
"Molts de matins, quan s'ha fet de dia i és tot clar, hi anàvem a mirar els dibuixos, les guixades i els emmangraments que la decoraven" (J. V. Foix)
30 de desembre 2010
Per dalt les teulades...

21 de desembre 2010
Per un 2011 amb compromís i esperança
14 de desembre 2010
Antidemocràtics, nosaltres?
04 de desembre 2010
01 de desembre 2010
Una nova mirada “obertament” al 2011
29 de novembre 2010
Una via-guia obertament
26 de novembre 2010
Ens ho mereixem tot
24 de novembre 2010
Inventari plaent
La incertesa dels dies previs i el sopar d'última hora que ho arregla tot. Els dubtes i la mirada que no els admet. I, entre tant de tràfec, pense què haguera pogut ser del cap de setmana... Un cap de setmana més, i totes eixes coses dels passats futuribles.
L'arribada, les primeres benvingudes, noms, més noms; un oblit, les cares conegudes. Com era el teu nom? I les taules rodones amb la perspectiva curta de temes tan transcendents. I què en faríem si sabérem com resoldre els problemes plantejats? I què en farem si ni tan sols en sabem?
Demanem de nou pel seu nom, i pel teu. Redéu, no se'ns quedaran.
I els premis, l'Arianna i l'arpa, la ciutat de Gandia, els clàssics i els Borja -després de tanta indigestió al llarg de l'any-; i totes eixes coses.
Les teories més excelses sobre la parla del Jaume I, i sobre com explicar-les de manera pedagògica a classe. I ara em digueu que si el Tony Curtys, que si els huit gols del Barça... Res!
Les converses en curt, que ho salven tot; les converses, els matisos; aprendre'n.
El Formosa.
I també, sí, també, la 202, la 210... Les obres gràfiques col·lectives. I la 025, allà a fer punyetes...
I la gent, que et fa un lloc, que s'obri. I la sensació que s'acaba.
I el desig que no acabe, els combois d'última hora, Poseu-me les ulleres, les confusions i els canvis d'horari, el teatre. Sí, el teatre, de nou. Estellés, la seua vida, les paraules, la dansa i la música.
I una pizza com a recurs darrer, com a excusa última per no tornar a la realitat. Com a mostra d'una ciutat que se n'havia anat al llit abans que nosaltres, ben d'hora.
I mil gràcies. I eixes coses.
18 de novembre 2010
Homenatge a la paraula: "Formosa per Formosa"
Amics, amigues, us vull demanar un favor, així, directa al gra: voldria que m'ajudàreu en la difusió d'aquest acte.La XIV edició de l'Homenatge a la Paraula que se celebra anualment a Gandia reconeix en aquesta ocasió la trajectòria del poeta, traductor i dramaturg Feliu Formosa.Per aquest motiu, dissabte dia 20 tindrà lloc l'espectacle FORMOSA PER FORMOSA (Ester canta Feliu), a partir de textos de l'autor homenatjat. Componen el repartiment, a més d'Ester Formosa, Maurici Villavecchia al piano, 'Horacio Fumero al contrabaix, i Matthew Simon a la trompeta. La direcció musical és de Villavecchia.L'espectacle forma part dels actes programats durant la Setmana Literària de Gandia, i se celebrarà a la Sala A del teatre Serrano (paraules majors!) de Gandia.Tenim uns quants motius de pes per recomanar-vos-hi l'assistència:1. Perquè els temes musicals, la interpretació i els textos són d'altíssima qualitat.2. Perquè s'obsequiarà tots els assistents amb l'antologia TOT EL TEMPS QUE ENS HEM BUSCAT, amb textos de Feliu Formosa, inclosos els de l'espectacle, amb disseny de portada de Pau Àlvarez (Edicions 96), i coordinat i editat des del CEIC Alfons el Vell i l'IMAB.3. Perquè l'entrada és lliure, absolutament GRATUÏTA, tot i ser al Serrano.4. Perquè ens acompanyarà Feliu, i això és un gran honor per als qui hem treballat en aquest sarau.5. ...i perquè, sincerament, ens faria molta il·lusió que Feliu Formosa s'enduguera un record càlid de Gandia i d'aquest Homenatge a la Paraula, que compleix... 14 convocatòries!En arxiu adjunt teniu tota la informació, ordenada i acompanyada d'una bella imatge d'Ester interpretant una de les peces de l'espectacle.Vaja per endavant el meu agraïment, per la vostra atenció i pel vostre temps.Salut!Maria Josep
08 de novembre 2010
Invitació 'For sale'
