28 de setembre 2010

Estimat lector incrèdul...

He intentat fer un llistat amb els problemes que està generant el nostre govern; i se m'ha acabat el paper. Preguntes, dubtes i un breu repàs, que no pretenen ni tan sols ser un diagnòstic del govern valencià.

A casa, quan els arribe el rebut del fem, comprovaran com, una vegada més, ha pujat. I és que ens estem gastant tots els recursos recorrent grans distàncies per portar el que nosaltres no volem lluny, ben lluny, on no moleste. I això té un preu, en transport i per al medi ambient.

Si tenen persones majors en alguna residència, hauran rebut alarmats la notícia que corrien perill les places que els seus familiars ocupaven a estos centres públics, entre altres coses, per la manca de compromís de la Generalitat a fer-se'n càrrec. I igual de mal ho tenen els bombers del país, les brigades forestals i les empreses proveïdores de la Generalitat.

Si són pares, s'assabentaran pels seus fills de la retallada en professors interins i de reforç supera el miler, ja que el número d'alumnes per aula ha hagut d'augmentar. I si són professors, sabran la nefasta capacitat per gestionar els llistats d'adjudicacions per part de la Conselleria de Cultura. Si, a banda d'estudiar, els seus fills toquen algun instrument, hauran pogut comprovar com el preu de la matrícula ha augmentat. Milers de professors hauran de deixar el seu lloc i moltes escoles de música s'hauran de plantejar la seua continuïtat. Si algun dels seus fills són joves, sense titulació acadèmica i menors de 25 anys, que es troben desemparats davant d'un panorama laboral més que preocupant, formen part del 50 % del llistat de l'atur comarcal.

Si és consumidor de cinema en valencià, s'haurà assabentat que el retall al doblatge ha sigut brutal; i si ha llegit la premsa els últims mesos, haurà pogut comprovar com les ajudes per promocionar el valencià, que ja eren irrisòries, s'han quedat en no res.

Quan veuen Canal 9, s'han preguntat vostés perquè sembla que el nostre president Camps mai no ha comés cap errada? Perquè és omnipresent a totes les notícies? La resta de partits polítics no existeixen? No hi ha veus diferents a la seua? No es presenten centenars de propostes a les Corts cada mes? A quants grups de música en valencià ha sentit en la televisió pública? Saben per Canal 9 que hi ha polítics imputats? I que el govern valencià ha perdut les inversions del govern central en llibres per a biblioteques i en ordinadors per als col·legis, per no posar la part corresponent?

Estimat lector, podríem continuar fent el llistat tan llarg com vulguem; puc entendre que, davant del panorama, vostés creguen cada vegada menys en la política. Però també els vull replicar -ai de mi!- que en qui han de deixar de creure és en aquells polítics que fan un mal ús d'ella. Aquells que la volen convertir en un ofici per a tota la vida o que volen enriquir-se a costa de tots.

I també vull que entenguen que els joves no ens podem conformar amb un “tots són igual” o “com que els altres també ho farien, que continuen estos”. Els joves ens quedem sense un horitzó si tots vostés es limiten a raonar en estos termes, com si d'una discussió de pati de col·legi es tractara.

Hui hem parlat del PP, però tan se val. Els dos grans partits, fins ara, han acabat per coincidir en moltes coses, en massa. Darrerament, en les mesures per eixir de la crisi: que ho paguen els treballadors; fins al punt que el PP ha quedat totalment descol·locat quan el PSOE ha assumit les seues polítiques i no no sap dir en què no està d'acord.

Podem continuar, com deia, fent un llistat tan llarg com vulguem. Però ja és hora de canviar el xip. De dir que hi ha altres maneres de fer política. Sí, política i amb majúscules. I vostés tenen l'oportunitat de continuar amb aquest model o de canviar. Tenen el dret a exigir capgirar la política actual, la que afecta cada moment de la seua vida; o participar més enllà de quan van a votar.

Els joves del BLOC creiem que existeix un projecte de país en positiu, proper a les persones, que ja existeix i que hem de potenciar; un projecte que hem de millorar i fer amb la gent dels nostres pobles i ciutats. És el dels nostres músics, el del centenar de publicacions en valencià, el de les associacions pel territori, el de les parelles que volen poder compatibilitzar l'horari laboral amb la vida familiar, el dels nostres xiquets de zero a tres anys, el dels nostres majors, el de les persones que volen una televisió pública de qualitat, el de les persones que volen una sanitat pública en condicions i millors trens de rodalies.

