01 de desembre 2009

Carta al Col·lectiu Obertament

Carta llegida a l'acte de presentació de l'agenda-guia de 2010 del Col·lectiu Obertament, on apareix la nostra associació i el projecte d'ecomuseu.
Este matí hem fullejat l’agenda d’este any. Ens acabaven de telefonar per donar-nos una mala notícia i hem tornat a rellegir alguns pasatges, hem tornat a fullejar les imatges i el passeig de Josep Carles. “Alqueries en runes, abandonades…”, “ferides de mort o mortes per les ferides)”; també, perquè no, mortes per l’autoritat competent. I és que, tot i l’alegria de veure’ns en un projecte com aquest, no deixa de ser descoratjador veure com s’ensorra una part del nostre patrimoni, i que sovint qui l’ensorra és el mateix que l’hauria de protegir.
Mireu l’agenda; no és solament paper. El paper de la vostra guia ens parla d’un patrimoni que ha estat lligat estretament a l’home. I aquest any, de fet, del mateix patrimoni humà. L’objectiu del Col·lectiu no és fer una agenda simplement. Perquè allò realment important és que el missatge que conté transcendisca i faça el seu efecte. Quin sentit te sinó? Com pagar-vos aquesta generositat?
Ens hem trobat immersos a dintre del vostre projecte, igual que un dia vos endinsàreu en el nostre; igual que aquell dia que ens demostràreu com cal estimar i mostrar el nostre medi ambient, el nostre paisatge: sense pressa, amb cura, aturant-se a cada racó, a cada detall, preguntant el perquè de cada cosa.
Vosaltres sabeu igual que nosaltres que és tan important el camí com arribar-hi. La vostra guia no és meravellosa pel color, pel disseny i per les il·lustracions. Ho és, sobretot, per allò que us ha mogut a fer-la i per allò que aconseguiu amb el resultat final. Ho és per l’estima que professeu a tot el territori i a les persones que l’habitem. Ho és perquè marqueu una manera més humana de relacionar-nos amb la nostra comarca, ben allunyada del ritme accelerat i embogit amb què vivim la major part de la gent. Ens heu obert els ulls per molts motius. Ens heu ensenyat que és per les persones que hem de cuidar el patrimoni; i, igualment, esperem que conserveu un gran ecomuseu al vostre interior.
Volem acabar, a més, amb un missatge de gratitud i amb un altre esperonador. Gràcies, gràcies per dir “SÍ”: sí a les persones, sí al patrimoni, sí al medi ambient, sí a la comarca… Un “sí” és un pacte, com l’ecomuseu, per sumar voluntats, de manera pacient però sense pausa, per fer del nostre territori un espai més humà. Tots nosaltres hem d’aprendre a convertir tots els nostres posicionaments en un “sí”, perquè podem dir el mateix i, alhora, anar creant una realitat millor. Perquè podem ser partíceps d’una comarca i un país que es construeixen amb cada “sí” com el que representa la vostra agenda.

"Es lo que hay"

No sé encara massa bé com ha sigut. No han arribat ni a mostrar el darrer informe encarregat sobre ella. M'ho comuniquen per telèfon i sent un poc de ràbia. Sí; sabíem que era més que probable però no per això deixa de ser més descoratjador.
Perquè Romaguera, perquè no un altre immoble amb més valor, un que suscitara més unanimitats? És la pregunta que ens han fet en alguna ocasió. Però qui decideix on posem el límit? Perquè cedir al govern, per molt progressista que es vulga considerar, quan hi ha més raons per protegir-la que per enderrocar-la?
I, en realitat, no hi ha respostes a preguntes viciades. La pregunta hauria de ser: perquè no posar el límit ja d'una? No podem permetre que el consistori destruïsca un sol element patrimonial més.
Hui em recorre el cos una certa tristor, la tristor de qui es veu carregat de raó. No la meua raó; no, les meues paraules. Els estudis -tots-, el CVC, les diverses associacions pel patrimoni de la comarca, el CEIC -tèbiament-; les paraules i els arguments de tots ells.
La tristor de qui davant seu veu una pala, un maquinària enorme que no raona, com l'administració de torn. I algú que solament diu "és lo que hay".


30 de novembre 2009

Ja teniu al vostre abast l'agenda més humana de la Safor

... i demà dimarts tindrà lloc la presentació. L'agenda-guia del Col·lectiu Obertament es presentarà a les 18:30 h. a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós, de Gandia.
Feu-vos amb ella!

27 de novembre 2009

La força de la paraula en llibertat

Ahir va tenir lloc la presentació del llibre Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època, del qual és coautor Frederic Aparisi.
Irreproduïble el relat lúcid i contundent de Ferran Garcia-Oliver: "si Josep Camarena alçara el cap hui, no parlaria de l'ocàs del món rural; potser ho faria de l'Hiroshima del segle XXI. I es posaria a plorar... Vivim d'esquenes al nostre territori i al nostre paisatge. Mentre reivindiquem els Borja, destruïm el seu territori, esfondrem les cases de la seua època i destruïm el seu patrimoni. L'alqueria de Romaguera i l'ermita de Benieto en són una bona mostra".
Un discurs que ens va deixar sense paraules. A tots, també als qui els tocava respondre-hi.

25 de novembre 2009

Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època

Demà es presenta Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època, de la col·lecció 'Arxius i famílies' de l'editorial La Xara. Serà a les 19:30 h, a l'institut Ausiàs March de Gandia.

Per diversos motius fàcils d'entendre, tot i que no m'allargaré ara, el llibre i un dels seus autors, Frederic, converteixen l'acte de demà en un dia especial. Vos recomane que hi acudiu o que, almenys, us feu amb l'exemplar.

23 de novembre 2009

Punts de trobada

Més punts de trobada. Hui el Levante duu una entrevista a Bernat Joan, membre d'Esquerra i secretari de Política lingüística del govern català. L'entrevista a aquest sociolingüista m'ha agradat i deixa entreveure que, a poc a poc, la gent va donant passes d'apropament entre les formacions d'esquerres.
La necessitat de treballar des de la realitat actual, l'oportunitat d'aprofitar entitats com l'AVL, la creació d'un projecte de base que s'articule amb la ciutadania del país... són temes interessants i estratègics que cal plantejar per no quedar-nos en la baralla estèril. No anàvem tant errats, aquest és el camí!
Potser em sobra alguna pregunta del periodista; però cap entrevista és perfecta. Com en altres ocasions, s'intenta donar la visió que ACPV és l'únic referent del valencianisme cultural; i, deixant de banda el paper meritori que hi juga, aquesta versió empobreix el panorama real: la societat valenciana té molts més punts de creació, d'edició, de treball, etc. que dia a dia projecten i construeixen el país. Des de les petites associacions, els centres comarcals d'estudis, les editorials, els moviments com Escola Valenciana, les agrupacions de teatre, els músics i un llarg etzètera. Tenim una país que hem de traure a la superfície i fer visible, per mostrar en tots els seus matisos, un país present i que ja es projecta al futur.

22 de novembre 2009

Diguem sí!

Des del segon pis, on ens van tocar els seients, l'espectacle del Raimon i del públic era molt entranyable i esperançador. Veure des d'allà tota la gent de peu, en un teatre on no cabia una agulla, ens va resultar certament esperançador.
Van haver-hi molts bons moments però un dels més emotius potser va ser el de cantar “Jo dic no”; era la cosigna de rebuig a una època fosca en què: “Hem vist la por / ser llei per a tots./ Hem vist la sang / -que sols fa sang- / ser llei del món. I la resposta, clara i contundent, pel desig de democràcia es traduïa en un “No, / jo dic no,/ diguem no. /Nosaltres no som d'eixe món”.
Però l'Helena tenia raó: nosaltres, certament, no hem vist la por, no hem vist la fam ser el pa dels treballadors..." Potser, li deia jo, al Raimon no li resultaria complicat ajustar a la música una nova estrofa que diguera: “sí, jo dic sí, diguem sí; nosaltres tenim (un projecte de) un país”.
I encara alguna cosa a dintre no em resultava perfecta. Allò era potser un miratge, un teatre ple de gom a gom. No n'estem acostumats a aquestes sensacions. On està tota la gent per fer, per construir aquest país?
Les generacions que plantaren cara al franquisme, però sobretot les que no ho hem conegut, tenim el deure d'aportar quelcom més que una oposició rotunda a allò que no ens agrada. Hem de dir-li que sí al país; i hem de demostrar que hi ha un projecte alternatiu i en positiu que ja està en marxa. Solament hem de canviar el xip.