"Amics i amigues,Tenim el plaer de convidar-vos al primer dels actes de la SETMANA LITERÀRIA DE GANDIA; l’espectacle poeticomusical FOR SALE, o 50 veus de la terra, basat en l’antologia poètica del mateix títol, publicada per Edicions 96.Es tracta d’un recital dut a terme per MARIA JOSEP ESCRIVÀ i CHRISTELLE ENGUIX, amb l’acompanyament musical de l’acordionista AMADEU VIDAL, el muntatge fotogràfic de NATXO FRANCÉS, i la veu en off de SALVADOR BOLUFER. A l’acte, que serà presentat per ISABEL CANET, presidenta d’Arc de Mig Punt, hi participaran alguns dels poetes antologats (Josep Piera, Àngels Gregori, Josep Lluís Roig, Josep Vicent Cabrera, Jordi Puig i Pep Pastor).L’espectacle tindrà lloc el dissabte 13 de novembre a les 20 hores al Teatre Serrano (Sala B), i l’entrada és lliure.Ens agradaria molt trobar-vos-hi. Si a més a més, vos abelleix quedar-vos a sopar hi sereu benvinguts, tanmateix hauríeu de comunicar-nos-ho abans del dijous 11 (hem negociat un preu de 20.-€ al Santanjordi i hem de confirmar-los amb antelació quants hi serem).Vos esperem".Christelle Enguix
28 d’octubre 2010
Drets humans i responsabilitat
26 d’octubre 2010
Unes paraules sobre la joventut i la festa, a Ròtova, fa uns anys
25 d’octubre 2010
La custòdia del territori, el tercer pilar de l'ecomuseu Vernissa Viu
Un ecomuseu és un museu obert on una comunitat estableix un pacte amb el seu territori. En ell es parla de l’empremta de l’home sobre el medi i sobre possibles vies de desenvolupament local, tot i respectant el territori i el patrimoni. Este, tan senzill i tan complicat alhora, és el projecte que pretenen dur a terme els membres del Col·lectiu Vall de Vernissa, una associació que treballa a l'interior de la Safor. L’ecomuseu se sosté sobre tres principis: la dinamització econòmica i social, la participació de la població en la conservació del patrimoni i la custòdia del territori. Este tercer pilar és la custòdia, la ferramenta que està fent possible arribar a acords amb els propietaris de la terra.
L’ecomuseu projectat a la vall de Vernissa, a l’interior de la Safor, aplega tot un conjunt d’iniciatives i de projectes encarats a la protecció i la millora del patrimoni natural i cultural de la vall, per a donar-lo a conéixer, fent ús de la custòdia del territori com a ferramenta principal de conservació. Els membres del Col·lectiu Vall de Vernissa treballen amb l’objectiu de contribuir, així, a la creació d’un model econòmic alternatiu, sostenible, educatiu i respectuós, en què el conjunt de la població local estiga activament implicat i se’n senta responsable.
Des dels inicis, els seus membres tingueren clar que un dels elements més importants que calia potenciar era la formació de les persones que havien de tenir cura del territori, tant en les diferents edicions dels voluntariats com en les activitats obertes al públic en general o a professionals del sector agrícola i ramader.
Són moltes les jornades formatives que ha organitzat l’ecomuseu. Sense anar més lluny, del 20 al 26 d’octubre el Centre de Formació Professional La Safor de Beniarjó, en col·laboració amb l’Ecomuseu Vernissa Viu, ha preparat un curs sota el nom de “Curs de custòdia del Territori. Economia social en l’àmbit rural".
Al llarg de les jornades de formació, de matrícula gratuïta, s'estan introduint alguns conceptes al voltant d’esta metodologia de conservació i potenciació del patrimoni natural i cultural, a càrrec del director d’Avinença, l’associació valenciana de Gestió Responsable del Territori, Jordi Domingo.
Dalt, participants en una de les sessions del voluntariat per la custòdia, este estiu. Baix, els voluntaris prenen els ous de les gallines de la finca. / J.M.P.
A més, el tècnic del voluntariat per la custòdia de l’ecomuseu, José Maria Peiró, ha explicat la importància dels moviments socials de base per tal de fomentar un voluntariat que funcione com a “facilitador” de la custòdia.
En el curs s’han presentat diverses vessants de la custòdia: l’agrícola, com a revulsiu per a les zones rurals i semirurals; la gestió de les zones fluvials; el cooperativisme i la funció de les marques de qualitat; o la participació social per a la conservació i recuperació del paisatge. Les sessions s’han vist complementades amb dos tallers pràctics per dur a terme acords de custòdia.
Protecció del paisatge
Els voluntaris, a una de les finques de Ròtova. / J.M.P.
En definitiva, el compromís voluntari de propietaris, gestors i usuaris de terrenys per tal de conservar, amb l’ajuda i la col·laboració d’associacions i entitats molt diverses, els valors ambientals, paisatgístics, culturals i territorials de les seues finques.