Parlem d'un projecte amb propostes desacomplexades i fresques, que se solen quedar a peu de carrer; escoltar la gent per fer nostres les vostres propostes polítiques. Amb elles, intentem aportar il·lusió, treball i compromís. Des del BLOC JOVE creiem en eixe altre país i en eixa altra política. I que, en darrera instància, amb la Coalició Compromís, podem tornar a intentar sumar tot aquell qui vulga formar-ne part.

Això era, estimat lector.

Publicat a 7 i 1/2 Notícies.

19 de setembre 2010

Allò que ens queda de Sardenya

No parle dels territoris ni els estats d'Oliva, per suposat, sinó més bé d'aquelles reflexions inicials, que no van passar de ser això mateix. Agost va acabar, hem consumit mig setembre i el viatge que fam fer a Sardenya ha anat reproduint-se de moltes formes, llevat d'una continuació d'aquell relat.
Algun sopar per comentar el viatge -agradable, tranquil-, noves amistats, algun retrobament... i un àlbum de fotografies compartit entre els qui vam anar han sigut les formes en què s'ha reencarnat aquella experiència meravellosa. I esperem que dure.
Ací baix vos deixe una col·laboració breu que vaig fer per Saforguia. Ara el llig, l'article, a la revista i me'l veig dessaborit: reescriure'l sobre la caixa de la maqueta, haver d'escurçar-lo... És el que té haver d'enfrontar-se per primera vegada a un procés d'edició d'una publicació. Així és com ha quedat.

Sardenya, a la recerca d'una altra illa
Creuar la Mediterrània a la recerca de quelcom nou és tot un repte. Reexir-ne en l’intent dependrà de la comparació entre les expectatives que n’haguérem posat i allò que hem arribat a copsar. Sardenya és el destí elegit.
Per aire, l’aeroport de l’Alguer està connectat amb un bon nombre de ciutats europees i, per mar, els ports principals són Olbia, Porto Torres i Cagliari. Allò més complicat, però, serà decidir què visitem; Sardenya ens ofereix moltes cares, amb tantes escenaris possibles com interessos tinguem.
Podem deixar-nos dur per platges d'aigües cristal·lines; Galura i tota la costa Maragda són un exponent d’aquest model de turisme, que marca un contrapunt amb el sud de l’illa, on el litoral ha corregut una sort millor.
Sardenya, a més, ofereix als saforencs el valor afegit d'uns lligams històrics amb les nostres terres. Sense anar més lluny, els estats sards d’Oliva, uns territoris que van pertànyer als Carròs, els Centelles i, posteriorment, als Borja. Amb la mort de Magdalena de Centelles, el 1596, totes les possessions passen a mans del seu fill, Francesc de Borja i Centelles. La visita a Ossier ens resultarà imprescindible.
Més enllà dels Centelles i els Borja, que ofereixen un bon motiu per apropar-se a l’illa, altres fites com la Cultura dels nurag també se'ns presenten com un recurs interessant. Caracteritzada per les construccions de torres fortalesa, n'hi ha localitzats més de 8.000 jaciments al llarg de l’illa, dels quals el de Palmavera –segles XV-VIII a.C.–, a pocs quilòmetres de l’Alguer, resulta dels més accessibles.
El casc urbà de Sàsser i el romànic de la basílica de Saccargia, amb el seu pantocràtor a l’absis i la interessant combinació de blancs calcaris i negres basàltics, compensen l’esforç d’arribar-hi.
El visitant també pot recercar la tranquil·litat del passeig per les muralles de l’Alguer, l’ambient de la nit, el trajecte amb el trenino catalano... Potser és un dels majors tresors de l'illa. Amb l’obertura de les muralles i l’ampliació de la ciutat, l’Alguer ha anat perdent catalanoparlants, tot i que en conserva un bon nombre, un 40 %. Els algueresos reben els valencians com a germans i ens mostren, sempre que tenen ocasió, la major de les hospitalitats. Encara són conscients que compartim una cultura.
(Saforguia. Núm. 1207)