Trobades virtuals i reals

Ahir vaig tenir l'ocasió de tenir una doble experiència. Per la vesprada, un poc a presses i correres, Rebeca i jo vam penjar la presentació del "voluntariat per la custòdia", a la trobada digital que ha organitzat la CAM. Internet i les noves tecnologies són cada vegada més presents en aquests tipus d'esdeveniments, tot i que açò pot venir espentat per la crisi i la necessitat d'estalviar en les despeses que suposa un encontre presencial com el de l'any passat, per exemple. A la trobada, han participat 83 usuaris i hi ha penjades 63 intervencions, algunes d'elles molt bones. I encara no he tingut temps de veure-les totes.
M'havien faltat els darrers cinc minuts, per col·locar les darreres cinc fotos de la presentació i penjar-la allà mateix, per un motiu ben justificat: el concert que Raimon donava a Gandia.
Allà, al vestíbul del Teatre Serrano, se m'apareixien cares de coneguts que feia un segle que no veia; algun retret -tots ells amables-, per la desconnexió i pel poc temps que dedique a la quantitat ingent d'actes culturals que se celebren a Gandia. Frederic, M. Josep i Salvador, Gisela, Xavi, etc. Un munt de gent coneguda que em tenia desficiós per veure quanta gent -la meua gent- que no he pogut veure durant tantes setmanes, mesos...
L'actuació de Raimon va ser molt emotiva; he de confessar que en algun moment em vaig esborronar. Una nit més, el públic es va alçar de peu per lliurar el seu calor al de Xàtiva, un calor que no té res a veure amb la trobada digital que comentava a l'inici.

15 de novembre 2009

Un premi... sense jubilació


Divendres passat es van lliurar els premis Circ de la Safor, que atorga la Plataforma pels pobles de la Safor, en el marc de les IV Xarrades de Tardor. Els premis, en plural, perquè este any han recaigut en dues persones: Josep Tarrassó i Vicent Ferrer. Tots dos són de Vilallonga i són el motor de l'Associació Cultural Baladre. Col·laboren amb la revista Bresca i a la seua esquena hi ha una bona caterva d'anys treballant pel medi ambient de la comarca, pels nostres pobles, moltes vegades en ambients adversos i enrarits i amb una societat mig endormiscada.
Hi ha qui diu que quan arriben estos premis és senyal que toca jubilar-se. Però ja ho vam deixar ben clar durant l'acte, davant quasi 70 persones que vam acompanyar a aquestes dues bones persones. De jubilar-se, res! Encara els queden anys per davant per continuar aquest camí que persones com Josep i Vicent, i moltes més, ens han mostrat.
Se m'havia oblidat, la cançó és "Cada cosa té la llum", de Nèstor Mont. ;)

10 de novembre 2009

Murs interiors i barandats

Ara que fa 20 vint anys de la caiguda del mur, cadascú cerca nous murs per tombar, ací i allà; i de murs, n'hi ha, sobretot d'amagats interessadament. I hi ha murs a casa. És curiós comprovar com dos dels nostres companys de BLOC JOVE, Rosella Antolí i Xavi Ochando, han coincidit a buscar els murs que s'alcen al nostre país. Ochando, des d'una perspectiva més social s'insereix al si del país.
Però, què voleu, l'arromanguista m'ha remogut alguna cosa a dintre, mirant i intentant entendre les interioritats dels valencians vialencianistes; i ha fet que deixara esborranys i paperasses de banda per apuntar-ne quatre línies apressades.
Rosella també se centra en aquest país nostre; però parla també d'un país més interior, i parla de la casa -per dir-ho familiarment-, de l'orgull de la tasca feta. I és cert, ho he d'admetre. No solem acostumar a presumir-ne ni a fer-ne gala. No som especialment agraïts amb els companys i companyes que han dedicat més de mitja vida als ajuntaments amb regidories representant el BLOC -i l'UPV-. Potser cal cercar de nou eixa certesa desimbolta per respondre la tasca constant, diària i humil dels 300 regidors converteixen el BLOC en la força valencianista més important del país.
En aquest context en què ixen a la llum una bona llista de casos de corrupció, allò fàcil seria dir el que diuen tots: que tots els polítics són igual. Darrere d'aquesta frase hi pot haver l'empreny de qui veu que han jugat amb la gestió pública -un just empreny- o qui s'amaga rere la consigna per no donar un pas avant. Sí, cal millorar els partits, tots; cal convertir-los en estructures més flexibles al servei de les persones. Cal fer-los més transparents i més participatius. Però, d'inici, si us he de ser sincer, amb el poc que conec la forma de funcionar del BLOC, aquesta és l'organització que més m'ha convençut, sobretot per la posada en pràctica de la seua política, pel “de baix cap a dalt”. És el més paregut que hem inventat a pegar-li la volta a la política convencional.
Rosella parla també de la necessitat de sumar des dels col·lectius ciutadans. Els partits de l'esquerra, per a bé o “per a mal”, sempren se n'han nodrit. I ho dic amb una certa reserva perquè no podem assecar les iniciatives ciutadanes esgotant els “líders” ni els grups punters. Ho hic perquè també ens calen els moviments socials i les associacions que engresquen el panorama cultural, que un dia va esmorteir el PSOE i que ara intenta aniquilar el PP. Estic convençut d'això, perquè em crec el treball independent i crític de les associacions pel territori i cíviques, que generen iniciatives inimaginables en un país com el nostre.
I no ho veig incompatible, ho he de dir clarament, amb la participació política; no caiguem en els conceptes manipulats de “politització” que empren PP i PSOE. Calen totes les persones, ací i allà, a un àmbit i a un altre. I de manera imbrincada, perquè no. Cadascú a la seua vida té el dret i el deure de fer allò que estiga a la seua mà. Que els regidors, militants i simpatitzants del BLOC formen part d'associacions no és res dolent. Que la participació en les associacions maniate les persones per manifestar el suport per opcions alienes a PP i PSOE és més preocupant. Hem de tombar certs murs, són els que es troben al nostre interior.
Sí, Rosella, reivindiquem el BLOC, des de l'humilitat. Perquè el BLOC no s'ha barallat per mai per cadires -i les darreres coalicions ho demostren-; alguns, fins i tot, se'n podran sentir molests perquè el BLOC sol donar prioritat a l'aposta per unir i convergir amb altres partits per sobre dels llocs d'eixida. Però jo em quede amb el millor de tot això; em quede amb el compromís sincer per un projecte de país.
A voltes pense en la quantitat de murs que s'enumeren entre el microcosmos polític valencianista d'esquerres. I no sé segur si m'equivoque, o no, però potser no hi ha murs sinó barandats; i que, davant la nostra ceguesa, tots vivim a una mateixa casa, amb habitacions, on els inquilins que hi habiten no han volgut eixir de les respectives cambres.
Potser per a alguns no haurà sigut un encert, però el BLOC ha obert diverses vegades la porta de la seua habitació i ha cercat una sala comuna on trobar-se amb la resta de valencianistes. Jo personalment estic orgullós que ho haja fet; i ho estaria si ho tornara a intentar, a pesar del resultat passat.
Com a partit que ha unit valencianistes i com a partit que continua cercant un projecte major. Per eixes i per moltes altres coses, estic orgullós del BLOC.