Però com arriba a materialitzar-se? 'Primer que res, es localitza el patrimoni natural i cultural més important', apunta un dels tècnics, 'per a tractar d’arribar a acords de custòdia del territori amb els seus propietaris' i, d’esta forma, poder oferir-los una alternativa a la venda o al canvi d’ús, i generar-ne un ingrés econòmic, una nova opció conservacionista.
A cada acord s’especifiquen les condicions concretes de la custòdia: quin element es custòdia, per quin període d’anys, les condicions que marca el propietari, les que marca el custodiador o quines obligacions pren l’Ajuntament). Una vegada redactat l’acord, preferiblement amb les tres parts compromeses, se signa un conveni entre l’entitat, l’Ajuntament i el propietari, en el cas que la finca siga privada.
Este acord, amb un patró dissenyat específicament per a cada bé, determinarà els avantatges i obligacions del propietari i el custodiador, en este cas, l’ecomuseu Vernissa Viu.
Acords sobre el terreny
L’organització comptarà amb la participació dels socis del Col·lectiu Vall de Vernissa i els amics de l’ecomuseu, així com les persones interessades a conèixer in situ les finques i els projectes del col·lectiu. L’entitat té actualment set acords de custòdia, dels quals tres són Contractes Agraris de Custòdia.
L'ecomuseu, a més, té encara una altra activitat que tracta d'unir les diferents parts implicades en la custòdia: els propietaris, el territori i la gent que vol comprometre's en la seua conservació. Es tracta del voluntariat per la custòdia. Un esmorzar de les persones participants al voluntariat per la custòdia serví per cloure, dissabte passat, l’edició de 2010. La jornada reuní els voluntaris i voluntàries que han pres part al llarg de l’estiu en la tercera edició de l’activitat.
L’objectiu del denominat 'voluntariat per la custòdia del territori' és conservar i millorar el patrimoni rural i natural de la vall de Vernissa, amb la implicació dels propietaris de les finques agrícoles i forestals, i la participació de la ciutadania. Amb aquest projecte, l’ecomuseu ha intentat treballar en la millora de les finques amb els propietaris de les quals té acords de custòdia del territori, tant aquelles on els voluntaris ja van treballar durant l’estiu passat, com també altres que s’hi incorporen enguany. Així, els voluntaris han intervingut en el manteniment de l’itinerari pels conreus valencians (iniciat durant l’estiu de 2008), continuaren també les tasques de millora de les finques en què ja es va treballar durant l’estiu passat; i iniciaren treballs de regeneració i refeta de marges de pedra seca en finques recentment custodiades per l’ecomuseu.
04 d’octubre 2010
Aquell 4 d'octubre
28 de setembre 2010
Estimat lector incrèdul...
He intentat fer un llistat amb els problemes que està generant el nostre govern; i se m'ha acabat el paper. Preguntes, dubtes i un breu repàs, que no pretenen ni tan sols ser un diagnòstic del govern valencià.
A casa, quan els arribe el rebut del fem, comprovaran com, una vegada més, ha pujat. I és que ens estem gastant tots els recursos recorrent grans distàncies per portar el que nosaltres no volem lluny, ben lluny, on no moleste. I això té un preu, en transport i per al medi ambient.
Si tenen persones majors en alguna residència, hauran rebut alarmats la notícia que corrien perill les places que els seus familiars ocupaven a estos centres públics, entre altres coses, per la manca de compromís de la Generalitat a fer-se'n càrrec. I igual de mal ho tenen els bombers del país, les brigades forestals i les empreses proveïdores de la Generalitat.
Si són pares, s'assabentaran pels seus fills de la retallada en professors interins i de reforç supera el miler, ja que el número d'alumnes per aula ha hagut d'augmentar. I si són professors, sabran la nefasta capacitat per gestionar els llistats d'adjudicacions per part de la Conselleria de Cultura. Si, a banda d'estudiar, els seus fills toquen algun instrument, hauran pogut comprovar com el preu de la matrícula ha augmentat. Milers de professors hauran de deixar el seu lloc i moltes escoles de música s'hauran de plantejar la seua continuïtat. Si algun dels seus fills són joves, sense titulació acadèmica i menors de 25 anys, que es troben desemparats davant d'un panorama laboral més que preocupant, formen part del 50 % del llistat de l'atur comarcal.
Si és consumidor de cinema en valencià, s'haurà assabentat que el retall al doblatge ha sigut brutal; i si ha llegit la premsa els últims mesos, haurà pogut comprovar com les ajudes per promocionar el valencià, que ja eren irrisòries, s'han quedat en no res.
