El nou CEIC Alfons el Vell i uns pocs pensaments

Acaba d'arribar-me per la pantalla el nou equip del CEIC Alfons el Vell. Potser la 'renovació' no ha sigut tan profunda com pensàvem. I, per sort, tampoc ha anat en la direcció d'un desembarcament del PP, tot i que n'hi ha, de quotes. Per això, i tenint en compte les circumstàncies, encara haurem de donar gràcies per com ha eixit tot. 

Les noves cares, Isabel Canet, Esperança Costa, Mª José Del Olmo, Vicent Domènec Estruch, M. Carmen Fuixench, Joaquín Grau, Abelardo Herrero, Lluís Miret, Joan Muñoz, Antonio Pellicer, Alberto Peñín, Agustina Pérez, Miguel Vercher i Irene Verdú.

Jo ara mateix, què voleu, solament tinc uns pocs pensaments: el primer d'agraïment, per haver pogut formar-ne part, tot i que em queda l'espina de no haver-hi aportat el que haguera calgut. 

En segon lloc, em queda un regust amarg pel tracte rebut pel nou govern de Torró: primer, amb el canvi forçat, precipitat i quasi humiliant a un nou local que no reuneix les necessitats del CEIC; i després, amb el pressupost escapçat per al 2012, després de prometre per boca del mateix Torró que no anava a fer-ho (potser amb l'esperança que el CEIC quede relegat a la mínima expressió del que ha sigut).

En tercer lloc, el desig que els nous membres tinguen bon vent, en una legislatura que s'espera complicada, econòmicament i política, i per sobre de la qual han de saber navegar. I coratge, sobretot coratge, per impulsar amb certesa i contundència la cultura a Gandia.

Solament volia fer quatre ratlles, uns pocs pensaments. I se'm queden moltes coses al tinter. El caràcter tebi d'algunes decisions en la passada legislatura, per exemple. Però, per sobre de tot, el reconeixement al treball ingent d'unes poques persones que han dedicat el seu temps de manera altruista a fer de Gandia un punt de referència en l'àmbit cultural a les comarques centrals i a tot el país.

Jo havia comentat a alguns membres i amics que jo no hi repetiria, tot i que no n'esperava, sincerament, una reelecció. Estem immersos en un altre mar, també ple de reptes i amb altres vents, i no és bo tampoc estar a totes bandes. Intente aprendre ("al final s'aprén a desprendre", que va escriure À. Gregori), mai és tard. Al CEIC deixe gent valuosísima; no la deixe, vaja, no muir jo ni moren ells. Solament els deixe que treballen, i els anime. Perquè de reptes, n'hi ha abastament.

#festaestellesgandia

Sembla que ja està tot enllestit per a la propera Festa Estellés de Gandia (la Safor). Serà el proper divendres 16 de setembre, al restaurant Santanjordi. Amb el mateix esperit, amb alguna sorpresa i amb el desig que vosaltres torneu a ser els protagonistes.
Hi podeu participar de diverses maneres:
- Si ens envieu els vostres poemes preferits de l'escriptor de Burjassot, els anirem publicant al web i els reservarem per a la lectura pública.
- A Twitter, podeu publicar els vostres versos preferits, amb l'etiqueta #festaestellesgandia.
-A més, en acabar, ens hi podem quedar a sopar. El preu és de 25 euros. En este cas sí que cal reservar a festaestellesgandia@gmail.com o al telf. 962959676, abans del 14 de setembre.
De qualsevol manera, prepareu-vos per a llegir  i escoltar poemes en una nova nit estellesiana a Gandia. I ja podeu començar a donar-ne difusió!

Passejar per la política de proximitat

Entre les persones que treballem des de la política hi ha la consigna que cal apropar-la a la gent, o que cal fer que la gent se n'interesse. Estic absolutament d'acord. Amb tot de matisos, per suposat. A quina política s'ha d'apropar la gent? A la que ofereixen els grans partits? A la de les frases buides i els enfrontaments estèrils? A la dels exercicis d'oratòria?

Ho veiem per la televisió, amb els enfrontaments entre Zapatero i Rajoy; entre Rubalcaba i Saenz de Santamaria. I ho veiem en clau comarcal, sobretot si parlem de Gandia. No ho veiem, tot cal dir-ho, per Canal 9.

Tenen grans engranatges i estan d'acord en una mateixa cosa: escenificaran rols enfrontats per tal de repartir-se l'espai polític. Sense més. A la fi, PP i PSOE acaben coincidint en la majoria de propostes.

I em fa por que els joves que ens hi sumem també caiguem en els mateixos tics i errades. Perquè si alguna cosa hem de fer els joves del país és canviar la manera de fer política dels grans partits, les grans superfícies que ens venen una marca i un eslogan, sense un lloc per al matís.

La passada assemblea del Consell dels Joves de Gandia va ser una bona mostra d'això. Nuevas Generaciones contra Joves Socialistes; rèpliques, contrarèpliques i posicions difícils de justificar. Quines excuses poden cabre quan el govern valencià ha aprovat una Llei de Joventut sense consensuar amb la joventut valenciana, sense ni tan sols acordar-la amb el Consell de la Joventut valencià? Quins arguments poden aportar els Joves Socialistes per anar en contra de les promeses del mateix PSOE de construir un Casal Jove al Grau?

Des del BLOC JOVE de la Safor-Valldigna també demanem més casals joves a Gandia i una llei que contemple la posició unitària del Consell de la Joventut valencià. Una cosa i l'altra. I demanem, com ja hem fet en alguna altra ocasió, menys paraules i més valentia. A la fi, les joventuts de PP i PSOE mai solucionaran res per als joves perquè solament ens utilitzen com una arma per a atacar-se mútuament.

Més que aproximar els joves a la política, el que hauríem de procurar és, precisament, que eixa política anara dirigida als interessos de la joventut. Que els polítics s'adreçaren als i les joves i que foren capaços de respondre els dubtes, les preocupacions o les queixes. Com va fer, no fa massa, per exemple, Josep Miquel Moya, davant un bon grup de joves, a una cafeteria de Gandia.

Des del BLOC JOVE proposem una política amb crítica i autocrítica; i una política amb contingut. Proposem pegar-li la volta a la política; i fer-la de baix cap a dalt. Els i les joves no poden entendre que siguem capaços de criticar unes coses mentre passem unes altres per alt. I és que, vist el que fan les dues grans superfícies polítiques, què millor que acabar passejant per les propostes de proximitat?

Publicat a 7 i 1/2 Notícies.

