16 de desembre 2007

Repensem i reactivem les Comarques Centrals Valencianes?

Sé poc de les Comarques Centrals Valencianes. La veritat és que el primer que vaig pensar –crec que ho he dit en més d’una ocasió- quan vaig començar a llegir sobre el tema és: Collons! Tinc la sensació que arribe tard a açò també! He nascut uns quants anys tard.

Vaig conèixer la revista Espai Obert quan es presentava l’últim número, en la presentació de la qual ja anunciaren el seu traspàs. Per sort, ens ha quedat L’Espai del Llibre. Amb Jesús, amb Marta i d’ací poc amb un nou director, la cosa va avant. És un projecte "senzill", que no ha suscitat grans titulars, però constant i necessari. Espere delerós el proper número, encara no sé quan. A veure si amb el nou any.

Per sort, sempre hi ha qui t’ajuda a endinsar-te en nous camins vells. En les primeres incursions a l’Arxiu Històric de Gandia ja em van fer un bon preu pel lot (5 números), i la cosa ha donat per a molt. Molts dels temes que ara tractem nosaltres –patrimoni, turisme cultural...- són fils continuadors d’aquelles degoteig d’idees que ens cediren les generacions anteriors. Però el motor d’aquell coet es va esgotar. La metxa es va banyar, probablement perquè vam tenir massa fe en els polítics que havien de prendre el relleu a tot l’allau d’actes que havia fet la societat civil organitzada.

I era hora dels polítics, és cert, però tot açò ens ha de fer pensar que no podem cedir-los el testimoni i mirar cap a una altra banda. S’acabaren els diners europeus i a una altra cosa!, degueren pensar. A la propera, haurem d’anar de la mà, cosa que significa que ens haurem d’involucrar des del principi fins a la fi.

Hui al Levante ve un article de Pasqual Molina, membre del CEIC Alfons el Vell, sobre les comarques centrals. És interessant; tot i que inicialment havia pensat que era excessivament descriptiu, no hem d'oblidar que la gent oblida, que hi ha gent que mai es va enterar i que este món té estes coses: naixen consciències noves, altres es desperten i altres tornen del llimb en què romanien; i per a totes elles, calen classes d'inciació i repàs. Jo em pose de cas clínic, si voleu.
Sembla que la cosa es reactiva; bé, la gent té ganes, certa gent; perquè l’organisme roman mort i present a la sala i ningú li ha plorat en anys. Qui li havia de plorar si les nostres comarques s’havien quedat “sense pares” que les defensaren durant tant de temps”? És un projecte sense pares, és cert, Jesús.

Això ja ho vam veure a les II Jornades Josep Camarena (octubre de 2006), on les conferències sobre les Comarques Centrals Valencianes van ser les que va rebre menys atenció del públic. A mi m’agradaria repetir-la ara, a veure què passa, amb tot el material elaborat com el tenim. En fi, no res! Veurem en què queden les noves propostes, les noves denúncies...

Tal volta ja és hora de reprendre la idea i llençar un nou coet. O reprendre els materials del primer coet. No debades, de materials en tenim una garbera: les Comarques Centrals Valencianes potser siga la zona d’Europa amb més estudis de cara al seu desenvolupament socioeconòmic. Potser és hora, ja, d’encendre la metxa d’una segona fase, amb un toc d’innovació –això és evident.

Vinga, no podem estar repensant-nos-ho tota la vida. De moment, per a les noves generacions, per a totes i tots nosaltres, ens cal un poc de formació, de lectures, d’acció i gestió. La distància creada no pot anar en augment i no podem ser tan ingenus de creure que tothom sap de què parlem. Fet i fet, reptes i faena. Us recomane, d’inici, aquest llibre, segur que la majoria ja el coneixeu: REPENSAR LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES. DEU ANYS DESPRÉS. Col·lectiu Espai Obert. Estem tots per la tasca?

12 de desembre 2007

Un salut a Friüli

Afortunadament, Internet també té bones maneres de perdre’s per a trobar racons bells i per a retrobar-se. Fa uns dies vaig acabar davant d’este article que parla sobre una mena antologia de poesia catalana traduïda a l'italià arrel de l'interés de Pasolini. I no em vaig parar precisament perquè la poesia fóra en la nostra llengua –bé, qui sap!- sinó perquè el personatge de què parlem és un friülà.
“Pasolini, que va passar l'infantesa al Friül, no va parlar mai friülà a casa. Tot i això, els seus primers poemes els va escriure i publicar en friülà. El filòleg Gianfranco Contini en va fer la primera recensió i, anys després, el va posar en contacte amb Carles Cardó. Pasolini li va demanar una selecció de poemes de poetes catalans, i d'aquests contactes va nàixer Fiore di poeti catalani, una selecció de poemes de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Bertrán i Oriola i el mateix Carles Cardó, traduïdes a l'italià i publicades el 1947”.