Quan veuen Canal 9, s'han preguntat vostés perquè sembla que el nostre president Camps mai no ha comés cap errada? Perquè és omnipresent a totes les notícies? La resta de partits polítics no existeixen? No hi ha veus diferents a la seua? No es presenten centenars de propostes a les Corts cada mes? A quants grups de música en valencià ha sentit en la televisió pública? Saben per Canal 9 que hi ha polítics imputats? I que el govern valencià ha perdut les inversions del govern central en llibres per a biblioteques i en ordinadors per als col·legis, per no posar la part corresponent?
Estimat lector, podríem continuar fent el llistat tan llarg com vulguem; puc entendre que, davant del panorama, vostés creguen cada vegada menys en la política. Però també els vull replicar -ai de mi!- que en qui han de deixar de creure és en aquells polítics que fan un mal ús d'ella. Aquells que la volen convertir en un ofici per a tota la vida o que volen enriquir-se a costa de tots.
I també vull que entenguen que els joves no ens podem conformar amb un “tots són igual” o “com que els altres també ho farien, que continuen estos”. Els joves ens quedem sense un horitzó si tots vostés es limiten a raonar en estos termes, com si d'una discussió de pati de col·legi es tractara.
Hui hem parlat del PP, però tan se val. Els dos grans partits, fins ara, han acabat per coincidir en moltes coses, en massa. Darrerament, en les mesures per eixir de la crisi: que ho paguen els treballadors; fins al punt que el PP ha quedat totalment descol·locat quan el PSOE ha assumit les seues polítiques i no no sap dir en què no està d'acord.
Podem continuar, com deia, fent un llistat tan llarg com vulguem. Però ja és hora de canviar el xip. De dir que hi ha altres maneres de fer política. Sí, política i amb majúscules. I vostés tenen l'oportunitat de continuar amb aquest model o de canviar. Tenen el dret a exigir capgirar la política actual, la que afecta cada moment de la seua vida; o participar més enllà de quan van a votar.
Els joves del BLOC creiem que existeix un projecte de país en positiu, proper a les persones, que ja existeix i que hem de potenciar; un projecte que hem de millorar i fer amb la gent dels nostres pobles i ciutats. És el dels nostres músics, el del centenar de publicacions en valencià, el de les associacions pel territori, el de les parelles que volen poder compatibilitzar l'horari laboral amb la vida familiar, el dels nostres xiquets de zero a tres anys, el dels nostres majors, el de les persones que volen una televisió pública de qualitat, el de les persones que volen una sanitat pública en condicions i millors trens de rodalies.
Parlem d'un projecte amb propostes desacomplexades i fresques, que se solen quedar a peu de carrer; escoltar la gent per fer nostres les vostres propostes polítiques. Amb elles, intentem aportar il·lusió, treball i compromís. Des del BLOC JOVE creiem en eixe altre país i en eixa altra política. I que, en darrera instància, amb la Coalició Compromís, podem tornar a intentar sumar tot aquell qui vulga formar-ne part.
Això era, estimat lector.
Publicat a 7 i 1/2 Notícies.
19 de setembre 2010
Allò que ens queda de Sardenya
Sardenya, a la recerca d'una altra illaCreuar la Mediterrània a la recerca de quelcom nou és tot un repte. Reexir-ne en l’intent dependrà de la comparació entre les expectatives que n’haguérem posat i allò que hem arribat a copsar. Sardenya és el destí elegit.Per aire, l’aeroport de l’Alguer està connectat amb un bon nombre de ciutats europees i, per mar, els ports principals són Olbia, Porto Torres i Cagliari. Allò més complicat, però, serà decidir què visitem; Sardenya ens ofereix moltes cares, amb tantes escenaris possibles com interessos tinguem.Podem deixar-nos dur per platges d'aigües cristal·lines; Galura i tota la costa Maragda són un exponent d’aquest model de turisme, que marca un contrapunt amb el sud de l’illa, on el litoral ha corregut una sort millor.Sardenya, a més, ofereix als saforencs el valor afegit d'uns lligams històrics amb les nostres terres. Sense anar més lluny, els estats sards d’Oliva, uns territoris que van pertànyer als Carròs, els Centelles i, posteriorment, als Borja. Amb la mort de Magdalena de Centelles, el 1596, totes les possessions passen a mans del seu fill, Francesc de Borja i Centelles. La visita a Ossier ens resultarà imprescindible.Més enllà dels Centelles i els Borja, que ofereixen un bon motiu per apropar-se a l’illa, altres fites com la Cultura dels nurag també se'ns presenten com un recurs interessant. Caracteritzada per les construccions de torres fortalesa, n'hi ha localitzats més de 8.000 jaciments al llarg de l’illa, dels quals el de Palmavera –segles XV-VIII a.C.–, a pocs quilòmetres de l’Alguer, resulta dels més accessibles.El casc urbà de Sàsser i el romànic de la basílica de Saccargia, amb el seu pantocràtor a l’absis i la interessant combinació de blancs calcaris i negres basàltics, compensen l’esforç d’arribar-hi.El visitant també pot recercar la tranquil·litat del passeig per les muralles de l’Alguer, l’ambient de la nit, el trajecte amb el trenino catalano... Potser és un dels majors tresors de l'illa. Amb l’obertura de les muralles i l’ampliació de la ciutat, l’Alguer ha anat perdent catalanoparlants, tot i que en conserva un bon nombre, un 40 %. Els algueresos reben els valencians com a germans i ens mostren, sempre que tenen ocasió, la major de les hospitalitats. Encara són conscients que compartim una cultura.(Saforguia. Núm. 1207)
05 de setembre 2010
Un Compromís per i des de Ròtova
04 de setembre 2010
VII

31 d’agost 2010
Participa en el disseny del mapa de comunitat de l'ecomuseu. A mena d'instruccions
13 d’agost 2010
Primeres impressions de l'Alguer

Després d'uns dies de viatge per Sardenya, me la mire, sobretot l'Alguer -perquè no dir-ho-, des de casa i prove de reduir en unes poques paraules allò que conserve a la memòria, entre altres coses perquè em fa por anar perdent-ho amb el temps. Tan bones sensacions m'he endut... També intente esporgar les fotografies, excessives però totes necessàries en el moment. Busque i rebusque en algunes pàgines allò que hem vist i visitat.
