Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època

Demà es presenta Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època, de la col·lecció 'Arxius i famílies' de l'editorial La Xara. Serà a les 19:30 h, a l'institut Ausiàs March de Gandia.

Per diversos motius fàcils d'entendre, tot i que no m'allargaré ara, el llibre i un dels seus autors, Frederic, converteixen l'acte de demà en un dia especial. Vos recomane que hi acudiu o que, almenys, us feu amb l'exemplar.

Paisatges de la vall Blanca, només passant pàgines

MOLLÀ, Xavier i MIRA, David. Paisatges. Una mirada a la Vall Blanca. ADDER a la Vall d'Albaida, 2007. 196 pàgs.

Una carretera nova, amb un asfalt ben lluent que ens encamina al Benicadell, punt de referència geològic, mediambiental i simbòlic dels valldalbaidins; aquesta és una de les centenars d'imatges que curullen l'obra.

Paisatges. Una mirada a la Vall Blanca és fruit d'un projecte col·lectiu molt més ambiciós que la pura recreació d'una obra gràfica; forma part d'un programa de foment de desenvolupament rural que comprén la comarca de la Vall d'Albaida. Reuneix història, medi ambient, activitat econòmica, societat...; tot allò que configura un paisatge divers i heterogeni amb les seues fortaleses i contradiccions i que ve a reforçar la idea que el paisatge no és quelcom donat i ni idíl·lic sinó que també és el resultat de la interacció de l'home amb el medi.

El volum s'inicia amb un passeig circular pels pobles, serralades, valls i valletes, barrancs, partides.. de la comarca de la terra blanca. Tot seguit, David Mira, l'autor dels textos, ens va introduint els capítols gràfics -l'autor dels quals és Xavi Mollà- amb la seua poesia. La de Mira és àgil i amb ella ens mostra com la vall es fa, es desfà, es refà... En paraules seues, “Natura desfent-se. Natura refent-se”. Mira presenta un text amb versos de llargària irregular , que són tan llargs com curts, que contrasten processos i cicles, que els enmarquen i els engloben, per fer veure que tot plegat forma el paisatge, i que uns esdeveniments donen en certa manera sentit als altres, per bé que molts d'ells siguen contradictoris. Els textos, a la fi, oscil·len entre una major i menor poeticitat, que mai abandonen, però; de vegades, tendeixen cap a la descripció més pròpia de la narrativa -o fins i tot resten en l'enumeració.

El patrimoni és vist més enllà de l'aura i els valors intrínsecs que els atribueixen els especialistes; cobra, aleshores, especial importància en la interacció amb tots nosaltres. El patrimoni gran i menut, “certs portons, alguns vells/ encrostonats arcs morts...!” però també “algunes finestres! I les reixes...?” I, perquè no, “les façanes pulcres, o convulses, profundes”; i el “nucli deformat del poble antic, del nou, de la història esborrada...”.

Paisatges amb gent treballadora; “i l'esquena és tothom”. Perquè, com hem dit, a la fi, és la gent qui ha acabat modelant o condicionant aquest paisatge. “Del treball sorgí l'obra. I els obrers augmentaren un paisatge creat, 'nascut' per produir...”.

I els oficis es rememoren i es reivindiquen: parlem dels vells; però ara, també, dels nous: “multiplicant-ho tot, la roda ha esdevingut global i exhaustiva”; la roda que va moure economies passades i també les d'ara. Totes, al capdavall, a la mateixa terra. I parlem de les diferents generacions, les que cerquen ja la “posta” i aquelles “que repinten el quadre a la pissarra nova”.

Mira ens apropa a la gent valldalbaidina, qui “deixa entrar pels ulls tot el paisatge”, com fa aquesta obra, eminentment gràfica. La Vall d'Albaida de hui dia és una comarca que es mira i es remira, que vol reconèixer-se en els seus antics i nous paisatges. Mirar-se i contemplar-se des de la perspectiva que ofereix la comarca esdevé un pas més per anar forjant un paisatge, que ja en ple segle XXI viu davant d'un futur incert. Aquest recorregut és una mostra de mirades úniques; una descripció, sovint apressada però precisa, que ens mena a visitar indrets i recórrer sendes, que ens recorda a cada racó que la vall és “producte de tot el que ha anat assentant-se durant milions d'anys”. I tot -a pesar que tot no ho podrem veure mai- ho transitem, ho percebem “només passant les pàgines”.

(Espai del Llibre, 11)

'Espai del llibre', 11

Ja van 11 números de l'Espai del Llibre, la revista de llibres, música i cultura en general de les Comarques Centrals Valencianes. Sembla mentida però aquestes comarques encara comparteixen algun projecte en comú. El seu director, Juli Capilla, la condueix amb il·lusió i perserverança i ens l'ha passada perquè en fem difusió mentre esperem l'eixida en paper. 

