Des de Borró, també. I punt

No em puc queixar de falta motius per a escriure. No serà perquè la tasca diària al grup municipal de Ròtova, al BLOC JOVE o al BLOC comarcal no me'n done, de motius, d'arguments i de temes. Ben al contrari, el ritme, sovint, m'impedeix passar a net les impressions, les troballes, etc. i moltes vegades, en els millors dels casos, tot queda guardat amb anotacions esparses en un de tants quaderns.
Ara m'han oferit -i jo no he pogut renunciar-hi- un nou espai, molt humil, tot i que en un mitjà important. Faré la meua columneta a El Punt-Avui, que he titulat "Des de Borró". No calen massa justificacions sobre el títol, perquè les teniu totes allà mateix, al primer article, a manera de presentació. La columna, si no vaig errat, es visionarà en les seccions locals esmentades a l'article en qüestió, gràcies al sistema de programació 'a la carta' (cada lector pot entrar per la secció del seu propi municipi) que té dissenyat este mitjà.
El Punt-Avui ha estat cobrint, tot cal dir-ho, de manera exemplar la nostra tasca des que ens presentàrem fins a hui. I ara, de tant de contacte, potser ens hem deixat remullar. Esperem que l'experiència siga profitosa i que allò que diguem tinga algun interés per a tots vosaltres.

Allò que importa

Haver pujat a la Cuta un diumenge de matí, haver escrit un article més a La Falzia, haver anat a la concentració per TV3 a Gandia, haver anat al darrer sopar d'amics, haver assistit al darrer concert de La Rotovense, haver tingut temps per fer el café més llarg, haver-me apropat al racó del Pi i haver-me menjat una d'eixes taronges saboroses...
De vegades treballem per moltes coses i és eixe treball el que ens impedeix aturar-nos un moment i assaborir els seus fruits, viure els moments que són el resultat de l'esforç previ.
De vegades oblidem que vivim per anar i tornar, per viatjar, per conèixer...; i que treballem per a poder fruir de totes eixes experiències.
Entre els desitjos per al futur, mesurar allò que realment importa. I deixar-li el temps i l'espai que li pertoca. Pujar al castell de Borró i escoltar com sona el vent, per exemple; senzillament.

Canvis i altres paraules

Els objectius de ferramentes com aquestes poden i solen canviar sovint, en funció dels interessos, objectius o de la realitat de les persones que els escrivim.

Inevitablement, aquest blog canviarà, en certa manera, també. No vull renunciar, ni molt menys, a continuar parlant de qualsevol tema però canviarà -si al final ho fa :P- perquè he assumit també la responsabilitat de treballar pel meu poble -en la candidatura de Compromís per Ròtova-, i el temps que li dedicaré augmentarà de manera notable les properes setmanes i mesos. De fet, si faig un repàs als primers escrits de 2011, ja no hi ha color.

Diuen que serà duret, però estic convençut que tindrà moltes compensacions i satisfaccions. El suport de moltes persones de Ròtova ja ha estat la millor de les recompenses.

El muntatge que teniu ací dalt és el resultat d'un buidatge del blog, realitzat, seguint el fil d'un article de Pere Fuset al Pica'm, amb el programa Wordle. "Compromís, gent, començar, fer..." Si això, entre moltes altres coses, és el que més us he repetit fins el moment, no crec que canvien massa les coses.

Disculpeu la indiscreció.

Aquell 4 d'octubre

Un 4 d'octubre com hui començàrem la carrera. Amb aquesta frase, l'Ernest m'obri el xat del Facebook; i s'obrin també tot un munt de records, tan organitzada com tenia jo la vesprada per fer coses.

Sí, ja han passat 11 anys. L'altra nit, per València, un 29 de setembre, vaig poder tornar a assaborir els records de les nits tranquil·les de Benimaclet. Aquell carrer, aquella façana del pis on vaig viure, aquell parc, tot i que de passada.

Ara mateix no sé ben bé si fou, o no, aquell dia, si queia quatre o cinc; em recorde a mi mateix el diumenge anterior al dilluns 4, el tren a l'altura de Cullera, amb un nuc al ventre, perquè aquell dia s'acumulaven diferents tipus de sensacions.

