11 de maig 2009

La valentia hui té nom

Ací teniu unes imatges en què Isabel Canet, en nom de l'associació d'Arc de Mig Punt, intervé al plenari de l'Ajuntament de Gandia per demanar la conservació de l'alqueria de Romaguera. Gandia TV  no n'ha dit ni pruna. En fi, almenys ací teniu el vídeo.


Jo hui he hagut de justificar, una vegada i una altra, de manera reiterada, perquè faig el que faig; perquè estic involucrat en diverses vessants de la participació ciutadana -associativa i política-, quan probablement no hauria ni d'haver-ho fet (perquè hauria de ser una cosa normal i positiva). 
Però tu, Isabel, t'has refermat en les teues conviccions i en els nostres drets com a ciutadans; i ens has refermat a tots.

04 de maig 2009

Una glopada d'aire fresc


No hauria de ser-ho però, de fet, la visita de Xavi Castillo -amb l'obra Con la iglesia hemos topao- és una mena de glopada d'aire fresc a Ròtova. No hauria de ser-ho perquè, en un país normal, l'actuació d'aquest alcoià seria un esdeveniment més en una programació cultural més nostrada que no l'actual; però ni aquest país és normal ni Ròtova té una programació cultural on predomine l'oferta valenciana. L'actuació havia esdevingut, no ho podem amagar, tota una acció valenta i fora de lloc en un poble de pors, censures i molta propaganda. I Xavi no va decepcionar ningú. L'aforament, de gom a gom. La meua felicitació més sincera als festers de l'Aurora de 2009, que són qui l'han contractat i dut a Ròtova.

I què dir del lloc on va actuar? Des de dalt de l'escenari del cinema Cervantes, Castillo mirava al sostre les taques d'humitat, les escletxes, les parets abombades... I en feia bromes; però tots sabem que açò és un assumpte que va més enllà de qualsevol mena d'acudit superflu: "i ací actua la banda?", es preguntava. Tot seguit, imitava els músics, engolint saliva i entrant a assajar com si anaren al front. Feia uns dies que nosaltres també havíem incidit en el mateix problema. I, per això, hem presentat una proposta perquè destinen el fons del “pla Confianza” a la seua consolidació i adequació per fer d'este vell cinema Cervantes una Casa de la música com es mereix el poble i la banda.

Això, o cridem el capità moro d'Alcoi i que ens diga: “això ho pague jo!”.

01 de maig 2009

Paisatges de la vall Blanca, només passant pàgines

MOLLÀ, Xavier i MIRA, David. Paisatges. Una mirada a la Vall Blanca. ADDER a la Vall d'Albaida, 2007. 196 pàgs.

Una carretera nova, amb un asfalt ben lluent que ens encamina al Benicadell, punt de referència geològic, mediambiental i simbòlic dels valldalbaidins; aquesta és una de les centenars d'imatges que curullen l'obra.

Paisatges. Una mirada a la Vall Blanca és fruit d'un projecte col·lectiu molt més ambiciós que la pura recreació d'una obra gràfica; forma part d'un programa de foment de desenvolupament rural que comprén la comarca de la Vall d'Albaida. Reuneix història, medi ambient, activitat econòmica, societat...; tot allò que configura un paisatge divers i heterogeni amb les seues fortaleses i contradiccions i que ve a reforçar la idea que el paisatge no és quelcom donat i ni idíl·lic sinó que també és el resultat de la interacció de l'home amb el medi.

El volum s'inicia amb un passeig circular pels pobles, serralades, valls i valletes, barrancs, partides.. de la comarca de la terra blanca. Tot seguit, David Mira, l'autor dels textos, ens va introduint els capítols gràfics -l'autor dels quals és Xavi Mollà- amb la seua poesia. La de Mira és àgil i amb ella ens mostra com la vall es fa, es desfà, es refà... En paraules seues, “Natura desfent-se. Natura refent-se”. Mira presenta un text amb versos de llargària irregular , que són tan llargs com curts, que contrasten processos i cicles, que els enmarquen i els engloben, per fer veure que tot plegat forma el paisatge, i que uns esdeveniments donen en certa manera sentit als altres, per bé que molts d'ells siguen contradictoris. Els textos, a la fi, oscil·len entre una major i menor poeticitat, que mai abandonen, però; de vegades, tendeixen cap a la descripció més pròpia de la narrativa -o fins i tot resten en l'enumeració.

El patrimoni és vist més enllà de l'aura i els valors intrínsecs que els atribueixen els especialistes; cobra, aleshores, especial importància en la interacció amb tots nosaltres. El patrimoni gran i menut, “certs portons, alguns vells/ encrostonats arcs morts...!” però també “algunes finestres! I les reixes...?” I, perquè no, “les façanes pulcres, o convulses, profundes”; i el “nucli deformat del poble antic, del nou, de la història esborrada...”.

Paisatges amb gent treballadora; “i l'esquena és tothom”. Perquè, com hem dit, a la fi, és la gent qui ha acabat modelant o condicionant aquest paisatge. “Del treball sorgí l'obra. I els obrers augmentaren un paisatge creat, 'nascut' per produir...”.

I els oficis es rememoren i es reivindiquen: parlem dels vells; però ara, també, dels nous: “multiplicant-ho tot, la roda ha esdevingut global i exhaustiva”; la roda que va moure economies passades i també les d'ara. Totes, al capdavall, a la mateixa terra. I parlem de les diferents generacions, les que cerquen ja la “posta” i aquelles “que repinten el quadre a la pissarra nova”.

Mira ens apropa a la gent valldalbaidina, qui “deixa entrar pels ulls tot el paisatge”, com fa aquesta obra, eminentment gràfica. La Vall d'Albaida de hui dia és una comarca que es mira i es remira, que vol reconèixer-se en els seus antics i nous paisatges. Mirar-se i contemplar-se des de la perspectiva que ofereix la comarca esdevé un pas més per anar forjant un paisatge, que ja en ple segle XXI viu davant d'un futur incert. Aquest recorregut és una mostra de mirades úniques; una descripció, sovint apressada però precisa, que ens mena a visitar indrets i recórrer sendes, que ens recorda a cada racó que la vall és “producte de tot el que ha anat assentant-se durant milions d'anys”. I tot -a pesar que tot no ho podrem veure mai- ho transitem, ho percebem “només passant les pàgines”.

(Espai del Llibre, 11)