Potser havia posat en el viatge moltes esperances i no havia caigut tant en la importància de deixar-m'hi dur i impressionar pels indrets que anàvem a passejar. Però això la mar ho arregla ben aviat; abans que arribes al port de l'Alguer, després d'una estada a Barcelona, ja vaig ben carregat de sensacions i tinc la impressió d'haver viscut uns quants dies, quan en realitat tan sols han estat unes hores.
En arribar a l'illa allò preceptiu és fer una volta de reconeixement, després d'una explicació des de dalt la torre Porta Terra, on és l'oficina de Turisme. L'arribada al port, la maqueta del primer pis de la torre i les vistes des de la part superior d'aquesta ens donen les primeres idees del que és la ciutat, dels seus orígens i com ha anat desenvolupant-se al llarg de la història. Evidentment, sense el fil que ens traça l'Irene, la guia, no podríem avançar en aquests objectius.
A hores d'ara Irene deu ser tot un referent per a les persones que viatgen a l'illa. La seua és una dedicació de 24 hores al dia, la major part d'elles, no cal dir-ho, desinteressades. I el seu guiatge està farcit de comentaris crítics, recomanacions... que ens ajuden a trobar l'illa i la ciutat que busquem -cadascú la seua. Res a veure :) amb el rodeig per Barcelona del Josep Maria, ple d'anècdotes i històries (personals), que tant de joc ha donat al llarg del viatge.
Una introducció històrica, la situació de la llengua, l'evolució urbanística (i la relació d'aquests dos darrers factors) són el preludi a un passeig per la ciutat.
Voltem la ciutat per la part exterior. Les murades i les roques reben les ones. Hui el dia està tranquil, hi ha qui pesca allà baix, les barques també es deixen fotografiar amb la suau cadència que els concedeix la mar. I nosaltres, ben bé som un contrapunt a una hora en què encara no hi ha massa gent.
Les nits seran una altra cosa: els carrers s'omplin a mesura que es fa fosc. Si les tendes havien rebut molts turistes al llarg del dia, per la nit el riu de gent és major, fins a unes hores considerables. I nosaltres ens deixem dur.
Aquest any s'acompleixen 50 anys del Retrobament dels catalans amb els algueresos (http://retrobamentalguer.cat/) i tenim notícia allà mateix de la visita que l'any 1963 feren uns valencians amb un esperit similar. Jesús Huguet (Consell Valencià de Cultura) en parlà el passat 26 de juny a la torre: “Els valencians i el Retrobament”. El tema és interessant i el sentiment que ens uneixen moltes coses és patent en una part de la gent que som allà. D'ací tres anys tenim una nova cita a l'Alguer, insistesc. Veiem si els valencians estem a l'altura.
Són les primeres línies d'unes impressions que ens duen al convenciment que la visita a l'Alguer val la pena, no solament per a uns dies sinó més aviat per a poder assaborir-la durant unes setmanes més. Aquest any sabem que no serà possible. Qui sap si l'any que ve.
05 d’agost 2010
04 d’agost 2010
Sí, ací estem, amb tots els respectes
L'alcalde manté una actitud extranya amb certes associacions del poble. Segons va confessar a la Cadena SER, tenia la sospita que el BLOC havia estat manipulant “certes associacions del municipi”. I, a més, de pas es felicitava que “el BLOC haja donat la cara per fi”.
