22 de febrer 2007

Mentides paisatgístiques i turisme crític

(InfoSafor)
Ara que acaba la prestigiosa FITUR i un cop han conclòs les V Jornades de Turisme d’Interior, no seria dolent analitzar el paper cutxé que hem acumulat en carpetes i bosses. Mentre fullegem tríptics i revistes que s’esforcen per mostrar l’encant del nostre país, sempre arribem a la mateixa conclusió: ens hi trobem als indrets més singulars de tot el territori. Cada poble pot arribar-hi (o pot no deixar de ser-ho) i, afortunadament, a pesar d’unes característiques palesament comunes entre alguns, cada espai geogràfic –més enllà de les fites municipals- pot cercar béns i belleses peculiars i transcendents.
En la lectura de tots aquests productes, ens podem trobar casos curiosos, com els de fullets i calendaris amb unes vistes panoràmiques caducades, perquè no es vegen les protuberàncies urbanístiques ni les fredes naus de polígons ‘ecològics’. Se’ns fa urgent ‘emmarcar’ el paisatge: no per entendre’l sinó per amagar-lo.
Ens agradaria pensar que totes eixes mostres als tríptics i postals, a banda d’una impostura, són un símptoma de penediment. Però no, res més allunyat de la realitat: es tracta de vendre, encara que allò que es ven no corresponga amb la realitat; tot és qüestió de màrqueting.
A dia de hui, aquells qui fomenten un turisme sostenible amb més èmfasi solen tenir alguna macrourbanització en projecte. I molt probablement, la financiació d’aquelles iniciatives ‘sostenibles’ prové d’aquestes darreres. Si férem un estudi estadístic de la utilització d’aquest terme tan gastat (el de “sostenible”), probablement ens adonaríem que s’usa més quan parlem d’una macrourbanització que d’un paisatge ‘verge’ o conreat; quan es creen espais predissenyats, clonats els uns als altres, amb les recialles d’un ‘antic’ paisatge únic, i destruït precisament per tal de poder construir el nou producte. Més enllà de la discussió conceptual, tan de boga hui dia, aquest terme s’ha integrat perfectament en una part de l’eslògan publicitari de promotors i alcaldes seduïts.
Macrohotels amb àrees residencials davant la platja de l’Ahuir o urbanitzacions amb vistes a Sant Jeroni o a qualsevol “bello paraje natural”, no cal ni dir-ho, són mentides paisatgístiques –o fal·làcies, a seques- que se sustenten tant per qui les construeix com per qui decideix empassar-se-les. No perquè el resultat no siga un paisatge sinó perquè el venem amb l’esquer de l’atractiu que hem destruït.
En el món en què hom propugna una especialització per tal de poder ser competitius, optem per la còpia i la clonació d’un projecte no-turisme-sinó-construcció que consisteix a vendre uns determinats bungalows en compte de fomentar l’exclusivitat que ens ofereixen els nostres castells, els molins hidràulics, els trapigs, els riuraus, els jaciments que ens relaten qui ha viscut a aquesta terra, les esglésies, els monestirs, les ermites, els passeigs per senders habilitats, els paisatges que han caracteritzat la història dels nostres pobles... Però potser el que esperem és rehabilitar-ho tot, com una mena d’illa, amb els beneficis del proper PAI.
Ara per ara, això, i molt més, ens pot suggerir la lectura de les incipients i tímides publicacions de tipus turístic; unes publicacions que, d’altra banda, donen peu a pensar que, això del turisme alternatiu, cultural, rural... els municipis no s’ho acaben de creure; però, en fi, si està de moda i n’hi ha subvencions...
Com en qualsevol camp, hem d’aprendre a ser rigorosos: ens hem d’avessar a crear productes amb una mica d’esperit crític i a deixar d’emmarcar paratges a les redones de la carretera, a fer posats impossibles i trencar-nos la cintura per tal d’oferir una fotografia ‘neta d’impactes’. I, si de debò volem lluir el millor dels nostres pobles a les guies, primer –abans d’editar res- caldrà conserva-ho i planificar-ne un ús responsable.
Crec que no és balder proposar llegir els pamflets que ens arriben a les mans amb uns altres ulls; advertir si el que anunciem a les guies ho podran trobar els futurs turistes, per exemple. Si practicàrem, en definitiva, un turisme crític i precís, i el resultat fóra satisfactori, podríem començar a parlar de la bona salut del sector. I és que es tracta de combinar la capacitat d’atracció i la correspondència amb la realitat. Sobretot si no volem crear un nou perfil de turista –el frustrat- i uns veïns sadolls amb la propaganda que nosaltres mateixos hem editat.

21 de febrer 2007

Entrevista a Punto-Ràdio: presentació del núm. 8 de La Falzia


Aquest és l'enllaç d'una entrevista que ens van fer per tal de presentar el núm. 8 de la revista La Falzia, la veu dels pobles silenciosos. La veritat és que allò de la "la veu" sona un tant pretensiós (no ho és, almenys no ho pretén ser); i allò dels pobles silenciosos...

No em faig responsable de les botiges... : Punxeu ací.

12 de febrer 2007

Vernissa Golf: del silenci als fets

(Junt a Xavier Ródenas, Roger Cremades, Christelle Enguix, Paco Sastre, Miquel Camarena, Voro Juan (PLATAFORMA PELS POBLES DE LA SAFOR. L'Avanç, Las Provincias, Plataforma pels pobles de la Safor, Levante-EMV)

Com quan dorms tranquil·lament i et desperten amb un bon tro, a Alfauir l’Ajuntament ha decidit que dijous hi ha festa de nou. Però ara les coses són distintes: ja han passat una mica si voleu aquelles presses dels alcaldes de fer-se la foto junt a un plànol, de presentar els PAI com si es tractara del nou estadi del València C.F. Ara detectem una nova tendència: la de passar desapercebuts, la de no ser notícia, i continuar foradant, com la gota fa amb la pedra del nostre territori. Va passar, si ho recordeu, amb Palma. I ara, com no, amb Alfauir. Ha aprés molt aquest darrer ajuntament d’aquell primer. I és que el “roce” fa el carinyo i fa goig això del terme veí.

