"Molts de matins, quan s'ha fet de dia i és tot clar, hi anàvem a mirar els dibuixos, les guixades i els emmangraments que la decoraven" (J. V. Foix)
01 de desembre 2009
Carta al Col·lectiu Obertament
"Es lo que hay"

30 de novembre 2009
Ja teniu al vostre abast l'agenda més humana de la Safor

27 de novembre 2009
La força de la paraula en llibertat
25 de novembre 2009
Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època

23 de novembre 2009
Punts de trobada
22 de novembre 2009
Diguem sí!
Trobades virtuals i reals
15 de novembre 2009
Un premi... sense jubilació
10 de novembre 2009
Murs interiors i barandats
09 de setembre 2009
Ab ben-Cedrell (Xeraco)


04 de setembre 2009
Apadrina un taronger
Ací us pegue una proposta que està duent-se a terme a Carcaixent que té a veure amb l'agricultura ecològica i l'apadrinament de mandarins. Disculpeu, el correu l'han enviat en castellà.
Antes de que nada haceros memoria de la propuesta que llevamos haciendo de apadrinamiento de un mandarino los dos últimos años, a mitad de camino entre una demanda de ayuda y de colaboración alrededor de nuestra finca en producción ecológica de Carcaixent:
Hace 19 años que la compramos para vivir y aquí seguimos. También que diferentes circunstancias (heladas, pedrisco, reinversiones en el goteo, etc., habían llevado a la finca a un déficit económico muy importante. Que de las dos hectáreas que hoy tenemos en producción, la mayor parte se encontraban con árboles jóvenes que tardarán cerca de 5 años en dar fruto. Y que alrededor de la casa habían quedado unas 4 anegadas de mandarinas (finas y nuleras), de las antiguas. Como habéis podido comprobar los que apadrinasteis el naranjo los dos últimos años, estas mandarinas tienen una dulzura especial y como árboles más viejos, no son transgénicos, pero como están en pequeños abancalamientos, el cultivo ecológico es costoso en tiempo y dinero.
Con aquel contexto hace dos año lanzamos la propuesta de que cada amigo o amiga (con su entorno familiar) adoptara uno de los naranjos en producción de estas 4 anegadas, con una cuota de adopción de 200 euros anuales. Y que con dicho dinero nosotros (principalmente el Xapi y yo a ratos) nos encargaríamos de podarles cada año, abonarlos con estiércol orgánico de producción ecológica, podarlos, cosechar las naranjas y hacerlas llegar a casa de cada una de las personas que adoptara un árbol, a lo largo de los meses de octubre, noviembre, diciembre y enero.
También comentamos que quien quisiera podía venir de visita, descubrir el árbol que ha adoptado y recoger él o ella misma las mandarinas. Y que junto a las cajas de mandarinas, también llegarán sorpresas de otras frutas como granadas, limones, patatas...
Parece ser que la adopción probablemente es la única manera de mantener nosotros el huerto en producción ecológica, evitar intermediarios mafiosos y conseguir que la producción de la finca la saboreen las personas amigas o más próximas.
Pues bien, han pasado dos años y estas son las conclusiones de la experiencia:
- Los apadrinadores han sido a lo largo de los dos años 30 personas (la mayor parte ha repetido los dos años).
- Con el dinero recogido hemos podido pagar un sueldo digno y seguridad social a nuestro amigo Xapi y este ha echado raíces con su trabajo de agricultor ecológico, ya que se le ve feliz.
- El segundo año hemos hecho una paella de inicio y otra de final de campaña donde acudieran más de 20 personas, y en el contexto de la cual, además de recoger mandarinas en directo, regalamos a cada apadrinador un ejemplar de un libro sobre la arquitectura rural dispersa del macizo del Caroig (València).
- Todos los apadrinadores y apadrinadores que vinieron a la paella se comprometieran a conseguir otro apadrinador para la campaña que ahora comienza
- Las pérdidas, con la participación de los apadrinadores han disminuido, cosa que queremos agradecer públicamente a todos ellos.
La propuesta de invitación para la próxima campaña 2009-2010 es la siguiente:
- Las dos paellas para los adoptadores y sus familias serán:
A) La de inicio de campaña, el domingo día 1 de noviembre de 2009)
B) La de final de campaña, el domingo día 20 de diciembre de 2009). Podéis venir a las dos, de esta manera podréis recoger vosotros mismos las mandarinas y pasar juntos un día en el huerto.