Una nova mirada “obertament” al 2011

Fa uns dies es va presentar la nova agenda-guia del Col·lectiu Obertament per al 2011. En aquesta ocasió, el fil conductor que ens acompanyarà al llarg de l'any és l'antic traçat del tren Alcoi-Gandia. El trajecte al voltant del qual hi ha projectada una via verda. Una via de la qual, després de moltes presentacions a la premsa, no s'ha sabut res més. Val a dir que les últimes setmanes ens hem assabentat que ha rebut un dels Premis Europa Nostra 2010 (una menció especial en la categoria d'investigació), al projecte Urbacost: corredor del Serpis. Paisatge cultural.

Ja fa anys que associacions i entitats pel territori han estat treballant per la seua conservació, per evitar que el llit del Serpis es convertira en una simple carretera asfaltada. Ja fa anys que agrupacions com el GEMAS, junt a altres col·lectius, van iniciar les reivindicacions perquè el racó del Duc i el circ de la Safor foren declarats paratges naturals protegits. Ja fa anys d'aquell llibre El Racó del Duc a peu, un itinerari de la natura (el riu Serpis de Vilallonga a l'Orxa), tota una aproximació a la fauna, la flora i el medi d'aquest paratge, de la mà d'un grup de cinc persones que són tot un exemple a seguir.

Ara mateix, el Serpis compta amb una figura de protecció de paisatge, al llarg de tot el seu recorregut, tot i que amb un abast incert i de manera molt tèbia; a més, hi ha la protecció que li atorga la figura LIC (Llocs d'Interés Comunitari) de la serra de la Safor. Més enllà d'estes figures, la Generalitat no s'ha atrevit mai a donar més passes en la seua protecció i millora.

Ara, de nou un col·lectiu humil i amb una mirada més que humana, ens proposa recórrer l'antiga via, pujats a un tren d'il·lusió i sensacions. El Col·lectiu Obertament ha viatjat aquesta vegada de la mà de Paco Tortosa, amb un “no rellotge, elogi de la lentitud”, ara que fa 10 anys que iniciaren el seu trajecte. El seus encerts són més grans que no les metes preteses, tot i que, és cert, com a ells els agrada dir, sempre miren cara a cara l'utopia, sempre l'utopia.

Perquè, tot i que ells “simplement, càmera en mà i llapis entre dits, renomenen allò que queda”, en aqueix procés creatiu, en aquelles mirades, en l'esperit esperonador i crític al mig d'una societat d'AVEs i economies neoliberals, que sovint no té temps per a seure i viure sense pressa; en tot aquell procés, en tot aquest trajecte, fan realitat per un moment l'esforç i els anhels de tantes i tantes generacions que han treballat amb l'objectiu de reivindicar aquest espai: “som -ja- camí, som ja via verda... ferrocarrils del vent, trens de l'ànima”.

Estacions de pas, túnels i una “amagada font”, fàbrica de llum -i ombres- o el castell de guaita (i guarda); marges, trinxeres i aigua. El riu, la mar... I un projecte que reflecteix de dalt a baix una concepció sana de la vida, de la qual no ens queda més que aprendre, per foragitar-nos del ritme boig al que estem sotmesos.

Propostes com la del Col·lectiu Obertament, entre d'altres, ens reafermen en la necessitat d'apuntalar i reforçar el teixit cívic i associatiu d'un país que hi és, que existeix, i que alguns volen absent i mort. D'un país que necessita d'una Generalitat que l'escolte i estiga al seu costat. Un país que creix per la base i al que li cal un cap. Gràcies, mil gràcies per ensenyar-nos a viure, per tan sols suggerir-nos els mils i un camins pels que podem optar. Dia a dia, n'anirem deixant constància a la guia, al llarg de 2011.

Dia a dia continuarem treballant, amb els peus a terra i la mirada a l'horitzó.

Publicat a 7 i 1/2 Notícies.

Trobada al carrer

- On vas? -li pregunta una dona a una altra-.

- A Gandia, a comprar.

I encara és això: un poble. No sé ben bé si diferent i diferenciat. Quina sort, Beniopa.

Un faener, aire fresc...

Em caldrien tants posts per explicar la tasca d'aquest trescador de barrancs, comboiant de mena i gestor de tants i tants projectes... Ara no el tinc, el temps; però done gràcies per compartir-ne més d'un, menys dels que m'agradaria.

I no m'he pogut estar de penjar aquesta entrevista, per fer veure que tot no està perdut, que sempre hi ha l'esperança d'aire fresc en totes bandes, una llum de canvi que s'albira, a pesar que sovint aquests símptomes se sustenten sobre persones individuals o sobre institucions que treballen en precari. A pesar de tot... el país que volem, que anem fent, és possible, gràcies a persones com ell. Per exemple.

(Punxeu la imatge per fer-la gran)

Ja teniu al vostre abast l'agenda més humana de la Safor

... i demà dimarts tindrà lloc la presentació. L'agenda-guia del Col·lectiu Obertament es presentarà a les 18:30 h. a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós, de Gandia.

Feu-vos amb ella!

Del BLOC d'ací, del BLOC d'allà. Fer poble per a fer país

De cop i volta, sense haver-ho imaginat, m'han clavat en una bona! I ho dic amb un cert humor perquè el tema em fa molta il·lusió, a pesar que fins ara no m'havia vist amb cor o capacitat per a dur-ho terme. Des de dissabte passat, he entrat a la coordinadora del BLOC JOVE de la Safor-Valldigna. Bé, hem entrat a formar-la un grapat de gent impressionant per molts motius: perquè en tots ells veig molta capacitat de treball, ganes, formació, altruïsme, etc., qualitats que són necessàries per treballar pel "poble, la comarca i el país" -com deia el lema del congrés.

I l'altre tema que em rondava pel cap? El congrés del BLOC. Sí, he de confessar que no em feia massa gràcia parlar-ne perquè pense que, en aquests moments, amb la faena que queda per vertebrar el país i el partit, no podem estar-nos amb debats que ens entretinguen. D'altra banda, durant una temporada he llegit per Internet que hi havia una certa "unanimitat" de la blogosfera amb els canvis que han alçat més polseguera -els relatius als símbols que havien de ser assumits pel BLOC-. Internet sovint ens fa perdre la perspectiva real, tan clavats com hi estem de vegades. No conec encara el resultat de les assemblees però em sembla que aquella unanimitat a la xàrcia no té massa a veure amb la militància que ha acudit a les reunions a debatir les esmenes i, molt menys, amb els votants actuals del partit. Ho vaig comprovar a l'assemblea de la Safor, d'on me'n vaig eixir ben tranquil. Si alguna cosa positiva ha tingut tot el procés és que ha despertat molta gent, n'ha reenganxat a d'altra i, tots plegats, hem discutit com volem que siga el nostre projecte.

El més positiu, parlar de la necessitat de modernització del partit i la seua organització. El nostre ha de ser un projecte plural, obert i proper, per donar cabuda a qui s'hi vulga sumar, sense deixar de banda ni oblidar la base social actual del BLOC. Podem canviar de colors, d'estatuts, de discurs, de maneres... una vegada i una altra però, sense la faena a peu de carrer, res quallarà. El que cal és que interioritzem "maneres de fer" diferenciadores i positives, com la tasca feixuga però renovadora del missatge "des de baix cap a dalt", que vol dir estar en contacte amb la gent, escoltar-la i demanar-los -explicitant-los-ho, si cal- que tots som necessaris i tots hem de posar el nostre granet d'arena. Ara més que mai hem de tractar de millorar en la manera de treballar; en optimitzar els recursos i la força que tenim a nivell municipal. Ara més que mai hem de practicar l'arromanguisme -que predica Rosella- per estar a l'avantguarda de totes les propostes polítiques.

Així és com hem començat a crear un motor al BLOC JOVE de la Safor-Valldigna, que tot just acaba de posar-se a funcionar. Sumeu-vos-hi! 

He de donar l'enhorabona a Alícia -secretària comarcal-. Ali, sacsem i despertem l'espai adormit del valencianisme d'esquerres a la Safor. Al capdavall és ella qui m'ha acabat clavant en aquest embolic, com qui no vol la cosa, amb una pregunta innocent. Ara, ho sé, tinc un pel més de responsabilitat en la meua vida però, també, més ganes per fer país des del poble. I ací, al meu, a l'altra banda d'aquests vidres que donen al carrer, hi ha moltes coses per canviar. Gràcies per les forces que m'oferiu per a intentar-ho.

Descobrir-nos com a comarca (a setembre?)

El mes d'agost Descobrir Catalunya va dedicar un quasi monogràfic a la Safor, bé a Gandia i la Safor. Què faig escrivint un article sobre un número d'agost, ara a setembre? La veritat és que vig desar gran part d'estes línies sobre el blog i les vaig guardar com a esborrany. I tocava traure-les o esborrar-les.

Del monogràfic de la Safor, m'agradaria destacar diversos aspectes. Un d'ells és la tasca del fotògraf Xavier Gómez, qui, en pocs mesos, havia de fer la tasca per a la qual haguera calgut un any, per tal de captar les diferents tonalitats del territori en totes les estacions, tal com ens va comentar. Quan ens vam fer un café -encara estava a Potries-, ja duia a la motxilla un munt de papers, amb indicacions manuscrites, plànols i croquis diversos. Anava també amb un mapa, on apuntava recorreguts, rutes, etc. que li anava recomanant la gent amb qui es reunia. La trobada es va fer curta, l'entrepà quasi el vaig deixar per estrenar; el temps per esmorzar se n'havia anat, com quasi sempre que ens emocionàvem en un tema! Després, a Llocnou, ens va acompanyar en la visita dels italians, en l'actuació de la Muixeranga, en l'actuació de La Rotovense, etc. I el resultat, què me'n dieu? És fantàstic. Tal volta haguera calgut un poc més de realitat crua... Francesc també ho havia reclamat fa un temps (t'he pres la imatge!).

L'altra, el tractament de Gandia. La capital de la Safor encara irradia la influència d'altres temps. No parlem de les vessants demogràfiques, comercials i econòmiques, aspectes tots ells on evidentment existeix una clara atracció cap a la capital de la Safor. Parle d'escollir imatges i exemples d'ecosistemes, de la equiparació dels nuclis històrics de Gandia i Oliva... Del de sempre; i del que és inevitable.

Pel que fa als articles, que és el més important, se'ns ha quedat bon gust de boca; podríem dir que fins i tot n'hem gaudit de la lectura. Solament, desitgem que n'hàgeu disfrutat igual que jo i que, si encara no ho heu fet, la busqueu a la biblioteca o l'encomaneu perquè us la porten. 

Acabe la revista amb diversos subratllats, però no vull fer-ho més llarg. Açò tampoc és una tesi. "Mirada la comarca com una ciutat, que així la veig fa temps...", déia Josep Piera. És la gran conurbació de què ja parlava Joan Pellicer fa molts anys. Però, com la concretem? Ai, com les ciutats del segle XX? Ser una conurbació significa o ha de significar no poder saber on acaba un poble i on comença el següent? En ple segle XXI, hauríem de ser capaços ja -perquè d'ací a 25 anys (o 10, si m'apureu) serà tard- de poder ordenar la comarca d'una forma més que moderna i sostenible.

Si encara no ho heu fet, busqueu-la, llegiu-la; és una bona manera per continuar descobrint-nos i pensant-nos com a comarca.

'Papà administració' t'ho comprarà

"Gandia comprará a las constructoras viviendas a precio de VPO para alquilarlas". És la notícia de portada de hui, de la secció Safor, a Las Provincias.

Quan el govern gandià havia previst una mesura similar per a persones que es trobaven en dificultats econòmiques el primer que vaig pensar és que una mesura que, en principi, podia resultar quasi miraculosa, se li podia tornar fàcilment en contra seua. Perquè? Es tractava d'adquirir l'habitatge de les persones que no podien pagar les hipoteques i continuar llogant-los-les. Estem parlant d'una ciutat amb més de 80.000 i no sé fins on pot arribar aquesta mesura, més enllà de casos puntuals, i més en la situació en què estem. Però, tot i això, molt bé.

Però, ah peixet, ara resulta que les constructores no poden donar eixida a l'estoc d'habitatges que han construit i la cosa està més que parada. El regidor de Territori i "sostenibilitat" diu que vol " dar una salida a determinadas constructoras que, a raíz de la crisis inmobiliaria, se han quedado con viviendas sin vender". I és que segons ell, "el Ayuntamiento tiene la obligación de aportar soluciones, ya que alrededor de un 15% de la actividad económica de la capital de la Safor se sustenta sobre este sector".

Eixe és precisament el problema: que el 15 % de l'activitat econòmica gandiana (un 15,diu ell) es basa en el sector de la construcció. Aquesta és la situació anòmala que s'ha anat creant en aquest país. Que un sector haja monopolitzat l'economia valenciana, alentat pel govern autonòmic, duu a situacions de crisi com la que vivim actualment. Tothom ha invertit durant anys en la construcció, fins i tot moltes empreses de sectors diversos, que haurien d'haver dedicat els seus beneficis en la pròpia modernització.

El fet que no es venguen tants pisos i cases com fa un parell d'anys, siguem clars, no és una situació extranya, perquè el que no tenia ni peus ni cap era aquell ritme accelerat de consum del territori. Com a avantatge per a l'Ajuntament, sembla que les comprarà preu de VPO. Vaja, quanta generositat! També fora cas que haguera d'estar competint amb els preus del mercat!

I ara resulta que estos liberalistes que volien donar regna lliure al mercat de la construcció com a garantia del benestar de tots, s'han transformat en intervencionistes per a tirar-los una maneta a aquells que han construit més del que es podia vendre. En una situació difícil com aquesta, diversificar seria la millor aposta. Però no, quan els hagen tret els habitatges d'estoc, caldrà fer-ne de nou. I ara sí que ja no hi haurà parada, perquè ni la "crisi" frenarà el ritme de la construcció, mentre tinguen a "papà administració" que els compra els gelats que se'ls desfan entre les mans.

Solament falta que els constructors se'ns manifesten i ens diguen "ens cal més territori per urbanitzar!".

Mare, jo vull el que té ell

Passada la febra dels PAIs solts i encaminats ja a la renovació dels PGOU dels nostres municipis, hem aconseguit, almenys, que es guarden unes certes formes en l’urbanisme local. Però no ens enganyem, solament és qüestió de formes perquè el més preocupant de tot continua estant en el contingut.

Castellonet, un cop ha trencat la closca del seu encastillament, ara aspira a tornar a doblar o triplicar el nucli resultant, amb un polígon dalt del turó, per oblidar per sempre més el poble que fou. Almiserà aspira a ser com Ròtova –un poc més, si pot- i vol passar dels vora 300 habitants als 1.700. Evidentment Ròtova (amb 1.400 hab.) no pot quedar-se enrere i aspirarà a ser com Vilallonga (per tenir-ne 4.000). Vilallonga, que s’ha fixat en Tavernes, aspira a superar els 20.000 habitants i la que exerceix de capital de la Valldigna veu amb bons ullets la multiplicació de la població per 2 o per 3, tot i equiparant-se a Gandia. I Gandia? Ai, Gandia, en qui es mira per créixer i destruir a un ritme imparable, per abanderar la despersonalització?

Resulta raonable que tots aspiren a fer del seu poble un lloc millor però és simplista confondre desenvolupament amb creixement i fixar, per tant, aquest darrer com a únic criteri per aconseguir un major benestar.

Amb l’arribada dels nous residents –molts i en pocs anys- i amb una major zona urbanitzada, els municipis menuts han de fer front a un major nombre de serveis, amb un recursos econòmics que, tot i que en principi augmenten per la nova construcció, aviat resultaran insuficients per fer front a més atenció sanitària, més recollida de fem, el manteniment de carrers i mobiliari urbà, les zones ajardinades, el repartiment de correu, la policia local i un llarg etcètera.

No caldria que cadascú analitzara les potencialitats del seu municipi i els oferira als veïns i visitants? Sembla que som xiquets passejant per la fira; insaciables, sempre volem el caramel del xiquet del veí i, quan el tinguem, ja haurem posat la nostra mirada sobre un altre d’aspecte més suculent.

Converses sobre macrourbanisme

Fa un temps que el ritme de Roger Cremades s’ha accelerat. Acaba de publicar el llibre Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana. Però això és la última part de la història: Cremades s’ha especialitzat en l’estudi del paisatge i el territori. Durant anys, ha donat suport a associacions de veïns, és un reconegut ecologista a la Safor i col·labora puntualment en diversos mitjans i revistes comarcals. Per a la tardor ha anunciat una gira de presentacions del seu llibre per diverses ciutats i pobles valencians; ja hi ha cua d’espera.

Segons ens explica el seu autor, “el llibre va dirigit a qualsevol persona no especialitzada, és un llibre de divulgació, una obra que condensa els principals problemes mediambientals de la nostra realitat, i les seues conseqüències, de les quals la majoria de la gent no té notícia”.
Primer que res, li preguntem per allò que hem vingut anomenant macrourbanisme. “És l’urbanisme pensat per obtenir beneficis i fet a gran escala, sense preocupar-se per cap altre condicionant. Se li afigen atractius per augmentar el preu de venda, com els camps de golf”; i, ràpidament, apunta, “els immobles, normalment, van destinats al mercat immobiliari especulatiu”.

Les conseqüències de tot això ja són visibles: la més perillosa, el creixement de la ciutat difusa –que Cremades explica al seu llibre-, que observem veient com van unint-se les diferents superfícies urbanes. Però n’hi moltes d’altres: “falta de previsió de serveis educatius i sanitaris, impacte ambiental i als recursos històrics i culturals annexos, malbaratament d’aigua, desconnexió amb el paisatge exterior...”. La llista és llarga i hi ha motius per oposar-s’hi. Roger ens apunta dues tipologies mal planificades: “els centres comercials traspassen les funcions dels espais públics a espais privats, cada dia és més difícil fer vida social i no anar de tendes a la vegada. En segon lloc, les urbanitzacions disperses causen el col·lapse de les zones urbanes amb la seua dependència funcional d’altres espais, sense el cotxe no s’hi pot satisfer cap necessitat”. A més, aquest creixement, puntualitza, “suposa la fi de la ciutat com a centre de convivència i de relacions socials”.

La tasca ecologista a la comarca.
La funció dels grups ecologistes a la comarca és important: “la sensibilitat mediambiental els confereix una responsabilitat molt gran al si d’aquesta societat. En primer lloc perquè informen la població d’allò que succeeix i de les conseqüències que tenen les decisions dels polítics”. I les dificultats a què han de fer front no són poques; hi ha informació que s’oculta i punts de vista que no interessen, que se silencien.

Però també podem fer un passeig per la Safor: a Gandia tothom està expectant per veure què passa amb el projecte Gandia 2025: “allí veurem si de veritat es té en compte el medi ambient, o si a l’Ajuntament de Gandia tan sols en parla com a cortesia per a no ésser censurats pels ecologistes”, ens confessa Cremades.

“A la Safor”, ens diu, irònicament, “no ens podem queixar, ara mateix els temes que més ens preocupen són el futur de platja de l’Ahuir, les noves carreteres per anar a l’Orxa, l’aterrament de marjals a Tavernes, el transvasament del Xúquer -que passa per Simat-, l’alta tensió, el desdoblaments d’infraestructures paral·leles a l’AP7, la legalització d’urbanitzacions il·legals a nombrosos pobles -com la Font d’en Carròs-, el creixement desorbitat d’Almiserà i Barx, la manca d’un transport públic eficaç en les rutes que van des de la capital de la comarca a Vilallonga i a la Vall del Vernissa...”.

