A la nostra Sort

El porrat de Sant Macià de Ròtova d’este any ha estat ambientat en l’època romana, i dedicat a la vila romana de la Sort, a l’entrada del municipi. Ja hem comentat en alguna ocasió que aquesta línia d’ambientació i divulgació ens agradava. Com vam dir els anys anteriors, cal que potenciem la història pròpia i les arrels genuïnes, com un dels valors afegits per oferir el municipi de Ròtova als i les visitants.

Les persones que han arribat a Ròtova, però, potser s’han preguntat on és la vila romana de Ròtova, en quina situació es troba, etc. I, si saberen la resposta, potser s’haurien posat les mans al cap. La vila data del segle I i fou excavada entre els anys 2005 i 2006. Excavada parcialment, després de ser parcialment destruida (segons van dir “por error”), mentre feien les obres de l'autovia. El jaciment té dues parts diferenciades: la part noble i una amb estructures més humils i de treball, entre les quals hi havia un possible forn d'algeps.

Ara hem de pensar en les passes que cal fer amb el jaciment de què hem parlat durant el porrat. Divulgar-lo és molt important: ajuda a apropar el patrimoni als nostres visitants i, sobretot i més important, a les veïnes i veïns. Ens apropa a la nostra història. Ara bé, no ens podem quedar ací; hem de donar passes més decidides.

La parcel·la del polígon on se situa la vila romana és una àrea de protecció arqueològica; este pas ja el va fer en el seu dia l’Ajuntament. Ja comptem amb informes i inventaris de les excavacions realitzades. Respecte de la part situada entre l'entrada i l'autovia encara cal prendre decisions: hi ha parcel·les de propietat privada, a les quals no se'ls ha donat cap solució. I el temps passa.

D'altra banda, caldria continuar les excavacions, consolidar les estructures existents i, de ser possible, col·locar vallats i alguns passarel·la de fusta. A més, el projecte es podria complementar amb panells interpretatius similars als exhibits durant el porrat. En definitiva, un projecte de musealització-interpretació en exterior.

És un tema complex i però, també, una gran oportunitat per a un municipi com Ròtova; un projecte que potser caldria haver dut endavant en època de bonança econòmica i que lamentablement no es va fer. Des de Compromís animem l’equip de govern a treballar en esta línia, de la mà d’altres institucions com la Generalitat i la Diputació. Seria una bona manera de continuar fomentant l’estima pel patrimoni i dotar de més recursos turístics el nostre municipi; un fet, d’altra banda, que potenciaria este sector econòmic a la localitat. I una mostra ben patent que no deixem el patrimoni a la nostra Sort, ni a la seua.

Fer-se major, d'aquella manera

Allò que diuen "fer-se major", madurar, ja em permetreu la impertinència, va des d'haver d'escollir un camí fins a assumir responsabilitats i fer-se'n càrrec. Una cosa semblant va passant amb la societat civil associada, que sovint adopta estratègies de gestió en positiu per tal de donar resposta a algunes situacions quan, en altres contextos o moments, aquestes mateixes organitzacions s'haurien limitat a reclamar l'acció de l'administració. En cap cas es tracta de substituir-la o obviar-la, res més lluny del que cal fer. Cal exigir que hi participe, que lidere, igual que cal fomentar que entitats, propietaris i la ciutadania col·laboren en aquest projecte comú que consisteix a tenir cura de la nostra terra.

La custòdia del territori és precisament això: fer-se càrrec, conservar o potenciar un entorn natural, patrimonial... mitjançant una mena de contracte social entre la propietat, les entitats de custòdia i altres agents.

De moment, són casos excepcionals, quasi anecdòtics si voleu, però van marcant una tendència. De vegades, el que més costa és això mateix: iniciar el moviment, o encara més anar mantenint-lo, quan les dinàmiques de la societat t'empenyen tot just cap a un sentit oposat. A Ròtova, tenim l'exemple del CER, que la practiquen des de fa més de 25 anys, com tantes altres associacions arreu del país -tot i que sense emprar aquestes terminologies 'modernes'.

Hui m'he trobat al bar, mentre em feia el café, un article publicat a l'edició d'ahir d'El País, titulat 'Custodia compartida', que vos deixe enllaçat ací.

Este any, nosaltres també continuem amb el voluntariat per la custòdia del territori: allà on hem arribat a acords amb propietaris privats, els voluntaris col·laboren en la seua regeneració o manteniment, o bé aprenen, per exemple, en què consisteix l'agricutura ecològica, la refeta de marges de pedra seca, etc. Per a la nostra sorpresa, enguany hi ha moltes cares noves, de 18 a 20 voluntaris. I això també alegra.

Ben aviat, signarem un nou acord amb una altra finca; el camí és lent i ara la cosa va un poc més piano del que ens agradaria. La il·lusió, però, roman; i això, de vegades, és el que conta. Això, i les persones que comparteixen amb tu tantes alegries, nervis, incerteses... José M., Rebe, Xavi, Xabixab :P, Jesús E., Lau, Marcel·la, Paco, Miquel, la gent del Racó del Pi..., i tanta altra, associacions, entitats, etc. com han volgut entrar a formar de part d'un projecte que vol tenir més futur que passat.

La nostra és una societat que encara no s'ha fet major: no és conscient que no pot mirar cap a un altre costat mentre arrabassen el seu país, no és conscient que cal una actitud activa i en positiu per poder llegar el més valuós que tenen a les generacions futures. Entretant, ens mantenim de manera irresponsable en una adolescència rebel cap a tot allò que signifique "fer-se major".

Un catàleg patrimonial per a Gandia. Pa què?

El Levante ens ha anat subministrant, amb el ja tradicional tamís a què ens acostuma, informació sobre la recent aprovació del catàleg de béns patrimonials a Gandia. Primer que s'anava a aprovar per fi el que seria el més ambiciós catàleg fins el moment. Semblava que la cosa no pintava mal. En un segon lliurament destacava que solament el BLOC havia presentat al·legacions.

Ara, mentre llegisc preocupat la nota que ha tret Arc de Mig Punt, em quede bocabadat de com es poden fer passades d'aquesta categoria: l'Ajuntament de Gandia ha fet un “treball d'escola”, amb 25 o 30 elements per protegir, i deixant al calaix el catàleg ja acabat que tenia des de l'inici de la legislatura. Jo m'incloc entre els qui no he consultat el catàleg i, per tant, la meua opinió al respecte s'hauria de bastir de partir de les poques notícies aparegudes a la premsa. Per això, la meua gratitud al treball constant de la gent d'Arc de Mig Punt, que ens aporta un poc més de llum al respecte. Una informació que, lamentablement, no arribarà a la major part de la ciutadania de Gandia. Per això i per molt altres motius, em sent orgullós de formar part d'aquest grup de persones.