Aquella primera setmana, doncs, vindrien les primeres amistats de València, les que conservaria ja tota la carrera, les que conserve al cor i a la ment, i amb qui tant està costant-me quedar darrerament.

Aquell 4 d'octubre, ben firats a Gandia supose, començà un període increïble i irrepetible.

Vacances

Vacances?

Entre la dignitat i la felicitat. Al voltant d'un país

Veig amb una joia contesa, perquè no sé massa bé quins efectes tindrà, la manifestació que va acollir Barcelona, la gentada pels carrers, tots a una reclamant allò que no els reconeix un estat que viu ancorat en el passat, i que, hui per hui, té en la seua “roja” un dels pocs símbols aglutinadors.

La joia contesa també la provoca l'enveja sana de no ser capaços de poder fer a dia de hui una mostra de força com la demostrada pels nostres germans del nord.

Ens agermana un mateix objectiu però, ara per ara, vivim realitats diferents; per això, hem de treballar de manera intel·ligent i eficient per sentir-nos vius i lliures com a poble. I ho hem de fer nosaltres; no pense en qui vindrà a arreglar-nos el país si no ho fem nosaltres; vaig més enllà: pense en un munt de gent major, de xiquets a l'escola, de mestresses, d'enginyers, tots ells valencians, que són els qui han de sentir-se protagonistes en aquest camí. I, encara més, la cosa anirà a ptijor si no ens decidim a posar el muscle, a deixar-nos d'excuses, a sumar -de manera crítica i imaginativa-, a superar el tedi d'una política que ens han dissenyat des de fora.

Tot està a les nostres mans. Sóc conscient de les dificultats però també sóc dels qui pensa que tot pot ser millor si treballem més, si busquem sinergies que aglutinen, si aconseguim il·lusionar nova gent, si reil·lusionem als qui s'han quedat a casa desencisats, als qui han venut els somnis a la gent de ponent; tot pot ser millor si no mirem amb un reüll amarg els projectes dels altres sinó que ens decidim a continuar plantant, any rere any, les nostres llavors; des de cada poble, des de cada sector, des de cada especialitat, des de cada àmbit...

Des de fa un temps, em deixe contagiar per aquest optismisme radical. I tinc clar que el meu esforç és limitat i arriba fins on arriba. Des del BLOC JOVE, des del Col·lectiu, des del CEIC, des del Casal, en cada fullet que editem, en cada revista que publiquem, en cada conversa, en cada article... hi sura la idea d'un País Valencià més lliure, més sostenible, més democràtic...

I em direu que no calen estes parragrafades, que les estadístiques i eixes coses... Que mirem l'entorn... Sí, des d'eixe entorn més immediat, des del realisme, però amb el somni com a horitzó i fita, ha de ser possible; o hem de ser capaços de poder intentar-ho. Viure de la manera més digna i fidel a u mateix també és la millor manera de ser feliç. Per això, per a ser més precisos, també ho haguérem hagut de titular, tot plegat, "amb dignitat cap a la felicitat".

Ara mateix solament ens resta traure'ns les mans de les butxaques.

En parlem?

Emmarinat

Últimament estic un tant emmarinat. Qualsevol excusa és bona per tornar a passejar i visitar algun indret de la Marina -l'Alta, ara per ara-, una comarca tan propera i que quasi no conec, d'altra banda.

La meua estada a l'IES Ifach m'ha despertat alguna cosa a dintre que solament havia sentit al meu roglet. I això que Calp va començar com una expierència dura, un poc massa heavy per a la meua pell fina, sobretot pel canvi de ritme, de faena, de dinàmica; de tot i més...

Ara hi he acabat i solament em resta el formulisme de tornar les claus, un fet a què m'he resistit fins al darrer dia. Dilluns tornaré, obriré amb la clau i eixiré com un alumne o un pare més: demanant que m'òbriguen.

No tot han estat roses i violes en el meu pas per Calp, però la memòria és així d'injusta: en desaparèixer, sovint ens fa més complicats del compte els comiats. Seleccionem els millors moments, foragitem els mals tràngols, reduïm certes experiències a meres postals... i acabem per extraure'n valoracions esbiaixades. Sovint.