09 de setembre 2009

Ab ben-Cedrell (Xeraco)


Els amics de l'Associació Cultural de la Goleta de Xeraco van a llençar el primer número d'una revista sobre història, geografia i etnografia local que duu per nom Ab ben-Cedrell.
La Goleta és una associacions amb més d'una vintena d'anys, que ha editat molts monogràfics i que ha tingut, a banda d'un caràcter reivindicatiu en un poble 'adormedís' com és Xeraco -perquè hi ha qui creu que ja hi està tot fet-, un esperit divulgador encomiable. Com la major part d'associacions, han treball entre la precarietat i el voluntarisme. Per això, no deixa de sorprendre el bon resultat dels seus treballs editats. Al final de l'entrada en deixem una mostra. La revista es presentarà el proper divendres 11, cap a les 21:30 h. de setembre en un sopar al Bar-restaurant Guaita (carrer Consell).
No podeu negar que no us ha causat curiositat el títol de la revista. Llig el nom d'Ab ben-Cedrell i reconec que no em sona de res. Malament rai! A la mateixa invitació se'ns indica que aquest és el “nom de l’alcaid del castell de Bairén que signà la rendició de les fortaleses de la Safor a Jaume I”. Mare de Déu senyor, sí que anem apanyats. Havia llegit els passatges de l'entrada de Jaume I a la comarca i ja no ho recordava.
Una cerca a Internet ho deu abar de solucionar; però no resulta tan senzill. I és que la Viquipèdia, per exemple, ens en parla com a “Avecendrell” (en la versió en castellà: “el rey Jaime I recuperó esta alquería que había sido entregada al moro Avecendrell, quien colaboró en la invasión de los moros a esta parte de la costa” ) i “Avincedrell” (en la versió en català: “l'alqueria anomenada Xaracho que havia estat del musulmà Avincedrell”), tot i que amb informacions poc precisses i poc coordinades entre les versions wiki.
No val la pena, però, aturar-s'hi més. El capítol de la rendició és molt interessant i el podeu llegir a l'edició que tingueu del Llibre dels Feits (del 307 al 314). De més a més, el 2008, el CEIC Alfons el Vell va publicar el 'quadern comarcal' I entràrem a la vall de Bairén. Jaume I i el Llibre dels Fets, amb una introducció a càrrec de Vicent Olaso Sendra (;P) i el text d'Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí (de. Afers, 1995) -ací, una crítica del llibre a l'Espai del Llibre.

Aquest ha estat un nom i un personatge amb poca fortuna a la comarca, tot i ser un personatge central en un dels episodis més importants de la nostra història local. Per sort, a Xeraco no l'han oblidat. Ha sigut, per exemple, el nom del butlletí municipal, el d'un carrer i, ara, el d'una nova publicació.
El contingut del primer exemplar, d'altra banda, sembla d'allò més interessant: “Amollonament del terme de Valldigna per part de Gandia”; “La venda del lloc de Xeraco al duc de Gandia”; “Xeraco al Llibre de Repartiment”; “Capítols i ordenances de 1683”; i “Gandia, 1502, en la ploma d'un foraster”.
La revista serà trimestral i està encapçalada, com a director, per Joan Iborra. Toni Martí, Francesc Torres i Rafael Campos completen el consell de redacció. Veurem si divendres tornem amb la subscripció feta. Animeu-vos vosaltres tambe!

04 de setembre 2009

Apadrina un taronger

Ací us pegue una proposta que està duent-se a terme a Carcaixent que té a veure amb l'agricultura ecològica i l'apadrinament de mandarins. Disculpeu, el correu l'han enviat en castellà.

Antes de que nada haceros memoria de la propuesta que llevamos haciendo de apadrinamiento de un mandarino los dos últimos años, a mitad de camino entre una demanda de ayuda y de colaboración alrededor de nuestra finca en producción ecológica de Carcaixent:

Hace 19 años que la compramos para vivir y aquí seguimos. También que diferentes circunstancias (heladas, pedrisco, reinversiones en el goteo, etc., habían llevado a la finca a un déficit económico muy importante. Que de las dos hectáreas que hoy tenemos en producción, la mayor parte se encontraban con árboles jóvenes que tardarán cerca de 5 años en dar fruto. Y que alrededor de la casa habían quedado unas 4 anegadas de mandarinas (finas y nuleras), de las antiguas. Como habéis podido comprobar los que apadrinasteis el naranjo los dos últimos años, estas mandarinas tienen una dulzura especial y como árboles más viejos, no son transgénicos, pero como están en pequeños abancalamientos, el cultivo ecológico es costoso en tiempo y dinero.

Con aquel contexto hace dos año lanzamos la propuesta de que cada amigo o amiga (con su entorno familiar) adoptara uno de los naranjos en producción de estas 4 anegadas, con una cuota de adopción de 200 euros anuales. Y que con dicho dinero nosotros (principalmente el Xapi y yo a ratos) nos encargaríamos de podarles cada año, abonarlos con estiércol orgánico de producción ecológica, podarlos, cosechar las naranjas y hacerlas llegar a casa de cada una de las personas que adoptara un árbol, a lo largo de los meses de octubre, noviembre, diciembre y enero.

También comentamos que quien quisiera podía venir de visita, descubrir el árbol que ha adoptado y recoger él o ella misma las mandarinas. Y que junto a las cajas de mandarinas, también llegarán sorpresas de otras frutas como granadas, limones, patatas...

Parece ser que la adopción probablemente es la única manera de mantener nosotros el huerto en producción ecológica, evitar intermediarios mafiosos y conseguir que la producción de la finca la saboreen las personas amigas o más próximas.

Pues bien, han pasado dos años y estas son las conclusiones de la experiencia:

- Los apadrinadores han sido a lo largo de los dos años 30 personas (la mayor parte ha repetido los dos años).

- Con el dinero recogido hemos podido pagar un sueldo digno y seguridad social a nuestro amigo Xapi y este ha echado raíces con su trabajo de agricultor ecológico, ya que se le ve feliz.

- El segundo año hemos hecho una paella de inicio y otra de final de campaña donde acudieran más de 20 personas, y en el contexto de la cual, además de recoger mandarinas en directo, regalamos a cada apadrinador un ejemplar de un libro sobre la arquitectura rural dispersa del macizo del Caroig (València).

- Todos los apadrinadores y apadrinadores que vinieron a la paella se comprometieran a conseguir otro apadrinador para la campaña que ahora comienza

- Las pérdidas, con la participación de los apadrinadores han disminuido, cosa que queremos agradecer públicamente a todos ellos.

La propuesta de invitación para la próxima campaña 2009-2010 es la siguiente:

- Las dos paellas para los adoptadores y sus familias serán:

A) La de inicio de campaña, el domingo día 1 de noviembre de 2009)

B) La de final de campaña, el domingo día 20 de diciembre de 2009). Podéis venir a las dos, de esta manera podréis recoger vosotros mismos las mandarinas y pasar juntos un día en el huerto.

- La cuota de adopción continúa con los 200 euros. El ingreso se puede hacer a la cuenta corriente de Bancaja 2077 / 0118 / 57 / 1101468550. Hay que indicar vuestro nombre y la palabra apadrinamiento.

- Si no venís a las paellas, ya os haremos llegar las mandarinas (un máximo de 60 kg para los residentes a la provinciano de Valencia y de 36 Kg para el resto del estado), y alguna que otra sorpresa en forma de otras frutas o verduras (ya veremos como va la huerta de invierno) y una de las publicaciones que hemos trabajado a lo largo de este año.

Nada nos gustaría más que teneros bien cerca en esta aventura colectiva para preservar nuestros paisajes rurales tradicionales, la creación del lugar fijo de trabajo del Xapi y la conservación de la calidad de nuestros suelos y aguas subterráneas mediante el cultivo ecológico que practicamos en nuestra finca, que como bien sabéis muchas y muchos de vosotros, de alguna manera también es la vuestra.

En documento anexo os hacemos llegar el articulo que apareció en el diario Levante sobre el apadrinamiento.

