Sembla que el projecte de l'ecomuseu Vernissa Viu ha agafat de nou ritme. Jo crec que a una altra velocitat; també, en un altre sentit. Potser més en clau de redisseny i consolidació d'allò que havíem fet fins a la data. I de repensar com podem establir aliances més sòlides amb tot tipus d'agents perquè els resultats propers siguen més fructífers.
Fer les coses de manera més planificada i madura, vaja.
Tot seguti vos deixe tres entrades del quadern, on anem penjant el dia a dia del projecte:
- 'Un projecte que no pretén ser turístic'. Una classe a la Facultat d'Economia, en el marc del Màster en direcció i planficació del turisme.
- Una visita a l'ecomuseu, de Pep Nebot (Avinença) i Imma Gamundí (ICTIB).
- L’ecomuseu coorganitza el curs ‘Pràctiques sostenibles en agricultura i jardineria’.
Tres notícies que palesen que la cosa continua avant. Que tinguem sort...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ecomuseu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ecomuseu. Mostrar tots els missatges
19 d’octubre 2011
21 de juny 2011
Ferrar i no perdre l'ofici
In memoriam.
Venim del soterrar d'Antonio el ferrer. La calor ens té un poc aplanats. I la notícia de la pèrdua, també.
De caràcter discret i atent, Antonio havia anat apagant-se a poc a poc. No en podria dir massa més ara. En tornar a casa, remire un poc entre els apunts de dialectologia un mig vocabulari sobre l'ofici del ferrer que vaig fer amb la seua ajuda; i uns apunts breus sobre la història de la ferreria.
Cap al 1910, em contava Antonio, van obrir la porta per la banda del carrer Abadia; des d’aleshores, a la ferreria hem accedit per aquest carrer. És clar que abans va haver d’omplir el sòl i deixar-ho al mateix nivell que el carrer, ja que anteriorment accedien a aquesta part per una rampa; i és que l’entrada original s’havia fet originàriament des del Carrer Major. Jo solament he conegut l'entrada pel carrer Abadia, amb la ferreria bastant reformada, tot i que encara amb l'enclusa i la farga. Ara, el cavallet i la mola fa anys que han deixat d'utilitzar-se.La tasca del ferrer, a més, no s’ha restringit al ferro sinó que a la pràctica exercien com una mena de veterinaris al poble. Desinfectaven, per exemple, els microbis ferrant en calent, aplicant-li la ferradura calenta, poc a poc per a no cremar l’animal. També, amb l’escaleta, li obrien la boca per cuidar la dentadura de l’animal, que en els més vells podia esdevenir en punta; per això, amb un escarpet li l’aplanaven i, amb la raspa, li la deixaven llisa.
Sempre ben a prop seu, el seu fill Paco, ha heretat també la mirada humana i senzilla d'encarar la vida, tot i que amb un posat i unes conviccions més inconformistes. Ha heretat, de més a més, el gust i la manya per treballar el ferro. Per a uns altres usos, tot s'ha de dir. Ha fet alguna exposició amb figures que recreaven indrets del poble o poemes com Veles e vents de l'Ausiàs March. La figura homenatge a Joan Pellicer al Mondúver, entre d'altres, és obra d'ell.
La seua vida ja no gira al voltant del ferro però en conserva les maneres i l'afició, que pot ser dirigida i potenciada de moltes maneres. Algunes d'elles estudiem com desenvolupar-les des de l'ecomuseu. Esperem que, lluny d'aquella expressió que totes i tots coneixem, continue ferrant, per molts anys, i que no es perda l'ofici.
25 d’octubre 2010
La custòdia del territori, el tercer pilar de l'ecomuseu Vernissa Viu
(Hem preparat este reportatge per a Saforguia. Josep, moltes gràcies per donar-nos l'oportunitat d'expressar-nos-hi).
Un ecomuseu és un museu obert on una comunitat estableix un pacte amb el seu territori. En ell es parla de l’empremta de l’home sobre el medi i sobre possibles vies de desenvolupament local, tot i respectant el territori i el patrimoni. Este, tan senzill i tan complicat alhora, és el projecte que pretenen dur a terme els membres del Col·lectiu Vall de Vernissa, una associació que treballa a l'interior de la Safor. L’ecomuseu se sosté sobre tres principis: la dinamització econòmica i social, la participació de la població en la conservació del patrimoni i la custòdia del territori. Este tercer pilar és la custòdia, la ferramenta que està fent possible arribar a acords amb els propietaris de la terra.
L’ecomuseu projectat a la vall de Vernissa, a l’interior de la Safor, aplega tot un conjunt d’iniciatives i de projectes encarats a la protecció i la millora del patrimoni natural i cultural de la vall, per a donar-lo a conéixer, fent ús de la custòdia del territori com a ferramenta principal de conservació. Els membres del Col·lectiu Vall de Vernissa treballen amb l’objectiu de contribuir, així, a la creació d’un model econòmic alternatiu, sostenible, educatiu i respectuós, en què el conjunt de la població local estiga activament implicat i se’n senta responsable.
Des dels inicis, els seus membres tingueren clar que un dels elements més importants que calia potenciar era la formació de les persones que havien de tenir cura del territori, tant en les diferents edicions dels voluntariats com en les activitats obertes al públic en general o a professionals del sector agrícola i ramader.
Són moltes les jornades formatives que ha organitzat l’ecomuseu. Sense anar més lluny, del 20 al 26 d’octubre el Centre de Formació Professional La Safor de Beniarjó, en col·laboració amb l’Ecomuseu Vernissa Viu, ha preparat un curs sota el nom de “Curs de custòdia del Territori. Economia social en l’àmbit rural".
