23 d’octubre 2008

M. Josep i l'optimisme com a bandera


Parle d'optimisme i no em referisc a emprar-lo com un escut que no ens deixe veure avant. No és un cant happy flower. Clar que no! I tampoc parle de temeritat. Però sí de deixar de banda certs complexos de l'esquerra i, amb el seu permís, de l'ecologisme; cal ser durs i crítics però també propers i pedagògics. Parle de baixar de la torre i ser més propers. D'observar les iniciatives fantàstiques que som capaços de dur endavant; i -amb més mèrit- sense l'ajuda d'un govern que mira a un altre costat. I a la fi saber fer arribar totes eixes coses a la gent, sentint-nos forts, com una vertadera alternativa al cartró pedra actual, que tan llueix.

Parle, és clar, de parlar, tots amb tots: els qui volem un país més verd, més d'esquerres, més nostre. Perquè al remat, en les topades d'uns amb altres -salvadors, tots- ens l'estem deixant de banda, el país.

Però, per això, cal també més rigorositat, idees més estudiades, més ben presentades; ser més competitius que la resta de propostes -substituiu la parauleta per la que us abellisca; això de la competitivitat ens sona a negatiu, i no n'aspirem-; cal mesurar els esforços i ser incisius quan podem ser-ho, de manera planificada.

Aquestes són algunes de les reflexions extretes de les conclusions de la xarrada de Maria Josep Picó, el passat divendres a Gandia; i ella venia a parlar solament de medi ambient i comunicació. Solament, eh!; però parlar d'aquest tàndem suposa, en aquest país, planejar per dos dels eixos bàsics per construir una democràcia transparent i un país vertebrat: això és, recuperar el país. Crec que les seues paraules les podem extrapolar per a molts temes i ens poden servir a moltes persones, cadascú en la seua parcel·la de treball.

(A les persones que ens ajuden a construir, a actuar localment, per intentar tenir un trocet de món més habitable).

21 d’octubre 2008

Aportació lexicogràfica local

Riurau: subst. m. Butlletí d'informació municipal de Ròtova, generalment bimestral, finançat amb els diners de tots i on es publiquen les coses d'uns pocs. Cal que s'abstinguen d'enviar col·laboracions les persones no vinculades amb el partit al govern.  

I la idea del butlletí no em desagrada.  Estan bé algunes seccions i notícies, que no tot ha de ser dolent. M'agrada veure el costat positiu de les coses però fallen les formes, com en tants altres aspectes de la vida municipal. Us deixe el darrer exemplar per a la vostra consulta. Almenys ara en tenim accés a través del web de l'Ajuntament.

20 d’octubre 2008

Per una societat sostenible


Fa un temps que va marxar a treballar a les illes però quan torna ens contagia encara d'idees i energia, com quan endollàvem per la comarca i ens trencàvem el cap pensant de quina manera podíem aportar coses positives.
Ara, supose que desficiós de romandre en la distància i perquè açò d'Internet ajuda, ha decidit obrir un espai web per tal de "difondre el concepte de desenvolupament sostenible i crear opinió al voltant de temes d'actualitat que tinguen a veure amb la sostenibilitat, tant a nivell global com local. Aquest bloc naix a cavall entre el País Valencià i les Pitïusses (Eivissa i Formentera) i per tant, en els temes locals s'aproximarà més a la realitat d'aquests terrtoris tot i que tractarà d'abordar el major nombre de problemàtiques envers la natura i el medi ambient, l'economia i l'educació".
El blog està dedicar a "practiqueu els principis de la sostenibilitat i exigiu un canvi cultural cap a una societat més justa, més igualitària, de respecte cap a la natura i els elements mediambientals, aquí teniu un espai per l'opinió i la informació que esperem que compartiu".
Des d'ací una forta abraçada i moltes gràcies per l'esforç, que saps que va ser molt; especialment el teu.

13 d’octubre 2008

Un correu, que també és per a tu


Hui he rebut aquest correu tres vegades:

Cal que entreu a la pàgina web del parlament europeu i cliqueu a la pestanya del català, i després reenviar el correu. Si la visitem molta gent no eliminaran la versió catalana!
Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial.
Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees, moltes de les quals amb molt menys parlants que el català (*), el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si fins ara no s'ha tancat és simplement perquè s'han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut.
Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes: com més visites més possibilitats hi ha que s'ho repensin!
Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l'àmbit europeu”.

Probablement tu també l'hages rebut. Si és així ja sabem que alguna cosa ens uneix. I a partir d'ací, a banda d'un café, podem intentar bastir un país.

No sé si el reenviament per correu electrònic i les visites massives i continuades de catalanoparlants aconseguiran que no tanquen el web però ja és una bona notícia poder disposar-ne hui dia, tot i que s'haja aconseguit -com tan acostumats estem amb altres projectes- per l'acció d'una individualitat heroïca i precària (vull dir, sense ajudes). I és que aquesta tasca l'hauria de fer el mateix europarlament. La meua enhorabona a l'autor de la traducció.

Entrem? www.europarl.cat

12 d’octubre 2008

Miquel, Josep Francesc, els riuraus...


La imatge duu per títol, si no vaig errat, “A un vell racó de l'oblit” i mostra un muntó de canyissos recolzats a l'interior d'un riurau de Terrateig. És la fotografia quasi guanyadora del primer concurs fotogràfic sobre riuraus, organitzat per l'associació Riuraus vius. Així ens ho ha confessat algun membre del jurat, entre bambalines. El seu autor, Miquel Camarena.