L'article inicial està dedicat a l'expulsió dels moriscos, un esdeveniment del qual commemorem -d'aquella manera- els 400 anys. A banda de les ressenyes tradicionals sobre publicacions, hi ha un article sobre "la pilota del segle XXI"; i una entrevista a Francesc Bodí, i música, i revistes; i...

Des d'ací, podeu descarregar-vos-la. Com diu Juli, el projecte Comarques Centrals Valencianes continua!

Entre llibres i música, tot festa

Quin cap de setmana, mare de Déu, Senyor! No hi ha hagut temps per a l'avorriment ni tampoc per pensar si el cos demanava descans.

Dijous per la vesprada s'havia inaugurat la fira del llibre a Gandia i, amb el fred i la lleugera pluja, vam haver d'estar-hi presents. A la caseta del CEIC Alfons el Vell hem tornat a traure el fons editorial de la institució al carrer; que bona falta li fa. Hem mostrat des dels llbres i documentals més nous fins aquells que potser la gent ja no sap ni que existeixen. I és que és difícil fer arribar aquest fons al públic de la comarca; però en això hauríem d'estar -i potenciar la divulgació- en més ocasions que la fira del llibre. Potser algun dia parlem del tema.

La qüestió és que de dijous a diumenge ha estat oberta la fira. S'han entregat els premis Ausiàs March de poesia i el Joanot Martorell de narrativa; de tot això ja n'estareu més que assabentats. Als amics del Facebook ja els havia avisat: passeu-vos per la caseta!, no per deixar-vos els diners -com també deia allà- sinó perquè les hores passaren més depressa. La veritat és que no em puc queixar: allà tenia l'antologia de Piera Ací no s'acaba tot, treballada per Àngels Gregori; el llibre sobre les Germanies, el quadernet comarcal que ha enllestit Vicent Olaso sobre els capítols del Llibre dels feits referents al castell de Bairén... I a sobre vau ser moltes les persones que us passàreu per allà i que us detinguéreu per estar una estoneta. Gràcies a totes i tots, eh!

I si solament haguera hagut la fira del llibre... A banda, divendres teníem el concert de Miquel Gil i l'orquestra àrab de Barcelona, a Sueca, que actuaven junt a Pep el botifarra i el guitarrista Mont. L'acompanyament va ser tota una sorpresa; i allà estàvem, quasi sense haver sopat.

Però és que, a més, se celebrava Santa Cecília a Ròtova, amb l'homenatge -de què ja he parlat- a Álvaro Navarro. No tindria prou barrets per llevar-me'ls per la faena que han fet els músics de la banda -podria seleccionar alguns noms però no ho faré-. I és que ens han tingut tot el cap de setmana de bòlit. I allà anava jo, de Gandia a Ròtova i de Ròtova a Gandia.

El concert, fantàstic! Em vaig perdre la dramatització de la vida de Navarro, interpretada pel seu propi nét. Però l'actuació de la banda, genial. Després vingué el moment dels reconeixements. Els familiars, que en la seua vida normal empren el castellà, fent un esforç immens per parlar valencià; i el nostre alcalde -que es veu que volia ser educat- tot el discurs, en castellà. Es veu que pensa que els Navarro no tenen el suficient coneixement com per entendre la llengua que parlem a Ròtova. No veig l'educació per cap banda, sincerament. Però en una cosa sí que vaig estar d'acord amb ell: si no haguera sigut per la banda, aquell homenatge no s'haguera fet.

La festa posterior al concert es va allargar fins a les cinc de la matinada; allà ens havien vingut a veure Consol, M. Àngels -M. Tere es retirà-... I passà el que havia de passar: que diumenge vam arribar tard a la paradeta. Ostres, si ningú ho havíeu notat, açò sobrava, no? Diumenge, més dinar i més fira. I més cansament; tot i que, en definitiva, aquesta és una fatiga amb un regust de satisfacció per haver sigut útil a unes quantes persones. Supose que, també, edulcorada per un final de festa tranquil i asserenat davant d'aquells ullets marrons. I d'aquell nasset!

Escoltar Jaume I

Hui ve a Vilaweb que diverses universitats de la Xarxa Joan Lluís Vives -en concret, les de Barcelona, Girona, Rovira i Virgili i València-, a través del grup Recerca en acció, han iniciat un projecte de digitalització i publicació en Internet del Llibre dels fets.

Amb motiu del huité centenari, s'han publicat diverses biografies i adaptacions a l'estàndard actual, un fet que ens permet apropar-nos-hi de tantes maneres com vulguem a una de les cròniques que conta com hem nascut com a poble. Al claustre de la biblioteca de Gandia, per exemple, també podeu visitar una exposició sobre Jaume I, per si ho voleu tenir fàcil. No cal que ens extenguem en les raons per les quals són importants -o haurien de ser-ho- per a nosaltres la figura i els escrits d'aquest monarca (per molt republicans que pugem ser ;P). 