Al llarg de les jornades de formació, de matrícula gratuïta, s'estan introduint alguns conceptes al voltant d’esta metodologia de conservació i potenciació del patrimoni natural i cultural, a càrrec del director d’Avinença, l’associació valenciana de Gestió Responsable del Territori, Jordi Domingo.
Dalt, participants en una de les sessions del voluntariat per la custòdia, este estiu. Baix, els voluntaris prenen els ous de les gallines de la finca. / J.M.P.
A més, el tècnic del voluntariat per la custòdia de l’ecomuseu, José Maria Peiró, ha explicat la importància dels moviments socials de base per tal de fomentar un voluntariat que funcione com a “facilitador” de la custòdia.
En el curs s’han presentat diverses vessants de la custòdia: l’agrícola, com a revulsiu per a les zones rurals i semirurals; la gestió de les zones fluvials; el cooperativisme i la funció de les marques de qualitat; o la participació social per a la conservació i recuperació del paisatge. Les sessions s’han vist complementades amb dos tallers pràctics per dur a terme acords de custòdia.
Protecció del paisatge
En definitiva, el compromís voluntari de propietaris, gestors i usuaris de terrenys per tal de conservar, amb l’ajuda i la col·laboració d’associacions i entitats molt diverses, els valors ambientals, paisatgístics, culturals i territorials de les seues finques.
Però com arriba a materialitzar-se? 'Primer que res, es localitza el patrimoni natural i cultural més important', apunta un dels tècnics, 'per a tractar d’arribar a acords de custòdia del territori amb els seus propietaris' i, d’esta forma, poder oferir-los una alternativa a la venda o al canvi d’ús, i generar-ne un ingrés econòmic, una nova opció conservacionista.
A cada acord s’especifiquen les condicions concretes de la custòdia: quin element es custòdia, per quin període d’anys, les condicions que marca el propietari, les que marca el custodiador o quines obligacions pren l’Ajuntament). Una vegada redactat l’acord, preferiblement amb les tres parts compromeses, se signa un conveni entre l’entitat, l’Ajuntament i el propietari, en el cas que la finca siga privada.
Este acord, amb un patró dissenyat específicament per a cada bé, determinarà els avantatges i obligacions del propietari i el custodiador, en este cas, l’ecomuseu Vernissa Viu.
Acords sobre el terreny
L’organització comptarà amb la participació dels socis del Col·lectiu Vall de Vernissa i els amics de l’ecomuseu, així com les persones interessades a conèixer in situ les finques i els projectes del col·lectiu. L’entitat té actualment set acords de custòdia, dels quals tres són Contractes Agraris de Custòdia.
L'ecomuseu, a més, té encara una altra activitat que tracta d'unir les diferents parts implicades en la custòdia: els propietaris, el territori i la gent que vol comprometre's en la seua conservació. Es tracta del voluntariat per la custòdia. Un esmorzar de les persones participants al voluntariat per la custòdia serví per cloure, dissabte passat, l’edició de 2010. La jornada reuní els voluntaris i voluntàries que han pres part al llarg de l’estiu en la tercera edició de l’activitat.
L’objectiu del denominat 'voluntariat per la custòdia del territori' és conservar i millorar el patrimoni rural i natural de la vall de Vernissa, amb la implicació dels propietaris de les finques agrícoles i forestals, i la participació de la ciutadania. Amb aquest projecte, l’ecomuseu ha intentat treballar en la millora de les finques amb els propietaris de les quals té acords de custòdia del territori, tant aquelles on els voluntaris ja van treballar durant l’estiu passat, com també altres que s’hi incorporen enguany. Així, els voluntaris han intervingut en el manteniment de l’itinerari pels conreus valencians (iniciat durant l’estiu de 2008), continuaren també les tasques de millora de les finques en què ja es va treballar durant l’estiu passat; i iniciaren treballs de regeneració i refeta de marges de pedra seca en finques recentment custodiades per l’ecomuseu.
Un ecomuseu és un museu obert on una comunitat estableix un pacte amb el seu territori. En ell es parla de l’empremta de l’home sobre el medi i sobre possibles vies de desenvolupament local, tot i respectant el territori i el patrimoni. Este, tan senzill i tan complicat alhora, és el projecte que pretenen dur a terme els membres del Col·lectiu Vall de Vernissa, una associació que treballa a l'interior de la Safor. L’ecomuseu se sosté sobre tres principis: la dinamització econòmica i social, la participació de la població en la conservació del patrimoni i la custòdia del territori. Este tercer pilar és la custòdia, la ferramenta que està fent possible arribar a acords amb els propietaris de la terra.
L’ecomuseu projectat a la vall de Vernissa, a l’interior de la Safor, aplega tot un conjunt d’iniciatives i de projectes encarats a la protecció i la millora del patrimoni natural i cultural de la vall, per a donar-lo a conéixer, fent ús de la custòdia del territori com a ferramenta principal de conservació. Els membres del Col·lectiu Vall de Vernissa treballen amb l’objectiu de contribuir, així, a la creació d’un model econòmic alternatiu, sostenible, educatiu i respectuós, en què el conjunt de la població local estiga activament implicat i se’n senta responsable.
Des dels inicis, els seus membres tingueren clar que un dels elements més importants que calia potenciar era la formació de les persones que havien de tenir cura del territori, tant en les diferents edicions dels voluntariats com en les activitats obertes al públic en general o a professionals del sector agrícola i ramader.
