.vernissaviu.wordpress.com.


Açò significa que la setmana que ve m'espera una setmana de bòlit, engrescadora i molt interessant.
Per cert, esteu segurs que no us animeu a fer-vos-en socis? Vinga!

18 de setembre 2007

Just abans de llegir



Agafe el llibre, situe el ganivet just on una guillotina haguera fet un tall -si fóra un altre cas, és clar- i el deixe córrer per anar obrint les pàgines. Aquest procediment, de moviments ràpids, he de confessar que m'agrada. Esquince el llibre, deixe que les fulles volen i que descansen, pausades, a les dues bandes.
El poema hi apareix, per fi, lliure i respira, abans de ser de nou esquinçat, aquesta vegada per la mirada.
Algú podria objectar que és defectuós. Però m'és igual; a mi i estic segur que a un munt de persones que s'apropen a la llibreria i es fan amb un exemplar de poesia de 3 i 4.
Ara deixe el ganivet a una banda, just abans de llegir. Els llibres se m'acumulen però això, ara, és un bon símptoma: tinc lectures, propostes que requereixen lectures, altres projectes menys literaris... He agafat ritme i, tot i que setembre és quasi inhàbil, la gana comença a menjar-me. I, abans que ho faça, caldrà que ens mengem el món nosaltres.

13 de setembre 2007

Històries

No sóc cap especialista ni pretenc parèixer-ho en cap cas. Aquest tampoc és el format per a l’assaig erudit. Per això, simplement diré que em fa goig tindre entre les mans la Història de l’Art de la Safor, de la qual encara a penes he començat a llegir el primer capítol. El format és immillorable, equiparable al primer número de la recent estrenada col·lecció “Espais” del CEIC Alfons el Vell. Potser sobten els peus de foto, poc elaborats i sense la propietat de les fotografies. Però no gose jutjar-lo.

Vicent Pellicer (el seu autor) és, a més, d'investigador, un home compromés amb la Safor, cívicament i política. Ha participat en la nostra revista en dos articles, alguns dels quals també queden reflectits al nou volum. Un d'ells parla d'Onofre Trotonda, un frare de Sant Jeroni, arquitecte de l'església del monestir; l'altre fa referència al suara esmentat tòpic del "mudejarisme" a terra nostra, per part dels conqueridors. En ells intenta deixar de banda les repeticions i endinsar-se pel relliscós camí de la innvació; un camí, tot cal dir-ho, superat amb èxit.

Espere i desitge que aquest manual tinga més sort que no la Història de la Safor, de Jesús Alonso, exhaurida i reeditada, però, hui dia, introbable a cap llibreria. Qui anava a dir-li que l’èxit pel treball ben fet i la bona doble acollida portaria el llibre on està hui. Urgeix una nova reedició per tal que nosaltres, els joves, ens puguem apropar a la història valenciana. Aquell és un manual gens farragós i òptim per als estudiants que s’hi inicien; útil per a qualsevol persona de qualsevol edat; i necessari, ja que, fins a la data, no hi havia cap manual que féra un balanç i un passeig íntegre pels nostres indrets més “íntims”, i sense caure en l’error de plantejar fronteres essencialistes. Res havia aparegut des de Camarena amb voluntat divulgadora i globalitzadora que ens parlara de la comarca. Mentre la llegia recorde objectar per a mi mateix que tanta dada interessant requeria d’unes notes al peu que ens remeteren directament a les fonts. Però ara, després de tot allò exposat, considere que cada obra té la seua funció; i l’obra d’Alonso cobreix perfectament la seua. Ja hi ha massa monografies especialitzades i deixades a les prestatgeries, per feixugues.

Potser caldria reescriure alguna línia, amb tanta aportació historiogràfica com hi ha hagut a la Safor; res que no siga mínim. Fins i tot, una publicació amb il·lustracions i una millor edició. Una cosa comparable al darrer volum que ha editat el CEIC, amb l’obra de Pellicer.

Ara tindré poc de temps però tinc ganes d’anar llegint la novetat, ni que siga a estonetes, per desemboirar-me. Fet i fet, em duu a la ment un altre treball, ací al costat meu, que avança amb por però que caldrà segellar i presentar per complir el compromís que un dia vaig donar.

De moment, solament desitge un poc de justícia amb la Història de la Safor i molta sort amb la Història de l’Art comarcal.

12 de setembre 2007

Parlant de paisatges

Us deixe un article que hem publicat, des de la Plataforma pels pobles de la Safor, a Las Provincias hui mateix, en què parlem d'alguns -solament alguns- paradisos perduts a la nostra comarca.

Paradisos perduts.
Aquestes vacances hem aprofitat per passejar tranquil·lament pel terme. Mirar el paisatge i xafar la terra ens fa reflexionar sobre el que som, el que fem i, al capdavall, el que tenim. I de la contemplació, sorgeixen les preguntes.
Què és el que ens passa als valencians, que anem augmentant dia a dia el nostre llistat de paradisos perduts? Sembla que ens falta mesura, arribem a l’excés, i encara més, a l’esgotament final.

11 de setembre 2007

La paret aquesta

Una paret més, sí, com qualsevol altra. Una ferramenta útil de comunicació, sense cap mena de dubtes. Ja tot el món pot saber on és. Entreu-hi, no dic que no em faça goig. Us podeu apropar “a mirar els dibuixos, les guixades i el emmangraments que la decoren”. La paret és, sense cap mena de dubtes, allò més important. Rere no hi ha res que mostrar. De fet, no crec que cap bloc acabe d’ensenyar res de nosaltres mateixos. En transformar el nostre dia a dia en relat, ja només hi ha la ficció del personatge que hem bastit sobre el full; i totes eixes coses que diu la teoria literària.