Ara, evidentment, apareixeran els de sempre, els anònims també, a criticar -quan no a insultar-los-, solament per haver-ne opinat. No importa que des d'AMP moguen alguna raó, no importa el patrimoni; del que es tracta és de seguir consignes de manera cega.

Ara, de nou, el BLOC serà responsable de l'acció del PSOE i Plataforma de Gandia. Hi ha moments en què ja cansa escoltar certes psalmòdies: “Donde estaba...? Porque no hizo en su día...? Que poca vergüenza; solo saben criticar...”. Estalvieu-me eixos “raonaments”. Estalvieu-nos la vergonya aliena. Dediqueu-vos a demanar el vot, senzillament. O dissimuleu, dissimuleu una postura crítica i justa i preocupeu-vos per això: pel patrimoni.

Carta al Col·lectiu Obertament

Carta llegida a l'acte de presentació de l'agenda-guia de 2010 del Col·lectiu Obertament, on apareix la nostra associació i el projecte d'ecomuseu.

Este matí hem fullejat l’agenda d’este any. Ens acabaven de telefonar per donar-nos una mala notícia i hem tornat a rellegir alguns pasatges, hem tornat a fullejar les imatges i el passeig de Josep Carles. “Alqueries en runes, abandonades…”, “ferides de mort o mortes per les ferides)”; també, perquè no, mortes per l’autoritat competent. I és que, tot i l’alegria de veure’ns en un projecte com aquest, no deixa de ser descoratjador veure com s’ensorra una part del nostre patrimoni, i que sovint qui l’ensorra és el mateix que l’hauria de protegir.

Mireu l’agenda; no és solament paper. El paper de la vostra guia ens parla d’un patrimoni que ha estat lligat estretament a l’home. I aquest any, de fet, del mateix patrimoni humà. L’objectiu del Col·lectiu no és fer una agenda simplement. Perquè allò realment important és que el missatge que conté transcendisca i faça el seu efecte. Quin sentit te sinó? Com pagar-vos aquesta generositat?

Ens hem trobat immersos a dintre del vostre projecte, igual que un dia vos endinsàreu en el nostre; igual que aquell dia que ens demostràreu com cal estimar i mostrar el nostre medi ambient, el nostre paisatge: sense pressa, amb cura, aturant-se a cada racó, a cada detall, preguntant el perquè de cada cosa.

Vosaltres sabeu igual que nosaltres que és tan important el camí com arribar-hi. La vostra guia no és meravellosa pel color, pel disseny i per les il·lustracions. Ho és, sobretot, per allò que us ha mogut a fer-la i per allò que aconseguiu amb el resultat final. Ho és per l’estima que professeu a tot el territori i a les persones que l’habitem. Ho és perquè marqueu una manera més humana de relacionar-nos amb la nostra comarca, ben allunyada del ritme accelerat i embogit amb què vivim la major part de la gent. Ens heu obert els ulls per molts motius. Ens heu ensenyat que és per les persones que hem de cuidar el patrimoni; i, igualment, esperem que conserveu un gran ecomuseu al vostre interior.

Volem acabar, a més, amb un missatge de gratitud i amb un altre esperonador. Gràcies, gràcies per dir “SÍ”: sí a les persones, sí al patrimoni, sí al medi ambient, sí a la comarca… Un “sí” és un pacte, com l’ecomuseu, per sumar voluntats, de manera pacient però sense pausa, per fer del nostre territori un espai més humà. Tots nosaltres hem d’aprendre a convertir tots els nostres posicionaments en un “sí”, perquè podem dir el mateix i, alhora, anar creant una realitat millor. Perquè podem ser partíceps d’una comarca i un país que es construeixen amb cada “sí” com el que representa la vostra agenda.

"Es lo que hay"

No sé encara massa bé com ha sigut. No han arribat ni a mostrar el darrer informe encarregat sobre ella. M'ho comuniquen per telèfon i sent un poc de ràbia. Sí; sabíem que era més que probable però no per això deixa de ser més descoratjador.

Perquè Romaguera, perquè no un altre immoble amb més valor, un que suscitara més unanimitats? És la pregunta que ens han fet en alguna ocasió. Però qui decideix on posem el límit? Perquè cedir al govern, per molt progressista que es vulga considerar, quan hi ha més raons per protegir-la que per enderrocar-la?

I, en realitat, no hi ha respostes a preguntes viciades. La pregunta hauria de ser: perquè no posar el límit ja d'una? No podem permetre que el consistori destruïsca un sol element patrimonial més.

Hui em recorre el cos una certa tristor, la tristor de qui es veu carregat de raó. No la meua raó; no, les meues paraules. Els estudis -tots-, el CVC, les diverses associacions pel patrimoni de la comarca, el CEIC -tèbiament-; les paraules i els arguments de tots ells.

La tristor de qui davant seu veu una pala, un maquinària enorme que no raona, com l'administració de torn. I algú que solament diu "és lo que hay".

La força de la paraula en llibertat

Ahir va tenir lloc la presentació del llibre Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època, del qual és coautor Frederic Aparisi.

Irreproduïble el relat lúcid i contundent de Ferran Garcia-Oliver: "si Josep Camarena alçara el cap hui, no parlaria de l'ocàs del món rural; potser ho faria de l'Hiroshima del segle XXI. I es posaria a plorar... Vivim d'esquenes al nostre territori i al nostre paisatge. Mentre reivindiquem els Borja, destruïm el seu territori, esfondrem les cases de la seua època i destruïm el seu patrimoni. L'alqueria de Romaguera i l'ermita de Benieto en són una bona mostra".

Un discurs que ens va deixar sense paraules. A tots, també als qui els tocava respondre-hi.

Uns arguments per a ensorrar l'alqueria de Romaguera

M'havia promés avançar la ingent faena que tinc estes setmanes i deixar el blog uns dies; si de cas, unes línies però res més. Però hui el diari ens escopia unes línies justificatòries del que farà l'Ajuntament de Gandia properament: ensorrar l'alqueria de Romaguera. I sembla que ja no hi ha cap mena de dubte sobre el destí d'aquest bé patrimonial. El titular ja ens predisposava per al pitjor.

És clar que el problema no està en el missatger ni en el missatge sinó en qui dóna les consignes.