- La cuota de adopción continúa con los 200 euros. El ingreso se puede hacer a la cuenta corriente de Bancaja 2077 / 0118 / 57 / 1101468550. Hay que indicar vuestro nombre y la palabra apadrinamiento.
- Si no venís a las paellas, ya os haremos llegar las mandarinas (un máximo de 60 kg para los residentes a la provinciano de Valencia y de 36 Kg para el resto del estado), y alguna que otra sorpresa en forma de otras frutas o verduras (ya veremos como va la huerta de invierno) y una de las publicaciones que hemos trabajado a lo largo de este año.
Nada nos gustaría más que teneros bien cerca en esta aventura colectiva para preservar nuestros paisajes rurales tradicionales, la creación del lugar fijo de trabajo del Xapi y la conservación de la calidad de nuestros suelos y aguas subterráneas mediante el cultivo ecológico que practicamos en nuestra finca, que como bien sabéis muchas y muchos de vosotros, de alguna manera también es la vuestra.
En documento anexo os hacemos llegar el articulo que apareció en el diario Levante sobre el apadrinamiento.
Un fuerte abrazo
C/ Santa Rita, 47
46740 – CARCAIXENT (VALÈNCIA)
Tel: 962.467.016
03 de setembre 2009
El blog d'un savi que aprén dia a dia
23 d’agost 2009
Temors sobre aeronàutica i sobre noves renúncies
16 d’agost 2009
Post vacances
L'oferta d'activitats ens havia atret des d'un principi però fins a última hora no ens vam decidir. Ens hi vam apropar des de divendres a la nit, amb l'objectiu de desconnectar alguns dies, i renunciant, per tant, a apropar-nos a festes de Llocnou.
El cansament, però, ens ha pogut. Hem intentat descansar a la zona d'acampada i apropar-nos a algunes de les activitats, però, després d'unes setmanes de bòlit i de faena, el cos ha decidit parar i prendre-s'ho amb calma. I ni tan sols això de descansar; aiiii, l'esquenaaa :P
Pau Alabajos va estar molt bé; als Verd Cel no els vam arribat a veure. I no parlem de la Gossa Sorda, 121 db i Desgavell! Una passada!
El moment del cap de setmana, sense cap mena de dubtes, el cafenet del dissabte per la vesprada. Mentre ens el féiem, vam veure passar pel carrer José Mª en bici. José Mª!, vam eixir tots quasi en tromba per cridar-lo i rebre'l. Quin tio més valent! Amb els bàrtuls carregats en un caixonet, havia arribat amb la bicicleta des de Xeraco. El grup creixia; el comboi, també.
Les petites poblacions de La Vall de Laguar han demostrat que poden fer una gran trobada sense necessitat de ser gran urbs. Però la ubicació i les activitats també ens han fet veure alguns aspectes que potser caldria corregir, com els contenidors únics a la zona d'acampada, sense possibilitat de reciclar; la necessitat constant de transport en cotxe, per seguir les activitats, tot i que hem sigut molts els qui hem rodat per les carreteretes a peu en algun moment; la falta de neteja d'alguns participants: crec que hem de deixar els indrets on acampem igual o millor que els veiem a l'arribada. Totes les coses bones, us ho assegure, les guardem més a dintre.
M'abellia omplir un poc aquest quadern, abandonat des d'un temps ençà; i fer-ho amb unes impressions més o menys intrascendents. Com les de qualsevol mortal en els seus dies de vacances, a una vall, per cert, que m'abelliria conèixer més.
Demà serà un altre dia per a continuar amb la faena, per tenir nous maldecaps il·lusionadors, per tornar a deixar d'escriure-hi. Ningú va dir que fóra un contracte estricte i rígid el d'aquest blog.
12 de juliol 2009
Una versió d''Al vent', a diverses veus
La cançó Al vent, de Raimon, cantada per Pep Gimeno Botifarra i la Coral Sta. Cecília dOliva, a la Fira de Fires d'Oliva 2009. Una passada!
26 de juny 2009
Uns arguments per a ensorrar l'alqueria de Romaguera

22 de juny 2009
Bars, espais d'art, centres socials...
15 de juny 2009
Ara que marxa
11 de maig 2009
La valentia hui té nom
04 de maig 2009
Una glopada d'aire fresc

No hauria de ser-ho però, de fet, la visita de Xavi Castillo -amb l'obra Con la iglesia hemos topao- és una mena de glopada d'aire fresc a Ròtova. No hauria de ser-ho perquè, en un país normal, l'actuació d'aquest alcoià seria un esdeveniment més en una programació cultural més nostrada que no l'actual; però ni aquest país és normal ni Ròtova té una programació cultural on predomine l'oferta valenciana. L'actuació havia esdevingut, no ho podem amagar, tota una acció valenta i fora de lloc en un poble de pors, censures i molta propaganda. I Xavi no va decepcionar ningú. L'aforament, de gom a gom. La meua felicitació més sincera als festers de l'Aurora de 2009, que són qui l'han contractat i dut a Ròtova.
I què dir del lloc on va actuar? Des de dalt de l'escenari del cinema Cervantes, Castillo mirava al sostre les taques d'humitat, les escletxes, les parets abombades... I en feia bromes; però tots sabem que açò és un assumpte que va més enllà de qualsevol mena d'acudit superflu: "i ací actua la banda?", es preguntava. Tot seguit, imitava els músics, engolint saliva i entrant a assajar com si anaren al front. Feia uns dies que nosaltres també havíem incidit en el mateix problema. I, per això, hem presentat una proposta perquè destinen el fons del “pla Confianza” a la seua consolidació i adequació per fer d'este vell cinema Cervantes una Casa de la música com es mereix el poble i la banda.
Això, o cridem el capità moro d'Alcoi i que ens diga: “això ho pague jo!”.
01 de maig 2009
Paisatges de la vall Blanca, només passant pàgines
MOLLÀ, Xavier i MIRA, David. Paisatges. Una mirada a la Vall Blanca. ADDER a la Vall d'Albaida, 2007. 196 pàgs.
Una carretera nova, amb un asfalt ben lluent que ens encamina al Benicadell, punt de referència geològic, mediambiental i simbòlic dels valldalbaidins; aquesta és una de les centenars d'imatges que curullen l'obra.
Paisatges. Una mirada a la Vall Blanca és fruit d'un projecte col·lectiu molt més ambiciós que la pura recreació d'una obra gràfica; forma part d'un programa de foment de desenvolupament rural que comprén la comarca de la Vall d'Albaida. Reuneix història, medi ambient, activitat econòmica, societat...; tot allò que configura un paisatge divers i heterogeni amb les seues fortaleses i contradiccions i que ve a reforçar la idea que el paisatge no és quelcom donat i ni idíl·lic sinó que també és el resultat de la interacció de l'home amb el medi.
El volum s'inicia amb un passeig circular pels pobles, serralades, valls i valletes, barrancs, partides.. de la comarca de la terra blanca. Tot seguit, David Mira, l'autor dels textos, ens va introduint els capítols gràfics -l'autor dels quals és Xavi Mollà- amb la seua poesia. La de Mira és àgil i amb ella ens mostra com la vall es fa, es desfà, es refà... En paraules seues, “Natura desfent-se. Natura refent-se”. Mira presenta un text amb versos de llargària irregular , que són tan llargs com curts, que contrasten processos i cicles, que els enmarquen i els engloben, per fer veure que tot plegat forma el paisatge, i que uns esdeveniments donen en certa manera sentit als altres, per bé que molts d'ells siguen contradictoris. Els textos, a la fi, oscil·len entre una major i menor poeticitat, que mai abandonen, però; de vegades, tendeixen cap a la descripció més pròpia de la narrativa -o fins i tot resten en l'enumeració.
El patrimoni és vist més enllà de l'aura i els valors intrínsecs que els atribueixen els especialistes; cobra, aleshores, especial importància en la interacció amb tots nosaltres. El patrimoni gran i menut, “certs portons, alguns vells/ encrostonats arcs morts...!” però també “algunes finestres! I les reixes...?” I, perquè no, “les façanes pulcres, o convulses, profundes”; i el “nucli deformat del poble antic, del nou, de la història esborrada...”.
