Sé poc de les
Comarques Centrals Valencianes. La veritat és que el primer que vaig pensar –crec que ho he dit en més d’una ocasió- quan vaig començar a llegir sobre el tema és: Collons! Tinc la sensació que arribe tard a açò també! He nascut uns quants anys tard.
Vaig conèixer la revista
Espai Obert quan es presentava l’últim número, en la presentació de la qual ja anunciaren el seu traspàs. Per sort, ens ha quedat
L’Espai del Llibre. Amb Jesús, amb Marta i d’ací poc amb un nou director, la cosa va avant. És un
projecte "senzill", que no ha suscitat grans titulars, però constant i necessari. Espere delerós el proper número, encara no sé quan. A veure si amb el nou any.
Per sort, sempre hi ha qui t’ajuda a endinsar-te en nous camins vells. En les primeres incursions a l’Arxiu Històric de Gandia ja em van fer un bon preu pel lot (5 números), i la cosa ha donat per a molt. Molts dels temes que ara tractem nosaltres –patrimoni, turisme cultural...- són fils continuadors d’aquelles degoteig d’idees que ens cediren les generacions anteriors. Però el motor d’aquell coet es va esgotar. La metxa es va banyar, probablement perquè vam tenir massa fe en els polítics que havien de prendre el relleu a tot l’allau d’actes que havia fet la societat civil organitzada.
I era hora dels polítics, és cert, però tot açò ens ha de fer pensar que no podem cedir-los el testimoni i mirar cap a una altra banda. S’acabaren els diners europeus i a una altra cosa!, degueren pensar. A la propera, haurem d’anar de la mà, cosa que significa que ens haurem d’involucrar des del principi fins a la fi.
Hui al
Levante ve un article de Pasqual Molina, membre del CEIC Alfons el Vell, sobre les comarques centrals. És interessant; tot i que inicialment havia pensat que era excessivament descriptiu, no hem d'oblidar que la gent oblida, que hi ha gent que mai es va enterar i que este món té estes coses: naixen consciències noves, altres es desperten i altres tornen del llimb en què romanien; i per a totes elles, calen classes d'inciació i repàs. Jo em pose de cas clínic, si voleu.
Sembla que la cosa es reactiva; bé, la gent té ganes, certa gent; perquè l’organisme roman mort i present a la sala i ningú li ha plorat en anys. Qui li havia de plorar si les nostres comarques s’havien quedat “sense pares” que les defensaren durant tant de temps”? És un projecte sense pares, és cert, Jesús.
Això ja ho vam veure a les
II Jornades Josep Camarena (octubre de 2006), on les conferències sobre les Comarques Centrals Valencianes van ser les que va rebre menys atenció del públic. A mi m’agradaria repetir-la ara, a veure què passa, amb tot el material elaborat com el tenim. En fi, no res! Veurem en què queden les noves propostes, les noves denúncies...
Tal volta ja és hora de reprendre la idea i llençar un nou coet. O reprendre els materials del primer coet. No debades, de materials en tenim una garbera: les Comarques Centrals Valencianes potser siga la zona d’Europa amb més estudis de cara al seu desenvolupament socioeconòmic. Potser és hora, ja, d’encendre la metxa d’una segona fase, amb un toc d’innovació –això és evident.
Vinga, no podem estar repensant-nos-ho tota la vida. De moment, per a les noves generacions, per a totes i tots nosaltres, ens cal un poc de formació, de lectures, d’acció i gestió. La distància creada no pot anar en augment i no podem ser tan ingenus de creure que tothom sap de què parlem. Fet i fet, reptes i faena. Us recomane, d’inici, aquest llibre, segur que la majoria ja el coneixeu:
REPENSAR LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES. DEU ANYS DESPRÉS. Col·lectiu Espai Obert. Estem tots per la tasca?
