13 de setembre 2011

El PP, el PSOE i la ILP

"El congrés espanyol debat i vota la presa en consideració de la ILP 'Televisió sense fronteres'"
Ara llig la notícia a Vilaweb i m'alegra poder comprovar com comença la tramitació de la ILP Televisió sense Fronteres. I tot això que direu, que pensem i que diran els mitjans, cadascú des del seu punt de vista... I no és que m'agrade veure més dificultats del compte, però la preocupació em ve per l'apunt de les dos últimes línies. Mira per on! No havíem caigut... O sí? "...la proposta que, en tot cas, haurà de tramitar el congrés resultant de les eleccions espanyoles del 20 de novembre", diu el final de la notícia.
I és que, a la fi, la tramitació hauria d'anar a càrrec d'una pronosticada majoria del PP al congrés -que no desitgem però que totes les enquestes auguren-, un fet que no ens ha de resultar gratuït. Així les coses, potser ens hauríem de preguntar, si preguntar no és ofendre, perquè el PSOE ha segrestat durant mesos la ILP Televisió sense Fronteres a la Mesa de les Corts, després d'intentar vetar-la. I si algú s'ofén, en fi, que es rasque.
Ens hauríem de preguntar si esta no és l'enèsima vegada que el PSOE juga amb nosaltres, si açò no és un cartutx -dels últims- que poden emprar els socialistes de cara a les eleccions. Un cartutx que, amb l'esperat vot en contra del PP quan tinga la majoria, els eixirà fins i tot de bades, perquè no s'aprovarà una llei, que ells no volien tirar endavant -tot i que, això, tampoc ho podien dir- i, de més a més, adoptaran el paper de partit de l'oposició agreujat per una injustícia del populars.
PP i PSOE han jugat cadascú el seu paper, cadascú amb la seua estratègia. La dreta ja sabem el que farà. Però a la vista està el que ha fet també el PSOE. Solament falta veure com ho escenifica. I, finalment, com reaccionem nosaltres davant un teatre tan solemne.
Fet i fet, i ho dic amb una certa tristesa, jo veig el peix bastant venut. I no m'importaria rectificar-ho en un futur, si no fóra així. Disculpeu-me la impertinència.

12 de setembre 2011

Dins -o darrere- del poema

Fa gràcia llegir un llibre i reconèixer alguns motius que hi ha darrere. Reconéixer-se al text, vull dir, el paisatge, les sensacions, els personatges... L'autor cerca això, en darrera instància; que el lector se senta identificat (i partícip?). D'inici, és una raó més per sentir-te enganxat per un text. És vanitat el que sura, al capdavall, en esta atracció? No ho crec. Més aviat, hi ha més punts de certesa en el procés de descodificació del text, amb el plaer que això dóna també.
Ho deia, ara que ho pense, -i jo he dit que fa gràcia :P- perquè m'he trobat el Pep i la Maria Josep a un dels primers poemes de Càries, de Josep Lluís. I això, què voleu, m'ha tret un somriure i ha projectat a la meua ment escenes amb personatges de carn i ossos, tot i que potser no és el que pretenia exactament el seu autor.
És el que ens va passar amb el poema "Aula 201", de V. Alonso, després d'assistir a la classe en què feiem càbales sobre una peça de Vinyoli. O, salvant les distàncies, en reconéixer els escenaris de Les veus de la família, de l'Ignasi.
D'altra banda, si volem trobar-li el costat més positiu, i útil -se li pot dir morbós? (jo no ho pretenia...)-, podem pensar que aquestes 'qüestions accidentals' ens apropen al procés 'màgic' -va, pegueu-me el calbot- de la creació. D'allò que provoca l'escriptura, dels referents que li donen cos, a la ficció construïda, amb qualsevol motiu. Ens ajuden a mesurar la distància entre realitat i ficció, ens ajuden a intentar percebre'n les concepcions dels diferents autors. O, si fa no fa, ens mantenen distrets en aquesta mena de jocs. 
No és la literatura un divertimento? Podem jugar-hi, doncs?