Quan li comentem que hi ha al llibre temes que ens deixen amb la mel a la boca, Cremades ens respon que “s’aporta la informació necessària per a documentar el tema sense que puguen quedar esquerdes en el discurs. Fins i tot hi ha un annex estadístic per si hi ha algú amb set d’informació. Respecte al mode de tractar la informació, es el més planer possible”. I afegeix: “Pense que si algú té ganes de més després de llegir un llibre tan crític i alhora veraç amb la realitat que ens envolta és que m’ha sortit bé la criatura”.

Una mirada positiva.
La situació econòmica actual no passa desapercebuda en la conversa. “Ha acabat un boom urbanístic de tants, en vorem altres, tan aviat com passe aquesta etapa de recessió i segurament de canvi de model energètic. També sembla que serà notori el que succeirà a València quan hi arribe l’AVE i es puga estar a Madrid en 1 hora. Pareix que el fenomen tindrà conseqüències ací també. Hi haurà altres booms, malauradament hi ha gent que en viu, d’aquestos booms. Si fins i tot en èpoques de bonança econòmica es construïra en quantitats raonables, després les caigudes de l’economia no serien tan fortes”. A pesar que els temes de la conversa donen per a un soterrar, Roger és una persona optimista: “tot i aquesta munió d’agressions al paisatge i problemes mediambientals ”, conclou, “no em cansaré de dir que encara estem a temps, que podem ser un referent en quant a paisatge i qualitat ambiental. Una de les nostres metes és conscienciejar a la població dels problemes que patix. Jo pense que en el conjunt de la Safor, de cara a l’urbanisme de camps de golf, això s’ha aconseguit, no?”.

(Podeu llegir l’entrevista completa a www.infosafor.com)

Del patrimoni hidràulic a les sendes de l’aigua de la Safor. Història d’un projecte en comú

Albert Vázquez. Jordi Puig. Infosafor, núm. 2.
Un vell projecte assumit per la Mancomunitat torna a prendre força amb la proposta del Consell Valencià de Cultura de protegir el patrimoni de l’aigua.



Amb el pas del temps, el concepte del patrimoni va abastant més i més elements de tipus culturals; hui dia ja ningú discuteix que determinades manifestacions intangibles (com un cant popular o una festa) formen part d’un patrimoni que és necessari protegir. El mateix ha passat amb l’arquitectura de l’aigua. Dissenyat i perfeccionat en època islàmica –hi ha qui afirma que des d’època romana-, la infraestructura que possibilitava el regadiu del nostre territori permetia assentaments estables i un aprofitament continu de les terres.

Tothom és conscient que el desús d’aquestes infraestructures és el principal perill per a aquest patrimoni, tot i que al llarg del temps, també les diferents remodelacions i millores del sistema han modificat substancialment estructures i construccions tradicionals pròpies de la xarxa hidràulica. És el cas de l’assut d’En Carròs, on la antiga resclosa de pedra ha quedat oculta baix el formigó de la nova estructura.

Alguns ajuntaments, conscients del potencial d’aquests béns, iniciaren la protecció a nivell local. Un bon exemple d’això el trobem a Potries. El 1997, l’Ajuntament inclou com a patrimoni protegit dintre de la modificació de les Normes Subsidiàries del municipi els partidors, els molins, alguns trams de séquia, els llavadors, etc. Darrerament, el consistori ha inclòs en el catàleg de béns protegits tots els elements de l’arquitectura de l’aigua. Paral·lelament, elaborà un informe per a intentar que es declarara BIC el sistema o, almenys, els elements més importants. La recomanació de l’Ajuntament és que la protecció caldria que fóra genèrica per a tota la Safor.

No obstant això, tots els municipis no han seguit el mateix camí. Trams de séquia destruïts, molins abandonats i mig enderrocats, la pràctica totalitat de les sènies desmantellades... formen part habitual del paisatge saforenc. Són poques les poblacions que han tingut en compte aquests elements –de manera integral- en les seues reordenacions contemporànies.

Projectes i treball.

El projectes al voltant del patrimoni hidràulic comencen a la Safor a principis dels noranta del passat segle, amb la posada en marxa per part de la Conselleria de Cultura del programa denominat Arquitectura de l’aigua, amb l’inici d’un inventari dels recursos hidràulics comarcals. El 1993, Potries plantejà una primera ruta de l’aigua i és a partir del 1994 fins el 2000 que el projecte sembla quallar i es concreta amb l’elaboració d’una senyalítica en fusta mitjançant una Escola Taller. 10 anys després, el projecte, redissenyat, prendria forma a l’Agència de Desenvolupament Comarcal de la Mancomunitat amb el nom de “Sendes de l’aigua a la Safor”, i incloïa tres recorreguts: la senda del Rebollet, la del Vernissa i la de la Valldigna, aquesta darrera encara pendent de redactar. La primera d’elles estava enllestida per a ser executada, tot i que mai arribà a concretar-se; solament uns tríptics editats per l’organisme comarcal i unes senyals direccionals molt puntuals. Darrerament, tant Potries, com Oliva i Palma i iniciatives com l’ecomuseu Vernissa Viu treballen en aquesta línia.


La recomanació del Consell Valencià de Cultura arriba tard per a molt d’estos elements però esbossa un raig de llum per a la resta del sistema i els elements més singulars. La protecció com a Béns de Rellevància Local hauria de completar-se amb la declaració de BIC, competència de la Generalitat, de tota la xarxa hidràulica històrica de la Safor, base primera i imprescindible per a l’execució de qualsevol pla de tipus turístic i cultural a nivell comarcal.

El retorn a la Safor...

Amb tant d'acte com n'hi ha, amb tanta cosa per comentar, i no puc seure cinc minuts per esciure quatre ratlles. Ja em perdonareu, no és açò exactament el que esperava d'aquesta "paret".

No és que encara no n'hàgem tornat però, a la pràctica, encara el cap vagareja pels voltants de San Lorenzo i calcula l'estima i cura que ens han dedicat.

Ara toca correspondre els nostres amfitrions de l'Ecomuseu delle Giudicarie, preparant-los un passeig per la Safor. El pitjor, evidentment, no és que els ho hàgem de mostrar tot, per tal de reflexionar sobre el territori; és saber que durant anys anys no hem reflexionat suficientment per poder presentar una comarca coherent i cuidada. Tant als visitants com als futurs saforencs.

Nosaltres, els polititzats, i els problemes a la Safor

Este matí hem estat reunits parlant amb alguns polítics de diversos problemes de caràcter mediambiental que sofreix la nostra comarca. Val a dir que em feia un poc de respecte comentar-ho. Ehem! Però, a mesura que passa el temps, te n’adones de qui vol ajudar-te i qui, utilitzar-te. I jo hui m’he sentit un poc útil ajudant-los, si és que han pogut traure alguna cosa en clar dels nostres renecs.