Són moltes les jornades formatives que ha organitzat l’ecomuseu. Sense anar més lluny, del 20 al 26 d’octubre el Centre de Formació Professional La Safor de Beniarjó, en col·laboració amb l’Ecomuseu Vernissa Viu, ha preparat un curs sota el nom de “Curs de custòdia del Territori. Economia social en l’àmbit rural".
Al llarg de les jornades de formació, de matrícula gratuïta, s'estan introduint alguns conceptes al voltant d’esta metodologia de conservació i potenciació del patrimoni natural i cultural, a càrrec del director d’Avinença, l’associació valenciana de Gestió Responsable del Territori, Jordi Domingo.
Dalt, participants en una de les sessions del voluntariat per la custòdia, este estiu. Baix, els voluntaris prenen els ous de les gallines de la finca. / J.M.P.
A més, el tècnic del voluntariat per la custòdia de l’ecomuseu, José Maria Peiró, ha explicat la importància dels moviments socials de base per tal de fomentar un voluntariat que funcione com a “facilitador” de la custòdia.
En el curs s’han presentat diverses vessants de la custòdia: l’agrícola, com a revulsiu per a les zones rurals i semirurals; la gestió de les zones fluvials; el cooperativisme i la funció de les marques de qualitat; o la participació social per a la conservació i recuperació del paisatge. Les sessions s’han vist complementades amb dos tallers pràctics per dur a terme acords de custòdia.
Protecció del paisatge
La custòdia naix com una eina i un mecanisme per resoldre una problemàtica concreta en relació a la protecció del territori i del paisatge. Des de l’associació apunten que 'el fet que la propietat de la terra siga majoritàriament privada ens duu a pensar en possibilitats per evitar la desaparició ràpida del paisatge que estem patint', com compensar econòmicament per conservar i implicar el sector privat en aquesta conservació.
Els voluntaris, a una de les finques de Ròtova. / J.M.P.
Els voluntaris, a una de les finques de Ròtova. / J.M.P.
La custòdia del territori apareix com una opció nova, innovadora i possible. Segons la definició de la Declaració de Montesquieu, aprovada l’11 de novembre de 2000, «la custòdia del territori és un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen d’establir acords i vies de col·laboració entre diferents agents públics i privats, amb l’objectiu de conservar els valors naturals, culturals i paisatgístics del territori i promoure un ús responsable dels seus recursos».
En definitiva, el compromís voluntari de propietaris, gestors i usuaris de terrenys per tal de conservar, amb l’ajuda i la col·laboració d’associacions i entitats molt diverses, els valors ambientals, paisatgístics, culturals i territorials de les seues finques.
Però com arriba a materialitzar-se? 'Primer que res, es localitza el patrimoni natural i cultural més important', apunta un dels tècnics, 'per a tractar d’arribar a acords de custòdia del territori amb els seus propietaris' i, d’esta forma, poder oferir-los una alternativa a la venda o al canvi d’ús, i generar-ne un ingrés econòmic, una nova opció conservacionista.
A cada acord s’especifiquen les condicions concretes de la custòdia: quin element es custòdia, per quin període d’anys, les condicions que marca el propietari, les que marca el custodiador o quines obligacions pren l’Ajuntament). Una vegada redactat l’acord, preferiblement amb les tres parts compromeses, se signa un conveni entre l’entitat, l’Ajuntament i el propietari, en el cas que la finca siga privada.
Este acord, amb un patró dissenyat específicament per a cada bé, determinarà els avantatges i obligacions del propietari i el custodiador, en este cas, l’ecomuseu Vernissa Viu.
Acords sobre el terreny
Les properes setmanes els membres de l’ecomuseu organitzaran una passejada en la qual hi ha prevista la col·locació de cartells a les finques amb acords de custòdia. Es tracta de presentar, sobre el terreny, tots els projectes que actualment l’entitat té en marxa i, així, contribuir a la difusió de la custòdia del territori com a eina de conservació i millora del territori.
L’organització comptarà amb la participació dels socis del Col·lectiu Vall de Vernissa i els amics de l’ecomuseu, així com les persones interessades a conèixer in situ les finques i els projectes del col·lectiu. L’entitat té actualment set acords de custòdia, dels quals tres són Contractes Agraris de Custòdia.
L'ecomuseu, a més, té encara una altra activitat que tracta d'unir les diferents parts implicades en la custòdia: els propietaris, el territori i la gent que vol comprometre's en la seua conservació. Es tracta del voluntariat per la custòdia. Un esmorzar de les persones participants al voluntariat per la custòdia serví per cloure, dissabte passat, l’edició de 2010. La jornada reuní els voluntaris i voluntàries que han pres part al llarg de l’estiu en la tercera edició de l’activitat.
L’objectiu del denominat 'voluntariat per la custòdia del territori' és conservar i millorar el patrimoni rural i natural de la vall de Vernissa, amb la implicació dels propietaris de les finques agrícoles i forestals, i la participació de la ciutadania. Amb aquest projecte, l’ecomuseu ha intentat treballar en la millora de les finques amb els propietaris de les quals té acords de custòdia del territori, tant aquelles on els voluntaris ja van treballar durant l’estiu passat, com també altres que s’hi incorporen enguany. Així, els voluntaris han intervingut en el manteniment de l’itinerari pels conreus valencians (iniciat durant l’estiu de 2008), continuaren també les tasques de millora de les finques en què ja es va treballar durant l’estiu passat; i iniciaren treballs de regeneració i refeta de marges de pedra seca en finques recentment custodiades per l’ecomuseu.