Com una mena de balança, a l'article es “sopesen” diversos factors -entre cometes, clar, perquè els plats de la balança són desiguals-, i tots van a la contra de la conservació. No s'han trobat suficients elements per a la seua conservació. Solament es tracta d'una alqueria, efectivament del segle XVII. No hi ha més. El que no sé és què haurien d'haver trobat per a decidir conservar-la. A la notícia es diu que es constata “cierta antigüedad” però -i aci vé un dels però més contundents- “de ninguna manera parece que pueda entenderse que su valor patrimonial lo haga poseedor del derecho a ser protegido”. L'alqueria no serà protegida perquè no és un palau, llàstima!

I continuen els punts en contra: a aquest fet cal sumar-li, segons l'article, que mentre s'estudiava s'ha paralitzat la urbanització de Santa Anna, de gran importància per al barri de Santa Anna. I és que, a gos flac, tot són pusses; i l'edifici també ha de carregar amb la mala gestió de l'IVVSA i la mala coordinació amb l'Ajuntament de Gandia.

Segons l'article, l'IVVSA manté que la preservació de l'alqueria és imcompatible amb la urbanització de Santa Anna. L'IVVSA i la Generalitat no s'han mostrat mai en contra de la seua conservació; solament deixaven en mans de l'Ajuntament que la incloguera com a Bé de Rellevància Local; l'IVSSA duu a terme el projecte, l'Ajuntament decideix si hi ha algun element digne de conservar.

L'article ratifica que la paralització de la urbanització de Santa Anna es deu als estudis que s'han dut a terme a l'alqueria, i rebla el clau afirmant que “los vecinos de Santa Anna exigen que se priorice la obras frente al edificio objecto de la polèmica”. Crec que queda clar que el fet que les obres no comencen per un altre costat que no siga l'epicentre de “Romaguera” no és gratuït. Però per saber els motius reals pels quals no ho han fet potser hauríem d'esbrinar els pulsos que, ara sí ara també, mantenen Gandia i Generalitat; i no l'alqueria, que és qui acabarà pagant els plats trencats.

A més, emprar l'argument de “o l'alqueria o la urbanització” és simplista i maliciós. No podem jugar amb una infrastructura tan demandada pels veïns i contraposar-ho a la preservació d'un dels seus béns. Perquè això no ho havien arribat a fer ni els seus veïns. Si conservar l'alqueria és compatible amb la urbanització, no cal fer veure als veïns -com se'ls ha dit en alguna ocasió, no sabem per quins interessos- que les obres estan en perill si preservem l'alqueria. Tot el món volem que Santa Anna deixe de ser un barri oblidat; és un compte pendent del consistori gandià des de fa molts anys. Romaguera no pot servir d'excusa ni de parany.

Entre la resta d'arguments, un tant velat, està el posicionament -o el no posicionament- del CEIC Alfons el Vell, “que no entró en el fondo de la cuestión y centró su reflexión en la necesidad que Gandia cree una comisión de expertos...”.

Al marge drets de la notícia, els arguments desglossats: l'alqueria s'ha convertit en una ruïna; ha sigut emprada com a refugi de toxicòmans, la urbanització, paralitzada. La degradació de l'alqueria, provocada per la mala gestió d'ambdós administracions se li ha tornat en contra a l'alqueria. I la resta d'informes sembla que ara ja no tenen cap valor. Ara tot és blanc o negre. Les signatures replegades, paper mullat.

I és que, en definitiva, quan Mut parlava del valor simbòlic de l'edifici no deixava de tenir una part de raó. L'alqueria de Romaguera, a banda del seu valor patrimonial, ha esdevingut un símbol de la possibilitat que el moviment ciutadà organitzat aconseguisca la preservació del patrimoni. I des del consistori gandià han decidit esborrar qualsevol mena d'espurna. Han decidit que ací manen ells. I en això estan.

(Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la. Levante-EMV. 26 DE JUNY DE 2009)

La valentia hui té nom

Ací teniu unes imatges en què Isabel Canet, en nom de l'associació d'Arc de Mig Punt, intervé al plenari de l'Ajuntament de Gandia per demanar la conservació de l'alqueria de Romaguera. Gandia TV  no n'ha dit ni pruna. En fi, almenys ací teniu el vídeo.

Jo hui he hagut de justificar, una vegada i una altra, de manera reiterada, perquè faig el que faig; perquè estic involucrat en diverses vessants de la participació ciutadana -associativa i política-, quan probablement no hauria ni d'haver-ho fet (perquè hauria de ser una cosa normal i positiva). 

Però tu, Isabel, t'has refermat en les teues conviccions i en els nostres drets com a ciutadans; i ens has refermat a tots.

Poesia i patrimoni

20 poetes pujaran divendres que ve, a partir de les 19:30 h., a l'escenari del Teatre del Raval per recitar unes peces inèdites, reunides sota el títol Tornaveus d'una alqueria. Ells són JOAN NAVARRO, MARIA JOSEP ESCRIVÀ, JULI CAPILLA, ISABEL GARCIA CANET, JOSEP PIERA, EDUARD RAMIREZ, JOSEP PORCAR, ALFONS NAVARRET, MANEL MARÍ, JOSÉ INIESTA, VICENT OLASO, PAU LÓPEZ, ENCARNA SANT-CELONI, ALEXANDRE NAVARRO, JOSEP VICENT CABRERA, JOSEP CARLES CATALÀ, MARIA FULLANA, BEGONYA POZO, JOSEP LLUÍS ROIG I TERESA PASCUAL. L'acte serà presentat per Christelle Enguix. El bo i millor de la nostra literatura posen les seues lletres i veus en defensa del patrimoni saforenc, en aquest cas, en referència a l'alqueria de Romaguera (Gandia), que corre el perill de ser enderrocada, a pesar que el PAI projectat la situa en una zona verda. 

Nosaltres podem anar a escoltar-los; podem gaudir d'aquesta iniciativa i, perquè, no adherir-nos al Manifest per la defensa del patrimoni cultural de la Safor. Des d'aquesta entrada vos anime a donar ambdós passos.

Miquel, Josep Francesc, els riuraus...

La imatge duu per títol, si no vaig errat, “A un vell racó de l'oblit” i mostra un muntó de canyissos recolzats a l'interior d'un riurau de Terrateig. És la fotografia quasi guanyadora del primer concurs fotogràfic sobre riuraus, organitzat per l'associació Riuraus vius. Així ens ho ha confessat algun membre del jurat, entre bambalines. El seu autor, Miquel Camarena.

