31 d’octubre 2007

Un conte (?) per a la Valldigna

La literatura, més enllà de la seua tasca d’entreteniment, té moltes altres funcions. La literatura, per exemple, ens commou i aconsegueix transmetre sensacions que no podem expressar amb raonaments més o menys ordenats i pretesament objectius; són qüestions que intuïm i que, com a ciutadans, no arribem a copsar ni a establir, a manera d’informe legitimat, mai.

Us convide a llegir un conte titulat Sàpiens Sàpiens?, que parla de la Valldigna, tot i que podeu posar-li el topònim que us vinga en gana i pensar en el paratge que vulgueu; i que és més que un conte. L’ha escrit Encarna Sant-Celoni, una escriptora vallera i va eixir publicat a “El Quadern” de l’edició valenciana d’El País el 25 d’octubre de 2007. També el podeu trobar a Inforsafor, dintre de la secció de cultura “Safor Blues”.



SÀPIENS SÀPIENS?

A tots els éssers que habiten La Valldigna,
inclosos els humans.
Sóc arqueòloga i vallera, i des del 2027 dirigisc l'excavació d'una cova dels contraforts septentrionals del massís del Montdúver, a 2 km del poble. Vaig pegar a fugir al 2002, fruit del fluix migratori cap al cap i casal a la percaça d'estudis, i, ves per on, ara no deixe d'enyorar-me del que llavors m'engabiava.

Puge al barranc cada dia i a l'acte pose mans a l'obra, perquè la visió de la vall que un dia fou digna, verda i feraç convertida en una massa erma clapada de camps de golf i piscines, i inundada d'asfalt i formigó, em fa bullir la sang. Tot això que hem guanyat!, diran alguns. Ausades!, els respondria: ja no hi ha incendis provocats perquè no queda muntanya; els rius i les séquies són abocadors; els llauradors han mort en l'oblit i els tarongers, de tristesa, i l'aigua de vora mar és una barreja de porquícia amb reminiscències de salobre que no atrau cap banyista.


Ningú, però, no féu cas dels senyals precursors. D'antuvi s'assecaren els ullals i els pous, i en acabant les fonts: les Fontetes de Cantus i el Clot de la Font foren les primeres, seguides de les de la Granata, el Canut, la Sangonera, la Drova, la Puigmola... Tot va començar fa vint anys, amb la instal·lació de les 47 torres d'alta tensió que creuen la vall i la consegüent posada en marxa d'un PAI promogut per la ‘caixa’ del ninotet bicèfal; el cop de gràcia fou la construcció d'un parc temàtic per aprofitar l'esquer cistercenc.



Recorde que sempre que ma tia venia feia que mon pare la dugués pel camí Marenys per comprovar, en persona, que les flors de les piteres –les guardianes de les motes, segons ella– continuaven vetlant perquè l'últim reducte verge del litoral de Tavernes seguís sa i estalvi. Afirmava que tot no estava perdut, que encara hi havia gent que creia en la Valldigna, sense demagògies...


Ma tia m'explicava que als anys 60 la gent estiuava en barraques de puntals i canyes, i que encara es conreava arròs a la Partida, i canyamel... A poc a poc, les barraques deixaren pas a les casetes de rajola i ciment, i aquestes, als edificis de quatre pisos sense ascensor, i als blocs d'apartaments, les urbanitzacions, els gratacels i les aterridores marines. I, quant a les marjals, les dessecaren i terraplenaren per plantar-hi tarongers.
També em contava coses de l'avi, un sentimental que s'estimava la terra amb deliri. Un colp jubilat, mamprenia la bici en clarejar el dia i es dedicava a passejar pel terme: de dilluns a dissabte, a l'horta –al Massalari, al Molló, a la Marina, al Ràfol, al Racó o al Cambro; cada dia a una partida–, a distraure's birbant, refent cavallons o arreplegant llicsons, roselles, endívies i cama-roges, per fer verdura, i el seté dia, als Marenys, a tirar el rall en les fondaladetes a veure si hi queia algun llobarro a més de sargs i corballs, o a fer caragols als muntanyars, entre els tamarius, les punxeres i els lliris de mar. A mitjan matí, feia els honors a l'esmorzar que li havia preparat la dona amb les sobres del sopar, un bon tros de pa i una bóta de vi i, amb el pap ple, prosseguia la faena fins a l'hora de dinar; no li calia rellotge per a saber quan tornar al poble, amb una ullada al sol en tenia prou. Jo també hauria sigut feliç així, però no podré, ni tampoc els meus fills ni els meus néts: com uns inconscients consentits, en menys d'un segle hem malmés el paradís que rebérem en préstec, i la vall trigarà milers d'anys a recuperar-se'n.

[...]


Marge dret del barranc del Bolomor, 05.05 del matí, hora solar, d'un dia qualsevol d'estiu d'un any arreu del tercer període interglacial del Plistocé; o siga: fa poc més poc menys 130.000 anys. Des de la boca de la cavitat, a una altitud de 100 m, la panoràmica és formidable, més encara, espectacular: enfront, els vessants sud-orientals de la serra de les Agulles, amb les altes i frondoses muntanyes de les Creus en primer pla; just al dessota, el cabalós riu Vaca circumdat per la imponent verdor d'una omeda luxuriant, i a la dreta, més enllà dels aiguamolls, l'esclat resplendent de la mar.