Ara, amb la digitalització i publicació de què parlàvem, que teniu a la vostra disposició ací, es posa a l'abast de tothom la "còpia manuscrita més antiga del llibre, transcrita el 1343 al monestir de Poblet", que es pot ampliar i quasi manipular, això és, passar les fulles -amb el ratolí- i intentar llegir-lo. Fer-ho directament produeix unes sensacions increïbles. I si us dic que hi ha la possibilitat d'escoltar-lo? Perquè no ho proveu? 

Què voleu? M'emocionen estes coses! Ara estic pendent d'agafar per banda la biografia de Furió (n'han parlat bastant bé d'ella). Això sí, quan acabe amb la ditxosa guia esta que em té captiu a casa.

Font de la foto: "Jaume I a la seva tenda, durant el setge de Mallorca, parlant amb Berenguer Palou, bisbe de Barcelona, Gilabert de Cruïlles i Ramon de Centelles (MNAC).

Des del refugi del Minotaure (també en diuen laberint)

Unes notes precipitades a El cor del Minotaure (?), de Christelle Enguix.

“En la mitologia grega, el Minotaure era un monstre que tenia el cos d'home i el cap de bou...” (vegeu la Viquipèdia). Parlem de la llegenda per apropar-nos a El cor del Minotaure, la darrera obra que ha tret a la llum Christelle Enguix. La veritat és que açò és un autèntic atreviment (no sabem ni tan sols si acabarà prenent aquest títol) però feia un temps que els textos que llegia no em movien a reaccionar, a dir-ne alguna cosa, a despertar.... El poemari de Christelle ha merescut el premi Ausiàs March de Beniarjó de poesia i serà publicat d'ací a un any. Ella ha aconseguit allò que molts no han fet mai: ser -un poc- profetes a la seua terra. Enhorabona, ja d’inici. Primer que res, he d’aclarir que tan sols he pogut llegir uns pocs poemes, que han provocat un allau d'idees, algunes de les quals repesque, com d’un bagul oblidat, de velles llibretes polsoses.

Mirar pel reflex protector de l’escut, aferrar-se a la seguretat que simbolitza el fil -en un espai tan desconcertant i desconegut com el laberint-, romandre en la distància, tot i observant des de l’obscuritat el perill que suposa actuar “com les aus”, que “encenen,/ a la velocitat del llamp,/ el cel”. Aquestes són algunes de les actituds que el jo poètic adopta dintre d’aquest escenari. Què hi ha darrere d’aquesta resistència a lliurar-se a estimar? És l’amor un perill? I si ho és, perquè ens sentim indefensos, “com la part dreta dels Hoplites”, quan aquest resta abatut? No són preguntes que ens proposem de manera interessada sinó que planen per sobre dels versos del nou llibre de la jove poetessa.

No obstant, tot és més fàcil, com ens ve mostrant el recull. Hi ha camps en què la civilitat de les persones, la resistència a estimar, es pot combatre de manera fàcil; al cap i a la fi, en deixar-se dur per “l’arrapada de la nit” aviat salta “la corfa i de l’aigua emergira/ com una rosa oberta/ la ferida”, la dolça ferida. És el cos entregat al gaudi, a una felicitat natural i senzilla.
I, igual que succeeix amb la vida –amb l’amor, la mort i totes eixes coses que passen...-, ens ocorre amb qualsevol manifestació lògica. “Res tan perillós” -i tan necessari, evidentment- “com la paraula”, ens diu a Sirenes. Ens han clavat la por al cos; i cal tenir-li por. Hem de resistir-nos o hem de saber lliurar-nos a ella, tot i amb capacitat de resposta? És suficient la temptació de deixar-se dur per negar-li l’espai que li correspon?

Hi ha un jo tancat en si mateix, que es mira el món des de la distància i la seguretat de no exposar-se –, expressat, si ho voleu, de manera molt simple-; però, així i tot, açò es veu en moments d’escapada, de fugida –de covardia? Moments en què ens penedim de les paraules no dites, en certa manera. Moments on la certesa de tot això, la consiciència, fa més crua l’existència. Hi ha, però, en aquest turment, un “oasi”, tots els deserts diuen que en tenen. I els cossos i les persones es reconcilien amb els seus sentiments, es dóna regna a un cert amor, el que intuíem i no havíem deixat fugir, “solca el cos un tremolor”. I ja res no té límits. Com l’amor.