Ell junt a Josep Francesc i Carlos han estat els finalistes que ens toquen més de prop. Les seues imatges, a banda del reconeixement que es mereixen tots els participants, em resulten més familiars i, per això, més útils per a apropar-me al que van arribar a significar aquestes construccions populars, lloc de faena -al cap i a la fi- de molts dels nostres avis, i encara d'alguns pares. Tot i que la categoria de fotografia antiga ha estat declarada deserta, la de Carlos ha sigut mereixedora d'una menció especial: el seu autor és "Perfecto Montagud Espí a l’estiu de 1958, sastre afincat a Gandia i que pasava l’estiu a Almiserà... En ella es mostra a MªPaz i César Montagud en primer plà fent una tasca típica del treball de la pansa, la “girà” de la pansa damunts dels canyissos".

Aquest, igual que algun altre post sobre el mateix tema, no pretén ser un article llarg sobre la naturalesa dels riuraus. Simplement i senzilla, un homenatge a aquestes construccions, un agraïment a les persones anònimes que treballaren el raïm -no ho oblidem, no tot el raïm es feia pansa- i l'enhorabona a aquestes tres persones que ens toquen de prop. En especial, a Miquel i Josep Francesc.

Miquel, ja ho he dit en alguna ocasió, és el meu president, coordinador o com vulga anomenar-ho, al Col·lectiu Vall de Vernissa. No li agrada lluir el càrrec però el porta amb responsabilitat. Si ningú li ho confessa, ell no arribarà a llegir açò i, per tant, no em tallarà els ous. Escriu bé -ell ho sap-, però em costa Déu i ajuda que em faça articles de cuina, que ell tan bé cuina entre el foguer i l'escriptura. Per a la propera guia de la vall de Vernissa que traurem d'ací a poc hi ha accedit. I me n'alegre. No podíem tenir millors postres. Solament em sap greu una cosa: si haguera descobert eixes fotos fa uns dies, alguna d'elles haguera anat a la guia-llibre que està al forn. Ningú no és perfecte.

Evidentment, com ja he fet en alguna altra ocasió, la meua més sincera felicitació a l'associació Riuraus Vius; a la seua presidenta Josepa Cucó; a Lluís Fornés, a Carme Miquel, al centenar de socis que en formen part :) i a totes les persones que n'han contribuit.

Sobre patrimoni, també

Hui Las Provincias duu, entre altres coses, un article sobre patrimoni de Carlos. Val a dir que estic d’acord ni que siga amb la primera frase (de fet pensava que Bairén era el motiu pel qual el publicava, ja que complementava l'article central de l'edició comarcal) però em sorprén com des de la segona hi ha un gir inexplicable i s'hi dirigeixen els atacs cap als de sempre sobre altres béns. Compartisc la seua preocupació per la conservació del patrimoni però unes anàlisis parcials com aquestes no ens ajuden a avançar i la perspectiva de futur que presenta, de més a més, sembla descoratjadora. Considere raonable i normal discrepar de certes forces polítiques però, amb una miqueta de perspectiva, crec que sempre carreguem el mort sobre el mateix. Vols dir que les coses han pres “tintes insospechados”? Crec que el cas de l’alqueria de Romaguera ha seguit el mateix camí que qualsevol altra reivindicació patrimonial, fins i tot amb tots els seus defectes, és a dir, es reivindica tard i de manera precària per part d’una societat que no ha sabut encara organitzar-se per ser més efectiva en les seues peticions.

Crec que resulta injusta l’afirmació que diu que els propietaris només buscaven una compensació major a canvi de l’alqueria de Romaguera; que tots els problemes estaven en els diners. Eixa és la perspectiva que ha venut tant PSOE com Plataforma però no, la família, que continua reivindicant la seua protecció, amb les signatures que molts ciutadans hem aportat per a fer-ne costat. Fins i tot després de l’acord de compra, continua en peu la demanda que es conserve. Una altra cosa és el que decidisquen PSOE i Plataforma, que són qui poden conservar-la.

Del PSOE, parles d’irresponsabilitat per omissió, per haver deixat les responsabilitats de la gestió sempre en mans dels socis; tot i que és una actitud evident (la de carregar els socis amb la gestió per dedicar-se a vendre política) em sembla que al llarg de tot l’escrit dones a entendre que el PSOE mai ha tingut els mecanismes ni les possibilitats per salvar els elements patrimonials esmentats. A mi l’actitud que dones del soci majoritari de govern m’esglaia més que si parlares d’un partit gran amb una estructura forta, perquè sembla que es tracte d’un partit sense capacitat d’actuar, com un bebé en mans de la mare, una imatge que no es correspon amb la realitat.

Nosaltres també hem viscut amb estupefacció la destrucció de la Pilarica, la clínica Pellicer, etc. Un catàleg de béns acabat fa molts anys ben bé podria haver evitat totes aquestes destruccions i discussions; però això porta uns quants anys de faena, tu ho saps bé; i aquest catàleg de béns, per cert, quan s’està acabant –ja pràcticament enllestit-, és frenat pel gir en la política de l’Ajuntament.

Ara sembla que donem per fet que, amb aquests gestors de la nova Gandia, tots els elements patrimonials seran destruïts; per això la culpa és de qui no va deixar la faena acabada. I és que hem assumit que els actuals responsables ja no estan per eixes tasques.

Tornem amb l'aigua: avancem...

...tot i que molt a poc a poc!

Hui justet Albert feia una xerrada sobre el patrimoni hidràulic a la Safor, en el curset per a guies en patrimoni històric i natural comarcal que celebrem a la Manco (uf, no n'he dit res! Ja anirem fent balanç en un altre moment).

Bé, deia que hui justet justet Albert Vázquez ha impartit la classe sobre aquest tema. I dic "justet" perquè, en tornar a casa, i ja davant de l'ordinador, em sorprén aquesta notícia a Valldigna digital: "Moció del Bloc: Sistemes de reg tradicionals". I és que, tot i que siga a comptagotes, la cosa potser qualle. Feia un temps, el CVC va emetre un informe recomanant la protecció del patrimoni hidràulic simater (per no parlar del de la resta de la Safor -en un altre- i, encara, un informe genèric sobre aquests béns).

Però, clar, ells aconsellen i aconsellen... De vegades no poden fer res més perquè, evidentment, la Generalitat el que es diu escoltar, ho fa ben poc. I, mira per on, hem fet una passa. Estem d'enhorabona. Estic segur que podem anar més enllà però això ja és un pas. Ara que prenguen nota la resta; i que vegen per faena.

Després dels riuraus...

L’altre dia, Carlos deixava un post al Quadern de l’ecomuseu que em recordava un compte pendent i un tema que des de fa unes setmanes em volta pel cap: escriure sobre els riuraus. No crec que ací en quatre línies puga donar gaire informació més i que, de més a més, aporte noves perspectives sobre la història d’aquestes construccions. Només, recomanar-vos la lectura d’El Marquesat de Dénia, de Josep Costa i Mas, un dels principals estudiosos del cultiu de la pansa i comunicador proper.