A més, durant el voluntariat d’enguany s’introduïren dues activitats complementàries: el trasllat de la fauna que viu al medi aqüàtic de la vall de Vernissa, i que durant l’estiu es veu greument afectada per la forta baixada del nivell de les aigües del riu Vernissa, a basses que es mantenen plenes d’aigua durant l’estiu; i el seguiment de la fauna nocturna, mitjançant un sistema de trampes fotogràfiques. El resultat d’esta última activitat va ser conclòs amb la descàrrega de les imatges in situ per part dels voluntaris, que estigueren acompanyats pel biòleg Jesús Villaplana.
Un any més, voluntaris, propietaris i veïnat han treballat colze a colze pel territori.
18 de juliol 2010
Fer-se major, d'aquella manera
Allò que diuen "fer-se major", madurar, ja em permetreu la impertinència, va des d'haver d'escollir un camí fins a assumir responsabilitats i fer-se'n càrrec. Una cosa semblant va passant amb la societat civil associada, que sovint adopta estratègies de gestió en positiu per tal de donar resposta a algunes situacions quan, en altres contextos o moments, aquestes mateixes organitzacions s'haurien limitat a reclamar l'acció de l'administració. En cap cas es tracta de substituir-la o obviar-la, res més lluny del que cal fer. Cal exigir que hi participe, que lidere, igual que cal fomentar que entitats, propietaris i la ciutadania col·laboren en aquest projecte comú que consisteix a tenir cura de la nostra terra.
La custòdia del territori és precisament això: fer-se càrrec, conservar o potenciar un entorn natural, patrimonial... mitjançant una mena de contracte social entre la propietat, les entitats de custòdia i altres agents.
De moment, són casos excepcionals, quasi anecdòtics si voleu, però van marcant una tendència. De vegades, el que més costa és això mateix: iniciar el moviment, o encara més anar mantenint-lo, quan les dinàmiques de la societat t'empenyen tot just cap a un sentit oposat. A Ròtova, tenim l'exemple del CER, que la practiquen des de fa més de 25 anys, com tantes altres associacions arreu del país -tot i que sense emprar aquestes terminologies 'modernes'.
Hui m'he trobat al bar, mentre em feia el café, un article publicat a l'edició d'ahir d'El País, titulat 'Custodia compartida', que vos deixe enllaçat ací.
Este any, nosaltres també continuem amb el voluntariat per la custòdia del territori: allà on hem arribat a acords amb propietaris privats, els voluntaris col·laboren en la seua regeneració o manteniment, o bé aprenen, per exemple, en què consisteix l'agricutura ecològica, la refeta de marges de pedra seca, etc. Per a la nostra sorpresa, enguany hi ha moltes cares noves, de 18 a 20 voluntaris. I això també alegra.
Ben aviat, signarem un nou acord amb una altra finca; el camí és lent i ara la cosa va un poc més piano del que ens agradaria. La il·lusió, però, roman; i això, de vegades, és el que conta. Això, i les persones que comparteixen amb tu tantes alegries, nervis, incerteses... José M., Rebe, Xavi, Xabixab :P, Jesús E., Lau, Marcel·la, Paco, Miquel, la gent del Racó del Pi..., i tanta altra, associacions, entitats, etc. com han volgut entrar a formar de part d'un projecte que vol tenir més futur que passat.
La nostra és una societat que encara no s'ha fet major: no és conscient que no pot mirar cap a un altre costat mentre arrabassen el seu país, no és conscient que cal una actitud activa i en positiu per poder llegar el més valuós que tenen a les generacions futures. Entretant, ens mantenim de manera irresponsable en una adolescència rebel cap a tot allò que signifique "fer-se major".
22 de novembre 2009
Trobades virtuals i reals
Ahir vaig tenir l'ocasió de tenir una doble experiència. Per la vesprada, un poc a presses i correres, Rebeca i jo vam penjar la presentació del "voluntariat per la custòdia", a la trobada digital que ha organitzat la CAM. Internet i les noves tecnologies són cada vegada més presents en aquests tipus d'esdeveniments, tot i que açò pot venir espentat per la crisi i la necessitat d'estalviar en les despeses que suposa un encontre presencial com el de l'any passat, per exemple. A la trobada, han participat 83 usuaris i hi ha penjades 63 intervencions, algunes d'elles molt bones. I encara no he tingut temps de veure-les totes.
M'havien faltat els darrers cinc minuts, per col·locar les darreres cinc fotos de la presentació i penjar-la allà mateix, per un motiu ben justificat: el concert que Raimon donava a Gandia.
Allà, al vestíbul del Teatre Serrano, se m'apareixien cares de coneguts que feia un segle que no veia; algun retret -tots ells amables-, per la desconnexió i pel poc temps que dedique a la quantitat ingent d'actes culturals que se celebren a Gandia. Frederic, M. Josep i Salvador, Gisela, Xavi, etc. Un munt de gent coneguda que em tenia desficiós per veure quanta gent -la meua gent- que no he pogut veure durant tantes setmanes, mesos...
L'actuació de Raimon va ser molt emotiva; he de confessar que en algun moment em vaig esborronar. Una nit més, el públic es va alçar de peu per lliurar el seu calor al de Xàtiva, un calor que no té res a veure amb la trobada digital que comentava a l'inici.
09 de març 2009
26 de novembre 2008
Una guia per a la vall de Vernissa
Per fi, aquest divendres, presentem la guia que pretén ajudar-nos a donar a conéixer el projecte d'ecomuseu; no és la guia de l'ecomuseu definitiva, d'això estic convençut. Al projecte li queda camí per recórrer, més del que hem fet fins ara. I aquest camí que ens resta hem de saber-lo dissenyar entre totes i tots: eixe és el nostre objectiu. La guia la podreu adquirir ben aviat a les llibreries de la comarca i suposem que a les oficines de turisme.