Ell junt a Josep Francesc i Carlos han estat els finalistes que ens toquen més de prop. Les seues imatges, a banda del reconeixement que es mereixen tots els participants, em resulten més familiars i, per això, més útils per a apropar-me al que van arribar a significar aquestes construccions populars, lloc de faena -al cap i a la fi- de molts dels nostres avis, i encara d'alguns pares. Tot i que la categoria de fotografia antiga ha estat declarada deserta, la de Carlos ha sigut mereixedora d'una menció especial: el seu autor és "Perfecto Montagud Espí a l’estiu de 1958, sastre afincat a Gandia i que pasava l’estiu a Almiserà... En ella es mostra a MªPaz i César Montagud en primer plà fent una tasca típica del treball de la pansa, la “girà” de la pansa damunts dels canyissos".

Aquest, igual que algun altre post sobre el mateix tema, no pretén ser un article llarg sobre la naturalesa dels riuraus. Simplement i senzilla, un homenatge a aquestes construccions, un agraïment a les persones anònimes que treballaren el raïm -no ho oblidem, no tot el raïm es feia pansa- i l'enhorabona a aquestes tres persones que ens toquen de prop. En especial, a Miquel i Josep Francesc.

Miquel, ja ho he dit en alguna ocasió, és el meu president, coordinador o com vulga anomenar-ho, al Col·lectiu Vall de Vernissa. No li agrada lluir el càrrec però el porta amb responsabilitat. Si ningú li ho confessa, ell no arribarà a llegir açò i, per tant, no em tallarà els ous. Escriu bé -ell ho sap-, però em costa Déu i ajuda que em faça articles de cuina, que ell tan bé cuina entre el foguer i l'escriptura. Per a la propera guia de la vall de Vernissa que traurem d'ací a poc hi ha accedit. I me n'alegre. No podíem tenir millors postres. Solament em sap greu una cosa: si haguera descobert eixes fotos fa uns dies, alguna d'elles haguera anat a la guia-llibre que està al forn. Ningú no és perfecte.

Evidentment, com ja he fet en alguna altra ocasió, la meua més sincera felicitació a l'associació Riuraus Vius; a la seua presidenta Josepa Cucó; a Lluís Fornés, a Carme Miquel, al centenar de socis que en formen part :) i a totes les persones que n'han contribuit.

01 d’octubre 2008

Política en flascó menut

La política als pobles menuts té moltes cares; existeix la més negra, la dels antics caciquismes, la dels vots comprats a base de favors, etc.; la que tots coneixem però que no és objecte de notícia ni a la televisió ni a la premsa escrita. Però també existeix una altra de positiva, de propera. Una que fa referència a la tasca dels regidors dels municipis, que es preocupen per cada detall.

El dimarts passat estava emocionat perquè vaig poder presenciar una sessió del plenari a l'Ajuntament d'Almiserà, la primera a què assistia des que Xavi, el nostre amic, és regidor -bé la primera a seques-. I allà estava, sol entre les cadires destinades al públic.

Els tres quarts d'hora que va durar el plenari van ser desiguals: la majoria d'assumptes se solventen ràpidament i per unanimitat, perquè són tràmits que fan referència al funcionament ordinari de l'Ajuntament. Una subvenció demanada, la relació d'unes factures, l'aprovació de l'acta anterior; i alguna moció o proposta feta pels regidors. El PP en va presentar una per demanar que Gandia o la comarca poguera acollir les proves del carnet de conduir; una moció aprovada feia poc per la Mancomunitat de Municipis de la Safor.

El regidor del Bloc, Xavi, en va presentar a darrera hora una altra d'urgència, per tal que el plenari se solidaritzara amb la regidora de l'Alqueria agredida el cap de setmana passat durant els actes del Correllengua; una moció, per cert, que va ser aprovada per unanimitat.

Una vegada passats al torn de precs i preguntes, van començar les propostes i el seguiment de la realitat local, un aspecte que arribà a desesperar a algun regidor i que a mi em va admirar. Els clots d'un camí, el fem en una zona junt al poliesportiu; valorar la possibilitat de posar dipòsits per reciclar l'oli; mesures i detalls per millorar xicotets altercats a les festes; una millor atenció i diligència en l'entrega de la documentació sol·licitada -i és que, si no poden atendre a l'estiu, que no presenten aleshores el PGOU...-.

Va demanar per veure si es podia ajudar els xicons que fan batxiller, que paguen un autobús que els costa 50 euros al mes. I ací van botar tots “Ale, anem carregant el pressupost!”. “Però calculem el cost i valorem-ho després”, va apuntar l'altre regidor de l'oposició. La mesura no tenia més abast que el de tres o quatre xicons -que Almiserà no és tan gran-, un dels quals és fill d'una regidora de l'equip de govern. Impressionant, vaig pensar.

No puc arribar a recordar tots els xicotets aspectes que, amb més o menys habilitat, va tractar, davant la ploma del secretari i la paciència o despaciència de la resta. Tant és així que, quan Xavi va felicitar l'equip de govern perquè li havien fet cas i havien tapat uns forats a la plaça Monrúbio, l'alcalde va dir, amb un somriure, “Toca! Almenys hem fet alguna cosa bé...”. Havien tardat 5 mesos, va apuntar ell.

I allà estava jo, sol entre les cadires dels plenaris. Per cert, que una de les coses que ha demanat és que facen ban cada dia que s'hi celebre, per veure si la gent s'apropa i estan més acompanyats. Perquè, alguns ho obliden, però la política és això: intentar solucionar els assumptes de la gent; també, les xicotetes coses dels pobles menuts.

Hui


Encara em tremolen les cames, 
quan recorde com em tremolaven aquella nit.