"Molts de matins, quan s'ha fet de dia i és tot clar, hi anàvem a mirar els dibuixos, les guixades i els emmangraments que la decoraven" (J. V. Foix)
28 de juny 2010
Trobada al carrer
26 de juny 2010
Emmarinat
Últimament estic un tant emmarinat. Qualsevol excusa és bona per tornar a passejar i visitar algun indret de la Marina -l'Alta, ara per ara-, una comarca tan propera i que quasi no conec, d'altra banda.
La meua estada a l'IES Ifach m'ha despertat alguna cosa a dintre que solament havia sentit al meu roglet. I això que Calp va començar com una expierència dura, un poc massa heavy per a la meua pell fina, sobretot pel canvi de ritme, de faena, de dinàmica; de tot i més...
Ara hi he acabat i solament em resta el formulisme de tornar les claus, un fet a què m'he resistit fins al darrer dia. Dilluns tornaré, obriré amb la clau i eixiré com un alumne o un pare més: demanant que m'òbriguen.
No tot han estat roses i violes en el meu pas per Calp, però la memòria és així d'injusta: en desaparèixer, sovint ens fa més complicats del compte els comiats. Seleccionem els millors moments, foragitem els mals tràngols, reduïm certes experiències a meres postals... i acabem per extraure'n valoracions esbiaixades. Sovint.
Jo, que he intentat fer un treball digne, sé de bon tros que em cal recórrer molt de camí per poder sentir-me ben agust com a docent. Tot i la resposta de l'alumnat els darrers dies, sóc conscient que em calen ferramentes per fer front a situacions quotidianes a l'aula. Eixes mancances les he anat suplint amb un poc de paciència, amb el suport i els consells d'un departament, femení quasi en bloc -llevat de l'Oliver- i amb la necessitat de fer d'aquest nou ofici una part important, quasi-central, en la meua vida.
Alguna cosa fa sentir-me ple. A pesar que sent que m'he deixat moltes metes per abastir; metes que van més enllà de la matèria impartida a classe i que solament els bons professors saben encomanar: una estima pel que s'estudia, pel poble, per la comarca, per tot allò que té relació amb aquesta llengua...
Allà deixe, a banda de les espurnes d'aquell 2n-D, el bon sabor d'un segon del qual era tutor -el 2n-A-, xarrador com ell assoles :P però amb molt bones peces. Un segon d'una línia de valencià atípica, que m'ha regalat moments molt bons i records dels millors que tinc. I un tercer, amb gent de distinta procedència, que et fa tocar de peus a terra i que et mostra el més positiu de la diversitat.
I, entre unes coses i altres, m'he anat emmarinant, com he dit. Ara qualsevol comboi és bo per tornar per la comarca, per deixar-me portar pel penyal, al qual no he arribat a pujar. Anit vaig tornar a passar per davant d'una roca banyada per una mar de plata on s'emmirallava una lluna quasi plena. Passàrem de llarg i sopàrem a Altea, una altra joia de la Marina -hem omés, evidentment, tots els exhabruptes immobiliaris...-. Probablement, si no torne, Calp acabarà esdevenint més un espai de sensacions i de records parcials que de certeses. Aquestes darreres les guarde per al dia a dia.
22 de juny 2010
L'arbre vell
L'arbre vellEn la ciutat hi ha una plaçai en la plaça un arbre vell.En l'arbre hi ha la tristesade saber que és el darrer.Abans n'hi havia molts d'altres,ara tan sols queda ellcom un record que s'apagaentre el ferro i el ciment.Diuen que volen tallar-lo,que molesta, que el seu verdtrenca l'estètica puradels edificis que tévoltant-lo, voltors altíssimsa punt de menjar-se el cel.Que al lloc que ocupa podrienaparcar vint cotxes més.Que és la casa on s'arrecerencentenars de bruts ocellsque ningú recordariasi no fos perquè viu ell...En la ciutat – algú conta –hi havia fa molt de tempsun arbre gran i molt tristque se sabia el darreri plorava fulles groguesen la tardor, i a l'hivernes despullava i cantavaestranyes cançons al vent.Quan venia primaveradespertava les arrels,oblidava un poc la penai obria el somriure verdque en estiu era riallaque et feia sentir-te béquan, fugint del sol, entravesen el cercle tou i frescdel seu regne que assetjavencotxes, finques, fum, diners.Quan el tallaren plovia.Ja no he vist ploure mai més.