Recorde perfectament el dia en què l’alcaldessa ens va reunir a tots per a soterrar el municipi i per aprovar un PAI que li pegava la volta; aquell dia, els veïns d’Alfauir, Ròtova i de la resta de la comarca la vam acompanyar amb ciris. El taüt, això és, tota la paperassa, es va quedar sobre la taula. I l’alcaldessa, amb cara de pocs amics perquè li havien parat la celebració de l’òbit.

Com que l’ésser humà no sol ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra quan hi ha diners pel mig, l’alcaldessa es degué prometre no tornar a fer soroll i anar fent camí sense que ningú s’enterara. Veïns i oposició s’han sorprés estos mesos perquè no sabien en quin punt estaven respecte a l’ordenació del seu municipi. Perquè la por a informar i el silenci han sigut les banderes que penjaven del balcó de l’Ajuntament.

Però, ves per on, que ha despertat el projecte. No sabem massa ben bé com. Hi ha un concert previ aprovat; suposem que en base a la nova reglamentació urbanística. I dijous 15 hi ha plenari per a aprovar el projecte Vernissa Golf. A les 12:30 h, per si de cas algun treballador amb horari de funcionari volguera anar a protestar.

Aquest projecte el volgueren aprovar a presses i correres el darrer dia de vigència de la LRAU, a les 20:00 h., amb una certa nocturnitat –amb fred i amb pluja, què li farem-, i finalment fou aturat per adaptar-lo a la nova normativa. Ara volen aprovar “el informe jurídico sobre alegaciones al Programa de Actuación Integrada”, una contestació –que no diu res- a unes al·legacions fetes per a un projecte caducat, redactat amb una legislació passada.

No sabem si el projecte és millor o pitjor que l’anterior; solament hi ha silenci. Ja sabem la seua resposta: que tot anirà avant. Esperem la contestació però ja la sabem, tot i que no hi ha res nou ni cap període per comprovar què hi ha de nou.

El mateix dia, tindrà lloc, per acabar el programa de festeig, “aprovación, si procede de la homologación y plan parcial” i, per finalitzar, just abans de la revetla, “adopción de acuerdos que procedan en ejecución de los acuerdos que se adopten en el anterior punto del orden del día”.
O siga, que tot lligat i ben lligat; i no sabem si també adjudicaran el projecte: com veuen, ni l’enunciat de la convocatòria és precís. Han decidit fer festa i s’han deixat les comissions pel camí. Sembla que desitgen que les festes s’acaben aviat, almenys abans de les properes eleccions. Saben vostés perquè? Si tenen cap dubte, mitja hora abans del plenari esteu convocats perquè us ho resolguen: és tota la transparència que han pogut oferir.
(A la fotografia: primera versió del projecte Vernissa Golf, a finals de 2004, quan ni tan sols la urbanització envoltava el poble).

06 de febrer 2007

Amic Joan, company d’estimes i compromisos


Cada racó del país, cada sender, cada marge, cada espàrrec... ens retornen, per força, les paraules de Pellicer, que un dia passà per davant de tots ells, en begué l’essència i ho tranformà en poesia i estima.

Observant la flora pels camins de la Vall de Gallinera, representava l’escalafó de savis més important. Els savis locals, els únics que coneixen de debó la terra que trepitgen. No obstant, ell era la suma de tots i cadascun dels savis i erudits de tots els nostres pobles: els escoltava atentament, amb la llibreta o amb la gravadora, en prenia notes, n’aprenia.

Dels pastors, en treia els remeis; de les persones més majors, les paraules atorgades al medi; dels caçadors, l’estima i el coneixement dels racons de les nostres muntanyes; i de la gent jove, l’energia, que transformava en constant treball i, així, superava qualsevol erupció espontània però voluble, tan pròpia de les noves generacions.

La seua tasca intel·lectual i amatòria envers el patrimoni natural anava acompanyada, necessariàment, d’un compromís; un compromís cap al “simulacre de medi natural” que ens resta a la Safor, com havia encertat a dir feia mesos a la televisió comarcal. Pellicer es preguntava per l’existència de la marjal, per la preservació de les poques planures no construïdes i pel perill de la muntanya propera.
Els seus mots i raonaments els han seguit un munt de gent; les associacions li demanaven consells i xarrades; els excursionistes fruïen del passeig per vells camins. Les seues diapositives ens van il·luminar a tots. La seva guspira ens obrí un camí que de bon grat vam seguir.
Amb Pellicer, ha mort una munió de pastors, ramaders, ferrers, observadors d’aus, llauradors, etc., amb tot el saber enciclopèdic que representen, un munt de persones valuoses que li havien encomanat el saber ancestral i vuscut. Però, amb tot, ens queda la seua obra, que cal que siga tractada justament; ens ressonen les paraules amb aquella fonètica particular valenciana. Assaborim encara la seua combinació; les classes de toponímia i de cultura clàssica.
Amic Joan, hem perdut un home genuí, autèntic, que no estem disposats a oblidar. De moment, ens resta donar-te les gràcies per haver-nos permés ser companys de travessia; i de compromís.

Tot seguit, un article col·lectiu, en el qual també es contenen algunes paraules d'aquest article: