Últimament estic un tant emmarinat. Qualsevol excusa és bona per tornar a passejar i visitar algun indret de la Marina -l'Alta, ara per ara-, una comarca tan propera i que quasi no conec, d'altra banda.
La meua estada a l'IES Ifach m'ha despertat alguna cosa a dintre que solament havia sentit al meu roglet. I això que Calp va començar com una expierència dura, un poc massa heavy per a la meua pell fina, sobretot pel canvi de ritme, de faena, de dinàmica; de tot i més...
Ara hi he acabat i solament em resta el formulisme de tornar les claus, un fet a què m'he resistit fins al darrer dia. Dilluns tornaré, obriré amb la clau i eixiré com un alumne o un pare més: demanant que m'òbriguen.
No tot han estat roses i violes en el meu pas per Calp, però la memòria és així d'injusta: en desaparèixer, sovint ens fa més complicats del compte els comiats. Seleccionem els millors moments, foragitem els mals tràngols, reduïm certes experiències a meres postals... i acabem per extraure'n valoracions esbiaixades. Sovint.
Jo, que he intentat fer un treball digne, sé de bon tros que em cal recórrer molt de camí per poder sentir-me ben agust com a docent. Tot i la resposta de l'alumnat els darrers dies, sóc conscient que em calen ferramentes per fer front a situacions quotidianes a l'aula. Eixes mancances les he anat suplint amb un poc de paciència, amb el suport i els consells d'un departament, femení quasi en bloc -llevat de l'Oliver- i amb la necessitat de fer d'aquest nou ofici una part important, quasi-central, en la meua vida.
Alguna cosa fa sentir-me ple. A pesar que sent que m'he deixat moltes metes per abastir; metes que van més enllà de la matèria impartida a classe i que solament els bons professors saben encomanar: una estima pel que s'estudia, pel poble, per la comarca, per tot allò que té relació amb aquesta llengua...
Allà deixe, a banda de les espurnes d'aquell 2n-D, el bon sabor d'un segon del qual era tutor -el 2n-A-, xarrador com ell assoles :P però amb molt bones peces. Un segon d'una línia de valencià atípica, que m'ha regalat moments molt bons i records dels millors que tinc. I un tercer, amb gent de distinta procedència, que et fa tocar de peus a terra i que et mostra el més positiu de la diversitat.
I, entre unes coses i altres, m'he anat emmarinant, com he dit. Ara qualsevol comboi és bo per tornar per la comarca, per deixar-me portar pel penyal, al qual no he arribat a pujar. Anit vaig tornar a passar per davant d'una roca banyada per una mar de plata on s'emmirallava una lluna quasi plena. Passàrem de llarg i sopàrem a Altea, una altra joia de la Marina -hem omés, evidentment, tots els exhabruptes immobiliaris...-. Probablement, si no torne, Calp acabarà esdevenint més un espai de sensacions i de records parcials que de certeses. Aquestes darreres les guarde per al dia a dia.