Una robusta figura d'extremitats curtes s'alça del rogle de cossos amuntegats en la foscor i, fent tentines, s'acosta a l'entrada de la cova. És una dona, tot i que la indumentària impedeix apreciar-ho a simple vista; una dona alta per al seu sexe i gran, d'uns trenta anys. Té la pell clara, el front estret i inclinat, els ulls blaus i els arcs ciliars pronunciats. No sap què l'ha despertada –a penes és audible: no arriba a ser soroll–, però sap que no és bo.Guaita pertot a la defensiva, tesant els sentits, a la recerca de l'origen de l'intempestiu soroll i, en mirar cap a la dreta, es deté en sec de l'esglai: sobresortint de l'espessa roureda que ocupa els ombrius del barranc i destorbant la visió de la costa argentada, hi ha la causa d'allò que la inquieta; emet una vibració d'intensitat constant que s'apodera del cervell de la bolomorenca i li produeix un intens dolor palpitant que es propaga com un càncer des dels lòbuls temporals. Només sent la vibració, esmussant-li les oïdes, com si una força intangible fes lliscar un guix gegantí per una pissarra; com si un estilet espuntat li trepanàs el crani sense cap anestèsia.


Té por d'apropar-s'hi, tot i que la cosa sembla morta, i per fi, armada amb una destral de mà, fa una ullada als voltants. A l'esquerra, un segon monstre gegant sense cos –mig arbre esquelètic, mig insecte o ocell–, de membres prims del color de la mar abans d'una tempesta entrellaçats com fils d'aranya, li impedeix la vista de les muntanyes que tanquen la idíl·lica vall pel ponent. Desesperada, l'ataca sense vacil·lar i rep una descàrrega elèctrica de voltatge mitjà que la deixa mig atordida. Un reguitzell d'imatges li bombardeja sense misericòrdia els glòbuls oculars i el futur de la Valldigna passa pels seus ulls a la mateixa velocitat que diuen que passa la vida pels nostres abans de morir: impossible d'imaginar.Veu homenets amb metzina a les venes en lloc de sang pegant foc a les muntanyes fins a descarnar-les. Veu aprimar-se el riu fins a gairebé desaparéixer, i ocells sorollosos trencant el cel i esglaiant les estrelles. Veu la costa taponada per fileres de ruscs de diferents alçàries. Veu com farceixen la vall d'innombrables flums negres recorreguts per bonidors eixams multicolors. Veu terratrèmols, gelades, sequeres, incendis, epidèmies, inundacions...
La paüra amorteix una mirada adés desafiant i d'alguna manera pren consciència que està abocada a l'extinció; però el que l'entristeix no és que aquells homenets de front recte i mandíbula prominent en siguen els responsables; l'impacte que el seu cor no pot suportar és sentir, des del futur, el clam agònic de la natura. El pesar li solca el rostre i, amb un crit estentori de pura impotència i ràbia que ensordeix la vall, convoca sense voler les forces primigènies i cau estesa als peus de la torre d'alta tensió. D'ací vora 130.000 anys uns paisans descobriran el fòssil del seu parietal esquerre i el consideraran producte d'una mort fortuïta, sense saber que la causa del traspàs de la neandertal ha estat una fugaç visió del seu futur, el d'ells, no pas el d'ella.
[...]


Un moviment brusc entre blocs rocallosos a la serralada mallorquina provoca una pertorbació que sacseja el fons marí. A la costa dels Tarongers, entre el cap de Cullera i el cap de Sant Antoni, el fosc llunyedar avança cap a la vora i el nivell de l'aigua puja seguint-li el compàs. La mar bull tota la nit com cassola en forn i l'endemà exhibeix la perfecta albaïna que precedeix la maregassa: una bassa d'oli sense ni un bri d'aire que l'avalote sota la metàl·lica negror del cel. D'improvís, de la sobrefaç de la mar emergeix una immensa paret llisa amb tots els colors del verd que comença a ascendir, encrestada, fins a ocupar l'horitzó; que recula com un rinoceront preparant-se per a envestir, i que s'atura un segon per a iniciar la impetuosa càrrega enroscant-se amb una roncor espaordidora que retruny al lluny i fa tremolar les muntanyes. L'ona, finalment, s'estimba amb un brogit eixordador i esclata amb una bellugadissa efervescent que ho nega tot.La mar, quan vol, requesta el que és seu i ho obté, malgrat les xarxes.


Que l'opressora incultura

muiga sota les nostres mans!

25 d’octubre 2007

Pintades o veus

Hi ha una ordenança en este poble que diu, entre altres coses, que no es poden fer pintades; que no es pot cridar pel carrer ni interrompre festivitats amb actes de protesta; ni dir “palabras soeces”. Per cert que la multa és de 30 euros. Poca broma!

Aquestes pintades me les han enviades per correu electrònic, i la veritat és que em sembla un miracle que les hagen pogut fotografiar. A mi m’agrada aquest poble sobretot perquè és el meu. Però, tot i això, no m’agraden moltes coses: entre altres, la falta de llibertat per poder expressar-se, que impel·leix algú a llençar-se contra el mur i dir allò que sent. Algú podrà acusar la persona autora de covardia però, en aquest poble, on hem vist tant de tracte menyspreador i censurador a persones i associacions "no servils" de manera descarada, no m'estranya ni miqueta que la gent s'hi llance.

L’equip de neteja, en un temps rècord, ha fet la seua faena; no siga que algú se senta al·ludit. No siga que ens acostumem a dir-ho, un dia d’estos, en veu alta.

21 d’octubre 2007

Un reconeixement, que no ve mal

Alguna cosa estarem fent bé amb l'ecomuseu, amb tant de recolzament com estem tenint. Al principi fins i tot nosaltres teníem dubtes (i encara els tenim; seríem uns irracionals si no els tinguérem).
Fa una setmana que ens van comunicar oficialment que ens havien concedit el premi Margalló de medi ambient 2007. L'atorga el Centre Excursionista de València, una entitat amb més de 60 anys treballant en la defensa i divulgació del medi ambient. Segons el jurat,
"és el projecte que recull més fidelment l´esperit que la fundació Centre Excursionista i el Premi Margalló ha mantingut des de la seua creació al 2001. És el Projecte que més municipis, més gent i més territori implica a més de la divulgació i la defensa activa del medi ambient".
El premi ens ajudarà a finançar una part d'un catàleg de custòdia, una ferramenta que volem que servisca com a motor per a aconseguir finançament i poder ajudar la gent dels nostres pobles que quasi no pot fer-se càrrec de mantenir els pocs béns culturals (patrimonials i mediambientals) que ens queden. Per tant, més que un guardó a seques és, també, un compromís per a dur-lo endavant. I una espenteta, que mai ve mal, per tal de fer front a la quantitat ingent de faena que no es veu i als entrebancs i disgusts que hem trobat pel camí.

Doncs això, gràcies a totes i tots els qui ens recolzeu i heu cregut en el projecte. Us anime a sumar-vos i a seguir-lo ben de prop.

17 d’octubre 2007

L'autovia i/o l'aigua

És cert que aquest país nostre "no sap ploure", com deia la cançó. Però no es tracta ara de parlar per parlar del temps, millor seria dedicar-se a llegir un bon llibre o callar.
Aquest temporal el que ha vingut a demostrar al nostre entorn més immediat és, per exemple, que aquesta autovia que ens van "clavar" per tot l'escaire és, de més a més, una infrastructura mal acabada. Queda palés a la imatge que ha enviat un amic per correu electrònic:


Un dels carrils de l'autovia està completament inundat (veieu el cotxe?) perquè els qui la planificaren i l'executaren no van preveure vies per deixar passar les aigües d'escorrentia que baixen de la Cuta cap al Vernissa. Segons algun mitjà de comunicació, la crescuda del Vernissa va ocasionar talls de vies però, en aquest cas, és la via la que no deixa passar les aigües per on sempre ho havien fet.

Evidentment, amb aquell argumentari, queda tot preparat per tal que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer execute l'embassament a Benicolet, una pressa de laminació que, suposadament, servirà per contindre les avingudes del Vernissa. A banda d'impedir la circulació d'aquelles espècies que tradicionalment han aprofitat el curs del Vernissa per remuntar el riu, la pressa també impedirà l'aportació de sediments a la desembocadura del Serpis. Una aportació menys, tal com estan les nostres platges...

Un apunt breu sobre l'autovia:
Alguns han arribat a afirmar que el disseny de l'accés al nostre benvolgut poble, amb una rotonda "con lus", és un premi per no haver-se oposat al projecte. Jo tinc dues objeccions a l'afirmació: primer que res, la nostra població no ha votat de manera unànime a favor de l'autovia; grups com el CER s'hi oposaren i feren una campanya pedgògica bastant interessant, de la qual cosa em sent orgullós.

En segon lloc, no vull cap premi per actuar de manera "no-crítica"; si la decisió d'un municipi és recolzar un projecte i la del poble del costat, oposar-s'hi, tots dos continuen éssent -o haurien de continuar éssent-ho- iguals davant l'Administració, cosa que ací no ha ocorregut. I això diu bne poc del concepte de justícia i equanimitat de la nostra benvolguda Generalitat. Però, per la boca mor el peix, què voleu?

Sense entrar en més valoracions, com podeu comprovar; ara per ara, no entre en què parteix la vall en dues meitats sense pensar en la comunicació entre les dues parts; ni en què crea un impacte innecessari en el paisatge i en Ròtova i Llocnou; ni en què ha provocat la destrucció parcial de la vila romana la Sort; ni que no ha contemplat la connexió mitjançant el camí tradicional (una ramal del camí reial) entre Castellonet i Llocnou.
De veritat que no volia parlar-ne tant... I si parlem del temps? De segur que molesta menys a certa gent.