Però al poemari no hi ha, ni molt menys, un escenari allunyat, per molta mitologia que l’embolcalle. Christelle, des del primer recull (L’arbre roig), no ha renunciat al seu entorn, al que l’ha vista créixer. Vivim amb un país amb tants pecats, el jo poètic no els eludeix. El títol del poema “For sale” ja resulta ben explícit. El seu és un paisatge de vnyes –d’antigues vinyes?-, de riuraus i de vi moscatell, de tranquilitat i vida; tot i contraposat un ritme luxós que han imposat uns turistes de qualitat –això és, immigrant amb permís per destruir el territori- que basteix “dels enderrocs, nínxols/blancs”. Això sí, “amb piscines” –per si amb això el mort es deixa soterrar sense posar massa pega.

No ha plantejat la seua poesia com una arma contra un país que s’autodestrueix. No obstant, i això sí que sembla evident, els referents que hi pren acaben per regalimar en escletxes còmplices que ens ofereix en safata. En un país com el nostre, on fins i tot l’entorn i la llar són de vegades hostils, com ho hauria de ser el laberint del Minotaure, resulta paradògic que aquest espai esdevinga el refugi davant d’actituds més vitals i animals, davant dels instints més humanitzats. Si això ho traslladem a les pulsions mortals –miserables, nosaltres- el mite ja no és tal; es tracta ben bé d’una reinterpretació. Com qualsevol bona aportació a la literatura.

D’altra banda, una focalització com la proposada ens apropa més al Minotaure que no a Teseu, tan acostumats com estem a viure la història des de la perspectiva de l’heroi. Què és per al Minotaure aquell món de carrers estrets? Què guarda al cor? No és aquest l'os del poemari?

No sabem si la nostra lectura és més o menys errònia. Els apunts són massa frescos, potser fins i tot massa apressats. No obstant, encara hi ha preguntes que se’ns acumulen. Som com som... Són preguntes que encara no podem contestar ben bé. No m’havia atrevit a demanar-li l’obra completa i ara no veig altre remei que llegir-la com Déu mana; o esperar, consirós, tot un any...

Té arribada i fi el poemari? S’obri i es tanca?

“Oasi” era com un punt d’arribada, un fi necessari, tot i que excepcional –no ens meravella al mig del desert?-. Cal, però, arribar enlloc? L’autora deu estar convençuda que no. Com molts altres escriptors, que han représ el símbol d’Itaca; deu ser que l’onada lluent és l’única Ítaca/ possible?, s’hi pregunta. El camí no és solament necessari; ho és tot. “Oasi” i les Itaques particulars confronten dues actituds d’un mateix jo poètic; al cap i a la fi, com els sacceigs irregulars i humans de qualsevol persona, que dubta, que vol i no fa, que s’atura i pensa o que creu que romandre és allò correcte però marxa. Ara, hem dit, no hi ha més remei que l’onada lluent; i ja ha quedat palés que no és ni tan sols un camí volgudament llarg. És el desig explícit, en forma de dubte, el que imposa, com a refugi i llar, el rumb tèrbol i el camí. No és escriure això també?

Un nou blocaire vell (vull dir, clàssic)

Ací vos passe el blog de Josep Pla. Sí, ho heu llegit bé; des de no fa massa, el Quadern gris el podem seguir, dia a dia, a un blog creat expressament. Podeu anar-hi des d'ací.

Enhorabona, Christelle

D'on trau el temps esta xica? Amb el treball, els estudis, el compromís cívic... Us deixe una bona notícia, tot i que tallada i pegada de Las Provincias: Christelle ha publicat un poemari, titulat L'Arbre roig. Enhorabona. Ah, i ho ha publicat la "competència"; serà possible! ;).

Christelle Enguix publica el poemario que ganó el Ciutat de Benicarló

La escritora de la Safor reflexiona sobre los paraísos perdidos.

La editorial Brosquill acaba de publicar L'Arbre Roig, el poemario escrito por la autora de la Safor Christelle Enguix i Morant, que ganó el XXVI Premi de Poesia Ciutat de Benicarló.

Enguix afirmó que en los poemas habla de lo que ha vivido en primera persona, de sus quimeras, de los paraísos que poco a poco se van perdiendo, "de la constatación de que la realidad y el deseo casi siempre transcurren por caminos diferentes, pero también del gusto por las cosas sencillas y de la necesidad de encontrar la belleza más escondida de esas cosas".Se trata de un poemario escrito en un lapso de tiempo relativamente largo por lo que ha ido cociéndose, según relata Enguix, "a fuego lento, cambiando de forma y transformándose".

El título del libro ya da algunas pistas sobre lo que se encontrará en el interior. Enguix emplea el árbol como una metáfora de la transformación constante, de las cosas que cíclicamente se renuevan, el eterno retorno, pero el árbol también representa las permanencias, lo inmutable y enraizado profundamente en la tierra".