Espere que us animeu a vindre; serà divendres, a les 20:30 h., al saló de plenaris de l'Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni. Després, podrem picar una miqueta, xarrar i compartir idees.
És la porta d'un altre cap de setmana mogudet. Benvingut siga!
20 d’abril 2008
Mmmm... ja us ho he comentat?
Aquesta setmana rebem els joves trentins i no tinc temps per a res més. Quin ritme! I quina monotonia, deveu pensar.
Bé, de moment, us he de convidar:
Bé, de moment, us he de convidar:
13 d’abril 2008
El retorn a la Safor...
Amb tant d'acte com n'hi ha, amb tanta cosa per comentar, i no puc seure cinc minuts per esciure quatre ratlles. Ja em perdonareu, no és açò exactament el que esperava d'aquesta "paret".
No és que encara no n'hàgem tornat però, a la pràctica, encara el cap vagareja pels voltants de San Lorenzo i calcula l'estima i cura que ens han dedicat.
Ara toca correspondre els nostres amfitrions de l'Ecomuseu delle Giudicarie, preparant-los un passeig per la Safor. El pitjor, evidentment, no és que els ho hàgem de mostrar tot, per tal de reflexionar sobre el territori; és saber que durant anys anys no hem reflexionat suficientment per poder presentar una comarca coherent i cuidada. Tant als visitants com als futurs saforencs.
No és que encara no n'hàgem tornat però, a la pràctica, encara el cap vagareja pels voltants de San Lorenzo i calcula l'estima i cura que ens han dedicat.
Ara toca correspondre els nostres amfitrions de l'Ecomuseu delle Giudicarie, preparant-los un passeig per la Safor. El pitjor, evidentment, no és que els ho hàgem de mostrar tot, per tal de reflexionar sobre el territori; és saber que durant anys anys no hem reflexionat suficientment per poder presentar una comarca coherent i cuidada. Tant als visitants com als futurs saforencs.
26 de març 2008
Me'n vaig...
Això ja és abusar, deu pensar algú. Jo n'estic acord. Però és el que hi ha. Ens n'anem de nou a Itàlia. Aquesta vegada tenim la sort que som una bona colla: 16 joves de la Safor -i algun de la Ribera-, amb un objectiu comú: passar-nos-ho d'allò més bé, mentre ens empapem del treball dels amics de l'ecomuseu de la Judicària. Ells ens han preparat tot un seguit d'activitats per a tota una setmana.
No hi ha temps per a parlar de la vessant més positiva de les falles, per allò de contribuir a trencar tòpics. Tampoc, dels breus dies de Pasqua (alguna torrada de xulles i embotit i el retorn al berenar tradicional, a la pinada del monestir de Sant Jeroni). Ara toca anar-se'n. I passar-ho bé. Entretant, per si us entra la curiositat, podeu resseguir les nostres passes al Quadern de l'ecomuseu. Amb ell tots nosaltres ens comunicarem amb la resta de membres i amb els qui seguiu la tasca constant i silenciosa de la iniciativa. Per cert, hem estrenat un canal de Youtube: ací teniu un reportatge emés a Gandia Televisió (Marta -per si em "sents"-, a veure quan puc escriure't, per a que em passes aquell que vas dirigir tu! Calla, filla, que sóc un poc trasto!).
(Enllaç de la segona part del reportatge).
Doncs això, que me'n vaig... però tornaré!
No hi ha temps per a parlar de la vessant més positiva de les falles, per allò de contribuir a trencar tòpics. Tampoc, dels breus dies de Pasqua (alguna torrada de xulles i embotit i el retorn al berenar tradicional, a la pinada del monestir de Sant Jeroni). Ara toca anar-se'n. I passar-ho bé. Entretant, per si us entra la curiositat, podeu resseguir les nostres passes al Quadern de l'ecomuseu. Amb ell tots nosaltres ens comunicarem amb la resta de membres i amb els qui seguiu la tasca constant i silenciosa de la iniciativa. Per cert, hem estrenat un canal de Youtube: ací teniu un reportatge emés a Gandia Televisió (Marta -per si em "sents"-, a veure quan puc escriure't, per a que em passes aquell que vas dirigir tu! Calla, filla, que sóc un poc trasto!).
(Enllaç de la segona part del reportatge).
Doncs això, que me'n vaig... però tornaré!
19 de març 2008
Falles i faena
Tenia ganes de veure com reflectien les falles la política nacional i comarcal. He de reconéixer que és una cosa que em sedueix. Aturar-me, a poc a poc, davant els ninots, llegir els versets, identificar els personatges, etc. També, aquelles que fan referència al món de les falles. Les falles de la comarca, per sort, parlen de la realitat i fan sàtira del que passa la resta de l’any. Més o menys aigualida, encara poden aparéixer escenes desfigurades de la realitat; de totes maneres, qui més qui menys ha rebut algun favor o té predilecció per certes personalitats intocables.No m’agrada anar a falles sense anar a veure-les, com fa alguna gent. Però, aquest any, ni això. Què li farem? Ni falles ni pasqua... a la manera tradicional, és clar.
A tots ens venen bé aquestes festes, ni que siga per avançar faena i fer alguna escapada. Ara preparem el viatge que 17 joves, i no tan joves, de la Safor (i algun de la Ribera ;)) farem a Itàlia per conéixer com funcionen els ecomuseus allà. Ens aproparem als Dolomites, a l’ecomuseo della Judicaria. A finals d’abril seran ells els qui ens visitaran; els qui passejaran per la comarca, els qui comprovaran com, en molts casos, aquest medi ambient és una falla del que és realment el medi ambient. El que no veuran són els ninots que ens han regalat aquest paisatge, quasi aquesta conurbació; no perquè els hagen cremat, sinó perquè se’ns amaguen i contínuament ens venen que tenen cura d’un patrimoni cada cop més exigu.