15 d’octubre 2007

L'exposició sobre els vestits dels Borja

No sé exactament com acabe embolicat en estos tràfecs, tot i que no diré que no em fan comboi. Ací hi ha una mostra dels panells de peu que vaig preparar per a l'exposició sobre els Borja i la seua vestimenta, durant la passada Fira i Festes de Gandia al Palau Ducal dels Borja. El text, la documentació i la coordinació van anar a càrrec de Darqueo.

12 d’octubre 2007

Per a Ador, una pedrera sense horitzó

Xavier Ródenas i Jordi Puig, membres de la Plataforma pels pobles de la Safor; publicat a Levante-EMV (12-10-2007) i a Infosafor.



Corrien els anys 80 quan els pocs grups excursionistes que eixien a la muntanya (scouts, centres excursionistes i poc més) solien anar a fer alguna acampadeta a la Font del Sister d’Ador. Era una excursió molt guapeta, ja que es tractava d’eixir d’Ador, que aleshores era un poble valencià, amb una estructura de poble valencià i amb uns carrers i unes cases ben valencianes, i penetraves de sobte en un bosc mediterrani de pi blanc que enigmàticament havia resistit als incendis devastadors dels anys 70; un bosc que no abandonaves ja fins arribar a la mateixa font i al Pla, que un poc més amunt rebia els visitants amb una magnífica vista sobre el racó d’Alfauir. Eren quasi 45 minuts per dins del bosc, sense cap clarot de matollar, amb llesques de bancals abandonats que el bosc havia recuperat per als seus arbres i amb la grata companyia d’un castell musulmà del segle XI, el Castell de Palma… Certament, un conjunt ben singular al nostre malmés país. Bé, la pineda curiosament va esquivar la multitud d’incendis dels anys 80 i primers dels 90, però no va superar el destructiu model territorial que cada dia s’havia anat imposant amb més força a la comarca: el formigó. Així doncs, una primera pedrera, que ja havia començat a rosegar part de la pineda, va veure que el futur li era ben grat i els pins van anar caient davant de les màquines i els explosius, fins al punt extravagant i il·lògic de destruir el magnífic pinar, aïllar la Font del Sister i el seu Pla i sitiar el Castell musulmà com en temps passat… De nou, un país de taifes.
Ara la pedrera no camina en direcció al castell: per fi se n’han adonat que és un BIC, tot i que encara no han caigut en la necessitat de restaurar-lo. Durant molt de temps la pedrera d’Ador ha sigut (és?) també –tot i que il·legalment-, la d’Alfauir, perquè envaïa el seu terme sense permís, i solament la mobilització i denúncia dels veïns ha posat el tema sobre la taula, ja que certes autoritats volien fer la vista grossa –elles en deien negociació-. Ara la pedrera continua el seu camí, no sabem ben bé amb quin horitzó, perquè del tema ningú vol parlar. Continuen les barrinades que molesten; i allà han quedat les falses regeneracions de zones ja explotades (en aquells llocs on han estat executades, perquè hi ha altres zones que no s’han restaurat). Des de la Plataforma pels Pobles volem denunciar l'actual situació, així com la deixadesa de les autoritats que haurien de prendre cartes en l'assumpte.
Hem arribat al 2007, ben fotuts, amb una pedrera increïblement gran, que mai va estar on calia i que ha superat els límits tècnics i racionals; una pedrera que ha destruït un dels pocs pinars mediterranis extensos de la Safor, i que ha minvat un actiu cultural tant important com un castell del segle XI. A això se li diu visió de futur. A això podríem dir-li planificació del territori. O, també, mirar pels nostres fills; o sentir-se un bon valencià i defensar la nostra cultura. Fins i tot, des del punt més egoista, podríem dir-li potenciar el turisme d’interior i generar alternatives econòmiques per al poble. Som un país de cracks: no hi haurà muntanyes pelades? No hi haurà límits racionals? No hi haurà un altre model de país? Un altra forma de créixer? Els cracks pensen que la bassa sempre estarà plena, quins cracks! Molts opinem que estan ben equivocats, els nostres fills rebran una terra plena de finques, polígons i un paisatge de formigó i no hi haurà volta enrere; això sí, allà, a fer punyetes, alguna taifa de pi banc els quedarà per anar a fer el cabra. Quins cracks!, pensen molts veïns i veïnes, mentre els tremola el barandat amb les contínues barrinades de la pedrera.

11 d’octubre 2007

A Frankfurt amb el Curialet

Si el Tirant lo Blanc no haguera existit -cosa que evidentment no desitge, no se'm llanceu al coll-, el seu lloc ara l'ocuparia el Curial e Güelfa, probablement. Els valencians tenim poc d'espai a les nostres prestatgeries per compartir amors i aquesta gran obra sol passar de puntetes fins i tot per les aules; la veritat és que tinc bons records de "Curialet", els migdies a la facultat, en una assignatura que poc després va desaparéixer. Per això mateix us adjunte una notícia d'ahir del Levante-EMV (el suplement de Cultura de l'Avui no el puc pegar ací tot; no hi cap. Aneu-hi).