Ens preocupa l’entorn de Sant Jeroni, l’estat del monestir –amb una església que s’obri com una magrana-; també, l’alienació a què és sotmés el de Valldigna per part del govern valencià. Les diverses pedreres existents (dues, a la Safor; una al Real; la d’Ador, que ha passat de manera il·legal a terme d’Alfauir i darrerament rosegava els vessants del castell de Palma –un altre BIC, compte!). Ens preocupa la platja de l’Ahuir i la situació de la marjal.

També, el desdoblament de la N-332, del qual hi ha un període d’al·legacions de l’estudi previ. Aquest és un projecte que afectarà molts termes municipals de la comarca: Xeresa, Almoines, Xeraco, Gandia, Beniarjó, Bellreguard, Palmera, Palma... Per això, si algú està interessat, que córrega als ajuntaments dels pobles per on passa, on tenen la documentació. Espere que des de la Plataforma pels pobles de la Safor informem de com van els tràmits. Caldrà afanyar-se.
Ens preocupa que es puga alliberar de peatge l’AP-7. Que hi haja finançament per restaurar els nostres castells. Que es duga a terme el tren Gandia-Dénia. Que es controlen les extraccions d’arena, sobretot aquelles que no compten amb estudis d’impacte ambiental, com les que s’estan realitzant a Xeraco. Ens preocupa l’alta tensió i l’ampliació del port de Gandia. Les burles en les Agendes XXI. En fi, cal que fem una llista més llarga?

Alguns em podran retraure que ho hàgem parlat tot just en estos moments. I perquè parlar-ho ara? Perquè venen eleccions? Estic/estem polititzat/s? I és ací, amb aquesta qüestió, on entrem en el terreny dels qui fan política “negra”, dels qui ens acusen d’açò pel fet d’anar en contra dels seus interessos –generalment, monetaris.

Plantar un arbre és un acte polític. I tirar el vidre al contenidor verd, per a reciclar-lo, també. Per això no puc entendre com hi ha gent que encara s’entesta a dir que hi ha associacions apolítiques. Què significa això? Que no tenen cap aspiració d’incidir en la societat? És evident que confonen el fet d’estar vinculat o afiliat a un partit polític amb el fet de fer política, en el sentit ample del terme. Ens calen associacions independents, per suposat, però intensament polititzades, d’això cada vegada n’estic més convençut, interessades a ser transformadores d’una societat que volen millor.

I què fem quan són els polítics, generalment de la dreta –i no parle de cap partit en concret, perquè la dreta s’estén més enllà del PP sovint-, els qui ens diuen que “fem política”, per intentar frenar les nostres reivindicacions? Com pot un polític emprar la paraula ‘política’ amb tan mal bava? Com poden parlar amb unes connotacions tan negatives d’una activitat de la qual ells també –no, solament ells, evidentment- són protagonistes?

Ho parlàvem l’altre dia a taula amb Josepa Cucó: a Ròtova això passa, i ben sovint. I, a pesar que no és l’únic lloc on deu ocórrer, la gent se’n fa creus quan els expliquem dos o tres episodis del nostre benvolgut municipi.

No caldrà que us diga amb qui hem parlat este matí. Ells es preocupen pel dia a dia de la comarca. No estan tots els que ens agradaria; no tenen el disseny ni la capacitat per a grans campanyes mediàtiques; i estaria bé que en foren més i més units però Bloc-Iniciativa-Verds és, sense cap mena de dubtes, el millor intent d’unir l’esquerra d’este país. A veure quan s’anima la resta; nosaltres, els qui treballem dia a dia amb la gent, des de l’associacionisme, ho agrairíem. Altres militants i candidats estaven al sofà, anit, veient si els seus candidats alçaven més del compte una cella.

Propaganda XXI

Fa uns dies que estem inundats en la paperassa; totes les subvencions ixen a gener-febrer? I no m’he pogut dedicar. I de temes i motius n’hi ha hagut moltíssims: haguera pogut penjar algun vídeo com el dels silencis del nostre president de la Generalitat o el que mostrava la política informativa del Consell valencià (de CQC i Info TV, respectivament); el nou homenatge a Joan Pellicer, un poc fred i descafeinat –el temps passa i la gent oblida, ho lamente-; o el pas d’any, que suposava la commemoració d’una data amb una significació ben diferent que la de 2007; la trobada d'alguns dels blocaires saforencs, amb l'excusa del parlament d'Orengo i Morera (vaig posar cara a alguns noms, i me n'alegre: el resultat, en aquest cas, és reeixit, guanyeu molt en persona ;)). Fins i tot m’he vist temptat a parlar del premi que ha rebut COESMI sobre medi ambient (sense comentaris, no?). O, qui sap, haguera pogut escriure sobre l’escriptura, o la no escriptura, com faig ací mateix...

Finalment, hui, fullejant el Micro en pdf des del web, hi hagut una mentida (vull dir, notícia) que m'ha mogut a obrir el quadern i penjar-ho. Al cap i a la fi, escrivim com a reacció a altres textos, no ho creieu? A algun esdeveniment, a algun altre escrit, a un raonament...



És el que em temia que passaria; ja intuíem que per a l’únic que volien l’agenda XXI a Ròtova era per a poder anunciar-ho al diari. No fa massa ens van convocar als qui estàvem interessats a participar-hi. Allà descobrírem que allò del diagnòstic elaborat pels tècnics, fa quasi un any, no servia com a criteri ni per començar a parlar. Després d’un any amagant-nos la documentació, després d’haver-nos-la passat in extremis, el PP estableix quins seran els temes prioritaris que caldrà tractar.
I allà estàvem nosaltres, tots, sense ni tan sols un reglament sobre el fòrum en el qual partipàvem, sense una estructura definida, sense un llistat de possibles temes; i havíem de debatre si calia posar contenidors de piles!

Em direu xovinista, localista i tots els -istes que vulgueu però cal, d’una volta per totes i com siga, obrir les finestres i airejar els llençols, que ja fan pudor. Algun dia, duem resant anys i anys. I tot açò no arriba a la gent, que viu absent sense cap mena d’interés per la participació que anhelem alguns. I de la propaganda, què me’n dieu? És aquesta propaganda difosa per mitjans gratuïts i pagats amb els nostres diners –diners de les veïnes i veïns del municipi, perquè l’Ajuntament bé que ho paga- la que ajuda a perpetuar accions com les descrites. No es tracta de matar el missatger; però hi ha missatgers i missatgers...