Està bé això, a la fi: hem sacrificat les falles per aprofitar, i també descansar, a Pasqua. La veritat és que la inversió ha valgut la pena.
12 de desembre 2007
Un salut a Friüli
Afortunadament, Internet també té bones maneres de perdre’s per a trobar racons bells i per a retrobar-se. Fa uns dies vaig acabar davant d’este article que parla sobre una mena antologia de poesia catalana traduïda a l'italià arrel de l'interés de Pasolini. I no em vaig parar precisament perquè la poesia fóra en la nostra llengua –bé, qui sap!- sinó perquè el personatge de què parlem és un friülà.
Potser es tracte simplement d’una excusa, d’un remordiment... No sé, què voleu. El ben cert és que tenia/íem un compte pendent que no es tanca, evidentment, amb aquestes línies però que espere haver cobert mínimament. Com que açò d’Internet és un espai internacional aprofite per a enllaçar-los l’article a dues amigues friülanes, expertes en gramàtica italiana “e molti pignoli” (es diu així?).
Ja en vam parlar un poc però mai ve mal tenir un detall. No recorde, quan els vam preguntar per l’escriptor o personatge més important en la seua llengua, el primer nom que em van dir. El dinar va acabar i, al cap d’una estona, plam, els va vindre una flamada: Pasolini! Elles coneixien, pam dalt pam baix, la situació de la nostra llengua, ens van explicar el seu panorama...; i, en llegir estes línies, què voleu, no ho he pogut evitar: la ment se me n’ha anat de nou cap a la Toscana.
Per poc de temps, evidentment, que demà he de treballar. Salut, especialment a Luigina i Roberta, des de l’ecomuseu Vernissa Viu! Solament era això.
“Pasolini, que va passar l'infantesa al Friül, no va parlar mai friülà a casa. Tot i això, els seus primers poemes els va escriure i publicar en friülà. El filòleg Gianfranco Contini en va fer la primera recensió i, anys després, el va posar en contacte amb Carles Cardó. Pasolini li va demanar una selecció de poemes de poetes catalans, i d'aquests contactes va nàixer Fiore di poeti catalani, una selecció de poemes de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Bertrán i Oriola i el mateix Carles Cardó, traduïdes a l'italià i publicades el 1947”.El meu país d'Itàlia, de Maria Folch
Potser es tracte simplement d’una excusa, d’un remordiment... No sé, què voleu. El ben cert és que tenia/íem un compte pendent que no es tanca, evidentment, amb aquestes línies però que espere haver cobert mínimament. Com que açò d’Internet és un espai internacional aprofite per a enllaçar-los l’article a dues amigues friülanes, expertes en gramàtica italiana “e molti pignoli” (es diu així?).
Ja en vam parlar un poc però mai ve mal tenir un detall. No recorde, quan els vam preguntar per l’escriptor o personatge més important en la seua llengua, el primer nom que em van dir. El dinar va acabar i, al cap d’una estona, plam, els va vindre una flamada: Pasolini! Elles coneixien, pam dalt pam baix, la situació de la nostra llengua, ens van explicar el seu panorama...; i, en llegir estes línies, què voleu, no ho he pogut evitar: la ment se me n’ha anat de nou cap a la Toscana.
Per poc de temps, evidentment, que demà he de treballar. Salut, especialment a Luigina i Roberta, des de l’ecomuseu Vernissa Viu! Solament era això.
11 de desembre 2007
"Un escut contra l'especulació"
Crec que el títol va un pèl massa enllà, però una empenta de tant en tant ve bé . Ací us deixe un article d'El País, d'ahir, on parlaven de l'ecomuseu.
21 d’octubre 2007
Un reconeixement, que no ve mal
Alguna cosa estarem fent bé amb l'ecomuseu, amb tant de recolzament com estem tenint. Al principi fins i tot nosaltres teníem dubtes (i encara els tenim; seríem uns irracionals si no els tinguérem).
Fa una setmana que ens van comunicar oficialment que ens havien concedit el premi Margalló de medi ambient 2007. L'atorga el Centre Excursionista de València, una entitat amb més de 60 anys treballant en la defensa i divulgació del medi ambient. Segons el jurat,
Doncs això, gràcies a totes i tots els qui ens recolzeu i heu cregut en el projecte. Us anime a sumar-vos i a seguir-lo ben de prop.
Fa una setmana que ens van comunicar oficialment que ens havien concedit el premi Margalló de medi ambient 2007. L'atorga el Centre Excursionista de València, una entitat amb més de 60 anys treballant en la defensa i divulgació del medi ambient. Segons el jurat,
"és el projecte que recull més fidelment l´esperit que la fundació Centre Excursionista i el Premi Margalló ha mantingut des de la seua creació al 2001. És el Projecte que més municipis, més gent i més territori implica a més de la divulgació i la defensa activa del medi ambient".El premi ens ajudarà a finançar una part d'un catàleg de custòdia, una ferramenta que volem que servisca com a motor per a aconseguir finançament i poder ajudar la gent dels nostres pobles que quasi no pot fer-se càrrec de mantenir els pocs béns culturals (patrimonials i mediambientals) que ens queden. Per tant, més que un guardó a seques és, també, un compromís per a dur-lo endavant. I una espenteta, que mai ve mal, per tal de fer front a la quantitat ingent de faena que no es veu i als entrebancs i disgusts que hem trobat pel camí.