Per això i perquè, com us deia, cal que de Frankfurt es parle pel que hi és i pel que hem portat a exhirbir-hi -i no tant pels crits i circs que han muntat alguns polítics nostres-. Les fires serveixen per mirar-se un poc el melic, si voleu, i amb la literatura catalana no podia passar quelcom diferent: et mires el que tens, t'ho remires, t'ho mesures... De fet, si no coneixem la nostra literatura, com collons volem encomanar el vici per llegir-la a la resta de mortals?


Una edición francesa del «Curial e Güelfa» ratifica el origen valenciano de su autor
Una de las estrellas del día de hoy en la Feria de Fráncfort será, sin duda, el Tirant lo Blanc, que se presenta esta tarde en sociedad en versión alemana. Pero, a la sombra de la imponente obra de Joanot Martorell, la participación valenciana en el más importante certamen editorial de Europa destaca también por la aparición de la primera edición filológica del Curial e Güelfa en más de setenta años.
Alfons Garcia, Valencia.
Está realizada por el catedrático de la Universitat de València Antoni Ferrando, quien aporta nuevos datos lexicográficos para justificar la tesis de que esta novela de caballerías anónima de mediados del siglo XV es obra de un valenciano.
Curiosamente, la publicación ve la luz de la mano de una editorial francesa (Éditions Anacharsis, de Toulouse), la misma que ha publicado una traducción al francés de la novela con una introducción de Ferrando. Los dos proyectos se enmarcan en los trabajos de recuperación de los clásicos del Institut Virtual de Traduccions (Ivitra) de la Universidad de Alicante y han contado con la colaboración de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) -de la que forma parte también el profesor- y el Instituto Cervantes.
Hasta la publicación actual, el Curial e Güelfa había contado con tres ediciones: la de Rubió i Lluch, de 1901; la de Ramon Aramon i Serra, en tres volúmenes entre 1930 y 1932, y la muy personal de Ramon Miquel i Planas, de 1932. Todas ellas estaban realizadas desde Cataluña y la de Aramon i Serra ha sido la que se ha repetido posteriormente en colecciones numerosas populares y para estudiantes. Sin embargo, la investigación filológica más reciente ha permitido detectar algunos « errores » de Aramon, como el cambio de vocablos originales propios de la zona valenciana por formas barceloninas. Sucede así con « homens », reemplazado por «homes» , o «per a» , que pasa a «per» . Estas alteraciones quedan subsanadas en la última edición, que busca asentar el texto original y profundiza en la línea abierta por estudiosos como Antoni M. Badia i Margarit y Germà Colón sobre el origen valenciano del Curial . Además de las expresiones citadas, refuerza esta hipótesis el uso de formas típicamente valencianas como «aplegar-se» (no utilizada en Cataluña y Baleares), « marjal », «acurtar» (no « escurçar »), « bambolla » o «per a que» (no normativo, en la actualidad). El estudio de Ferrando señala que, estadísticamente, el autor usó el verbo « aplegar » en un 75% de ocasiones y « arribar » en un 25%, un porcentaje superior al que se da en obras tan valencianas como el Tirant lo Blanc l'Espill . Incluso, agrega el profesor, se pueden detectar castellanismos típicos de la Valencia del siglo XV, como « mentira », «sombra » o « forro ».
Estas preferencias lexicográficas, unidas a la aparición de claros italianismos y alguna nota marginal en castellano, llevan a Ferrando a concluir que se trata de una obra confeccionada en Italia (probablemente en la corte del rey Alfons el Magnànim) por un autor valenciano y que el texto más antiguo conocido -descubierto en el siglo XIX- es producto de un copista de Aragón.
Antoni Ferrando, que hoy estará en Fráncfort junto al autor de la traducción al francés (Jean-Marie Barberà, originario de la Safor), subrayó ayer a Levante-EMV que lo fundamental es «superar la fase de 75 años de repetición de tópicos y abrir la obra a las aportaciones de los jóvenes investigadores» . Con este fin se prepara ya un encuentro internacional sobre la novela para el próximo mes de enero.
Por su parte, ayer, los escritores Pere Gimferrer, Carme Riera y Joan Francesc Mira realizaban en la Feriana introspección en busca de sus propias raíces literarias . Mira juntando sus propios orígenes con los de la tradición catalana, aludió a la tradición medieval y a Ramón Llull. Según Mira, el peso específico de la tradición catalana sólo se puede comparar al de la alemana, al de la francesa y tal vez al de la italiana.


I ja que ens hem posat, com no, el conte/discurs de Quim Monzó. Veieu-lo a Vilaweb.

10 d’octubre 2007

Us en veniu a Itàlia?

L’ECOMUSEU VERNISSA VIU organitza un intercanvi de joves interessats en ecomuseus amb Itàlia: Vall de Vernissa- Dolomita.

Evidentment, hi ha algunes condicions:

- L’edat de participació serà entre 18 i 30 anys, tot i que això és negociable.
- Les prioritats de selecció seran, per aquest ordre: els socis del Col·lectiu Vall de Vernissa i del Centre Excursionista de Ròtova, qualsevol veí de la Vall del Vernissa i finalment qualsevol veí de la comarca de la Safor.
- Tindrà un preu total de 325 €/ persona, que inclourà tots els menjars, el viatge amb avió, l’estada a un alberg de la vall i les visites guiades (s’intentarà abaratar el preu; ara per ara és orientatiu).
- Es realitzarà entre els dies 25 de març i 2 d’abril de 2008.
- La data límit per inscriure’s serà el 15 de novembre.