El lenguaje que caracteriza el estilo de la autora de la Safor es la sencillez y la mayor desnudez posible, sin florituras. La propia Enguix entiende que la poesía es "decir lo máximo posible con el mínimo de palabras". Christelle Enguix nació en París en 1971, pero sus padres son de la Safor. Desde hace años vive y trabaja en la Safor, a caballo entre Gandia y Beniarjó. Ha publicado parte de su obra en revistas especializadas y en Lletra Valenciana. Antología de joves escriptors valencians el 1994. Ha sido galardonada en diversos certámenes de poesía.

Colabora con algunas publicaciones sobre cuestiones de territorio y medio ambiente. Diplomada en Relaciones Laborales, trabaja en la administración local. Actualmente cursa estudios de Humanidades. Comenzó a mantener relaciones con la poesía a los 20 años. "A esa edad se escribe de forma apasionada, vehemente y escribir era casi como disparar una mascletà". Sin embargo, su estilo ha evolucionado. Ahora practica una especie de "contención verbal, prescindiendo de todo lo accesorio e ir a la esencia de las cosas, condensándolas". Respecto a la situación actual de la poesía, la autora de la Safor sostiene que la comarca atraviesa por un excelente momento: "En la Safor tenemos un prestigio que va más allá de nuestra geografía. Dos de nuestras escritoras (María Josep Escrivá y Teresa Pascual) han estado en la feria de Frankfort". También destaca a María Ángels Gregori, organizadora del Poefesta, y Enric Soria, Josep Piera y Josep Lluis Roig, quien presentará su libro el 18 de abril en lal librería Ambra.

L'arbre roig es el primer libro que publica. Fue galardonado con el XXVI Premi de Poesia Ciutat de Benicarló. Consta de 56 paginas y se vende a un precio de12,15 euros.

Entre la literatura i el llit

Tota una setmana al llit dóna per a molt. Primer que res perquè la faena s’acumule mentre el nostre cos ens impedeix alçar-nos i engegar l’ordinador. Però també dóna per a molt més: per a deixar passar el temps amb la lectura. Perdre’m llegint, quin gust. I quant de temps sense fer altra cosa que això.

Però per a lectors, escriptors. Darrerament els nostres escriptors ens estan donant moltes bones notícies. I la veritat és que els saforencs estem d’enhorabona: els nostres escrpitors estan fent una bona collita de premis. Això no ens hauria d’importar massa; vull dir que hauríem d’estar més pendent de les obres que no dels guardons que reben. Però som humans –jo també, eh!- i em fa goig (supose que a ells també) de veure compensat tant de sacrifici.

Si en un altre temps Gandia va personificar la poesia, amb personatges com March, jo crec que hui dia, amb tots els respectes per la remirada i presumida capital, té una bona substituta; o, en el seu defecte, una acompanyant. Oliva és poesia. No és just atribuir el mèrit a les ciutats i santificar pàtries buides; tot el mèrits, de les escriptores i escriptors, però compartir l’espai (poble, ciutat, comarca) ha de ser percebut com un factor positiu, un potencial que sembla que ningú acaba de veure.

No parlem solament del Poefesta organitzat per Àngels Gregori, un punt d’encontre al més alt nivell de la literatura catalana i de la resta de veïnes. Per cert que Àngels acaba de rebre el premi Ciutat de Gandia per l’obra Llibre de les brandàlies.

Josep Lluís Roig, per la seua banda, presenta ara la seua primera novel·la a Barcelona i Mallorca. Segons ens conta Vilalweb, “el conegut poeta d'Oliva va guanyar el Premi de Narrativa Vila de Lloseta”. Unes setmanes enrere, quan encara no m’havia endinsat en la suau caverna dels llençols, ens enteràrem que havia sigut mereixedor del premi de poesia dels Ciutat d’Alzira, per l’obra Càries. I no parlem ja d’Enric Sòria, de Brines -que també ha estat guardonat amb el IV Premio Internacional de Poesía Ciudad de Granada Federico García Lorca...

I molts més de la resta de la comarca: cal que traiem algun títol del prolífic Sico Fons? Veí de Sico, la simatera Isabel Canet i Ferrer presentà el seu primer llibre Or i Vellut. Retrat de dones de Gandia (entre les quals se'ns apareix Adelina Bataller, muller d'un altre gran poeta "del secà proper", el montitxelvà Joan Climent. Ignasi Mora ha aconseguit, amb la novel·la Ulises II, el premi Mallorca. Maria Josep Escrivà no para tampoc: no fa massa va guanyar el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2007, amb Flors a casa. Si fórem exhaustius, no acabaríem mai. Per cert, m’han promés un llibre de poemes que eixirà d’ací poc, l’autora del qual és la nostra companya Christelle. Ja en parlarem.
Oliva, poesia. La veritat és que cada vegada m’és més atractiva la ciutat –bé, en això alguna cosa té a veure l’Helena, què li farem!. Alguns pensaran que són mostres de debilitat, però no-sí, vull dir, sí-no. Què voleu?