Doncs això, gràcies a totes i tots els qui ens recolzeu i heu cregut en el projecte. Us anime a sumar-vos i a seguir-lo ben de prop.
10 d’octubre 2007
Us en veniu a Itàlia?
L’ECOMUSEU VERNISSA VIU organitza un intercanvi de joves interessats en ecomuseus amb Itàlia: Vall de Vernissa- Dolomita.
Evidentment, hi ha algunes condicions:
- L’edat de participació serà entre 18 i 30 anys, tot i que això és negociable.
- Les prioritats de selecció seran, per aquest ordre: els socis del Col·lectiu Vall de Vernissa i del Centre Excursionista de Ròtova, qualsevol veí de la Vall del Vernissa i finalment qualsevol veí de la comarca de la Safor.
- Tindrà un preu total de 325 €/ persona, que inclourà tots els menjars, el viatge amb avió, l’estada a un alberg de la vall i les visites guiades (s’intentarà abaratar el preu; ara per ara és orientatiu).
- Es realitzarà entre els dies 25 de març i 2 d’abril de 2008.
- La data límit per inscriure’s serà el 15 de novembre.
Si voleu més informació, entreu al Quadern de l'ecomuseu Vernissa Viu. Se'n veniu a Itàlia?
Evidentment, hi ha algunes condicions:
- L’edat de participació serà entre 18 i 30 anys, tot i que això és negociable.
- Les prioritats de selecció seran, per aquest ordre: els socis del Col·lectiu Vall de Vernissa i del Centre Excursionista de Ròtova, qualsevol veí de la Vall del Vernissa i finalment qualsevol veí de la comarca de la Safor.
- Tindrà un preu total de 325 €/ persona, que inclourà tots els menjars, el viatge amb avió, l’estada a un alberg de la vall i les visites guiades (s’intentarà abaratar el preu; ara per ara és orientatiu).
- Es realitzarà entre els dies 25 de març i 2 d’abril de 2008.
- La data límit per inscriure’s serà el 15 de novembre.
Si voleu més informació, entreu al Quadern de l'ecomuseu Vernissa Viu. Se'n veniu a Itàlia?
03 d’octubre 2007
L’ecomuseu com a fi i com a camí
“Al principi dels temps” solament hi eren l’entorn del monestir de Sant Jeroni, el mateix cenobi, l’autovia que ens travessava pel mig, la planta de fem, etc. Aquests eren els motius de les nostres primeres reivindicacions com a ciutadans aïllats, simplement organitzats. Un primer salt important fou el de reunir forces i unir sinèrgies al voltant de cinc pobles que formen part d’una comarca molt més gran, la Safor. El trànsit de reivindicació puntual cap a quelcom de territorial era important i venia condicionat, en certa manera, per actuacions de caire destructiu que també acceleraven el seu ritme (ací podeu llegir PAIs, macrourbanitzacions, etc.). La cada vegada més formada xàrcia d’entitats socioculturals del nostre país veu –o ha d’acabar de veure- el pas gegant que suposa anar més enllà de la reivindicació estricta; és el pas entre parlar i actuar; entre desitjar i involucrar-se en la pròpia realitat. Tots hem de ser crítics i consegüents amb les nostres idees; i intentar posar-les en pràctica. I crec que a la nostra comarca –una miqueta d’autocomplaença mai ve mal- estan donant-se aquests passos.
Des del Col·lectiu Vall de Vernissa vam redactar un projecte denominat “Ecomuseu Vernissa Viu”, per a l’interior de la Safor, i ens hi vam posar; i aviat vam tenir resultats positius en matèria de finançament (l’Obra Social la Caixa i diverses empreses ja ens donen recolzament), reunions amb els cinc ajuntaments, amb les universitats (UV i UPV), amb altres entitats de la comarca (CEIC Alfons el Vell, GEMAS, CER, etc.)... L’ecomuseu és un museu obert, basat en un pacte en el qual una comunitat es fa càrrec d’un territori (Maggi, 2002). Però és quelcom més, evidentment. L’ecomuseu es presenta com un model de gestió del territori, de control de l’acció pública, del rescat de la utilitat social i de reclam de la transparència en els processos de decisió. És, si fa no fa, una figura que contempla la governança, la participació de tot l’entramat social local en el seu desenvolupament.
La creativitat suposa un pas de qualitat en les actituds per fer-se càrrec de situacions complicades per al nostre territori. Però aquesta ha de ser una creativitat coral, duta a terme pels habitants sobre el seu paisatge. De nou, el pacte de la gent amb el seu paisatge. I amb les innovacions paisatgístiques; què en fem? És un interessant debat sobre si el poble pot ser creatiu o aquest tret és exclusiu de l’arquitecte; sobre l’existència de la “creativitat coral”. El que resulta evident és que si l’ecomuseu vol donar compte del que som també han de formar part d’aquest les noves aportacions al paisatge. Per a bé o per a mal, ens ajudaran a entendre el paisatge actual.
Acabem de participar en una trobada sobre ecomuseus a Casentino (Itàlia); aviat entrarem a formar part de la xarxa europea i hi ha programades activitats conjuntes, intercanvis de formació per als nostres joves, etc. Allà mateix nosaltres plantejàrem les dificultats amb què es troba una figura com l’ecomuseu en un espai de forta competitivitat econòmica, com és la nostra comarca. Evidentment, hi ha passos inajornables que cal assumir: la formació i el plantejament amb rigorositat d’alternatives de desenvolupament; la seua presentació de manera atractiva, sense dramatismes; la necessitat d’involucrar també agents externs al nostre territori; i la consecució d’una legitimitat, que hem de treballar entre els habitants i les autoritats locals. I la involucració de tots els ens del territori, on també entra el sector empresarial, que ha d’assumir tard o d’hora una certa responsabilitat social.