05 de setembre 2010

Un Compromís per i des de Ròtova

Ròtova, un poble amb no més de 1.400 habitants, aspira a tenir una escoleta de més de tres milions d'euros i un complex cultural de més de cinc. És tan bonic tot plegat... És tan bonic que alguna cosa havia de fallar. Les obres de l'escoleta han estat quasi un any paralitzades i ara l'Ajuntament haurà d'aportar la meitat del cost; del palau dels comtes fa uns anys que ja no se sap res -i mira que el van comprar vegades, segons les notes de premsa publicades-; el poliesportiu no s'acaba tampoc, els carrers del centre han romàs tancats sense cap explicació a la vista durant mesos, abans que ens digueren que l'accés seria reduit; i tantes altres coses.
Per no dir que hui dia no hi ha un saló d'actes on fer una conferència en condicions, perquè han deixat caure el cine; per no dir que no tenim una biblioteca -ens hem hagut de conformar amb una minúscula aula de lectura- des de fa tants anys... Per no dir que se'ns ha quedat un pàrking al centre del poble, aquell solar que era projecte de tantes coses...
Sense més volta de fulla, sense que s'haja creat cap aldarull. Solament es tractava d'un assumpte de prioritats; perquè han preferit fer uns passos elevats per a vianants a començar a arreglar aquell cinema de principis de segle. Perquè han prioritzat, en definitiva, grans projectes que se'ns han quedat tots a mitges. Perquè hem jugat a voler ser capital mundial quan érem el que som: un poble de 1.335 habitants; amb tota la dignitat del món. I hem acabat éssent del pobles amb més deute per habitant del país: 1.300 euros/habitant; quasi 4.000, per cada família mitjana.
I tot açò ens ho trobem donat: ni l'agenda 21 ni la bústia ciutadana -que tant ens han venut- han servit perquè la gent puga dir la seua. I és que alguna cosa caldrà començar a canviar. Els i les joves del BLOC creiem que cal un nou projecte que capgire la concepció de la política local, que ens allunye de les inèrcies passades i que ens il·lusione; que fomente la participació ciutadana i que ens permeta fer la política d'una manera propera i desenfadada. Per tot això, creiem que assumir un compromís pel poble és la millor manera de contribuir a millorar-lo.
I en eixe camí ens hem trobat amb molta gent, de totes les edats, que així ho ha cregut. A Ròtova, com a tants altres pobles, iniciem un Compromís, al qual volem convidar-vos.
Som conscients que totes i tots volem el millor per al nostre poble; però, d'inici, tot no ho podem tenir. Els polítics hem de començar a ser sincers i dir a la cara als nostres veïns i veïnes que no es pot prometre tot, que no tindrem tot el que somniaríem però que farem tot el possible per tenir un bon poble.
I encara hem d'anar més enllà: ningú no qüestionava el sistema de finançament local mentre la rajola permetia tenir ingressos extres. Tothom mirava cap a un altre costat. Però, un dia o un altre, haurem de xafar amb els peus a terra. Cal deixar de banda les polítiques de grans promeses i cartró ploma per a fer realitat una Ròtova moderna i senzilla, una Ròtova amb tots els serveis coberts. Sense estridències ni grans cadafals. Una Ròtova amb els serveis adequats i a la mida de la seua població. Som el que som i hem d'estar orgullosos de continuar sent-ho.
Si assumim aquestes premisses, podrem dotar Ròtova de més projectes a la mesura de les nostres necessitats, sense haver d'iniciar grans obres que ens duen a ser un dels pobles valencians més endeutats.
Nosaltres tenim un Compromís per Ròtova i vos animem perquè vos activeu. En el treball del dia a dia ens trobarem.
Publicat a 7 i 1/5 Notícies (3 de setembre de 2010).

04 de setembre 2010

VII



No m'ha afectat això que em refereixes.

Ara t'ho dic: Pledejaran molt més.

Crec que he deixat versos, si més no, clars,
d'elemental claredat de vegades,
massa escolars o bé massa didàctics,
defugint molt els perills d'un lirisme,
molt acostats a unes ribes prosaiques.

Malgrat això, com que no els convindrà,
diran, de mi: Fals! No aporta cap dada!

O tractaran d'aplicar els meus versos
a llocs remots on jo mai no he estat.

Com esperar per a mi altre destí,
després d'aquell destí de Titus Livi?
Com esperar que la veritat sure
si ja veus tu com han fet qüestió
d'aquell mateix idioma que parlen?

(Vicent Andrés Estellés. Ora marítima. Burjassot, 4 setembre 1924- València, 27 març 1993)