El meu país d'Itàlia, de Maria Folch

Potser es tracte simplement d’una excusa, d’un remordiment... No sé, què voleu. El ben cert és que tenia/íem un compte pendent que no es tanca, evidentment, amb aquestes línies però que espere haver cobert mínimament. Com que açò d’Internet és un espai internacional aprofite per a enllaçar-los l’article a dues amigues friülanes, expertes en gramàtica italiana “e molti pignoli” (es diu així?).

Ja en vam parlar un poc però mai ve mal tenir un detall. No recorde, quan els vam preguntar per l’escriptor o personatge més important en la seua llengua, el primer nom que em van dir. El dinar va acabar i, al cap d’una estona, plam, els va vindre una flamada: Pasolini! Elles coneixien, pam dalt pam baix, la situació de la nostra llengua, ens van explicar el seu panorama...; i, en llegir estes línies, què voleu, no ho he pogut evitar: la ment se me n’ha anat de nou cap a la Toscana.

Per poc de temps, evidentment, que demà he de treballar. Salut, especialment a Luigina i Roberta, des de l’ecomuseu Vernissa Viu! Solament era això.

11 de desembre 2007

"Un escut contra l'especulació"

Crec que el títol va un pèl massa enllà, però una empenta de tant en tant ve bé . Ací us deixe un article d'El País, d'ahir, on parlaven de l'ecomuseu.


Ja ho han fet...

Ja ho han fet. Han tancat el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. Uns parlen d'electoralisme, altres d'ignorància i mala fe; i per suposat "tots" coincideixen que es tracta d'una acció de tipus feixistoide. En ple segle XXI això de tancar televisions semblava que ho teníem lluny però el nostre govern no deixa mai de sorprendre'ns.

A ells no els interessa ni tan sols la reciprocitat, tot i que amb ella estic segur que també n'ixiran guanyant. El que, en realitat, comença és el període preelectoral. Ells pensen en termes d'eleccions i, si alguna cosa tenen, són bons assessors d'imatge -que és l'únic que saben vendre-. Em fa un mica de por quan "nosaltres" els tractem d'ignorants, perquè no ho són. Saben ben bé què fan i quin ha de ser el tempus per a dur-ho a terme.

Ara ells esperen reaccions; amb les nostres ja compten. Però les esperen sobretot per part del PSOE valencià, que les farà, o no, i se'n desdirà, o les farà amb la boca menuda i quedarà com que diu una cosa i s'amaga després, que és el que ha estat fent aquest PS(PV?)OE durant els darrers vint-i-cinc anys. I la gent, vista l'actitud de superioritat amb què actua el PP, creurà que això és una cosa dolenta. Perquè, no ens enganyem, en aquest país la gent actua més pels estímuls que provoquen les campanyes d'imatge que pels raonaments que hi ha al darrere de cada proposta.

Així i tot, jo crec en un País sòlid per la base i amb una gent amb capacitat de crítica i de discernir allò que està bé i allò que no. Més enllà de les eleccions ens volen aïlllar culturalment i lingüística; si no, mireu el llibre d'estil (?!) -incomplert, i me la jugue!- que empra Canal 9.

Ara ja ho han fet... No sé com vindran les coses però nosaltres ho hem de denunciar. Hem de denunciar l'actitud del nostre govern. No sé com però a veure si en aquesta ocasió som més llestos que ells i aconseguim que, a sobre, no els isca bé la "feixistada".

10 de desembre 2007

Una proposta, a mena d'invitació

El proper 20 de desembre es presentarà l’agenda per a 2008 que elabora el Col·lectiu Obertament, titulada aquest any Racons i raons. Itineraris pels pobles de la Safor. De la mà de Ferran Garcia-Oliver, ens apropen paratges i perspectives inèdites dels nostres municipis. I ens fa cinc cèntimcs de la seua història.

Si he de ser sincer, porte un temps intentant aconseguir la de 2007. No la vull perquè la necessite a estes altures sinó per la seua qualitat. En ella va participar Paco Tortosa amb un treball de camp considerable i uns mètodes pedagògics encomiables. Paco sempre ens acaba sorprenent per alguna banda. Dia dalt o baix, i a pesar que ja quasi ha finit el 2007, em faré amb ella –i, si puc, també, amb l’incunable que no conté el “dia que es va perdre”-.

Ara que encara no teniu l’agenda per al proper any ja no teniu excusa. L’agenda és pràctica i aquest any, un pel més gruixuda: teniu una pàgina per dia, per a les persones més exigents.

L'agenda té un preu de 10 €; i per tal de reservar un o diversos exemplars haureu de fer un c-electrònic a Jcarlesfaus@terra.es. També la podreu adquirir a algunes llibreries de Gandia i Oliva (la Fona).