Un fuerte abrazo

Paco Tortosa
PALETA D'OCRES COOP. V.
C/ Santa Rita, 47
46740 – CARCAIXENT (VALÈNCIA)
Tel: 962.467.016

03 de setembre 2009

El blog d'un savi que aprén dia a dia

Hui, de retruc, he descobert un blog -un dels dos blogs- de Daniel Cassany: http://emigrantdigital.blogspot.com/. Crec que vaig llegir alguna cosa d'ell al llarg de la carrera pero va ser al CAP on ens vam trobar amb la seua oferta sobre escriptura i ensenyament. Ara en tinc un, de llibre, pendent a la tauleta.
Resulta curiós que un professional com ell ens explique el seu procés d'aprenentatge en les noves tecnologies. Ja l'he afegit a la llista de blogs. De segur que en podeu traure suc. I d'ací prompte estarà a Gandia en una jornada internacional sobre innovació docent en català: http://www.infosafor.com/index.php/actualitat/saforblues/1325-gandia-acull-unes-jornades-internacionals-sobre-innovacio-en-la-docencia-en-catala-

23 d’agost 2009

Temors sobre aeronàutica i sobre noves renúncies

Ahir, de refiló, vaig llegir al Gente de la Safor que es preparava un aeroport per a les Comarques Centrals Valencianes. Solament havia pogut llegir el titular i la notícia molt per damunt. Però el desassossec de l'enfocament m'acompanyà bona part de la nit.
Feia uns mesos alguns empresaris, de la mà de Fernando Mut, havien presentat la iniciativa d'un aeroport a la Safor. L'aeroport de la Safor, una altra magnànima obra, que per falta d'espai podria acabar anant ubicat a la Vall d'Albaida. Junt a la proposta, evidentment, s'adjuntaria una zona de desenvolupament que podria incloure, a banda dels angars i els aparcaments oportuns, una zona considerable urbanitzada, un parc tecnològic o polígon industrial -en funció del grau d'entusiasme que us cause-, una mostra sobre l'automòbil -el repte pendent del regidor d'Urbanisme gandià-, etc.
Hui, per fi, ja tranquil a casa, he pogut pegar-li una ullada a l'edició digital. Efectivament, es tracta d'una iniciativa, si no igual, molt semblant a la que va aparèixer fa uns mesos a les planes dels diaris. Sorprén la poca informació en els mitjans sobre la iniciativa, en un moment en què, si fem cas a la notícia, Ciudad del Aire lo tiene todo a punto para que cuando la administración autonómica regule el tema aeronáutico -posiblemente en septiembre- presente definitivamente. Sorprén, perquè no, el toc excessivament optimista de la notícia.
Es deia fa uns mesos que Alzira aspirava a tenir un aeroport; la Safor -sense territori per consumir ja-, també. Perquè, clar, el turisme i totes estes coses... Uns arguments -com el del bulevard que acabarà soterrant la marjal de Gandia- que no serveixen sinó per carregar-se un territori entés com el negoci d'uns pocs, fins on puguen. Un territori, d'altra banda, que se suposa que és el lloc físic on arriben els turistes per disfrutar del seu esplai.
Sorprén, finalment, com ha eixit a la llum la notícia: que ens aparega a les pàgines d'aquest setmanari i que es contextualitze a les Comarques Centrals ens fa recelar més que alegrar-nos. Primer que res perquè no és la primera vegada que s'avancen idees i projectes des de la publicació per veure com reacciona la població; o, el que és pitjor, per anar preparant-la.
Solament és una intuïció -em puc equivocar- però la utilització d'aquest “neotopònim” em desperta temors al voltant de si serà cert que l'esquerra -la pseudoesquerra- ha renunciat de nou i a acceptat abanderar aquesta iniciativa.

16 d’agost 2009

Post vacances

Després d'una dutxa i un minuts de descans tot es veu millor. I és que acabem d'arribar no fa massa de la Vall de Laguar, on s'ha celebrat l'aplec per la terra Arrels.
L'oferta d'activitats ens havia atret des d'un principi però fins a última hora no ens vam decidir. Ens hi vam apropar des de divendres a la nit, amb l'objectiu de desconnectar alguns dies, i renunciant, per tant, a apropar-nos a festes de Llocnou.
El cansament, però, ens ha pogut. Hem intentat descansar a la zona d'acampada i apropar-nos a algunes de les activitats, però, després d'unes setmanes de bòlit i de faena, el cos ha decidit parar i prendre-s'ho amb calma. I ni tan sols això de descansar; aiiii, l'esquenaaa :P
Pau Alabajos va estar molt bé; als Verd Cel no els vam arribat a veure. I no parlem de la Gossa Sorda, 121 db i Desgavell! Una passada!
El moment del cap de setmana, sense cap mena de dubtes, el cafenet del dissabte per la vesprada. Mentre ens el féiem, vam veure passar pel carrer José Mª en bici. José Mª!, vam eixir tots quasi en tromba per cridar-lo i rebre'l. Quin tio més valent! Amb els bàrtuls carregats en un caixonet, havia arribat amb la bicicleta des de Xeraco. El grup creixia; el comboi, també.
Les petites poblacions de La Vall de Laguar han demostrat que poden fer una gran trobada sense necessitat de ser gran urbs. Però la ubicació i les activitats també ens han fet veure alguns aspectes que potser caldria corregir, com els contenidors únics a la zona d'acampada, sense possibilitat de reciclar; la necessitat constant de transport en cotxe, per seguir les activitats, tot i que hem sigut molts els qui hem rodat per les carreteretes a peu en algun moment; la falta de neteja d'alguns participants: crec que hem de deixar els indrets on acampem igual o millor que els veiem a l'arribada. Totes les coses bones, us ho assegure, les guardem més a dintre.
M'abellia omplir un poc aquest quadern, abandonat des d'un temps ençà; i fer-ho amb unes impressions més o menys intrascendents. Com les de qualsevol mortal en els seus dies de vacances, a una vall, per cert, que m'abelliria conèixer més.
Demà serà un altre dia per a continuar amb la faena, per tenir nous maldecaps il·lusionadors, per tornar a deixar d'escriure-hi. Ningú va dir que fóra un contracte estricte i rígid el d'aquest blog.

12 de juliol 2009

Una versió d''Al vent', a diverses veus



La cançó Al vent, de Raimon, cantada per Pep Gimeno Botifarra i la Coral Sta. Cecília dOliva, a la Fira de Fires d'Oliva 2009. Una passada!

26 de juny 2009

Uns arguments per a ensorrar l'alqueria de Romaguera



M'havia promés avançar la ingent faena que tinc estes setmanes i deixar el blog uns dies; si de cas, unes línies però res més. Però hui el diari ens escopia unes línies justificatòries del que farà l'Ajuntament de Gandia properament: ensorrar l'alqueria de Romaguera. I sembla que ja no hi ha cap mena de dubte sobre el destí d'aquest bé patrimonial. El titular ja ens predisposava per al pitjor.
És clar que el problema no està en el missatger ni en el missatge sinó en qui dóna les consignes.
Com una mena de balança, a l'article es “sopesen” diversos factors -entre cometes, clar, perquè els plats de la balança són desiguals-, i tots van a la contra de la conservació. No s'han trobat suficients elements per a la seua conservació. Solament es tracta d'una alqueria, efectivament del segle XVII. No hi ha més. El que no sé és què haurien d'haver trobat per a decidir conservar-la. A la notícia es diu que es constata “cierta antigüedad” però -i aci vé un dels però més contundents- “de ninguna manera parece que pueda entenderse que su valor patrimonial lo haga poseedor del derecho a ser protegido”. L'alqueria no serà protegida perquè no és un palau, llàstima!
I continuen els punts en contra: a aquest fet cal sumar-li, segons l'article, que mentre s'estudiava s'ha paralitzat la urbanització de Santa Anna, de gran importància per al barri de Santa Anna. I és que, a gos flac, tot són pusses; i l'edifici també ha de carregar amb la mala gestió de l'IVVSA i la mala coordinació amb l'Ajuntament de Gandia.
Segons l'article, l'IVVSA manté que la preservació de l'alqueria és imcompatible amb la urbanització de Santa Anna. L'IVVSA i la Generalitat no s'han mostrat mai en contra de la seua conservació; solament deixaven en mans de l'Ajuntament que la incloguera com a Bé de Rellevància Local; l'IVSSA duu a terme el projecte, l'Ajuntament decideix si hi ha algun element digne de conservar.
L'article ratifica que la paralització de la urbanització de Santa Anna es deu als estudis que s'han dut a terme a l'alqueria, i rebla el clau afirmant que “los vecinos de Santa Anna exigen que se priorice la obras frente al edificio objecto de la polèmica”. Crec que queda clar que el fet que les obres no comencen per un altre costat que no siga l'epicentre de “Romaguera” no és gratuït. Però per saber els motius reals pels quals no ho han fet potser hauríem d'esbrinar els pulsos que, ara sí ara també, mantenen Gandia i Generalitat; i no l'alqueria, que és qui acabarà pagant els plats trencats.
A més, emprar l'argument de “o l'alqueria o la urbanització” és simplista i maliciós. No podem jugar amb una infrastructura tan demandada pels veïns i contraposar-ho a la preservació d'un dels seus béns. Perquè això no ho havien arribat a fer ni els seus veïns. Si conservar l'alqueria és compatible amb la urbanització, no cal fer veure als veïns -com se'ls ha dit en alguna ocasió, no sabem per quins interessos- que les obres estan en perill si preservem l'alqueria. Tot el món volem que Santa Anna deixe de ser un barri oblidat; és un compte pendent del consistori gandià des de fa molts anys. Romaguera no pot servir d'excusa ni de parany.
Entre la resta d'arguments, un tant velat, està el posicionament -o el no posicionament- del CEIC Alfons el Vell, “que no entró en el fondo de la cuestión y centró su reflexión en la necesidad que Gandia cree una comisión de expertos...”.
Al marge drets de la notícia, els arguments desglossats: l'alqueria s'ha convertit en una ruïna; ha sigut emprada com a refugi de toxicòmans, la urbanització, paralitzada. La degradació de l'alqueria, provocada per la mala gestió d'ambdós administracions se li ha tornat en contra a l'alqueria. I la resta d'informes sembla que ara ja no tenen cap valor. Ara tot és blanc o negre. Les signatures replegades, paper mullat.
I és que, en definitiva, quan Mut parlava del valor simbòlic de l'edifici no deixava de tenir una part de raó. L'alqueria de Romaguera, a banda del seu valor patrimonial, ha esdevingut un símbol de la possibilitat que el moviment ciutadà organitzat aconseguisca la preservació del patrimoni. I des del consistori gandià han decidit esborrar qualsevol mena d'espurna. Han decidit que ací manen ells. I en això estan.

(Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la. Levante-EMV. 26 DE JUNY DE 2009)

22 de juny 2009

Bars, espais d'art, centres socials...

No puc quasi ni seure davant de l'ordinador. I sóc feliç, també per això. Ací vos deixe un article que m'ha passat M. Àngels, molt interessant. No vaig a fer-ne cap reflexió. De totes maneres, per a qui no li suggerisca res, segur que almenys li resultarà interessant. Ací va un fragment; al final teniu l'enllaç de l'article complet.

Los bares de ruinas en Budapest
[...]
Imaginaos un edificio abandonado, a punto de ser demolido. Quizá le queden un par de años de vida porque en Budapest estas cosas van lentas. Un grupo de jóvenes se junta y le dice al ayuntamiento que por un módico precio (pongamos unos 40 euros mensuales) lo alquilan para crear un bar. Un bar de ruinas.
El resultado es asombroso. Espectacular. Naves industriales enormes, con patios abiertos, decoradas con un buen gusto que sorprende a cuaquiera: bañeras cortadas por la mitad y reconvertidas en asientos, sillones de la calle, papeleras de Ikea que ahora son lámparas, televisiones que cuelgan de un cable a modo de decoración, proyectores de cine gigantes, coches antiguos a los que se suben los estudiantes con su guitarra, taburetes, plantas, pinturas, esculturas… Arte. Y todo ello rodeado de barras de bar. Y la bebida (cerveza, refrescos, copas…) a unos precios ridículos para estar donde están (2-3 euros).

15 de juny 2009

Ara que marxa

Va arribar un 20 de juny de 1989. Jo puc confessar que no ho recordava amb tanta precisió. Però mon pare sí. Jo solament recorde que aquell primer dia vaig arribar de jugar amb els amics i vaig córrer cap a casa perquè sabia que ben aviat arribaria. I vam passejar amb ell fins a Marxuquera. Era menut i blanquet.
Dintre d'aquell cotxe poca cosa -un Renault 5-, mira que tenim mèrit, n'arribàvem a cabre, en algunes ocasions, fins a 6 persones, tot i que nosaltres quatre, menuts com érem, no ocupàvem ni el lloc d'una persona. Ho pense i me'n faig creus. :)
Bé, també podreu dir que tot això no té mèrit. Vull dir, que un cotxe se'n vaja, que el retirem, no té ni la més mínima transcendència. Potser hi ha el mèrit d'aguantar en quasi perfectes condicions un vehicle amb aqueixa edat. Per aquest costat, tot ell, el mèrit, corre a càrrec de mon pare.
Però com que, a dintre del Renault, hem passat un bon nombre de situacions i episodis que sempre ens acompanyaran a la memòria, no puc més que dedicar-li aquest post inofensiu i gratuit.
Jo crec que encara haguera pogut aguantar alguns anys però sembla que el pla renove ha pogut amb ell.

11 de maig 2009

La valentia hui té nom

Ací teniu unes imatges en què Isabel Canet, en nom de l'associació d'Arc de Mig Punt, intervé al plenari de l'Ajuntament de Gandia per demanar la conservació de l'alqueria de Romaguera. Gandia TV  no n'ha dit ni pruna. En fi, almenys ací teniu el vídeo.


Jo hui he hagut de justificar, una vegada i una altra, de manera reiterada, perquè faig el que faig; perquè estic involucrat en diverses vessants de la participació ciutadana -associativa i política-, quan probablement no hauria ni d'haver-ho fet (perquè hauria de ser una cosa normal i positiva). 
Però tu, Isabel, t'has refermat en les teues conviccions i en els nostres drets com a ciutadans; i ens has refermat a tots.

04 de maig 2009

Una glopada d'aire fresc


No hauria de ser-ho però, de fet, la visita de Xavi Castillo -amb l'obra Con la iglesia hemos topao- és una mena de glopada d'aire fresc a Ròtova. No hauria de ser-ho perquè, en un país normal, l'actuació d'aquest alcoià seria un esdeveniment més en una programació cultural més nostrada que no l'actual; però ni aquest país és normal ni Ròtova té una programació cultural on predomine l'oferta valenciana. L'actuació havia esdevingut, no ho podem amagar, tota una acció valenta i fora de lloc en un poble de pors, censures i molta propaganda. I Xavi no va decepcionar ningú. L'aforament, de gom a gom. La meua felicitació més sincera als festers de l'Aurora de 2009, que són qui l'han contractat i dut a Ròtova.

I què dir del lloc on va actuar? Des de dalt de l'escenari del cinema Cervantes, Castillo mirava al sostre les taques d'humitat, les escletxes, les parets abombades... I en feia bromes; però tots sabem que açò és un assumpte que va més enllà de qualsevol mena d'acudit superflu: "i ací actua la banda?", es preguntava. Tot seguit, imitava els músics, engolint saliva i entrant a assajar com si anaren al front. Feia uns dies que nosaltres també havíem incidit en el mateix problema. I, per això, hem presentat una proposta perquè destinen el fons del “pla Confianza” a la seua consolidació i adequació per fer d'este vell cinema Cervantes una Casa de la música com es mereix el poble i la banda.

Això, o cridem el capità moro d'Alcoi i que ens diga: “això ho pague jo!”.

01 de maig 2009

Paisatges de la vall Blanca, només passant pàgines

MOLLÀ, Xavier i MIRA, David. Paisatges. Una mirada a la Vall Blanca. ADDER a la Vall d'Albaida, 2007. 196 pàgs.

Una carretera nova, amb un asfalt ben lluent que ens encamina al Benicadell, punt de referència geològic, mediambiental i simbòlic dels valldalbaidins; aquesta és una de les centenars d'imatges que curullen l'obra.

Paisatges. Una mirada a la Vall Blanca és fruit d'un projecte col·lectiu molt més ambiciós que la pura recreació d'una obra gràfica; forma part d'un programa de foment de desenvolupament rural que comprén la comarca de la Vall d'Albaida. Reuneix història, medi ambient, activitat econòmica, societat...; tot allò que configura un paisatge divers i heterogeni amb les seues fortaleses i contradiccions i que ve a reforçar la idea que el paisatge no és quelcom donat i ni idíl·lic sinó que també és el resultat de la interacció de l'home amb el medi.

El volum s'inicia amb un passeig circular pels pobles, serralades, valls i valletes, barrancs, partides.. de la comarca de la terra blanca. Tot seguit, David Mira, l'autor dels textos, ens va introduint els capítols gràfics -l'autor dels quals és Xavi Mollà- amb la seua poesia. La de Mira és àgil i amb ella ens mostra com la vall es fa, es desfà, es refà... En paraules seues, “Natura desfent-se. Natura refent-se”. Mira presenta un text amb versos de llargària irregular , que són tan llargs com curts, que contrasten processos i cicles, que els enmarquen i els engloben, per fer veure que tot plegat forma el paisatge, i que uns esdeveniments donen en certa manera sentit als altres, per bé que molts d'ells siguen contradictoris. Els textos, a la fi, oscil·len entre una major i menor poeticitat, que mai abandonen, però; de vegades, tendeixen cap a la descripció més pròpia de la narrativa -o fins i tot resten en l'enumeració.