Ara, sadolls de teoria i de veure bones pràctiques arreu d’Europa, ens toca intentar posar-ho en pràctica a nosaltres. De vegades, segons es va dir a la trobada, és més important dur a terme el projecte que aquest en si mateix; és més important el camí que el resultat i la seua longevitat. Decidir donar el pas d’iniciar un trajecte així suposa assumir també el repte d’impulsar una participació real que no es limite a votar cada quatre anys, per exemple. Estem segurs que no serà un camí fàcil; que no podrà ser fet si no el fem entre tots i totes. Però del que estem més segurs és que aquest és el millor model que podem elegir si volem viure de la manera més sostenible possible i en una democràcia d’avantguarda.
Des del Col·lectiu Vall de Vernissa vam redactar un projecte denominat “Ecomuseu Vernissa Viu”, per a l’interior de la Safor, i ens hi vam posar; i aviat vam tenir resultats positius en matèria de finançament (l’Obra Social la Caixa i diverses empreses ja ens donen recolzament), reunions amb els cinc ajuntaments, amb les universitats (UV i UPV), amb altres entitats de la comarca (CEIC Alfons el Vell, GEMAS, CER, etc.)... L’ecomuseu és un museu obert, basat en un pacte en el qual una comunitat es fa càrrec d’un territori (Maggi, 2002). Però és quelcom més, evidentment. L’ecomuseu es presenta com un model de gestió del territori, de control de l’acció pública, del rescat de la utilitat social i de reclam de la transparència en els processos de decisió. És, si fa no fa, una figura que contempla la governança, la participació de tot l’entramat social local en el seu desenvolupament.
La creativitat suposa un pas de qualitat en les actituds per fer-se càrrec de situacions complicades per al nostre territori. Però aquesta ha de ser una creativitat coral, duta a terme pels habitants sobre el seu paisatge. De nou, el pacte de la gent amb el seu paisatge. I amb les innovacions paisatgístiques; què en fem? És un interessant debat sobre si el poble pot ser creatiu o aquest tret és exclusiu de l’arquitecte; sobre l’existència de la “creativitat coral”. El que resulta evident és que si l’ecomuseu vol donar compte del que som també han de formar part d’aquest les noves aportacions al paisatge. Per a bé o per a mal, ens ajudaran a entendre el paisatge actual.
Acabem de participar en una trobada sobre ecomuseus a Casentino (Itàlia); aviat entrarem a formar part de la xarxa europea i hi ha programades activitats conjuntes, intercanvis de formació per als nostres joves, etc. Allà mateix nosaltres plantejàrem les dificultats amb què es troba una figura com l’ecomuseu en un espai de forta competitivitat econòmica, com és la nostra comarca. Evidentment, hi ha passos inajornables que cal assumir: la formació i el plantejament amb rigorositat d’alternatives de desenvolupament; la seua presentació de manera atractiva, sense dramatismes; la necessitat d’involucrar també agents externs al nostre territori; i la consecució d’una legitimitat, que hem de treballar entre els habitants i les autoritats locals. I la involucració de tots els ens del territori, on també entra el sector empresarial, que ha d’assumir tard o d’hora una certa responsabilitat social.
Ara, sadolls de teoria i de veure bones pràctiques arreu d’Europa, ens toca intentar posar-ho en pràctica a nosaltres. De vegades, segons es va dir a la trobada, és més important dur a terme el projecte que aquest en si mateix; és més important el camí que el resultat i la seua longevitat. Decidir donar el pas d’iniciar un trajecte així suposa assumir també el repte d’impulsar una participació real que no es limite a votar cada quatre anys, per exemple. Estem segurs que no serà un camí fàcil; que no podrà ser fet si no el fem entre tots i totes. Però del que estem més segurs és que aquest és el millor model que podem elegir si volem viure de la manera més sostenible possible i en una democràcia d’avantguarda.
(Publicat a Levante-EMV, 6-10-2007)
20 de setembre 2007
A qui seguiu el ritme de l'Ecomuseu Vernissa Viu
Ja en parlarem una miqueta més avant. De moment, deixe un fragment de la carta que hem rebut les persones associades del Col·lectiu Vall de Vernissa:
Estimats amics i amigues
ens adrecem a vosaltres per a informar-vos de les activitats que estem desenvolupant, últimament des de l'ecomuseu Vernissa Viu. La setmana que ve participarem a un taller sobre ecomuseus a Itàlia. A octubre, a una jornada sobre custòdia a Menorca.
Tota la informació de les activitats la podeu seguir a www.vernissaviu.org o directament al quadern www.vernissaviu.wordpress.com.
Açò significa que la setmana que ve m'espera una setmana de bòlit, engrescadora i molt interessant.
Per cert, esteu segurs que no us animeu a fer-vos-en socis? Vinga!
Estimats amics i amigues
ens adrecem a vosaltres per a informar-vos de les activitats que estem desenvolupant, últimament des de l'ecomuseu Vernissa Viu. La setmana que ve participarem a un taller sobre ecomuseus a Itàlia. A octubre, a una jornada sobre custòdia a Menorca.
Tota la informació de les activitats la podeu seguir a www.vernissaviu.org o directament al quadern www.vernissaviu.wordpress.com.
Açò significa que la setmana que ve m'espera una setmana de bòlit, engrescadora i molt interessant.
Per cert, esteu segurs que no us animeu a fer-vos-en socis? Vinga!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)