Si voleu més informació, entreu al Quadern de l'ecomuseu Vernissa Viu. Se'n veniu a Itàlia?

09 d’octubre 2007

Festa, faena...


Aquest “cap de setmana”, entre setmana, ha estat una mescla de festa i reivindicació; però també ho ha sigut pel que fa als estils musicals: si dilluns per la nit hi érem al Beniarock, dimarts hem pogut –per fi, ben a prop- escoltar la Rondalla Agredolç (als poblets menuts -Llocnou- també hi ha 9 doctubre, i cal que s'hi celebre). D’ells (de la rondalla) m’agradaria parlar de manera tranquil·la en un altre moment. Ara toca parlar dels “Scak al rei”.

Veu: Toni. Baix: Arnau. Guitarra: Isaac i Naxo. Bateria: Miquel. Trompeta: Ferminet. Trombó: Joan. Saxo: Txus i Edgar. Scak al rei, perdoneu que tornem sobre el tema. Està bé que, ja que tenim unes imatges en condicions, les puguem compartir des d’ací.

Ho mirem com mirem: per davant...


Per darrere...


O pel costat...

I què seria de l’Scak al rei sense els seus incondicionals? Ells –nosaltres- també agraeixen les vostres dedicatòries, sobretot si van cap a La Rotovense Musical.


Es presenten amb “una mescla de Ska Punk i amb alguna cançò tirant a Hardcore”. “Tenen 8 cançons pròpies i amb elles volen fer una maqueta per a donar-nos-les a conéixer. Les seues cançons estan acompanyades per unes lletres força crítiques, contra la corrupció que es viu aci al País Valencià”. Aquest país no va bé, és el que pensem. Però això que nosaltres percebem ho hem de saber transmetre.
És cert: fa goig, com ja he dit, que els nostres joves estiguen per la tasca. Ara cal que sumem esforços TOTS i TOTES; i, per suposat, no podem –ho sentim- deixar que ningú es jubile abans d’hora. Aquest país té una salut delicada i, a sobre, a les nostres administracions, sovint,

“ningu fa res, ningu fa res, ningu fa res,
i en treballen més de cent, ningu fa res, ningu fa res,
ningu fa res, pero tots feliços i contents”.


Ells hi posen el seu granet d’arena. Molt bona -aprofitant l'avinentesa- la seua posada en escena de l’Estaca. Ara cal que tots i totes ens hi posem, també (a estirar-ne).

08 d’octubre 2007

Formació, diversió, compromís...

No donem abast, i això és un bon senyal, per assistir a tots els actes organitzats arreu de la comarca. Amb motiu del 9 d'octubre, a la Safor l'activitat bull. Evidentment, allò més significatiu era el Correllengua. No hem pogut anar a totes bandes, perquè tenim un únic cos. Com ens explica l'Aitana, el Correllengua de Gandia fou un èxit, a pesar dels intents de saboteig que tots els anys es repeteixen; no hem de caure en les seues provocacions.

Així i tot, aquest cap de setmana ha estat tranquil; un cap de setmana de reflexió i formació, tot i que no menys de diversió. He pogut compartir unes jornades de formació a Piles, amb el BEA, el sindicat d'estudiants més veterà de la Universitat de València. Com cada any, entra nova gent, es renoven càrrecs, hi ha noves necessitats...; per tot això, cal posar l'organització al dia i perfilar el nou curs escolar. Allà es va fer palés una manera d'entendre el treball de manera positiva i amb un esperit de servei als estudiants; allà es van abordar temes com la reforma de Bolonya de manera rigorosa -cosa que falta fa-, es van perfilar les formes d'organització, es va parlar sobre l'associacionisme i es van plantejar estratègies d'actuació, com no. El BEA (també ITACA, que no se m'enfaden) és un sindicat d'esquerres i nacionalista que treballa des de fa molt de temps per fer de la nostra universitat un espai de debat, llibertat i qualitat. Però, a més de tot això, és una gran família, un grup d'amics sempre obert que creu en el seu treball, des de la garantia de la seua independència.


Dissabte per la nit vam poder apropar-nos a Rafelcofer per veure Bajoqueta Rock i diumenge vam completar el cap de setmana amb Xavi Castillo, seguts de mala manera entre un auditori ple de gom a gom.
Si tot va bé, esta nit ens aproparem a veure Scak al rei, un grup de joves d'Almiserà, Ròtova i Llocnou de Sant Jeroni, tot i que a ells els agrada dir que també són de Castellonet. Ja he sentit algunes de les seues cançons, bastides sobre la crítica d'un país que volen millor, sense tanta hipocresia. La veritat és que escoltar-los, més enllà de la seua música, provoca il·lusió: les seues actuacions també signifiquen que cada vegada més gent jove creu en el futur d'un país sense especulació, valencià, lliure i sense complexos. I això ja és tota una lliçó, ara que ve el 9 d'octubre. A veure com sonen esta nit.

03 d’octubre 2007

L’ecomuseu com a fi i com a camí

“Al principi dels temps” solament hi eren l’entorn del monestir de Sant Jeroni, el mateix cenobi, l’autovia que ens travessava pel mig, la planta de fem, etc. Aquests eren els motius de les nostres primeres reivindicacions com a ciutadans aïllats, simplement organitzats. Un primer salt important fou el de reunir forces i unir sinèrgies al voltant de cinc pobles que formen part d’una comarca molt més gran, la Safor. El trànsit de reivindicació puntual cap a quelcom de territorial era important i venia condicionat, en certa manera, per actuacions de caire destructiu que també acceleraven el seu ritme (ací podeu llegir PAIs, macrourbanitzacions, etc.). La cada vegada més formada xàrcia d’entitats socioculturals del nostre país veu –o ha d’acabar de veure- el pas gegant que suposa anar més enllà de la reivindicació estricta; és el pas entre parlar i actuar; entre desitjar i involucrar-se en la pròpia realitat. Tots hem de ser crítics i consegüents amb les nostres idees; i intentar posar-les en pràctica. I crec que a la nostra comarca –una miqueta d’autocomplaença mai ve mal- estan donant-se aquests passos.



Des del Col·lectiu Vall de Vernissa vam redactar un projecte denominat “Ecomuseu Vernissa Viu”, per a l’interior de la Safor, i ens hi vam posar; i aviat vam tenir resultats positius en matèria de finançament (l’Obra Social la Caixa i diverses empreses ja ens donen recolzament), reunions amb els cinc ajuntaments, amb les universitats (UV i UPV), amb altres entitats de la comarca (CEIC Alfons el Vell, GEMAS, CER, etc.)... L’ecomuseu és un museu obert, basat en un pacte en el qual una comunitat es fa càrrec d’un territori (Maggi, 2002). Però és quelcom més, evidentment. L’ecomuseu es presenta com un model de gestió del territori, de control de l’acció pública, del rescat de la utilitat social i de reclam de la transparència en els processos de decisió. És, si fa no fa, una figura que contempla la governança, la participació de tot l’entramat social local en el seu desenvolupament.

La creativitat suposa un pas de qualitat en les actituds per fer-se càrrec de situacions complicades per al nostre territori. Però aquesta ha de ser una creativitat coral, duta a terme pels habitants sobre el seu paisatge. De nou, el pacte de la gent amb el seu paisatge. I amb les innovacions paisatgístiques; què en fem? És un interessant debat sobre si el poble pot ser creatiu o aquest tret és exclusiu de l’arquitecte; sobre l’existència de la “creativitat coral”. El que resulta evident és que si l’ecomuseu vol donar compte del que som també han de formar part d’aquest les noves aportacions al paisatge. Per a bé o per a mal, ens ajudaran a entendre el paisatge actual.

Acabem de participar en una trobada sobre ecomuseus a Casentino (Itàlia); aviat entrarem a formar part de la xarxa europea i hi ha programades activitats conjuntes, intercanvis de formació per als nostres joves, etc. Allà mateix nosaltres plantejàrem les dificultats amb què es troba una figura com l’ecomuseu en un espai de forta competitivitat econòmica, com és la nostra comarca. Evidentment, hi ha passos inajornables que cal assumir: la formació i el plantejament amb rigorositat d’alternatives de desenvolupament; la seua presentació de manera atractiva, sense dramatismes; la necessitat d’involucrar també agents externs al nostre territori; i la consecució d’una legitimitat, que hem de treballar entre els habitants i les autoritats locals. I la involucració de tots els ens del territori, on també entra el sector empresarial, que ha d’assumir tard o d’hora una certa responsabilitat social.

Ara, sadolls de teoria i de veure bones pràctiques arreu d’Europa, ens toca intentar posar-ho en pràctica a nosaltres. De vegades, segons es va dir a la trobada, és més important dur a terme el projecte que aquest en si mateix; és més important el camí que el resultat i la seua longevitat. Decidir donar el pas d’iniciar un trajecte així suposa assumir també el repte d’impulsar una participació real que no es limite a votar cada quatre anys, per exemple. Estem segurs que no serà un camí fàcil; que no podrà ser fet si no el fem entre tots i totes. Però del que estem més segurs és que aquest és el millor model que podem elegir si volem viure de la manera més sostenible possible i en una democràcia d’avantguarda.

(Publicat a Levante-EMV, 6-10-2007)

Un article sobre els riuraus, a Levante-EMV

Barraques valentines i riuraus valencians
LLUÍS FORNÉS*. En l´associació Riuraus Vius estem contents perquè el Consell Valencià de Cultura s´ha preocupat, i pronunciat, per l´arquitectura industrial valenciana més representativa [Levante-EMV, 2-10-07]. I ho celebrem. Ja era hora!

Els poemes que Teodor Llorente va dedicar a la barraca són considerats -no sé si acusats-de poesia pairalista, que és aquella que canta coses del camp o pertanyents a la casa pairal, del paire, paraula occitana. Poesia estàtica i no compromesa.