Uf, ara que m’alce del llit, els llibres se’m tornen a acumular; de la faena, millor no parlem. Però el millor de tot és que m’alce amb més ganes que mai.

Perquè no acabem amb un poema? Fa temps, eh, que no en deixem per escrit. Aquest és d’Isabel Garcia Canet, del llibre Claustre (Poesia 3 i 4). Em sap greu no fer-ne cinc cèntims però sé segur que la subjectivitat em trairia; ara senzillament us recomane unes línies d’una gran poeta de qui sentireu parlar durant molts anys.

L’ofici de viure

Viure és cercar el plaer de l’ofici
treballar les hores com l’artesà la forma,
l’ermità el silenci,
el vianant el trajecte,
l’amant la fosca.

Predir el vol llunyà de la tempesta com l’au,
emigrar amb l’agilitat de l’ull
que apadrina el paisatge
deposant-lo al calaix amb el desordre just
per véncer la misèria.

Enfilem-nos a l’heura de ferro
i dibuixem el color del vi,
fermentats ens sabrem al moll de la paraula
tastarem el blanc, el negre, el rosat,
parlarem de l’ofici; si en calen més hores.

Foto: si no vaig errat, dunes a la platja de Terranova, a Oliva.

A Frankfurt amb el Curialet

Si el Tirant lo Blanc no haguera existit -cosa que evidentment no desitge, no se'm llanceu al coll-, el seu lloc ara l'ocuparia el Curial e Güelfa, probablement. Els valencians tenim poc d'espai a les nostres prestatgeries per compartir amors i aquesta gran obra sol passar de puntetes fins i tot per les aules; la veritat és que tinc bons records de "Curialet", els migdies a la facultat, en una assignatura que poc després va desaparéixer. Per això mateix us adjunte una notícia d'ahir del Levante-EMV (el suplement de Cultura de l'Avui no el puc pegar ací tot; no hi cap. Aneu-hi).

Per això i perquè, com us deia, cal que de Frankfurt es parle pel que hi és i pel que hem portat a exhirbir-hi -i no tant pels crits i circs que han muntat alguns polítics nostres-. Les fires serveixen per mirar-se un poc el melic, si voleu, i amb la literatura catalana no podia passar quelcom diferent: et mires el que tens, t'ho remires, t'ho mesures... De fet, si no coneixem la nostra literatura, com collons volem encomanar el vici per llegir-la a la resta de mortals?


Una edición francesa del «Curial e Güelfa» ratifica el origen valenciano de su autor
Una de las estrellas del día de hoy en la Feria de Fráncfort será, sin duda, el Tirant lo Blanc, que se presenta esta tarde en sociedad en versión alemana. Pero, a la sombra de la imponente obra de Joanot Martorell, la participación valenciana en el más importante certamen editorial de Europa destaca también por la aparición de la primera edición filológica del Curial e Güelfa en más de setenta años.
Alfons Garcia, Valencia.
Está realizada por el catedrático de la Universitat de València Antoni Ferrando, quien aporta nuevos datos lexicográficos para justificar la tesis de que esta novela de caballerías anónima de mediados del siglo XV es obra de un valenciano.
Curiosamente, la publicación ve la luz de la mano de una editorial francesa (Éditions Anacharsis, de Toulouse), la misma que ha publicado una traducción al francés de la novela con una introducción de Ferrando. Los dos proyectos se enmarcan en los trabajos de recuperación de los clásicos del Institut Virtual de Traduccions (Ivitra) de la Universidad de Alicante y han contado con la colaboración de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) -de la que forma parte también el profesor- y el Instituto Cervantes.
Hasta la publicación actual, el Curial e Güelfa había contado con tres ediciones: la de Rubió i Lluch, de 1901; la de Ramon Aramon i Serra, en tres volúmenes entre 1930 y 1932, y la muy personal de Ramon Miquel i Planas, de 1932. Todas ellas estaban realizadas desde Cataluña y la de Aramon i Serra ha sido la que se ha repetido posteriormente en colecciones numerosas populares y para estudiantes. Sin embargo, la investigación filológica más reciente ha permitido detectar algunos « errores » de Aramon, como el cambio de vocablos originales propios de la zona valenciana por formas barceloninas. Sucede así con « homens », reemplazado por «homes» , o «per a» , que pasa a «per» . Estas alteraciones quedan subsanadas en la última edición, que busca asentar el texto original y profundiza en la línea abierta por estudiosos como Antoni M. Badia i Margarit y Germà Colón sobre el origen valenciano del Curial . Además de las expresiones citadas, refuerza esta hipótesis el uso de formas típicamente valencianas como «aplegar-se» (no utilizada en Cataluña y Baleares), « marjal », «acurtar» (no « escurçar »), « bambolla » o «per a que» (no normativo, en la actualidad). El estudio de Ferrando señala que, estadísticamente, el autor usó el verbo « aplegar » en un 75% de ocasiones y « arribar » en un 25%, un porcentaje superior al que se da en obras tan valencianas como el Tirant lo Blanc l'Espill . Incluso, agrega el profesor, se pueden detectar castellanismos típicos de la Valencia del siglo XV, como « mentira », «sombra » o « forro ».
Estas preferencias lexicográficas, unidas a la aparición de claros italianismos y alguna nota marginal en castellano, llevan a Ferrando a concluir que se trata de una obra confeccionada en Italia (probablemente en la corte del rey Alfons el Magnànim) por un autor valenciano y que el texto más antiguo conocido -descubierto en el siglo XIX- es producto de un copista de Aragón.
Antoni Ferrando, que hoy estará en Fráncfort junto al autor de la traducción al francés (Jean-Marie Barberà, originario de la Safor), subrayó ayer a Levante-EMV que lo fundamental es «superar la fase de 75 años de repetición de tópicos y abrir la obra a las aportaciones de los jóvenes investigadores» . Con este fin se prepara ya un encuentro internacional sobre la novela para el próximo mes de enero.
Por su parte, ayer, los escritores Pere Gimferrer, Carme Riera y Joan Francesc Mira realizaban en la Feriana introspección en busca de sus propias raíces literarias . Mira juntando sus propios orígenes con los de la tradición catalana, aludió a la tradición medieval y a Ramón Llull. Según Mira, el peso específico de la tradición catalana sólo se puede comparar al de la alemana, al de la francesa y tal vez al de la italiana.