El que en realitat m'agradaria és que aquest fóra un lloc d'encontre i refexió sobre el nostre entorn més immediat; tot i seguint el lema de "pensa globalment, actua localment".

Potser per tot això hui he canviat una miqueta la idea d’aquest bloc. O potser l’havia anat canviant a poc a poc i encara no me n’havia adonat. No havia concebut aquest grapat de fulls a internet com un mtijà per poder divargar de manera periòdica sinó més bé com un recull d’articles ja publicats. No obstant, hi ha coses que cal apuntar-les i aquest és un bon sistema per tenir informades les persones que estimes, que són a les qui importa allò que dius.

He d’agrair a aquells que li heu pegat una ullada a qualsevol dels articles en el moment previ de la publicació per a fer-hi recomanacions i millores, especialment la gent del Col·lectiu. També, com no, a aquells que m’han enllaçat; que jo sàpiga, Carlos –embolicador de mena (el web està en procés, eh?)-, Lorena i Aitana. També vull llençar una abraçada cap a França, si allà algú està llegint-ho- perquè és per vosaltres que el bloc no romangué restringit. Finalment, a tota la gent que em convenç dia a dia que cal tenir veu –i aquesta és una manera més- dintre del poble i del País.

Fa gràcia que de vegades solem estar més temps ratllant sobre què o perquè escrivim que no dedicant-nos-hi. Però, què voleu, escriure és també una manera de pensar i aclarir-se. Se m’acumula la faena. He d’actualitzar alguna que altra web més, solament per a començar, emprant el temps lliure que quasi no tinc. Per tal de culminar els tòpics blocaires iniciàtics, no promet regularitat però sí, un poc d’atenció.

09 de setembre 2007

El manteniment i els retalls d’última hora

Els nervis anaven creixent a nivell exponencial a mesura que s’apropava el moment de fer el manteniment de les festes del poble, fins que vaig estar allà dalt i solament hi havia les paraules. Com vaig dir allà mateix, solament una cosa em lligava a aquell atril; ni les festes ni l’acte en si, sinó senzillament aquelles xiques que seien darrere meu. Solament el seu desig, amb el cor a la mà, que ho féra; i amb aquesta actitud, què voleu, deixaren el meu cor a la seua disposició.

Cada any, la comanda de fer aquest discurs sol acollir-la alguna persona amb un cert pes i una certa imatge social al municipi, quan no algun personatge més o menys famós. Aquest any, ni que siga en això hem sigut originals. Per això, aquesta els l’havia de tornar. No volia ni contar cap història ni fer-me espés des d’allà dalt; simplement volia tractar i esmentar molt de passada la figura dels joves en les festes patronals. Perquè és un tema proper i que em crema alhora, perquè el patisc i el gaudisc.

Potser un dia diposite els cinc cèntims –o quinze- de discurs que vaig amollar; de moment, m’agradaria parlar del silencis i dels retalls d’última hora. La cosa havia quedat molt llarga i algú l’havia de pagar –i sempre qui no deu-.
Sobre el Centre Excursionista, vam comentar el mèrit i la tasca tenint cura de les nostres muntanyes, que s’inicià, "si voleu, amb una bogeria de joventut”. Crec que em vaig deixar alguna cosa; ja baix, una persona em va retreure no haver anomenat la Cova de les Rates Penades, cosa que em va fer vindre una subtil fiblada, ja que aquesta era una de les pinzellades esborrades l’últim dia. “Des de la cura al Barranc de les Galeries fins a aconseguir dues microreserves de flora i una de fauna, a la cova de les Rates Penades”.

“Enguany el Centre Excursionista ha acomplert vint-i-cinc anys, podríem dir que és una associació jove, tot i que els anys pesen; i, entre els seus membres, ja n’hi ha de nous, disposats a què la flama no s’apague”.

Pel que fa a la banda, “què seria també de la nostra banda sense els seus joves? Sense eixa directiva acabada d’estrenar, per exemple, que té ara i els seus predecessors? Ells han sabut confiar en els més majors perquè hi aporten la seua experiència; però tots sabem que serà l’espenta i la frescor de les noves incorporacions el que li donarà un nou impuls a La Rotovense”.
Un altre motiu per deixar algun fragment fora fou la inseguretat en les dades i dates : “el 1983 els festers tingueren la senzilla, que no simple, ocurrència de dotar el llibret de Dipòsit Legal. A hores d’ara és l’únic que es troba i consta a la Biblioteca Nacional per eixe mateix motiu, junt a les darreres publicacions locals”. Aquesta és una informació que encara he de verificar; per això, si tinc la sort de poder traure-ho a La Falzia, espere poder donar-ne la dada i data exactes.
Imagineu-vos-ho; si ja va resultar llarguet el discurs, com haguera quedat amb els afegits aquests i alguns altres que parlaven sobre l’associacionisme valencià i el seu potencial per a redreçar aquest País. Això potser us ho dese un altre dia; igual que la resta del text. Primer, esperem, heu de cercar-ho a la nostra “veu dels pobles silenciosos”.

Tinc tantes persones a les qui agrair el suport, els ànims, els consells, les paraules d’última hora, l’esguard constant durant l’acte i l’enhorabona final... Hi ha tantes persones, com Albert o Helena, que em donaren pistes sobre punts fonamentals del discurs, que no caben totes ací. Per això, moltes gràcies a totes i tots. Una abraçada ben sincera.
Fotografia de La Rotovense Musical, fent un passacarrer a la poqueta nit.