Paisatges amb gent treballadora; “i l'esquena és tothom”. Perquè, com hem dit, a la fi, és la gent qui ha acabat modelant o condicionant aquest paisatge. “Del treball sorgí l'obra. I els obrers augmentaren un paisatge creat, 'nascut' per produir...”.
I els oficis es rememoren i es reivindiquen: parlem dels vells; però ara, també, dels nous: “multiplicant-ho tot, la roda ha esdevingut global i exhaustiva”; la roda que va moure economies passades i també les d'ara. Totes, al capdavall, a la mateixa terra. I parlem de les diferents generacions, les que cerquen ja la “posta” i aquelles “que repinten el quadre a la pissarra nova”.
Mira ens apropa a la gent valldalbaidina, qui “deixa entrar pels ulls tot el paisatge”, com fa aquesta obra, eminentment gràfica. La Vall d'Albaida de hui dia és una comarca que es mira i es remira, que vol reconèixer-se en els seus antics i nous paisatges. Mirar-se i contemplar-se des de la perspectiva que ofereix la comarca esdevé un pas més per anar forjant un paisatge, que ja en ple segle XXI viu davant d'un futur incert. Aquest recorregut és una mostra de mirades úniques; una descripció, sovint apressada però precisa, que ens mena a visitar indrets i recórrer sendes, que ens recorda a cada racó que la vall és “producte de tot el que ha anat assentant-se durant milions d'anys”. I tot -a pesar que tot no ho podrem veure mai- ho transitem, ho percebem “només passant les pàgines”.
(Espai del Llibre, 11)
27 d’abril 2009
'Espai del llibre', 11
05 d’abril 2009
Música per deixar parlar la terra
25 de març 2009
17 de març 2009
Decreixement
El Decreixement, una alternativa a la crisi global
16 de març 2009
Calen més que retrets
País Valencià, Segle XXI, Vint-i-una reflexions crítiques. Una reflexió sobre el valencianisme al segle XXI; aportacions de l'esquerra nacionalista valenciana a un possible projecte de futur; reptes a superar per les formacions nacionalistes al segle XXI. És el que anunciava la notícia. Vilaweb ho havia presentava així: “Vint-i-un intel·lectuals valencians reivindiquen la vigència del nacionalisme fusterià”.
Encara no l'he pogut comprar i la veritat és que espere poder-lo llegir aviat. Ara, mentrestant, escric aquestes línies perquè supose que la lectura es retardarà i se'm refreden les idees. Hi ha una bona nòmina d'escriptors i intel·lectuals al darrere; fa bona pinta, no ho negue, però amb el primer tast no se m'ha acabat de quedar un bon sabor de boca. I això que he de reconèixer que estava predisposat a l'actitud oposada: que m'agradara, armar-me d'arguments des de l'esquerra nacionalista, etc. Però encara hauré d'esperar alguns dies per omplir aquestes expectatives.
El diari electrònic havia penjat, a més, dues de les contribucions: la de Martí Domínguez i la de Pau Viciano. Les intervencions, com a assaigs o articles d'opinió, en fi, bé estan; fins i tot, el de Viciano, tot i que amb expressions i afirmacions poc precisses, algunes de les quals crec que ja han estat contestades punt per punt. Però com a aportacions per als reptes del valencianisme al segle XXI...
Les objeccions a les estratègies dutes fins el moment, perfectes, més que acceptables. Però tinc la sensació que ens quedem en el retret; i aquest pot ser un punt difícil de superar si no donem un pas més, amb les possibles alternatives o solucions. Potser és que és excessiu demanar un llibre d'instruccions; potser no es tracta de fer-lo.
Però, com deia, hem d'anar més enllà del retret. Perquè aquesta mena d'obres i assaigs ens calen. Les considere útils i crec que caldria repetir-les.
Ara espere amb deler llegir la resta del llibre. També us el recomane, per descomptat.
15 de març 2009
Gols i entrevistes a diumenge
Llegisc estupefacte les preguntes i respostes de l'entrevista que li han fet a Enric Morera al diari del Levante-EMV, a l'edició dominical -la de major nombre d'exemplars venuts, que ja que fan la faena, la fan ben feta-. I, de cop i volta, tinc la sensació de tornar uns anys enrere. No sé si us ha passat pero he tingut la sensació d'haver llegit aquesta entrevista diverses vegades en la meua curta vida.