I ja que ens hem posat, com no, el conte/discurs de Quim Monzó. Veieu-lo a Vilaweb.

De la pedagogia que cal per anar a Frankfurt

Joan Pellicer, en la que probablement fou la darrera entrevista i que sortirà a la propera Falzia, deia que si a algú calia que li explicaren què val un arbre i perquè cal conservar-lo, potser no valia la pena. No es tracta tampoc d’això; entenc aquelles paraules, entenc que hi ha coses que són tan evidents que ja haurien d’estar assumides; i que ens puguem sentir esgotats davant les postures il·lògiques de certs personatges. Però hem de continuar fent pedagogia front als qui solament repeteixen, constantment, una mena de psalmòdia, com la gota que acaba foradant la pedra.

Hui ve al Levante-EMV un article de Josep Piera sobre les causes per les quals escriptors gandians van a Frankfurt; sobre perquè una ciutat com Gandia va a Frankfurt. Perquè els escriptors valencians hi participen. Un article clar i ras, que explica i explicita coses que no caldria tornar a contar encara hui. Però ho hem de fer; i m’alegra veure la pedagogia de Piera al diari.


Els diaris encara trauen aquestes notícies amb to sensacionalista; no parle dels diaris que fomenten el secessionisme, sinó que ho fan també aquells denominats progressistes. Recorde, en temps de la facultat, que al Levante-EMV publicaren un titular que deia “Un académico de la RAE afirma que el valenciano es catalán” –d’això fa tan sols uns anys-, quan la vertadera notícia era la celebració d’un congrés sobre la normalització de les llengües minoritàries a Europa.

I, ara, a Gandia també hi ha muntada una certa gresca al voltant de la participació a Frankfurt: hi han contribuït, com no, el PP i, vet per on, Plataforma de Gandia, això és, l’ex PP, desmarcant-se dels seus socis de govern socialistes. Però no passarà res, per damunt està l’estratègia política local.

El PP ha esgrimit, des de la transició, una autonomia lingüística respecte de Catalunya pel que fa a la llengua, una independència –independentistes, ells-, un seccessionisme del català; darrerament, com que ni els tribunals ni l’AVL li donaven la raó, en va adduir una de política, deixant de banda qualsevol raonament de caire filològic. Solament donaven compte d’un nom diferent, sense voler entrar a valorar el seu significat.

Hi ha coses que hem de continuar dient ben alt. No hauria de fer falta a estes altures, però, si cal explicar-les, ho hem de fer. És una poca vergonya que el govern valencià no entre a col·laborar a l’Institut Ramon Llull; que hagen de ser unes ciutats, a títol individual, les qui participen a un esdeveniment com aquest. Hem d’estar en una fira on podem promocionar la literatura catalana, i en català. No hem de pendre por en dir-ho als quatre vents; hem d’estar orgullosos de poder anar-hi. Crec que les actituds dels nostres governants provoquen el riure de tota la romanística però tampoc això fa gràcia, sobretot perquè som nosaltres qui ho patim.