El patrimoni és vist més enllà de l'aura i els valors intrínsecs que els atribueixen els especialistes; cobra, aleshores, especial importància en la interacció amb tots nosaltres. El patrimoni gran i menut, “certs portons, alguns vells/ encrostonats arcs morts...!” però també “algunes finestres! I les reixes...?” I, perquè no, “les façanes pulcres, o convulses, profundes”; i el “nucli deformat del poble antic, del nou, de la història esborrada...”.

Paisatges amb gent treballadora; “i l'esquena és tothom”. Perquè, com hem dit, a la fi, és la gent qui ha acabat modelant o condicionant aquest paisatge. “Del treball sorgí l'obra. I els obrers augmentaren un paisatge creat, 'nascut' per produir...”.

I els oficis es rememoren i es reivindiquen: parlem dels vells; però ara, també, dels nous: “multiplicant-ho tot, la roda ha esdevingut global i exhaustiva”; la roda que va moure economies passades i també les d'ara. Totes, al capdavall, a la mateixa terra. I parlem de les diferents generacions, les que cerquen ja la “posta” i aquelles “que repinten el quadre a la pissarra nova”.

Mira ens apropa a la gent valldalbaidina, qui “deixa entrar pels ulls tot el paisatge”, com fa aquesta obra, eminentment gràfica. La Vall d'Albaida de hui dia és una comarca que es mira i es remira, que vol reconèixer-se en els seus antics i nous paisatges. Mirar-se i contemplar-se des de la perspectiva que ofereix la comarca esdevé un pas més per anar forjant un paisatge, que ja en ple segle XXI viu davant d'un futur incert. Aquest recorregut és una mostra de mirades úniques; una descripció, sovint apressada però precisa, que ens mena a visitar indrets i recórrer sendes, que ens recorda a cada racó que la vall és “producte de tot el que ha anat assentant-se durant milions d'anys”. I tot -a pesar que tot no ho podrem veure mai- ho transitem, ho percebem “només passant les pàgines”.

(Espai del Llibre, 11)

27 d’abril 2009

'Espai del llibre', 11

Ja van 11 números de l'Espai del Llibre, la revista de llibres, música i cultura en general de les Comarques Centrals Valencianes. Sembla mentida però aquestes comarques encara comparteixen algun projecte en comú. El seu director, Juli Capilla, la condueix amb il·lusió i perserverança i ens l'ha passada perquè en fem difusió mentre esperem l'eixida en paper. 
L'article inicial està dedicat a l'expulsió dels moriscos, un esdeveniment del qual commemorem -d'aquella manera- els 400 anys. A banda de les ressenyes tradicionals sobre publicacions, hi ha un article sobre "la pilota del segle XXI"; i una entrevista a Francesc Bodí, i música, i revistes; i...

Des d'ací, podeu descarregar-vos-la. Com diu Juli, el projecte Comarques Centrals Valencianes continua!

05 d’abril 2009

Música per deixar parlar la terra


El disc comença amb un correu electrònic: la convocatòria d'una concentració a la plaça de l'església d'Alboraia, en una marxa fins al plenari de l'Ajuntament, en recolzament a la gent de Salvem l'Horta de Vera-Alboraia". I acaba amb música dels fandangos d'Ontinyent i de la Font de la Figuera. Entremig, la veu de Laia Carreras i Irene Ferrero i els instruments d'aquesta darrera i de Maria Carreras ens parlen, ens reciten, ens canten l'estima per un espai de vida, de treball, d'estima, de suor, també de penúries; els contrastos dels "gratacels enllà", on hi havia boscos, rouredes i pinars, etc. Són A Manta; i el seu disc, Deixeu parlar la terra.
El disc m'ha fet caure en una convicció sobtada: m'he fet fan d'aquest grup, que presenta una proposta fresca i que, a més, té un bon directe, que guanya amb la posada en escena. He de dir, però, que ha sigut ha casa quan m'he conveçut, després de sentir-lo, sentir-lo, sentir-lo... i escoltar-lo.
Cançons apegalosetes, pel ritme encomanadís, com "A la plaça", han provocat que les amigues i amics hagen hagut de patir el meu tarareig -que evidentment no fa honor al disc- aquestes setmanes. "Escoltem la veu de l'hortaaaa, deixem que parle la terraaa".

17 de març 2009

Decreixement

Supose que a ningú li importarà que talle i pegue la informació relativa a una conferència sobre el decreixement que tindrà lloc el proper 24 de març al Centre Octubre de València. És un tema interessant, i ací teniu tot d'enllaços i bibliografia, d'on podeu extraure'n més informació. 

El Decreixement, una alternativa a la crisi global

 

Vivim un escenari actual caracteritzat per un context de crisi econòmica, ecològica, cultural... Un context en el qual els diferents àmbits es troben qüestionats per la seua eficàcia i eficiència per a fer front a les noves necessitats que imposa la conjuntura actual. Respondre a la crisi econòmica amb solucions econòmiques no és suficient. Ho aboguen escriptors, economistes i pensadors actuals. Cal un canvi de paradigma.
Una situació com l'actual ha de servir per a revisar i repensar dinàmiques, per analitzar sincerament la viabilitat d'un sistema que està portant a l'exhauriment dels recursos naturals, a una crisi ecològica sense precedents i al cada vegada més acusat desequilibri entre el Nord i el Sud globals, per no perlar de les desigualtats socials a escala local. Des de fa dècades, hi ha veus que s'alcen contra un sistema econòmic l'únic objectiu del qual és el benefici pel benefici, reduint les persones a un mer engranatge de la maquinària i el medi ambient a matèria primera. En aquest sistema, tot és quantificable, des del temps lliure fins a les destrosses ecològiques. Tot és monetaritzable des d'una òptica mercantilista.
El Decreixement, com altres moviments crítics, pretén frenar aquesta dinàmica, trobar de nou el sentit dels límits,cercant noves formes més humanes i disteses, reequilibrant la relació naturalesa-societat. No es pot seguir creixent indefinidament en un planeta de recursos finits. Aquesta màxima, d'una lògica plastant, ja ho diu tot. A partir d'ací, comencem a pensar-hi.

El dossier que us presentem pretén aplegar un llistat no exhaustiu de documents ja publicats així com enllaços i bibliografia, que són d'interès per a entendre més profundament l'essència i les motivacions d'aquest moviment.

 

Documents
· Article "Menys, millor", Eliseu T. Climent. El Temps, núm. 1292 (16 de març de 2009)  
· Dossier "La buena crisis", Joan Martínez Alier, Jordi Pigem, Àlex Rovira. Suplement Cultura/s, núm. 351 (12 de març de 2009), La Vanguardia 
· Dossier especial "El Decreixement", Illacrua, núm. 161 (setembre de 2008)  
· Article "La hora del decrecimiento", Jordi Pigem. Suplement Cultura/s, núm. 250 (4 d'abril de 2007), La Vanguardia 
· Vídeo Simplicité volontaire et décroissance  
· Video Entrevista a Serge Latouche, realitzada el 20 de març de 2007  


Enllaços

 

Bibliografia
Petit tractat del decreixement serè, Serge Latouche, IdT-Edicions 3i4, 2009
La apuesta por el decrecimiento, Serge Latouche, Editorial Icaria, 2008
Objectiu decreixement, Diversos Autors, Editorial Leqtor, 2006
Survivre au développement. De la décolonisation de l'imaginaire à la construction d'une société alternative, Mille et Une Nuits, 2004

Diaris i revistes
Diari La Décroissance 
Revista Entropia. Estudis teòrics i polítics del Decreixement 

16 de març 2009

Calen més que retrets

País Valencià, Segle XXI, Vint-i-una reflexions crítiques. Una reflexió sobre el valencianisme al segle XXI; aportacions de l'esquerra nacionalista valenciana a un possible projecte de futur; reptes a superar per les formacions nacionalistes al segle XXI. És el que anunciava la notícia. Vilaweb ho havia presentava així: Vint-i-un intel·lectuals valencians reivindiquen la vigència del nacionalisme fusterià.