Ara, en compte de parlar de l’ús, podríem fer-ho del seu desús; perquè eixe fou un dels motius, entre d'altres, pels quals es convocà una jornada d’estudi sobre el riurau a Benissa el passat 7 de juny de 2008. El seu abandó diu molt de la deixadesa i la poca imaginació per dotar-los de nous usos “adequats” a aquesta vida rural-urbana (en els millors dels casos) en què vivim.

Quan es parla de treball de col·lectivitats, com per exemple el que realitza “Riuraus vius”, sovint no es pot parlar de noms concrets. Però, tot i això, tots sabem que sempre hi ha determinades persones que esdevenen el motor d’iniciatives, sense les quals la cosa no haguera anat avant (ací explicite el meus ànims i suport a l’associació i als seus membres). Al voltant d'això, i reenganxant la situació d’Almiserà, que també comentava Carles, hi ha unes personetes que estan treballant i informant a la gent, fent assemblees i propostes constructives a qui volia donar les gràcies. L’altre dia, mentre escoltava Jesús Huguet (del Consell Valencià de Cultura) a la “I Jornada sobre el riurau”, pensava en la faena ben feta d’esta gent. Per a que després diguen! Gràcies, Xavi, Joseta, Montse, etc.

Tal com recomanava Huguet, han demanat, a les al·legacions al PGOU, que l’Ajuntament en faça un inventari, que els declare Béns de Rellevància Local –tot i demanant-ne la ratificació per part de la Conselleria- i que assegure la seua conservació. Ara la pilota està a la teulada de l’equip de govern. A veure què fan...

D’altra banda, encara hauríem d’anar un poc més enllà i filar més prim: té sentit la conservació d’aquests edificis sense respectar el seu entorn més immediat?; té sentit descontextualitzar-los, com hem fet en altres casos com Sant Jeroni de Cotalba, l’alqueria de Martorell (a Gandia) o el riurau del Roig (a Ròtova)?

A partir del segle XVIII, hi ha una obertura al camp: el treball, que abans s’havia fet als corrals interiors, es trasllada als voltant de les construccions i l’entorn del riurau és testimoni d’un nou espai per a la feina i la vida. Ara, però, en ple segle XXI, els riuraus estan deixant-se ensorrar o, com a molt, els hem convertit en un adossat més. El riurau, aquella construcció que s’obria cap a l’exterior, ha estat clos en ell mateix, perquè fa anys i panys que vam renunciar al paisatge per quatre duros.

Arribats a aquest punt, em resta tot per dir, tantes coses... Però hi ha faena; i eixes coses... I ja hi haurà temps per a fer-ho. Jo no acabaria l'article com ho feia Carles ("Quedan muy pocos riuraus en la comarca. Aprovechen antes que desaparezcan"); caldria dir: poseu el vostre granet d'arena perquè no desapareguen.

Del patrimoni hidràulic a les sendes de l’aigua de la Safor. Història d’un projecte en comú

Albert Vázquez. Jordi Puig. Infosafor, núm. 2.
Un vell projecte assumit per la Mancomunitat torna a prendre força amb la proposta del Consell Valencià de Cultura de protegir el patrimoni de l’aigua.



Amb el pas del temps, el concepte del patrimoni va abastant més i més elements de tipus culturals; hui dia ja ningú discuteix que determinades manifestacions intangibles (com un cant popular o una festa) formen part d’un patrimoni que és necessari protegir. El mateix ha passat amb l’arquitectura de l’aigua. Dissenyat i perfeccionat en època islàmica –hi ha qui afirma que des d’època romana-, la infraestructura que possibilitava el regadiu del nostre territori permetia assentaments estables i un aprofitament continu de les terres.

Tothom és conscient que el desús d’aquestes infraestructures és el principal perill per a aquest patrimoni, tot i que al llarg del temps, també les diferents remodelacions i millores del sistema han modificat substancialment estructures i construccions tradicionals pròpies de la xarxa hidràulica. És el cas de l’assut d’En Carròs, on la antiga resclosa de pedra ha quedat oculta baix el formigó de la nova estructura.

Alguns ajuntaments, conscients del potencial d’aquests béns, iniciaren la protecció a nivell local. Un bon exemple d’això el trobem a Potries. El 1997, l’Ajuntament inclou com a patrimoni protegit dintre de la modificació de les Normes Subsidiàries del municipi els partidors, els molins, alguns trams de séquia, els llavadors, etc. Darrerament, el consistori ha inclòs en el catàleg de béns protegits tots els elements de l’arquitectura de l’aigua. Paral·lelament, elaborà un informe per a intentar que es declarara BIC el sistema o, almenys, els elements més importants. La recomanació de l’Ajuntament és que la protecció caldria que fóra genèrica per a tota la Safor.

No obstant això, tots els municipis no han seguit el mateix camí. Trams de séquia destruïts, molins abandonats i mig enderrocats, la pràctica totalitat de les sènies desmantellades... formen part habitual del paisatge saforenc. Són poques les poblacions que han tingut en compte aquests elements –de manera integral- en les seues reordenacions contemporànies.

Projectes i treball.

El projectes al voltant del patrimoni hidràulic comencen a la Safor a principis dels noranta del passat segle, amb la posada en marxa per part de la Conselleria de Cultura del programa denominat Arquitectura de l’aigua, amb l’inici d’un inventari dels recursos hidràulics comarcals. El 1993, Potries plantejà una primera ruta de l’aigua i és a partir del 1994 fins el 2000 que el projecte sembla quallar i es concreta amb l’elaboració d’una senyalítica en fusta mitjançant una Escola Taller. 10 anys després, el projecte, redissenyat, prendria forma a l’Agència de Desenvolupament Comarcal de la Mancomunitat amb el nom de “Sendes de l’aigua a la Safor”, i incloïa tres recorreguts: la senda del Rebollet, la del Vernissa i la de la Valldigna, aquesta darrera encara pendent de redactar. La primera d’elles estava enllestida per a ser executada, tot i que mai arribà a concretar-se; solament uns tríptics editats per l’organisme comarcal i unes senyals direccionals molt puntuals. Darrerament, tant Potries, com Oliva i Palma i iniciatives com l’ecomuseu Vernissa Viu treballen en aquesta línia.


La recomanació del Consell Valencià de Cultura arriba tard per a molt d’estos elements però esbossa un raig de llum per a la resta del sistema i els elements més singulars. La protecció com a Béns de Rellevància Local hauria de completar-se amb la declaració de BIC, competència de la Generalitat, de tota la xarxa hidràulica històrica de la Safor, base primera i imprescindible per a l’execució de qualsevol pla de tipus turístic i cultural a nivell comarcal.