Hem d’explicar també, amb pedagogia si cal, que anem a promocionar els nostres escriptors i la nostra literatura. Que Europa és un bon mercat i un bon expositor i que cal estar-hi. I si la dreta valenciana vol parlar de diners, també podem fer-ho: un únic mercat literari, més rendibilitat, inversions més amortitzades; però, és clar, ells no volen saber res d’aquest negoci, perquè no és el seu. Aquest negoci parla de la construcció d’un País, que no és el seu.

No deixem que guanyen una xicoteta batalla: ells voldrien que solament hi quedara la polèmica; però no, cal parlar SOBRETOT dels llibres i de l'event.

Just abans de llegir

Agafe el llibre, situe el ganivet just on una guillotina haguera fet un tall -si fóra un altre cas, és clar- i el deixe córrer per anar obrint les pàgines. Aquest procediment, de moviments ràpids, he de confessar que m'agrada. Esquince el llibre, deixe que les fulles volen i que descansen, pausades, a les dues bandes.
El poema hi apareix, per fi, lliure i respira, abans de ser de nou esquinçat, aquesta vegada per la mirada.
Algú podria objectar que és defectuós. Però m'és igual; a mi i estic segur que a un munt de persones que s'apropen a la llibreria i es fan amb un exemplar de poesia de 3 i 4.
Ara deixe el ganivet a una banda, just abans de llegir. Els llibres se m'acumulen però això, ara, és un bon símptoma: tinc lectures, propostes que requereixen lectures, altres projectes menys literaris... He agafat ritme i, tot i que setembre és quasi inhàbil, la gana comença a menjar-me. I, abans que ho faça, caldrà que ens mengem el món nosaltres.

Històries

No sóc cap especialista ni pretenc parèixer-ho en cap cas. Aquest tampoc és el format per a l’assaig erudit. Per això, simplement diré que em fa goig tindre entre les mans la Història de l’Art de la Safor, de la qual encara a penes he començat a llegir el primer capítol. El format és immillorable, equiparable al primer número de la recent estrenada col·lecció “Espais” del CEIC Alfons el Vell. Potser sobten els peus de foto, poc elaborats i sense la propietat de les fotografies. Però no gose jutjar-lo.

Vicent Pellicer (el seu autor) és, a més, d'investigador, un home compromés amb la Safor, cívicament i política. Ha participat en la nostra revista en dos articles, alguns dels quals també queden reflectits al nou volum. Un d'ells parla d'Onofre Trotonda, un frare de Sant Jeroni, arquitecte de l'església del monestir; l'altre fa referència al suara esmentat tòpic del "mudejarisme" a terra nostra, per part dels conqueridors. En ells intenta deixar de banda les repeticions i endinsar-se pel relliscós camí de la innvació; un camí, tot cal dir-ho, superat amb èxit.

Espere i desitge que aquest manual tinga més sort que no la Història de la Safor, de Jesús Alonso, exhaurida i reeditada, però, hui dia, introbable a cap llibreria. Qui anava a dir-li que l’èxit pel treball ben fet i la bona doble acollida portaria el llibre on està hui. Urgeix una nova reedició per tal que nosaltres, els joves, ens puguem apropar a la història valenciana. Aquell és un manual gens farragós i òptim per als estudiants que s’hi inicien; útil per a qualsevol persona de qualsevol edat; i necessari, ja que, fins a la data, no hi havia cap manual que féra un balanç i un passeig íntegre pels nostres indrets més “íntims”, i sense caure en l’error de plantejar fronteres essencialistes. Res havia aparegut des de Camarena amb voluntat divulgadora i globalitzadora que ens parlara de la comarca. Mentre la llegia recorde objectar per a mi mateix que tanta dada interessant requeria d’unes notes al peu que ens remeteren directament a les fonts. Però ara, després de tot allò exposat, considere que cada obra té la seua funció; i l’obra d’Alonso cobreix perfectament la seua. Ja hi ha massa monografies especialitzades i deixades a les prestatgeries, per feixugues.

Potser caldria reescriure alguna línia, amb tanta aportació historiogràfica com hi ha hagut a la Safor; res que no siga mínim. Fins i tot, una publicació amb il·lustracions i una millor edició. Una cosa comparable al darrer volum que ha editat el CEIC, amb l’obra de Pellicer.

Ara tindré poc de temps però tinc ganes d’anar llegint la novetat, ni que siga a estonetes, per desemboirar-me. Fet i fet, em duu a la ment un altre treball, ací al costat meu, que avança amb por però que caldrà segellar i presentar per complir el compromís que un dia vaig donar.

De moment, solament desitge un poc de justícia amb la Història de la Safor i molta sort amb la Història de l’Art comarcal.