09 de setembre 2011

[Ara no toca escriure un poema]

Ara no toca escriure un poema
però l'aboque directament al blog.

Mentre, rumie quants grams de trellat en poden sortir,
qui et reconeixerà el treball;
i quan; i perquè tan tard;
si eres tu qui oferies els guardons.

D'altra banda, no t'hi amoines,
la lluita és el carrer,
és el camp i el taronger,
i el silenci de qui plega la pancarta
quan ja no hi ha premsa.

La lluita és la banda,
el clarinet, el poble,
la gent que no en té ni idea
a qui deixes parlar de bades.

La lluita és la claredat
d'un somriure quan no te'l demane.

I perquè hòsties demanem homenatges
quan volem dir vida?

06 de setembre 2011

Les festes, unes poques sensacions i una certa majoria


Han acabat les festes de Ròtova. Bé, les activitats de divendres passat, anul·lades pel mal temps, se celebraran dissabte proper per la vesprada. Però, en fi, el gros ha acabat. I queden enrere les nits de festa, els dies amb la son als ulls, el so dels coets, les disfresses i la música de banda pels carrers.
També, algunes sensacions. D'agraïment, com vaig dir, per haver pogut dedicar dos escrits a Gemma i Cris. També, per haver-les pogudes acompanyar el dia de Sant Bartomeu com a regidor. D'altres, ben bones com els sopars i tot allò que he relacionat fins ara. Vaja, de pas, per ací, la felicitació a totes i tots els qui les han fetes possibles.
És cert, també la gent estava expectant per coses que no haurien d'haver estat centrals, però en fi. Com veure en què quedava allò de l'acord que vam proposar des de Compromís per separar política de religió. El PP no ho l'havia acceptat. I, com que tenen la majoria, de moment haurem d'esperar un poc de temps més perquè Ròtova es pose al dia i deixe de banda certes herències del passat -tradicions?!- en què totes dues coses anaven barrejades.
Els regidors de l'Ajuntament exerceixen el dia de Sant Bartomeu, com si diguérem, de festers. I és una llàstima que tots no, com a organitzadors (veurem si és possible l'any que ve, amb més temps). Això també és qüestió de majories. Que sonara la Marxa Reial, voluntat expressa de l'alcalde, quasi des de la casa Abadia, per contentar uns pocs i en resposta a “altres que han radicalitzat l'assumpte”.
Supose que ells pensen que ens foten amb estes coses. I no és així. Ahir, en un intent d'aconseguir-ho, però, van fregar el ridícul (un poc més i la fan sonar des del Bar Nou...). I això fa un poc de risa, si no fóra perquè, ben mirat, és trist que les festes no siguen un punt de trobada de totes i tots; i el de l'Ajuntament, un dia per poder celebrar-lo, també, totes i tots els regidors de manera conjunta.
Però hi ha qui les concep, les festes, com si estiguérem a un plenari. I això també és qüestió de majories. Per això han passat de parlar ni consensuar res.

04 de setembre 2011

#festaestellesgandia

Sembla que ja està tot enllestit per a la propera Festa Estellés de Gandia (la Safor). Serà el proper divendres 16 de setembre, al restaurant Santanjordi. Amb el mateix esperit, amb alguna sorpresa i amb el desig que vosaltres torneu a ser els protagonistes.
Hi podeu participar de diverses maneres:
- Si ens envieu els vostres poemes preferits de l'escriptor de Burjassot, els anirem publicant al web i els reservarem per a la lectura pública.
- A Twitter, podeu publicar els vostres versos preferits, amb l'etiqueta #festaestellesgandia.
-A més, en acabar, ens hi podem quedar a sopar. El preu és de 25 euros. En este cas sí que cal reservar a festaestellesgandia@gmail.com o al telf. 962959676, abans del 14 de setembre.
De qualsevol manera, prepareu-vos per a llegir  i escoltar poemes en una nova nit estellesiana a Gandia. I ja podeu començar a donar-ne difusió!