Ací estem, sí! Efectivament, des de fa uns mesos ens hem presentat com a agrupació local del BLOC, i sembla que no els ha sentat massa bé. M'havien advertit que quan donara la cara intentaríem partir-me-la, i que eixes coses van amb la política; ja hem començat amb les primeres cortesies. I vaja per davant, com ja hem dit en alguna ocasió, que la nostra mirada crítica va focalitzada sobre unes actuacions més que qüestionables -ja les anirem desglossant amb el pas del temps- i no sobre a cap persona. Ja s'ho farà qui no ho entenga així.
La sospita pública de l'alcalde, que creia ja aclarida per una conversa directa amb ell, ja em sembla més que lamentable. Puc entendre que a Ròtova estiga acostumat a que ningú li qüestione res, que ningú li tussa, però no ho puc compartir ni crec que això en democràcia es puga permetre. Les divergències, la pluralitat i, fins i tot, la crítica són una part consubstancial a eixa democràcia i a la participació ciutadana. A Ròtova, han de canviar moltes dinàmiques per arribar a tenir pràctiques polítiques més saludables.
Si han tingut algun problema amb alguna associació, ells s'ho sabran. I si l'han creat, que potser d'això es tracte, que miren d'actuar amb més cura i ho arreglen. El que sí que els demanem és que actuen de manera més constructiva amb totes les persones i associacions del municipi.
En eixe sentit, ens sentim d'allò més tranquils, perquè hem actuat de la manera més cauta i transparent possible. Potser no som polítics professionals però tampoc no ens volem dedicar-hi: la nostra vocació és la de tenir un pas temporal per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats el poble de Ròtova. Per a nosaltres, la política és una ferramenta, no un mitjà de vida. L'esquerra sempre hem estat més que escrupulosos en la independència dels moviments socials; per això, som crítics fins i tot amb nosaltres mateixos. La dreta, en eixe sentit -dins i fora- no ha mirat mai pel, i ha utilitzat o ha tombat les associacions segons la seua conveniència. I, clar, ara creuen que tots som com ells.
Jo no em sent ofés quan sent eixes declaracions. Simplement em sap greu per eixes associacions -ja sabran ells a qui es refereixen- a qui insulta amb eixes “sospites”. I em sap encara més greu si, després de dir-la, es creu ell mateix la mentida.
22 de juliol 2010
El vent bufa cap al verd?
21 de juliol 2010
Intercanvi musical entre La Rotovense Musical i Westwinds Musics Society de Calgary

18 de juliol 2010
Fer-se major, d'aquella manera

16 de juliol 2010
Unes albades
11 de juliol 2010
Entre la dignitat i la felicitat. Al voltant d'un país
Veig amb una joia contesa, perquè no sé massa bé quins efectes tindrà, la manifestació que va acollir Barcelona, la gentada pels carrers, tots a una reclamant allò que no els reconeix un estat que viu ancorat en el passat, i que, hui per hui, té en la seua “roja” un dels pocs símbols aglutinadors.
La joia contesa també la provoca l'enveja sana de no ser capaços de poder fer a dia de hui una mostra de força com la demostrada pels nostres germans del nord.
Ens agermana un mateix objectiu però, ara per ara, vivim realitats diferents; per això, hem de treballar de manera intel·ligent i eficient per sentir-nos vius i lliures com a poble. I ho hem de fer nosaltres; no pense en qui vindrà a arreglar-nos el país si no ho fem nosaltres; vaig més enllà: pense en un munt de gent major, de xiquets a l'escola, de mestresses, d'enginyers, tots ells valencians, que són els qui han de sentir-se protagonistes en aquest camí. I, encara més, la cosa anirà a ptijor si no ens decidim a posar el muscle, a deixar-nos d'excuses, a sumar -de manera crítica i imaginativa-, a superar el tedi d'una política que ens han dissenyat des de fora.
Tot està a les nostres mans. Sóc conscient de les dificultats però també sóc dels qui pensa que tot pot ser millor si treballem més, si busquem sinergies que aglutinen, si aconseguim il·lusionar nova gent, si reil·lusionem als qui s'han quedat a casa desencisats, als qui han venut els somnis a la gent de ponent; tot pot ser millor si no mirem amb un reüll amarg els projectes dels altres sinó que ens decidim a continuar plantant, any rere any, les nostres llavors; des de cada poble, des de cada sector, des de cada especialitat, des de cada àmbit...
Des de fa un temps, em deixe contagiar per aquest optismisme radical. I tinc clar que el meu esforç és limitat i arriba fins on arriba. Des del BLOC JOVE, des del Col·lectiu, des del CEIC, des del Casal, en cada fullet que editem, en cada revista que publiquem, en cada conversa, en cada article... hi sura la idea d'un País Valencià més lliure, més sostenible, més democràtic...
I em direu que no calen estes parragrafades, que les estadístiques i eixes coses... Que mirem l'entorn... Sí, des d'eixe entorn més immediat, des del realisme, però amb el somni com a horitzó i fita, ha de ser possible; o hem de ser capaços de poder intentar-ho. Viure de la manera més digna i fidel a u mateix també és la millor manera de ser feliç. Per això, per a ser més precisos, també ho haguérem hagut de titular, tot plegat, "amb dignitat cap a la felicitat".
Ara mateix solament ens resta traure'ns les mans de les butxaques.
En parlem?
02 de juliol 2010
'Passos lleugers'
Acabe de tancar les cobertes d'un llibre que m'ha deixat glaçat; un llibre que parla d'una realitat que ja coneixem, que sabem, que intuïm. És un llibret, poc més de 50 pàgines, que aconsegueix remoure't els budells.
Ara remire algunes pàgines, unes poques línies que he subratllat perquè m'han entelat els ulls, un criteri com qualsevol altre per emprar el llapis. “Aquesta era la llei del poble. També en les altres cases a les xiquetes i les dones els pegaven cada dia. De qualsevol lloc se sentien crits. Era normal rebre bastonades, quedar-se sense cabells, que les lligaren a una tanca de l'estable. Aquesta era la vida”. Us n'adoneu? La vida! No n'han coneguda d'altra; i el relat, cru i natural com el presenta Aisha, sona desgarrador. Com el relat del pare que ho justifica dient que “una ovella és preuada perquè dóna llet, dóna llana. Per a què serveix una filla?”.
Desconcertant i emocionant com la veu d'Amina -que ens produeix una mescla de ràbia i tendresa difícil d'explicar- quan té a la seua xiqueta entre els seus fràgils braços. A ella la lapidaran d'ací a poc; mentre allita la xiqueta, va dient-li: “Estaràs tota sola, sola en un món que t'assenyalarà amb despreci com la filla d'una mare lapidada. No decaigues. Vés amb el cap ben alt. La vida està plena de bones coses. Com el sabor del mango al matí quan t'alces i les gotes d'aigua encara cobreixen les fulles de la magnòlia a prop de casa...”.
Són els “passos lleugers” d'unes dones, d'unes certes dones que, com molts milers arreu del món, han sofert un càstig, una sentència, un maltracte, un menyspreu, una mort, una 'vida'... pel simple fet de ser dones.
I, tot i que sobrevolem la Xina, Nigèria... ni l'Europa, la nostra Europa -oh!-, ni els EEUU se salven. I això ben bé que ho sabem nosaltres. La violència masclista, ací, és cert, ha deixat de formar part exclussivament de l'àmbit personal, familiar; ha transpassat les parets i els silencis de la casa per emergir a la llum i convertir-se en un problema de caire públic que no hem sabut encarar a dia de hui. En els millors dels casos. En tots, però, encara se'ns escapa de les mans... Encara.
Ara no podem mirar cap a un altre costat, calen mitjans per fer-ne front, cal mà ferma contra el maltracte, i contra totes aquelles conductes i tractes que giravolten al voltant d'aquell, aquelles contundents i aquelles més subtils, que també van minant la igualtat i la llibertat de moltes dones; i, per damunt de tot, cal una educació que sega les bases d'un futur millor, on dones i homes siguen iguals, dintre de la seua diversitat.
Per a fer-ho, calen polítiques d'igualtat en tots els àmbits, des de menuts a l'escola i quan ens treuen d'aquella bombolla on fiten tots els valors apresos; al treball, amb polítiques de conciliació per a dones i homes, regulant els sous de manera igualitària... Però, sobretot, en l'àmbit personal, en el de la dignitat, en el de la llibertat, en el del dret a sentir, a estimar, a viure...; en el dret a ser dona sense haver de pagar cap més conseqüència que la de ser estimada per una altra persona.
Darrer apunt. Quina mena d'editorial creieu que arrisca a editar un producte tan digne i tan compromés? Una amb marges de guanys suficients per no patir? Edicions 96, de nou, s'ha descobert com una editorial de casa i universal, tan gran com modesta; tan acurada com agosarada.
I no us podeu quedar solament amb el llibre. Heu de visitar el blog que han obert, consultar els vídeos, regirar la proposta didàctica, investigar sobre l'autora, buscar-ne més títols... http://passoslleugers.blogspot.com/
DACIA MARAINI. Passos lleugers. Testimonis de dones encara presoneres de la discriminació històrica i familiar. Edicions 96. Col·lecció de 6 a 96, 1. La Pobla Llarga, 2009.
Publicat a 7 i 1/2 Notícies.