Us sona el cas? És clar que cadascú de vosaltres ho podeu haver viscut en el vostre àmbit: a Tavernes de la Valldigna (fa gràcia solament pensar la doble política del seu equip de govern, no?); i com a tants altres municipis; ni tan sols la nostra Gandia benvolguda ha pogut fer anar una eina tan fantàstica com l'agenda XXI. Al ritme que construeixen acabaran el terme abans del 2025; potser per això ja no cal planificar més enllà de l'any 26 del segle XXI.

Una proposta, a mena d'invitació

El proper 20 de desembre es presentarà l’agenda per a 2008 que elabora el Col·lectiu Obertament, titulada aquest any Racons i raons. Itineraris pels pobles de la Safor. De la mà de Ferran Garcia-Oliver, ens apropen paratges i perspectives inèdites dels nostres municipis. I ens fa cinc cèntimcs de la seua història.

Si he de ser sincer, porte un temps intentant aconseguir la de 2007. No la vull perquè la necessite a estes altures sinó per la seua qualitat. En ella va participar Paco Tortosa amb un treball de camp considerable i uns mètodes pedagògics encomiables. Paco sempre ens acaba sorprenent per alguna banda. Dia dalt o baix, i a pesar que ja quasi ha finit el 2007, em faré amb ella –i, si puc, també, amb l’incunable que no conté el “dia que es va perdre”-.

Ara que encara no teniu l’agenda per al proper any ja no teniu excusa. L’agenda és pràctica i aquest any, un pel més gruixuda: teniu una pàgina per dia, per a les persones més exigents.

L'agenda té un preu de 10 €; i per tal de reservar un o diversos exemplars haureu de fer un c-electrònic a Jcarlesfaus@terra.es. També la podreu adquirir a algunes llibreries de Gandia i Oliva (la Fona).

Imagineu-vos la il·lusió que fa rebre una agenda amb un acabat tan bo i que està ambientada en la vostra comarca. No us he de dir que a mi me l’han regalada. A Oliva, la regidoria de Turisme també n'ha adquirit una bona quantitat supose que per a regalar-la com una eina útil i arreladora.

No us ho penseu. Col·laboreu i regaleu un bon detall; o regaleu-vos-el, si ningú no ho fa.

I si seiem a taula tots junts?

(Publicat a Infosafor)

La comarca més autocomplaguda de totes les valencianes ja podria despertar d’una vegada i deixar de creure-s’ho. Perquè de comarca sovint solament exhibim el nom, i encara no. Mirem, si no, a tall d’exemple –interessat- la vessant cultural: la gestió i la programació de recursos i infrastructures.

Tots els dies els nostres mitjans de comunicació són engrossits amb grans titulars sobre la recuperació puntual de béns, que s’empraran per a usos culturals; unes recuperacions que, mirades des de la distància, no són sinó una mostra ridícula del patrimoni que es perd, del paisatge que es balafia, del territori al qual renunciem. I nosaltres, panxacontents, ens en sentim satisfets.

Naixen tants projectes com en moren. Tothom, en aquest espai tan mediàtic com la Safor, pot dir la seua, tothom ho fa. Però hi ha tantes cafeteries com projectes sobre la taula i cambrers disposats a emportar-se la nostra consumició un cop digerida. Si hi ha hagut intents per crear fòrums és evident no han quallat però el ben cert és que no ens hem segut a taula tots junts massa sovint. I si deixem una mica de banda els programes a quatre anys vista i mirem de planificar els recursos? I si emprem el teixit cívic associatiu per a crear xarxa i li atorguem, tot i de passada, un reconeixement per la seua tasca en precari al llarg de tants anys? I si construïm la casa de baix cap a dalt, com diu la lògica?

No és que partim de zero, és cert. Gandia posseeix una xàrcia de museus que podria aspirar a ser comarcal –el MAGa ja n’exerceix-. La d’Oliva no tan sols no desmereix sinó que potser és més visible. Els museus tothora els tenim presents. Però ja seria hora de donar un passet més i donar l’oportunitat als espais o territoris interpretables (el patrimoni de l’aigua és una bona excusa per posar-s’hi) i, perquè no, als ecomuseus. No es tracta de conservar-ho tot amb un to arcaic, sinó més bé “crear” un projecte que partisca de les nostres societats tradicionals i li done sentit a allò que hem sigut, a la història de les nostres pedres i dels nostres béns –tot i que no tinguen categoria de BICs-; un projecte amb un caràcter innovador mai vist que li conferisca als nostres pobles un valor afegit en formació i desenvolupament per a la nostra gent.

Hi ha altres possibilitats que no les actuals i hi ha mitjans per a dur-les a terme. Hi ha nombrosos projectes als calaixos més profunds de l’oblit. La Mancomunitat n’és un bon testimoni. Hi ha institucions capaces i amb recursos per poder aportar coses interessants: el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia –alumnes i docents-; la Universitat Internacional de Gandia i, per extensió, la de València, que està a tocar de mà. També, no ho oblidem, les desenes d’associacions que s’hi han dedicat a la comarca i que, a pesar del reconeixement, han estat vistes amb un cert recel. En definitiva, tots aquells que tinguen ganes i temps per dedicar-s’hi. Els agents de desenvolupament local, per exemple -unes personetes tan i tan preparades com menystingudes-, són peça clau en l’engranatge necessari.

No partim de zero; però cadascú va pel seu camí, quan no crea un illa, com hui dia passa al monestir de Santa Maria de Valldigna, on els diners que hi inverteixen són directament proporcionals a l’aïllament creat respecte de la societat saforenca i valldignenca.

Ara alguns pensaran: i a com pagaran la terra estos? I probablement el problema de tot plegat és que hem assumit els interrogants d’aquells que no busquen el desenvolupament local dels nostres municipis –sinó el negoci a costa del territori- i maldem per trobar respostes a preguntes viciades, en compte de cercar-ne de noves i mirar com, de solucions, n’hi ha a bastament.

Què vull dir? Que és tan fàcil qüestionar el que plantegem ací com ganes tinguem que no prospere. Qui ho ha de fer? La societat civil, ara per ara, pot tenir tota l’autoritat moral –tot i que sempre ens restarà desxifrar qui en forma part-. Però quina institució, si no és la Mancomunitat, té la legitimitat per a fer-ho i ser escoltada? I què pot fer ella sense l’apuntal•lament de les seues competències? Perquè no actua per al que originàriament fou creada? Què fem, en definitiva, si no tenim ni una taula en condicions per a seure’n tots?

Formació, diversió, compromís...