Encara no l'he pogut comprar i la veritat és que espere poder-lo llegir aviat. Ara, mentrestant, escric aquestes línies perquè supose que la lectura es retardarà i se'm refreden les idees. Hi ha una bona nòmina d'escriptors i intel·lectuals al darrere; fa bona pinta, no ho negue, però amb el primer tast no se m'ha acabat de quedar un bon sabor de boca. I això que he de reconèixer que estava predisposat a l'actitud oposada: que m'agradara, armar-me d'arguments des de l'esquerra nacionalista, etc. Però encara hauré d'esperar alguns dies per omplir aquestes expectatives.

El diari electrònic havia penjat, a més, dues de les contribucions: la de Martí Domínguez i la de Pau Viciano. Les intervencions, com a assaigs o articles d'opinió, en fi, bé estan; fins i tot, el de Viciano, tot i que amb expressions i afirmacions poc precisses, algunes de les quals crec que ja han estat contestades punt per punt. Però com a aportacions per als reptes del valencianisme al segle XXI...

Les objeccions a les estratègies dutes fins el moment, perfectes, més que acceptables. Però tinc la sensació que ens quedem en el retret; i aquest pot ser un punt difícil de superar si no donem un pas més, amb les possibles alternatives o solucions. Potser és que és excessiu demanar un llibre d'instruccions; potser no es tracta de fer-lo.

Però, com deia, hem d'anar més enllà del retret. Perquè aquesta mena d'obres i assaigs ens calen. Les considere útils i crec que caldria repetir-les.

Ara espere amb deler llegir la resta del llibre. També us el recomane, per descomptat.

15 de març 2009

Gols i entrevistes a diumenge

Llegisc estupefacte les preguntes i respostes de l'entrevista que li han fet a Enric Morera al diari del Levante-EMV, a l'edició dominical -la de major nombre d'exemplars venuts, que ja que fan la faena, la fan ben feta-. I, de cop i volta, tinc la sensació de tornar uns anys enrere. No sé si us ha passat pero he tingut la sensació d'haver llegit aquesta entrevista diverses vegades en la meua curta vida.

En una entrevista, qui duu el fil de les preguntes és l'entrevistador; fins ací, tot correcte. Però una vegada i una altra caiguem en la mateixa trampa, ens deixem dur pel guió marcat per altres i el BLOC no pot, d'aquesta manera, fer arribar el seu missatge. He de reconèixer que no m'agraden certes respostes, no m'agraden algunes expressions; però, sobretot, la perspectiva i la direcció de l'entrevista.

El periodista arriba a parlar de l'intens debat al congrés sobre les senyes d'identitat; al congrés del BLOC, la qüestió simbòlica estava més que esmenada per les assemblees comarcals. La molla estava, al meu entendre, en la revolució -per dir-ho d'alguna manera- organitzativa que s'hi plantejava. És el més positiu que treiem i crec que és amb el que ens hem de quedar. Seguir-li les voltes, circuml·loquis, repeticions, insistències per fer que l'entrevista no avance i l'entrevistat no diga res d'interés, no serveix de res; hem caigut com a beneits, de nou, intentant aclarir, matisar... Potser haguera sigut millor haver-li respost:

- Escolte, mire el constext de crisi en què ens trobem, mire les propostes que en presentem, mire el treball diari que fem, mire les proposicions de llei que fem a les Corts... i vosté m'ix amb la mateixa entrevista que fa tres anys...

Aquesta és una reflexió parcial, ho sé; caldria abordar l'os de l'assumpe; però estic segur que això ja és i serà objecte a molts fòrums per Internet. No es tracta de carregar les culpes d'uns sobre altres; no m'agrada parlar de culpes. Però, a la fi, crec que han aconseguit el que volien: que donàrem la sensació que no avancem, que estem sempre parlant dels mateixos temes i que, en definitiva, no ens preocupem dels problemes reals de la gent. Cosa que no és certa. Però ja se sap que la realitat és la suma de les percepcions que rep la gent. I la gent, fins i tot la nostra gent, ha llegit l'entrevista mentre prenia el café, i potser se li ha parat a la gola, comprovant que ens han tornat a clavar un gol.

06 de març 2009

En record de Joan

El diumenge proper dia 8 de març, la Plataforma pels Pobles de la Safor, juntament amb el Col·lectiu Vall de Vernissa, el Centre Excursionista de Ròtova i la Universitat Popular de Gandia, ha organitzat una excursió en record del mestre etnobotànci, muntanyer i amic, Joan Pellícer. Serà la tercera vegada que acudim a la Font dels Malladars per regar els arbres i matolls que fa tres anys plantàrem, gaudir de les vistes i de la companyia; visitar la escultura que li vam deixar propet de la font i beure mistela i prendre coca dolça, per recordar al que fou un educador i un lluitador incombustible per un territori digne i una naturalessa tranquil·la. 
Ens reunirem a les 9:30 h. a la estació de RENFE de Gandia per anar en cotxes particulars fins a la Font Gran de les Foies (prop de Barx) on deixarem els cotxes i continuarem a peu fins a la font. Els qui vingueu de Ròtova, a les 9:00 h. davant la seu del Centre Excursionista de Ròtova.

25 de febrer 2009

Poesia i patrimoni

20 poetes pujaran divendres que ve, a partir de les 19:30 h., a l'escenari del Teatre del Raval per recitar unes peces inèdites, reunides sota el títol Tornaveus d'una alqueria. Ells són JOAN NAVARRO, MARIA JOSEP ESCRIVÀ, JULI CAPILLA, ISABEL GARCIA CANET, JOSEP PIERA, EDUARD RAMIREZ, JOSEP PORCAR, ALFONS NAVARRET, MANEL MARÍ, JOSÉ INIESTA, VICENT OLASO, PAU LÓPEZ, ENCARNA SANT-CELONI, ALEXANDRE NAVARRO, JOSEP VICENT CABRERA, JOSEP CARLES CATALÀ, MARIA FULLANA, BEGONYA POZO, JOSEP LLUÍS ROIG I TERESA PASCUAL. L'acte serà presentat per Christelle Enguix. El bo i millor de la nostra literatura posen les seues lletres i veus en defensa del patrimoni saforenc, en aquest cas, en referència a l'alqueria de Romaguera (Gandia), que corre el perill de ser enderrocada, a pesar que el PAI projectat la situa en una zona verda. 
Nosaltres podem anar a escoltar-los; podem gaudir d'aquesta iniciativa i, perquè, no adherir-nos al Manifest per la defensa del patrimoni cultural de la Safor. Des d'aquesta entrada vos anime a donar ambdós passos.

23 de febrer 2009

Un porrat "sostenible", simplement

Este cap de setmana passat ha tingut lloc a Ròtova el porrat de Sant Macià. Este any l'havien presentat com el "porrat sostenible", un fet que de he de confessar que, des de fa unes poques setmanes, m'havia intrigat. Però, què volia dir fer un "porrat sostenible"? En què anava a plasmar-se? 
Ben aviat la programació i alguns articles a la premsa m'han anat resolent els dubtes. No és que el porrat fóra sostenible i amb una despesa moderada; no és que estiguera dissenyat per tal de fomentar l'estalvi energètic. Tot es reduïa a una carpa on es programaven xerrades sobre medi ambient. Es tractava de les xarrades, simplement. Han confòs un "porrat sostenible" amb un porrat en què es parla de sostenibilitat.
I, encara més, perquè les xerrades parlen d'una sostenibilitat tan agafades per pinces? Vull dir, perquè plantegem unes exposicions com les podria haver fetes l'Ajuntament de Majalahonda? Perquè no parlem de sostenibilitat en clau local? Perquè no unes exposicions que plantegen reptes per a la sostenibilitat municipal? 
I, encara més, perquè no un pla de sostenibilitat no circumscrit al porrat? Perquè no per al municipi, en compte de reduir-ho a unes exposicions en castellà en un dia de festa, on aquestes, a més, passen desapercebudes?
Era això el porrat sostenible? 
Es tracta, en definitiva, que ser sostenible està de moda i mola que et diguen que eres sostenible. Cal pixar ben alt, també en el tema de la sostenibilitat.