"Un escut contra l'especulació"

Crec que el títol va un pèl massa enllà, però una empenta de tant en tant ve bé . Ací us deixe un article d'El País, d'ahir, on parlaven de l'ecomuseu.

http://vernissaviu.wordpress.com/2007/12/10/un-escudo-contra-la-especulacion/

Una proposta, a mena d'invitació

El proper 20 de desembre es presentarà l’agenda per a 2008 que elabora el Col·lectiu Obertament, titulada aquest any Racons i raons. Itineraris pels pobles de la Safor. De la mà de Ferran Garcia-Oliver, ens apropen paratges i perspectives inèdites dels nostres municipis. I ens fa cinc cèntimcs de la seua història.

Si he de ser sincer, porte un temps intentant aconseguir la de 2007. No la vull perquè la necessite a estes altures sinó per la seua qualitat. En ella va participar Paco Tortosa amb un treball de camp considerable i uns mètodes pedagògics encomiables. Paco sempre ens acaba sorprenent per alguna banda. Dia dalt o baix, i a pesar que ja quasi ha finit el 2007, em faré amb ella –i, si puc, també, amb l’incunable que no conté el “dia que es va perdre”-.

Ara que encara no teniu l’agenda per al proper any ja no teniu excusa. L’agenda és pràctica i aquest any, un pel més gruixuda: teniu una pàgina per dia, per a les persones més exigents.

L'agenda té un preu de 10 €; i per tal de reservar un o diversos exemplars haureu de fer un c-electrònic a Jcarlesfaus@terra.es. També la podreu adquirir a algunes llibreries de Gandia i Oliva (la Fona).

Imagineu-vos la il·lusió que fa rebre una agenda amb un acabat tan bo i que està ambientada en la vostra comarca. No us he de dir que a mi me l’han regalada. A Oliva, la regidoria de Turisme també n'ha adquirit una bona quantitat supose que per a regalar-la com una eina útil i arreladora.

No us ho penseu. Col·laboreu i regaleu un bon detall; o regaleu-vos-el, si ningú no ho fa.

I si seiem a taula tots junts?

(Publicat a Infosafor)

La comarca més autocomplaguda de totes les valencianes ja podria despertar d’una vegada i deixar de creure-s’ho. Perquè de comarca sovint solament exhibim el nom, i encara no. Mirem, si no, a tall d’exemple –interessat- la vessant cultural: la gestió i la programació de recursos i infrastructures.

Tots els dies els nostres mitjans de comunicació són engrossits amb grans titulars sobre la recuperació puntual de béns, que s’empraran per a usos culturals; unes recuperacions que, mirades des de la distància, no són sinó una mostra ridícula del patrimoni que es perd, del paisatge que es balafia, del territori al qual renunciem. I nosaltres, panxacontents, ens en sentim satisfets.

Naixen tants projectes com en moren. Tothom, en aquest espai tan mediàtic com la Safor, pot dir la seua, tothom ho fa. Però hi ha tantes cafeteries com projectes sobre la taula i cambrers disposats a emportar-se la nostra consumició un cop digerida. Si hi ha hagut intents per crear fòrums és evident no han quallat però el ben cert és que no ens hem segut a taula tots junts massa sovint. I si deixem una mica de banda els programes a quatre anys vista i mirem de planificar els recursos? I si emprem el teixit cívic associatiu per a crear xarxa i li atorguem, tot i de passada, un reconeixement per la seua tasca en precari al llarg de tants anys? I si construïm la casa de baix cap a dalt, com diu la lògica?

No és que partim de zero, és cert. Gandia posseeix una xàrcia de museus que podria aspirar a ser comarcal –el MAGa ja n’exerceix-. La d’Oliva no tan sols no desmereix sinó que potser és més visible. Els museus tothora els tenim presents. Però ja seria hora de donar un passet més i donar l’oportunitat als espais o territoris interpretables (el patrimoni de l’aigua és una bona excusa per posar-s’hi) i, perquè no, als ecomuseus. No es tracta de conservar-ho tot amb un to arcaic, sinó més bé “crear” un projecte que partisca de les nostres societats tradicionals i li done sentit a allò que hem sigut, a la història de les nostres pedres i dels nostres béns –tot i que no tinguen categoria de BICs-; un projecte amb un caràcter innovador mai vist que li conferisca als nostres pobles un valor afegit en formació i desenvolupament per a la nostra gent.

Hi ha altres possibilitats que no les actuals i hi ha mitjans per a dur-les a terme. Hi ha nombrosos projectes als calaixos més profunds de l’oblit. La Mancomunitat n’és un bon testimoni. Hi ha institucions capaces i amb recursos per poder aportar coses interessants: el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia –alumnes i docents-; la Universitat Internacional de Gandia i, per extensió, la de València, que està a tocar de mà. També, no ho oblidem, les desenes d’associacions que s’hi han dedicat a la comarca i que, a pesar del reconeixement, han estat vistes amb un cert recel. En definitiva, tots aquells que tinguen ganes i temps per dedicar-s’hi. Els agents de desenvolupament local, per exemple -unes personetes tan i tan preparades com menystingudes-, són peça clau en l’engranatge necessari.

No partim de zero; però cadascú va pel seu camí, quan no crea un illa, com hui dia passa al monestir de Santa Maria de Valldigna, on els diners que hi inverteixen són directament proporcionals a l’aïllament creat respecte de la societat saforenca i valldignenca.

Ara alguns pensaran: i a com pagaran la terra estos? I probablement el problema de tot plegat és que hem assumit els interrogants d’aquells que no busquen el desenvolupament local dels nostres municipis –sinó el negoci a costa del territori- i maldem per trobar respostes a preguntes viciades, en compte de cercar-ne de noves i mirar com, de solucions, n’hi ha a bastament.

Què vull dir? Que és tan fàcil qüestionar el que plantegem ací com ganes tinguem que no prospere. Qui ho ha de fer? La societat civil, ara per ara, pot tenir tota l’autoritat moral –tot i que sempre ens restarà desxifrar qui en forma part-. Però quina institució, si no és la Mancomunitat, té la legitimitat per a fer-ho i ser escoltada? I què pot fer ella sense l’apuntal•lament de les seues competències? Perquè no actua per al que originàriament fou creada? Què fem, en definitiva, si no tenim ni una taula en condicions per a seure’n tots?

