Acaba d'arribar-me per la pantalla el nou equip del CEIC Alfons el Vell. Potser la 'renovació' no ha sigut tan profunda com pensàvem. I, per sort, tampoc ha anat en la direcció d'un desembarcament del PP, tot i que n'hi ha, de quotes. Per això, i tenint en compte les circumstàncies, encara haurem de donar gràcies per com ha eixit tot.
Les noves cares, Isabel Canet, Esperança Costa, Mª José Del Olmo, Vicent Domènec Estruch, M. Carmen Fuixench, Joaquín Grau, Abelardo Herrero, Lluís Miret, Joan Muñoz, Antonio Pellicer, Alberto Peñín, Agustina Pérez, Miguel Vercher i Irene Verdú.
Jo ara mateix, què voleu, solament tinc uns pocs pensaments: el primer d'agraïment, per haver pogut formar-ne part, tot i que em queda l'espina de no haver-hi aportat el que haguera calgut.
En segon lloc, em queda un regust amarg pel tracte rebut pel nou govern de Torró: primer, amb el canvi forçat, precipitat i quasi humiliant a un nou local que no reuneix les necessitats del CEIC; i després, amb el pressupost escapçat per al 2012, després de prometre per boca del mateix Torró que no anava a fer-ho (potser amb l'esperança que el CEIC quede relegat a la mínima expressió del que ha sigut).
En tercer lloc, el desig que els nous membres tinguen bon vent, en una legislatura que s'espera complicada, econòmicament i política, i per sobre de la qual han de saber navegar. I coratge, sobretot coratge, per impulsar amb certesa i contundència la cultura a Gandia.
Solament volia fer quatre ratlles, uns pocs pensaments. I se'm queden moltes coses al tinter. El caràcter tebi d'algunes decisions en la passada legislatura, per exemple. Però, per sobre de tot, el reconeixement al treball ingent d'unes poques persones que han dedicat el seu temps de manera altruista a fer de Gandia un punt de referència en l'àmbit cultural a les comarques centrals i a tot el país.
Jo havia comentat a alguns membres i amics que jo no hi repetiria, tot i que no n'esperava, sincerament, una reelecció. Estem immersos en un altre mar, també ple de reptes i amb altres vents, i no és bo tampoc estar a totes bandes. Intente aprendre ("al final s'aprén a desprendre", que va escriure À. Gregori), mai és tard. Al CEIC deixe gent valuosísima; no la deixe, vaja, no muir jo ni moren ells. Solament els deixe que treballen, i els anime. Perquè de reptes, n'hi ha abastament.