Algú ha volgut explicar que la barraca és la casa rural de l´Horta com el riurau és la casa rural característica de la Marina Alta. I no és així. La barraca sí que és la casa rural característica de l´Horta, en els segles passats. Don Teodoro i els seus epígons eren feliços cantant les meravelles de la barraqueta i el dolç paissatge que l´envoltava ple de placidesa i encant natural.


En canvi, el riurau és el símbol més característic de l´arquitectura industrial del segle XIX, del dinamisme, del canvi dràstic de vida de tota la comunitat de la Marina Alta i també de bona part de la valenciana en general, com ho proven, encara hui, els diversos riuraus, subsidiaris de l´activitat industrial de la Marina Alta, que perviuen en altres comarques valencianes: la Safor, l´Horta Nord... El riurau simbolitza l´arravatament creatiu dels pioners industrialitzadors que van saber arrossegar les capes populars de la comarca i, com he dit, de bona part del país, en la tranformació del raïm de moscatell en pansa, un producte que es va exportar a mig món, especialment en el segle XIX i part del XX. És, per tant, interclassista: les classes populars van ajudar el procés industrialitzador que comandava la burgesia, se´n van aprofitar conjuntament, i van dur l´economia a taxes de productivitat altíssimes, i, per tant, de benestar. El procés va impulsar també la creació de cooperatives on s´ajuntaven productors grans i menuts, pero sobretot, els llauradors menuts que necessitaven completar el treball conjuntament, posem per cas, per a accedir a una estufa assecadora, que les cases benestants podien permetre´s tindre en la pròpia finca, o per accedir a les màquines seleccionadores del tamany del producte, etc.

La dolça barraqueta valentina, llar humil, és l´exponent de la tranquil.litat de l´Horta i la seua plàcida vida noucentista d´economia domèstica. El riurau, en canvi, és el símbol del bot estructural extraordinari que fa canviar la mentalitat que genera la industrialització de la pansa que llança al món els hòmens més intrèpids a buscar nous mercats i a obrir noves vies d´expansió de l´economia valenciana. La barraca és valentina, sense projecció més allà de l´Horta, mentre que el riurau es troba escampat, encara hui, per bona part de la geografia valenciana des de la Marina a l´Horta Nord, segons les dades parcials que es tenen fins ara.La popular barraca, representant de les classes humil valentines, que algú havia pretés que fóra el símbol de la valenciania, ha desaparegut pràcticament de tots els racons de l´Horta, sense que la valenciania haja fet res per evitar-ho. Davant del canvi d´una barraqueta pollosa per un gratacels que ha produït euros flamants, la valenciania ha callat i s´ha guardat el sentiment patriòtic a la bojaca. No han sabut fer compatible el progrés i la perservació d´un bé tradicional. I es podia fer fàcilment, pero?
El riurau, símbol del progrés de les classes mamprenedores, de la industrialització, de la col.laboració interclassista, del triomf de l´economia moderna, de la iniciativa i el risc del mercat, del dinamisme productor, de la potència creadora i expansiva no correrà la mateixa sort que la pobra barraca. Les classes dirigents actuals, la burgesia, els industrials, no poden permetre´s el luxe de destruir la pròpia història, els precedents, el símbol més proper de la dinàmica industrialitzadora actual. El Consell Valencià de Cultura ja ha parlat. I les iniciatives populars estaran al costat, donant suport a qualsevol intent de recuperar, restaurar i donar vida a tots els riuraus valencians que encara estan orgullosament en peu. Per dir-ho ràpidament: encara que sembla que s´assemblen, el riurau i la barraca tenen poques coses en comú, si és que en tenen alguna.

*Riuraus Vius [riurausvius@hotmail.com]
A la fotografia, riurau del Roig, a Ròtova.

02 d’octubre 2007

La nostra empremta ecològica

Ja fa un temps que vaig rebre un correu electrònic que m'animava a calcular la meua empremta ecològica, que es tradueix en anaitzar, pam dalt pam baix -açò no és exacte-, el consum de recursos del planeta que necessitem per viure. Ara una amiga me l'ha tornat a enviar i he fet la prova.

La meua empremta, si els càlculs no em fallen, és de 2.9. En comparació, diuen els resultats, "l'empremta ecològica promèdia a l'estat espanyol és de 4,7 hectàrees globals. Al món sencer existeixen 1,8 d'àrea biològicament productiva per a hectàrees globals per a cada persona".

Allò més alarmant, hi ha gent que en diria "curiós", és que "si tots els habitants del món viviren com vosté necessitaríem 1,6 planetes". No tenim prou amb el que tenim. Sincerament, creia que el meu consum era més o menys adequat. O siga, que anem per faeneta, que n'hi ha molta que fer. Molta de quotidiana. Viatges més controlats i consum energètic més raonable.
Us animeu a provar vosaltres? Per a qui desitgeu fer el test, que és en castellà, heu d'anar al següent enllaç: http://www.earthday.net/footprint/index_reset.asp?pid=8563653832546602

Qui ho organitza:
"Earth Day Network és l'organisme no lucratiu de les activitats mundials del dia de la terra.
Redefining Progress és una organiztació no lucrativa, independent de l'ordre públic situada a Oakland, California".