Per a Ador, una pedrera sense horitzó

Xavier Ródenas i Jordi Puig, membres de la Plataforma pels pobles de la Safor; publicat a Levante-EMV (12-10-2007) i a Infosafor.

Corrien els anys 80 quan els pocs grups excursionistes que eixien a la muntanya (scouts, centres excursionistes i poc més) solien anar a fer alguna acampadeta a la Font del Sister d’Ador. Era una excursió molt guapeta, ja que es tractava d’eixir d’Ador, que aleshores era un poble valencià, amb una estructura de poble valencià i amb uns carrers i unes cases ben valencianes, i penetraves de sobte en un bosc mediterrani de pi blanc que enigmàticament havia resistit als incendis devastadors dels anys 70; un bosc que no abandonaves ja fins arribar a la mateixa font i al Pla, que un poc més amunt rebia els visitants amb una magnífica vista sobre el racó d’Alfauir. Eren quasi 45 minuts per dins del bosc, sense cap clarot de matollar, amb llesques de bancals abandonats que el bosc havia recuperat per als seus arbres i amb la grata companyia d’un castell musulmà del segle XI, el Castell de Palma… Certament, un conjunt ben singular al nostre malmés país. Bé, la pineda curiosament va esquivar la multitud d’incendis dels anys 80 i primers dels 90, però no va superar el destructiu model territorial que cada dia s’havia anat imposant amb més força a la comarca: el formigó. Així doncs, una primera pedrera, que ja havia començat a rosegar part de la pineda, va veure que el futur li era ben grat i els pins van anar caient davant de les màquines i els explosius, fins al punt extravagant i il·lògic de destruir el magnífic pinar, aïllar la Font del Sister i el seu Pla i sitiar el Castell musulmà com en temps passat… De nou, un país de taifes.

Ara la pedrera no camina en direcció al castell: per fi se n’han adonat que és un BIC, tot i que encara no han caigut en la necessitat de restaurar-lo. Durant molt de temps la pedrera d’Ador ha sigut (és?) també –tot i que il·legalment-, la d’Alfauir, perquè envaïa el seu terme sense permís, i solament la mobilització i denúncia dels veïns ha posat el tema sobre la taula, ja que certes autoritats volien fer la vista grossa –elles en deien negociació-. Ara la pedrera continua el seu camí, no sabem ben bé amb quin horitzó, perquè del tema ningú vol parlar. Continuen les barrinades que molesten; i allà han quedat les falses regeneracions de zones ja explotades (en aquells llocs on han estat executades, perquè hi ha altres zones que no s’han restaurat). Des de la Plataforma pels Pobles volem denunciar l'actual situació, així com la deixadesa de les autoritats que haurien de prendre cartes en l'assumpte.

Hem arribat al 2007, ben fotuts, amb una pedrera increïblement gran, que mai va estar on calia i que ha superat els límits tècnics i racionals; una pedrera que ha destruït un dels pocs pinars mediterranis extensos de la Safor, i que ha minvat un actiu cultural tant important com un castell del segle XI. A això se li diu visió de futur. A això podríem dir-li planificació del territori. O, també, mirar pels nostres fills; o sentir-se un bon valencià i defensar la nostra cultura. Fins i tot, des del punt més egoista, podríem dir-li potenciar el turisme d’interior i generar alternatives econòmiques per al poble. Som un país de cracks: no hi haurà muntanyes pelades? No hi haurà límits racionals? No hi haurà un altre model de país? Un altra forma de créixer? Els cracks pensen que la bassa sempre estarà plena, quins cracks! Molts opinem que estan ben equivocats, els nostres fills rebran una terra plena de finques, polígons i un paisatge de formigó i no hi haurà volta enrere; això sí, allà, a fer punyetes, alguna taifa de pi banc els quedarà per anar a fer el cabra. Quins cracks!, pensen molts veïns i veïnes, mentre els tremola el barandat amb les contínues barrinades de la pedrera.

Un article sobre els riuraus, a Levante-EMV

Barraques valentines i riuraus valencians
LLUÍS FORNÉS*. En l´associació Riuraus Vius estem contents perquè el Consell Valencià de Cultura s´ha preocupat, i pronunciat, per l´arquitectura industrial valenciana més representativa [Levante-EMV, 2-10-07]. I ho celebrem. Ja era hora!

Els poemes que Teodor Llorente va dedicar a la barraca són considerats -no sé si acusats-de poesia pairalista, que és aquella que canta coses del camp o pertanyents a la casa pairal, del paire, paraula occitana. Poesia estàtica i no compromesa.

Algú ha volgut explicar que la barraca és la casa rural de l´Horta com el riurau és la casa rural característica de la Marina Alta. I no és així. La barraca sí que és la casa rural característica de l´Horta, en els segles passats. Don Teodoro i els seus epígons eren feliços cantant les meravelles de la barraqueta i el dolç paissatge que l´envoltava ple de placidesa i encant natural.


En canvi, el riurau és el símbol més característic de l´arquitectura industrial del segle XIX, del dinamisme, del canvi dràstic de vida de tota la comunitat de la Marina Alta i també de bona part de la valenciana en general, com ho proven, encara hui, els diversos riuraus, subsidiaris de l´activitat industrial de la Marina Alta, que perviuen en altres comarques valencianes: la Safor, l´Horta Nord... El riurau simbolitza l´arravatament creatiu dels pioners industrialitzadors que van saber arrossegar les capes populars de la comarca i, com he dit, de bona part del país, en la tranformació del raïm de moscatell en pansa, un producte que es va exportar a mig món, especialment en el segle XIX i part del XX. És, per tant, interclassista: les classes populars van ajudar el procés industrialitzador que comandava la burgesia, se´n van aprofitar conjuntament, i van dur l´economia a taxes de productivitat altíssimes, i, per tant, de benestar. El procés va impulsar també la creació de cooperatives on s´ajuntaven productors grans i menuts, pero sobretot, els llauradors menuts que necessitaven completar el treball conjuntament, posem per cas, per a accedir a una estufa assecadora, que les cases benestants podien permetre´s tindre en la pròpia finca, o per accedir a les màquines seleccionadores del tamany del producte, etc.