28 de juny 2010
Trobada al carrer
26 de juny 2010
Emmarinat
Últimament estic un tant emmarinat. Qualsevol excusa és bona per tornar a passejar i visitar algun indret de la Marina -l'Alta, ara per ara-, una comarca tan propera i que quasi no conec, d'altra banda.
La meua estada a l'IES Ifach m'ha despertat alguna cosa a dintre que solament havia sentit al meu roglet. I això que Calp va començar com una expierència dura, un poc massa heavy per a la meua pell fina, sobretot pel canvi de ritme, de faena, de dinàmica; de tot i més...
Ara hi he acabat i solament em resta el formulisme de tornar les claus, un fet a què m'he resistit fins al darrer dia. Dilluns tornaré, obriré amb la clau i eixiré com un alumne o un pare més: demanant que m'òbriguen.
No tot han estat roses i violes en el meu pas per Calp, però la memòria és així d'injusta: en desaparèixer, sovint ens fa més complicats del compte els comiats. Seleccionem els millors moments, foragitem els mals tràngols, reduïm certes experiències a meres postals... i acabem per extraure'n valoracions esbiaixades. Sovint.
Jo, que he intentat fer un treball digne, sé de bon tros que em cal recórrer molt de camí per poder sentir-me ben agust com a docent. Tot i la resposta de l'alumnat els darrers dies, sóc conscient que em calen ferramentes per fer front a situacions quotidianes a l'aula. Eixes mancances les he anat suplint amb un poc de paciència, amb el suport i els consells d'un departament, femení quasi en bloc -llevat de l'Oliver- i amb la necessitat de fer d'aquest nou ofici una part important, quasi-central, en la meua vida.
Alguna cosa fa sentir-me ple. A pesar que sent que m'he deixat moltes metes per abastir; metes que van més enllà de la matèria impartida a classe i que solament els bons professors saben encomanar: una estima pel que s'estudia, pel poble, per la comarca, per tot allò que té relació amb aquesta llengua...
Allà deixe, a banda de les espurnes d'aquell 2n-D, el bon sabor d'un segon del qual era tutor -el 2n-A-, xarrador com ell assoles :P però amb molt bones peces. Un segon d'una línia de valencià atípica, que m'ha regalat moments molt bons i records dels millors que tinc. I un tercer, amb gent de distinta procedència, que et fa tocar de peus a terra i que et mostra el més positiu de la diversitat.
I, entre unes coses i altres, m'he anat emmarinant, com he dit. Ara qualsevol comboi és bo per tornar per la comarca, per deixar-me portar pel penyal, al qual no he arribat a pujar. Anit vaig tornar a passar per davant d'una roca banyada per una mar de plata on s'emmirallava una lluna quasi plena. Passàrem de llarg i sopàrem a Altea, una altra joia de la Marina -hem omés, evidentment, tots els exhabruptes immobiliaris...-. Probablement, si no torne, Calp acabarà esdevenint més un espai de sensacions i de records parcials que de certeses. Aquestes darreres les guarde per al dia a dia.
22 de juny 2010
L'arbre vell
L'arbre vellEn la ciutat hi ha una plaçai en la plaça un arbre vell.En l'arbre hi ha la tristesade saber que és el darrer.Abans n'hi havia molts d'altres,ara tan sols queda ellcom un record que s'apagaentre el ferro i el ciment.Diuen que volen tallar-lo,que molesta, que el seu verdtrenca l'estètica puradels edificis que tévoltant-lo, voltors altíssimsa punt de menjar-se el cel.Que al lloc que ocupa podrienaparcar vint cotxes més.Que és la casa on s'arrecerencentenars de bruts ocellsque ningú recordariasi no fos perquè viu ell...En la ciutat – algú conta –hi havia fa molt de tempsun arbre gran i molt tristque se sabia el darreri plorava fulles groguesen la tardor, i a l'hivernes despullava i cantavaestranyes cançons al vent.Quan venia primaveradespertava les arrels,oblidava un poc la penai obria el somriure verdque en estiu era riallaque et feia sentir-te béquan, fugint del sol, entravesen el cercle tou i frescdel seu regne que assetjavencotxes, finques, fum, diners.Quan el tallaren plovia.Ja no he vist ploure mai més.
31 de maig 2010
For sale, o 50 veus de la terra
Fragment de l'espectacle poeticomusical 'For sale, o 50 veus de la terra', del poemari amb el mateix títol. Calp, 28 de maig de 2010.
26 de maig 2010
Un faener, aire fresc...

24 de maig 2010
16 de maig 2010
Un catàleg patrimonial per a Gandia. Pa què?
02 de maig 2010
Gratitud
13 d’abril 2010
re... de nou
20 de gener 2010
17 de gener 2010
Sant Antoni a un carrer del poble
14 de gener 2010
Paraules, per entendre'ns...
11 de gener 2010
Targes, calendaris, agendes...
