22 de juny 2010

L'arbre vell

No n'havia parlat encara, de Calp. I, encara, em resulta un poc complicat fer-ho sense precipitar-me i fer valoracions en calent (ben justificables i positives), i sense deixar entreveure el nuguet a la panxa pel final de curs.
Per això, de moment, he considerat més apropiat desar a la paret una gravació d'un fragment del poema L'arbre vell, de Marc Granell, que han gravat dos alumnes (Álvaro i Jonás) de 2n-D. Hui, que ja no hem fet classe, me l'han dut en un CD, junt a una versió d'Al vent; a veure si la puc pujar un altre dia. De la manera que a ells més els agrada, s'han apropat a un dels temes de la classe -la poesia- i, quasi sense adonar-se'n, han demostrat que, en el dia a dia, en consumeixen molta. Potser no seran uns cracks de la cançó en un futur (qui sap ;)), però m'han demostrat que ells de vegades tenen maneres "amb més ganxo" d'apropar-se a allò que m'apassiona.



I, ací, la lletra:
L'arbre vell

En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Aprofite per a dedicar-la al Josep Maria, Xavi i Rebe, amants dels arbres, que deuen estar esperant la meua tornada al 100 % a la realitat saforenca.

3 comentaris:

Álvaro ha dit...

Ho has penjat ? xD

Jesus Eduard ha dit...

Jordi, m'alegra que els teus alumnes et facen aquests obsequis. No cap dubte que els faràs viure la poesia, la vida i el País. Endavant. Estudia i ja xerrarem 'quan tornes'.

jonas ha dit...

jordi
con estas
fa mol
de temps
que no te veo

on es trbes ara!?¿¿?¿