La dolça barraqueta valentina, llar humil, és l´exponent de la tranquil.litat de l´Horta i la seua plàcida vida noucentista d´economia domèstica. El riurau, en canvi, és el símbol del bot estructural extraordinari que fa canviar la mentalitat que genera la industrialització de la pansa que llança al món els hòmens més intrèpids a buscar nous mercats i a obrir noves vies d´expansió de l´economia valenciana. La barraca és valentina, sense projecció més allà de l´Horta, mentre que el riurau es troba escampat, encara hui, per bona part de la geografia valenciana des de la Marina a l´Horta Nord, segons les dades parcials que es tenen fins ara.La popular barraca, representant de les classes humil valentines, que algú havia pretés que fóra el símbol de la valenciania, ha desaparegut pràcticament de tots els racons de l´Horta, sense que la valenciania haja fet res per evitar-ho. Davant del canvi d´una barraqueta pollosa per un gratacels que ha produït euros flamants, la valenciania ha callat i s´ha guardat el sentiment patriòtic a la bojaca. No han sabut fer compatible el progrés i la perservació d´un bé tradicional. I es podia fer fàcilment, pero?
El riurau, símbol del progrés de les classes mamprenedores, de la industrialització, de la col.laboració interclassista, del triomf de l´economia moderna, de la iniciativa i el risc del mercat, del dinamisme productor, de la potència creadora i expansiva no correrà la mateixa sort que la pobra barraca. Les classes dirigents actuals, la burgesia, els industrials, no poden permetre´s el luxe de destruir la pròpia història, els precedents, el símbol més proper de la dinàmica industrialitzadora actual. El Consell Valencià de Cultura ja ha parlat. I les iniciatives populars estaran al costat, donant suport a qualsevol intent de recuperar, restaurar i donar vida a tots els riuraus valencians que encara estan orgullosament en peu. Per dir-ho ràpidament: encara que sembla que s´assemblen, el riurau i la barraca tenen poques coses en comú, si és que en tenen alguna.

*Riuraus Vius [riurausvius@hotmail.com]

A la fotografia, riurau del Roig, a Ròtova.

El cinema Cervantes, per exemple: quin paisatge?

A ningú se li escapa que el Cinema Cervantes potser serà enderrocat. Un cop fet, ningú qüestionarà ja l’encert de l’actuació. De moment és una acció que no es pot fer sense que la gent deixe d’assabentar-se a les tantes de la nit per tal que passe inadvertit –almenys pel soroll que requeriria.



Fins a eixe moment, és el cinema dels crits de la gent quan els protagonistes de la peli feien el gest de besar-se, en els temps foscos del franquisme. És el cinema amb un orgull literari exclussivament castellà, com el que encara hui mantenim. Les pel·lícules es veien ací abans que a Llocnou; allà, conten, esperaven ansiosos que acabara la funció al Cervantes per poder veure-la. Sembla un guió d’un film que no fa massa hem vist, veritat?
Però també és el cinema que va deixar de ser-ho. El cinema dels teatres de Nadal del col·legi. És el cinema, perquè no, dels mítings, d’uns certs mítings. I el dels concerts; sobretot dels concerts: La Rotovense Musical a dalt l’escenari i algú que anima, eufòrica, quan acaba l’actuació; tot un ritual. És el nostre propi Cinema Paradiso, el del nostre poble. És el cine que ha albergat tanta gent com la nostra ment puga, vulga o tinga el valor de recordar.

El cinema Cervantes potser caurà amb la mateixa parsimònia que quan fou mutilat a finals dels 90 del passat segle. Un dia feren a baix l’entrada i les taquilles, i al dia següent convivírem amb els enderrocs amb completa –completa?- normalitat. Un dia es foteren el cinema d’estiu i sols se’ns aparegué en breus comentaris, que apressàvem en alguna nit d’assaig. Però en aquells assaigs de la banda ja era tot un altre cinema. Tammateix, hi era; i hi feia la seua. Donava un forçós caràcter a l’assaig; i la banda li donava ús; ambdós es donaven sentit. De fet, solament una relació d’aquesta mena, un ús coherent, li’n pot donar; solament una necessitat –una utilitat- el pot salvar.
Objecte de les pales i de protecció, menyspreat i volgut, el nostre cine. Quina sort que siguen un munt de pedres i rajoles sense cap capacitat de sentir res... Davant d’ell, igual que davant d’un mort, se’ns fa fàcil mentir. Sabem de bestreta que no ens fotrà una hòstia per no ser sincers. Per això, els homenatges –la toponímia, si es vol, també (ara hi ha el carrer del Cine)- no ens dolen. Suposen una amnistia per tot allò que hem fet amb ell. I, a pesar de tot, solament la necessitat pot salvar allò que queda, si és que es tracta de salvar-lo.
Amb allò del cine d’estiu, potser no sabríem concretar què hi sentíem ni ens en podrem justificar mai, perquè certament era un indret vell i provocava un cert aire de vella quotidianitat, amb aquella flaire excessiva de galà de nit. Ha passat el temps i, com que aquest maleït ho soluciona tot, parlem de la nostàlgia, tan joves com som. En un poble com el nostre és fàcil fer-se vell a cada instant, perquè el poble mor i naix a cada dia.

No obstant, on és el cine? La dificultat de la pregunta no rau en trobar la resposta –una resposta fàcil- sinó en ser capaços de formular bé la qüestió. Perquè, amb un carrer nou per a uns, massa nou per a altres, quotidianament millorable per a aquells que acostumen a oblidar, inqüestionablement invariat per a la xicalla que fa córrer un baló costera avall per aquest carrer del cine; amb tots aquests escenaris, on és el cine Cervantes? Hi és encara?
Val a dir que sense vosaltres tot allò, cada record, cap record, no existiria, i aquell cinema Cervantes –el que fou-, tampoc. Deia Estellés que

On fou l’ésser, memòria. I què pot llavors l’ésser,
que pot llavors el jo, què puc fora de mi?

Sense els subjectes que recorden no existeix l’objecte recordat. No obstant, és qüestió de temps que deixeu de tenir-ne –de nostàlgia, de records...- perquè aviat els qui teniu records d’aquell cinema ja no en tindreu. I no es tracta de cap mena de por contemporània a aquestes mirades fugisseres. No; és una qüestió purament biològica, car el temps se us endurà, com una ona que ve i després se’n va.
A la nostra platja, ja fa temps que venen i van ones. Ja fa temps que el mar s’engul l’arena i que el riu en porta de nova. És la mateixa platja? Amb una mica de sort –massa sort per a alguns-, acabarà d’escolar-se, passaran els anys i ja no preguntarem pel cine. Ni l’identificarem amb el poble, perquè aquest no és res que romanga esperant les generacions futures; està a dintre de nosaltres i els anys hi posaran remei.

Un poble és i ha de ser quelcom dinàmic; però no mai, amnèsic. En la nostra mà està decidir si en el nou paisatge que configurem té paper el passat –allò que hem sigut- o si, definitivament, ens en volem desfer.

(A la fotografia, un dels actes de les I Jornades Josep Camarena, celebrades al cinema Cervantes, el 2004)