Imagineu-vos la il·lusió que fa rebre una agenda amb un acabat tan bo i que està ambientada en la vostra comarca. No us he de dir que a mi me l’han regalada. A Oliva, la regidoria de Turisme també n'ha adquirit una bona quantitat supose que per a regalar-la com una eina útil i arreladora.

No us ho penseu. Col·laboreu i regaleu un bon detall; o regaleu-vos-el, si ningú no ho fa.

03 de desembre 2007

Entre la literatura i el llit



Tota una setmana al llit dóna per a molt. Primer que res perquè la faena s’acumule mentre el nostre cos ens impedeix alçar-nos i engegar l’ordinador. Però també dóna per a molt més: per a deixar passar el temps amb la lectura. Perdre’m llegint, quin gust. I quant de temps sense fer altra cosa que això.

Però per a lectors, escriptors. Darrerament els nostres escriptors ens estan donant moltes bones notícies. I la veritat és que els saforencs estem d’enhorabona: els nostres escrpitors estan fent una bona collita de premis. Això no ens hauria d’importar massa; vull dir que hauríem d’estar més pendent de les obres que no dels guardons que reben. Però som humans –jo també, eh!- i em fa goig (supose que a ells també) de veure compensat tant de sacrifici.

Si en un altre temps Gandia va personificar la poesia, amb personatges com March, jo crec que hui dia, amb tots els respectes per la remirada i presumida capital, té una bona substituta; o, en el seu defecte, una acompanyant. Oliva és poesia. No és just atribuir el mèrit a les ciutats i santificar pàtries buides; tot el mèrits, de les escriptores i escriptors, però compartir l’espai (poble, ciutat, comarca) ha de ser percebut com un factor positiu, un potencial que sembla que ningú acaba de veure.

No parlem solament del Poefesta organitzat per Àngels Gregori, un punt d’encontre al més alt nivell de la literatura catalana i de la resta de veïnes. Per cert que Àngels acaba de rebre el premi Ciutat de Gandia per l’obra Llibre de les brandàlies.

Josep Lluís Roig, per la seua banda, presenta ara la seua primera novel·la a Barcelona i Mallorca. Segons ens conta Vilalweb, “el conegut poeta d'Oliva va guanyar el Premi de Narrativa Vila de Lloseta”. Unes setmanes enrere, quan encara no m’havia endinsat en la suau caverna dels llençols, ens enteràrem que havia sigut mereixedor del premi de poesia dels Ciutat d’Alzira, per l’obra Càries. I no parlem ja d’Enric Sòria, de Brines -que també ha estat guardonat amb el IV Premio Internacional de Poesía Ciudad de Granada Federico García Lorca...

I molts més de la resta de la comarca: cal que traiem algun títol del prolífic Sico Fons? Veí de Sico, la simatera Isabel Canet i Ferrer presentà el seu primer llibre Or i Vellut. Retrat de dones de Gandia (entre les quals se'ns apareix Adelina Bataller, muller d'un altre gran poeta "del secà proper", el montitxelvà Joan Climent. Ignasi Mora ha aconseguit, amb la novel·la Ulises II, el premi Mallorca. Maria Josep Escrivà no para tampoc: no fa massa va guanyar el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2007, amb Flors a casa. Si fórem exhaustius, no acabaríem mai. Per cert, m’han promés un llibre de poemes que eixirà d’ací poc, l’autora del qual és la nostra companya Christelle. Ja en parlarem.
Oliva, poesia. La veritat és que cada vegada m’és més atractiva la ciutat –bé, en això alguna cosa té a veure l’Helena, què li farem!. Alguns pensaran que són mostres de debilitat, però no-sí, vull dir, sí-no. Què voleu?

Uf, ara que m’alce del llit, els llibres se’m tornen a acumular; de la faena, millor no parlem. Però el millor de tot és que m’alce amb més ganes que mai.

Perquè no acabem amb un poema? Fa temps, eh, que no en deixem per escrit. Aquest és d’Isabel Garcia Canet, del llibre Claustre (Poesia 3 i 4). Em sap greu no fer-ne cinc cèntims però sé segur que la subjectivitat em trairia; ara senzillament us recomane unes línies d’una gran poeta de qui sentireu parlar durant molts anys.

L’ofici de viure

Viure és cercar el plaer de l’ofici
treballar les hores com l’artesà la forma,
l’ermità el silenci,
el vianant el trajecte,
l’amant la fosca.

Predir el vol llunyà de la tempesta com l’au,
emigrar amb l’agilitat de l’ull
que apadrina el paisatge
deposant-lo al calaix amb el desordre just
per véncer la misèria.

Enfilem-nos a l’heura de ferro
i dibuixem el color del vi,
fermentats ens sabrem al moll de la paraula
tastarem el blanc, el negre, el rosat,
parlarem de l’ofici; si en calen més hores.

Foto: si no vaig errat, dunes a la platja de Terranova, a Oliva.