29 de gener 2009

Unes jornades en homenatge a Pellicer

Hui hem tingut una conversa ràpida, d'aquelles en què dius el primer que t'ix per la boca, sense arribar a reflexionar-ne massa. No sé a vosaltres, a mi no m'apanyen massa, perquè acabem diguent obvietats amb les quals difícilment podem avançar.

-Has vist que van a fer-li un homenatge a Pellicer?

-Sí, sí, però cal alguna cosa més... Umh -se m'ha quedat mirant-. Potser ell s'estimaria més que es promocionara la seua obra; l'exhaurida i la que no va veure mai la llum.

-Alguna biografia potser...

-És possible, però més que una biografia, l'obra per la que va dedicar tant d'esforç.

La veritat és que ara, que sec tranquil·lament a la taula; ara, que he decidit deixar deliberadament el portàtil de banda, he représ el full d'activitats que havia obert ràpidament aquest matí. “Medicina rural i cultura popular al País Valencià. Homenatge a Joan Pellicer”. El contingut és ben complet. Porten més d'un any organitzant-ho i, de nou, l'arxiu de la ciutat ducal torna a esdevenir epicentre de la gestió cultural de la comarca.

Uf, m'he quedat curt en la valoració aquest matí, he pensat. A Pellicer li hauria agradat que el seu homenatge fóra una sessió de treball, perquè no li devien agradar gaire els romanços (per molt d'amor que tinguera a l'etnopoètica). Probablement pensaria que ens n'estem passant cinc cèntims perquè ell era un ser més en la natura. I per la taula final d'homenatge (el dissabte 7 de febrer) potser li pujarien els colors, fins a sentir-se incòmode. Jo me l'imagine així, què voleu?

És cert que no hem sigut justos. És cert que sempre diguem açò massa tard. És cert, com he començant el post, que cal estudiar què podem reeditar o editar del nostre etnobotànic de Sotaia de la Safor. Això certament hauria de ser una prioritat i el millor homenatge. Però no és menys cert que aquestes són unes bones jornades, tot i que algunes ponències em sonen un poc a xinés i altres no em desperten l'ànima, per a una persona pseudorural-urbana com jo.

Ací teniu la programació completa, a la pàgina del CEIC Alfons el Vell.

Gràcies a tots vosaltres, de bestreta, si penseu a assistir-hi. Ell també us ho agraïria; als gestors i responsables polítics probablement els diria, amb aquell aire sorneguer:

- A vosaltres, no. No és la vostra obligació?

26 de gener 2009

Fem camí


He entés que no podia ser tot; que ja tocava posar un poc d'ordre. Per això, renovar projectes i assumir de bon grat una rutina -en el sentit més positiu del terme- m'està asserenant i em fa sentir més bé amb mi mateix.

Això, de retop, significa també un poc més de temps per a mi. I ho dic amb un somriure. És el que m'abelleix; i no sé com anirà la cosa, ni si això vol dir acabar amb l'Internet o, si, amb les lectures i els escrits represos, tot es multiplicarà.

Allò cert és que no puc pretendre tenir una actitud de total entrega del meu temps, cosa que he fet -de manera irresponsable- durant un temps.

El secret potser està en seguir una agenda, en acceptar reptes i compromisos -que no me'n falten- sense que esgoten el temps que ara necessite; per a mi mateix i les meues cabòries personals. De segur que en parlarem. Fem camí; tot i que no en deixe constància. Disculpeu la insolència i el to egoista.

13 de gener 2009

Ador; i un futur compromés



Quan tornem al dia a dia del nou any, de nou entre el café i la premsa com cada migdia, les fulles del diari ens tornen a abocar un poal d'aigua freda: Ador farà un altre gran PAI -el definitiu, podríem dir-, amb el corresponent camp de golf, per suposat. I tot em retorna quatre anys enrere, com si tot haguera de tornar a començar, com si no haguérem aprés res; tot i que, és cert, un poc més refermats del que déiem aleshores.
No és època d'excesos, i molt menys immobiliaris. Quan tothom n'estava llançat, recorde com veia amb un tic de sorna i vergonya aliena un alcalde que anunciava per la televisió que ell també estaria disposat a fer algun PAI com el que presentaven els seus homòlegs. I ho llençava a les ones, com qui demana medicines per als malalts, perquè es veu que els agents urbanitzadors de torn encara no li havien tocat a la porta.
I això que no podem dir que no n'haja tirat avant, de PAIs. I tant! Amb tant d'escàndol, però, com hi ha hagut a Ador, es veu que els PAIs han passat desapercebuts. Fins i tot, tenim aquell pedaç de muntanya que s'han menjat per fer un "altre camping Caudeli", un altre buc d'abelles des d'on s'albire el mar, de lluny estant. Un buc que fa mal de veure.
No hi ha espai ni per a la més mínima rectificació; vull dir, quan s'acabe d'urbanitzar tot el terme d'Ador, que és el que pretén fer el seu alcalde, tot serà una catifa de ciment: pla i muntanya.
No es tracta tant sols d'argumentar la feblesa i la falta de mires pel que fa a la projecció territorial. El pitjor de tot és que els actuals gestors creuen que tot el futur d'Ador està en les seues mans. Quines seran les necessitats dels adorers i de les adoreres d'ací a 50 o 70 anys? Crec que ningú ho pot preveure hui dia. L'actual equip de govern, però, ja ha previst que l'ús total del sòl vaja destinat al ciment. Sense preguntar-se pel futur i amb un poble dividit al 50 %.
Els qui vinguen darrere ja s'ho faran amb l'herència (o la hipoteca) que els deixem.