15 de febrer 2009

Els joves i la participació

El passat cap de setmana es va celebrar a Prat de Llobregat el II Congrés de Joventut i Municipalisme. A banda que era una molt bona ocasió de conèixer Barcelona, passejar-hi i disfrutar d'allò més amb amics i persones estimades, el congrés era sense cap mena de dubtes un bon moment per parlar sobre les polítiques de joventut, sobre la participació dels joves en la societat i sobre els mecanismes que cal articular perquè aquesta siga real. Només volia deixar constància d'unes poques qüestions; només, unes poques ratlles que mostren certes línies de debat i molts dubtes; perquè d'allà no vam eixir amb la clau de volta per a tenir un associacionisme juvenil fort però vam posar en comú els reptes i problemes que consideràvem més importants i, per tant, el nostre granet d'arena a la qüestió.
És cert que els percentatges d'associacionisme en la joventut són mínims, en relació al conjunt de la població d'aquesta franja cada vegada més difusa. És, de fet, un reflex de la societat, de tota; per això no podem ser especialment pessimistes entre nosaltres però, per contra, tampoc aquesta dada ens ha de servir com a justificació. Aquest és potser el repte primer i principal.
L'Helena comentava la dificultat de crear una tendència de participació entre els joves, sobretot en contextos en què, per exemple, la creació dels consells de la joventut es mou per metes de curta volada, com a lluïment del polític de torn. Els Consells de la Joventut han de ser quelcom més que meres excuses per a rebre ajudes; han de funcionar des del rigor -açò és, amb tècnics ben preparats: coneixeu d'un lloc proper on no ocorre?- alhora que ser flexibles, perquè la joventut també ho és i no podem perdre'ns en un excés de burocratització: incloem associacións no exclussivament juvenils, esportives, etc.? Incloem grups de joves que legalment no n'estiguen registrats? Són qüestions interessants que cal abordar.
Els ajuntaments han de estar predisposats a crear els mecanismes de participació; millor dit, els han de crear i els han de posar a disposició dels joves; han de ser actius en aquest vessant. No obstant, hem de ser conscients dels perills que hi podem trobar; l'excés d'intervencionisme sovint es deu a un interés partidista -que no institucional- per a traure un futur rèdit electoral: crec que tots coneixem casos de manipulació d'associacions juvenils i consells, sabotatges -què me'n dieu els de Ròtova?-, etc. Com antídot a tot açò, la formació i la informació són l'arma més poderosa. Perquè els joves no som ni babaus ni destarifats, com ens volen presentar: som capaços de dissenyar les nostres activitiats, les nostres polítiques i tenim interessos que van més enllà del nostre melic.

10 de febrer 2009

Del BLOC d'ací, del BLOC d'allà. Fer poble per a fer país

De cop i volta, sense haver-ho imaginat, m'han clavat en una bona! I ho dic amb un cert humor perquè el tema em fa molta il·lusió, a pesar que fins ara no m'havia vist amb cor o capacitat per a dur-ho terme. Des de dissabte passat, he entrat a la coordinadora del BLOC JOVE de la Safor-Valldigna. Bé, hem entrat a formar-la un grapat de gent impressionant per molts motius: perquè en tots ells veig molta capacitat de treball, ganes, formació, altruïsme, etc., qualitats que són necessàries per treballar pel "poble, la comarca i el país" -com deia el lema del congrés.
I l'altre tema que em rondava pel cap? El congrés del BLOC. Sí, he de confessar que no em feia massa gràcia parlar-ne perquè pense que, en aquests moments, amb la faena que queda per vertebrar el país i el partit, no podem estar-nos amb debats que ens entretinguen. D'altra banda, durant una temporada he llegit per Internet que hi havia una certa "unanimitat" de la blogosfera amb els canvis que han alçat més polseguera -els relatius als símbols que havien de ser assumits pel BLOC-. Internet sovint ens fa perdre la perspectiva real, tan clavats com hi estem de vegades. No conec encara el resultat de les assemblees però em sembla que aquella unanimitat a la xàrcia no té massa a veure amb la militància que ha acudit a les reunions a debatir les esmenes i, molt menys, amb els votants actuals del partit. Ho vaig comprovar a l'assemblea de la Safor, d'on me'n vaig eixir ben tranquil. Si alguna cosa positiva ha tingut tot el procés és que ha despertat molta gent, n'ha reenganxat a d'altra i, tots plegats, hem discutit com volem que siga el nostre projecte.
El més positiu, parlar de la necessitat de modernització del partit i la seua organització. El nostre ha de ser un projecte plural, obert i proper, per donar cabuda a qui s'hi vulga sumar, sense deixar de banda ni oblidar la base social actual del BLOC. Podem canviar de colors, d'estatuts, de discurs, de maneres... una vegada i una altra però, sense la faena a peu de carrer, res quallarà. El que cal és que interioritzem "maneres de fer" diferenciadores i positives, com la tasca feixuga però renovadora del missatge "des de baix cap a dalt", que vol dir estar en contacte amb la gent, escoltar-la i demanar-los -explicitant-los-ho, si cal- que tots som necessaris i tots hem de posar el nostre granet d'arena. Ara més que mai hem de tractar de millorar en la manera de treballar; en optimitzar els recursos i la força que tenim a nivell municipal. Ara més que mai hem de practicar l'arromanguisme -que predica Rosella- per estar a l'avantguarda de totes les propostes polítiques.
Així és com hem començat a crear un motor al BLOC JOVE de la Safor-Valldigna, que tot just acaba de posar-se a funcionar. Sumeu-vos-hi! 
He de donar l'enhorabona a Alícia -secretària comarcal-. Ali, sacsem i despertem l'espai adormit del valencianisme d'esquerres a la Safor. Al capdavall és ella qui m'ha acabat clavant en aquest embolic, com qui no vol la cosa, amb una pregunta innocent. Ara, ho sé, tinc un pel més de responsabilitat en la meua vida però, també, més ganes per fer país des del poble. I ací, al meu, a l'altra banda d'aquests vidres que donen al carrer, hi ha moltes coses per canviar. Gràcies per les forces que m'oferiu per a intentar-ho.

09 de febrer 2009

Si reguem, hi haurà 'Saó'

No fa massa he rebut un correu electrònic que ens informava de la situació per la qual passa Saó, una revista feta "al País Valencià i en valencià, i que porta 32 anys (!) eixint cada mes, per tal de fer un poc més digne el nostre País". Tot i que sé de l'escassa audiència del blog, us deixe unes línies del missatge, que podeu tallar i pegar, per reenviar per correu electrònic. Si col·laborem tots, contribuïrem que continue amb la mateixa força com fins ara.
Hola amics i amigues!

La revista en valencià més antiga del País necessita de la teua ajuda i la dels teus contactes.
Feu el que pugueu. Moltes gràcies!

Doncs bé, la nostra benvolguda Conselleria de Cultura no ha respectat les canes i, sobtadament, ha anulat tots els contractes que mantenia amb la revista (principalment, els exemplars que rebien centres d'ensenyament i biblioteques).

No podem amagar que aquest colp ha fet perillar el nostre futur, fins al punt de plantejar-nos el tancament de la publicació periòdica més antiga del nostre País. Afortunadament, hem pogut salvar, de moment, la situació.

Per tot això és pel que ens posem en contacte amb tu. Per consolidar i salvaguardar un dels referents de la nostra cultura. Estem convençuts que, ara més que mai, és necessària la presència de SAÓ a les nostres terres. I, per garantir aquesta presència, és necessari el teu suport.

Concretament, necessitem dels teus contactes perquè els faces arribar els documents que adjuntem (butlleta de subscripció i portades any 2008), a fi d'aconseguir augmentar el volum de persones, grups i institucions que ens facen costat.

Gràcies per la teua estima i col·laboració!

PD: Una vegada omplida la Butlleta de Subscripció, feu el favor d'enviar-la a alguna de les següents adreces de SAÓ: per correu ordinari: C/ Àngel d'Alcàsser, 14-12. 46018 València. Per correu-e (escanejada):   sao@arrakis.es. Per fax:   96 370 57 55.

A més, us deixe un retall de diari amb un article d'opinió d'Enric Sòria sobre la revista. Punxeu sobre la imatge.