No donem abast, i això és un bon senyal, per assistir a tots els actes organitzats arreu de la comarca. Amb motiu del 9 d'octubre, a la Safor l'activitat bull. Evidentment, allò més significatiu era el Correllengua. No hem pogut anar a totes bandes, perquè tenim un únic cos. Com ens explica l'Aitana, el Correllengua de Gandia fou un èxit, a pesar dels intents de saboteig que tots els anys es repeteixen; no hem de caure en les seues provocacions.

Així i tot, aquest cap de setmana ha estat tranquil; un cap de setmana de reflexió i formació, tot i que no menys de diversió. He pogut compartir unes jornades de formació a Piles, amb el BEA, el sindicat d'estudiants més veterà de la Universitat de València. Com cada any, entra nova gent, es renoven càrrecs, hi ha noves necessitats...; per tot això, cal posar l'organització al dia i perfilar el nou curs escolar. Allà es va fer palés una manera d'entendre el treball de manera positiva i amb un esperit de servei als estudiants; allà es van abordar temes com la reforma de Bolonya de manera rigorosa -cosa que falta fa-, es van perfilar les formes d'organització, es va parlar sobre l'associacionisme i es van plantejar estratègies d'actuació, com no. El BEA (també ITACA, que no se m'enfaden) és un sindicat d'esquerres i nacionalista que treballa des de fa molt de temps per fer de la nostra universitat un espai de debat, llibertat i qualitat. Però, a més de tot això, és una gran família, un grup d'amics sempre obert que creu en el seu treball, des de la garantia de la seua independència.


Dissabte per la nit vam poder apropar-nos a Rafelcofer per veure Bajoqueta Rock i diumenge vam completar el cap de setmana amb Xavi Castillo, seguts de mala manera entre un auditori ple de gom a gom.

Si tot va bé, esta nit ens aproparem a veure Scak al rei, un grup de joves d'Almiserà, Ròtova i Llocnou de Sant Jeroni, tot i que a ells els agrada dir que també són de Castellonet. Ja he sentit algunes de les seues cançons, bastides sobre la crítica d'un país que volen millor, sense tanta hipocresia. La veritat és que escoltar-los, més enllà de la seua música, provoca il·lusió: les seues actuacions també signifiquen que cada vegada més gent jove creu en el futur d'un país sense especulació, valencià, lliure i sense complexos. I això ja és tota una lliçó, ara que ve el 9 d'octubre. A veure com sonen esta nit.

L’ecomuseu com a fi i com a camí

“Al principi dels temps” solament hi eren l’entorn del monestir de Sant Jeroni, el mateix cenobi, l’autovia que ens travessava pel mig, la planta de fem, etc. Aquests eren els motius de les nostres primeres reivindicacions com a ciutadans aïllats, simplement organitzats. Un primer salt important fou el de reunir forces i unir sinèrgies al voltant de cinc pobles que formen part d’una comarca molt més gran, la Safor. El trànsit de reivindicació puntual cap a quelcom de territorial era important i venia condicionat, en certa manera, per actuacions de caire destructiu que també acceleraven el seu ritme (ací podeu llegir PAIs, macrourbanitzacions, etc.). La cada vegada més formada xàrcia d’entitats socioculturals del nostre país veu –o ha d’acabar de veure- el pas gegant que suposa anar més enllà de la reivindicació estricta; és el pas entre parlar i actuar; entre desitjar i involucrar-se en la pròpia realitat. Tots hem de ser crítics i consegüents amb les nostres idees; i intentar posar-les en pràctica. I crec que a la nostra comarca –una miqueta d’autocomplaença mai ve mal- estan donant-se aquests passos.



Des del Col·lectiu Vall de Vernissa vam redactar un projecte denominat “Ecomuseu Vernissa Viu”, per a l’interior de la Safor, i ens hi vam posar; i aviat vam tenir resultats positius en matèria de finançament (l’Obra Social la Caixa i diverses empreses ja ens donen recolzament), reunions amb els cinc ajuntaments, amb les universitats (UV i UPV), amb altres entitats de la comarca (CEIC Alfons el Vell, GEMAS, CER, etc.)... L’ecomuseu és un museu obert, basat en un pacte en el qual una comunitat es fa càrrec d’un territori (Maggi, 2002). Però és quelcom més, evidentment. L’ecomuseu es presenta com un model de gestió del territori, de control de l’acció pública, del rescat de la utilitat social i de reclam de la transparència en els processos de decisió. És, si fa no fa, una figura que contempla la governança, la participació de tot l’entramat social local en el seu desenvolupament.

La creativitat suposa un pas de qualitat en les actituds per fer-se càrrec de situacions complicades per al nostre territori. Però aquesta ha de ser una creativitat coral, duta a terme pels habitants sobre el seu paisatge. De nou, el pacte de la gent amb el seu paisatge. I amb les innovacions paisatgístiques; què en fem? És un interessant debat sobre si el poble pot ser creatiu o aquest tret és exclusiu de l’arquitecte; sobre l’existència de la “creativitat coral”. El que resulta evident és que si l’ecomuseu vol donar compte del que som també han de formar part d’aquest les noves aportacions al paisatge. Per a bé o per a mal, ens ajudaran a entendre el paisatge actual.

Acabem de participar en una trobada sobre ecomuseus a Casentino (Itàlia); aviat entrarem a formar part de la xarxa europea i hi ha programades activitats conjuntes, intercanvis de formació per als nostres joves, etc. Allà mateix nosaltres plantejàrem les dificultats amb què es troba una figura com l’ecomuseu en un espai de forta competitivitat econòmica, com és la nostra comarca. Evidentment, hi ha passos inajornables que cal assumir: la formació i el plantejament amb rigorositat d’alternatives de desenvolupament; la seua presentació de manera atractiva, sense dramatismes; la necessitat d’involucrar també agents externs al nostre territori; i la consecució d’una legitimitat, que hem de treballar entre els habitants i les autoritats locals. I la involucració de tots els ens del territori, on també entra el sector empresarial, que ha d’assumir tard o d’hora una certa responsabilitat social.

Ara, sadolls de teoria i de veure bones pràctiques arreu d’Europa, ens toca intentar posar-ho en pràctica a nosaltres. De vegades, segons es va dir a la trobada, és més important dur a terme el projecte que aquest en si mateix; és més important el camí que el resultat i la seua longevitat. Decidir donar el pas d’iniciar un trajecte així suposa assumir també el repte d’impulsar una participació real que no es limite a votar cada quatre anys, per exemple. Estem segurs que no serà un camí fàcil; que no podrà ser fet si no el fem entre tots i totes. Però del que estem més segurs és que aquest és el millor model que podem elegir si volem viure de la manera més sostenible possible i en una democràcia d’avantguarda.

(Publicat a Levante-EMV, 6-10-2007)