En una entrevista, qui duu el fil de les preguntes és l'entrevistador; fins ací, tot correcte. Però una vegada i una altra caiguem en la mateixa trampa, ens deixem dur pel guió marcat per altres i el BLOC no pot, d'aquesta manera, fer arribar el seu missatge. He de reconèixer que no m'agraden certes respostes, no m'agraden algunes expressions; però, sobretot, la perspectiva i la direcció de l'entrevista.
El periodista arriba a parlar de l'intens debat al congrés sobre les senyes d'identitat; al congrés del BLOC, la qüestió simbòlica estava més que esmenada per les assemblees comarcals. La molla estava, al meu entendre, en la revolució -per dir-ho d'alguna manera- organitzativa que s'hi plantejava. És el més positiu que treiem i crec que és amb el que ens hem de quedar. Seguir-li les voltes, circuml·loquis, repeticions, insistències per fer que l'entrevista no avance i l'entrevistat no diga res d'interés, no serveix de res; hem caigut com a beneits, de nou, intentant aclarir, matisar... Potser haguera sigut millor haver-li respost:
- Escolte, mire el constext de crisi en què ens trobem, mire les propostes que en presentem, mire el treball diari que fem, mire les proposicions de llei que fem a les Corts... i vosté m'ix amb la mateixa entrevista que fa tres anys...
Aquesta és una reflexió parcial, ho sé; caldria abordar l'os de l'assumpe; però estic segur que això ja és i serà objecte a molts fòrums per Internet. No es tracta de carregar les culpes d'uns sobre altres; no m'agrada parlar de culpes. Però, a la fi, crec que han aconseguit el que volien: que donàrem la sensació que no avancem, que estem sempre parlant dels mateixos temes i que, en definitiva, no ens preocupem dels problemes reals de la gent. Cosa que no és certa. Però ja se sap que la realitat és la suma de les percepcions que rep la gent. I la gent, fins i tot la nostra gent, ha llegit l'entrevista mentre prenia el café, i potser se li ha parat a la gola, comprovant que ens han tornat a clavar un gol.
09 de març 2009
06 de març 2009
En record de Joan
26 de febrer 2009
25 de febrer 2009
Poesia i patrimoni
23 de febrer 2009
Un porrat "sostenible", simplement
15 de febrer 2009
Els joves i la participació
10 de febrer 2009
Del BLOC d'ací, del BLOC d'allà. Fer poble per a fer país
09 de febrer 2009
Si reguem, hi haurà 'Saó'

Hola amics i amigues!La revista en valencià més antiga del País necessita de la teua ajuda i la dels teus contactes.Feu el que pugueu. Moltes gràcies!Doncs bé, la nostra benvolguda Conselleria de Cultura no ha respectat les canes i, sobtadament, ha anulat tots els contractes que mantenia amb la revista (principalment, els exemplars que rebien centres d'ensenyament i biblioteques).
No podem amagar que aquest colp ha fet perillar el nostre futur, fins al punt de plantejar-nos el tancament de la publicació periòdica més antiga del nostre País. Afortunadament, hem pogut salvar, de moment, la situació.
Per tot això és pel que ens posem en contacte amb tu. Per consolidar i salvaguardar un dels referents de la nostra cultura. Estem convençuts que, ara més que mai, és necessària la presència de SAÓ a les nostres terres. I, per garantir aquesta presència, és necessari el teu suport.
Concretament, necessitem dels teus contactes perquè els faces arribar els documents que adjuntem (butlleta de subscripció i portades any 2008), a fi d'aconseguir augmentar el volum de persones, grups i institucions que ens facen costat.
Gràcies per la teua estima i col·laboració!
PD: Una vegada omplida la Butlleta de Subscripció, feu el favor d'enviar-la a alguna de les següents adreces de SAÓ: per correu ordinari: C/ Àngel d'Alcàsser, 14-12. 46018 València. Per correu-e (escanejada): sao@arrakis.es. Per fax: 96 370 57 55.
A més, us deixe un retall de diari amb un article d'opinió d'Enric Sòria sobre la revista. Punxeu sobre la imatge.