Jo, que he intentat fer un treball digne, sé de bon tros que em cal recórrer molt de camí per poder sentir-me ben agust com a docent. Tot i la resposta de l'alumnat els darrers dies, sóc conscient que em calen ferramentes per fer front a situacions quotidianes a l'aula. Eixes mancances les he anat suplint amb un poc de paciència, amb el suport i els consells d'un departament, femení quasi en bloc -llevat de l'Oliver- i amb la necessitat de fer d'aquest nou ofici una part important, quasi-central, en la meua vida.

Alguna cosa fa sentir-me ple. A pesar que sent que m'he deixat moltes metes per abastir; metes que van més enllà de la matèria impartida a classe i que solament els bons professors saben encomanar: una estima pel que s'estudia, pel poble, per la comarca, per tot allò que té relació amb aquesta llengua...

Allà deixe, a banda de les espurnes d'aquell 2n-D, el bon sabor d'un segon del qual era tutor -el 2n-A-, xarrador com ell assoles :P però amb molt bones peces. Un segon d'una línia de valencià atípica, que m'ha regalat moments molt bons i records dels millors que tinc. I un tercer, amb gent de distinta procedència, que et fa tocar de peus a terra i que et mostra el més positiu de la diversitat.

I, entre unes coses i altres, m'he anat emmarinant, com he dit. Ara qualsevol comboi és bo per tornar per la comarca, per deixar-me portar pel penyal, al qual no he arribat a pujar. Anit vaig tornar a passar per davant d'una roca banyada per una mar de plata on s'emmirallava una lluna quasi plena. Passàrem de llarg i sopàrem a Altea, una altra joia de la Marina -hem omés, evidentment, tots els exhabruptes immobiliaris...-. Probablement, si no torne, Calp acabarà esdevenint més un espai de sensacions i de records parcials que de certeses. Aquestes darreres les guarde per al dia a dia.

Un faener, aire fresc...

Em caldrien tants posts per explicar la tasca d'aquest trescador de barrancs, comboiant de mena i gestor de tants i tants projectes... Ara no el tinc, el temps; però done gràcies per compartir-ne més d'un, menys dels que m'agradaria.

I no m'he pogut estar de penjar aquesta entrevista, per fer veure que tot no està perdut, que sempre hi ha l'esperança d'aire fresc en totes bandes, una llum de canvi que s'albira, a pesar que sovint aquests símptomes se sustenten sobre persones individuals o sobre institucions que treballen en precari. A pesar de tot... el país que volem, que anem fent, és possible, gràcies a persones com ell. Per exemple.

(Punxeu la imatge per fer-la gran)

Gratitud

En dies com aquests, u oblida el cansament, perquè ho compensa abastament la professionalitat i l'humanitat de les personetes que treballen ben a prop; la companyia i la presència de les persones que més estimes; i la il·lusió de la gent que comparteix projecte. I només lamentes no tornar una visita a aquells qui te l'han feta ni acabar a les tantes de festa per Pedreguer.

Gràcies, mariners i marineres, valldalbaidina, Fran... que heu vingut per compartir una estoneta amb nosaltres -mentre la pluja ha decidit caure, tota, a Benifairó-; gràcies, saforahuis i valldignencs; i, a la gent del cafenet, més que això: moltes moltes gràcies.

re... de nou

Sí, fa quasi tres mesos que no en deia ni pruna. I no per falta de motius. No tot es pot desar en aquestes pàgines. Ara, que mire de nou de repensar aquest blog, tampoc arribe a saber si serà més lloable qualque causa que pretenga que les he perseguit fins ara.

De totes maneres, tampoc té més importància això. I una paret més, un blog més, al mig de la immensa mar, no en té gens ni mica, d'importància

Ja no noves mirades... Ací van uns nous ulls, amb el mateix optimisme radical que m'heu tirat molts en cara sempre.

Targes, calendaris, agendes...

Ja hem deixat enrere les festes de Nadal i reis. La veritat és que aquest any no he retirat gaire targetes de cartró perquè s'ha notat com molta gent i moltes entitats han apostat per passar-se al format digital. N'he rebudes moltes per correu-e, i n'he fet moltes altres, més que mai. Ha estat tot un comboi.

I, junt a les targetes, han arribat els calendaris. En tindreu de tots els colors, supose. L'ecomuseu Vernissa Viu també ha editat el seu, senzill, amb una única làmina que mostra la caseta del tio Batiste el negrillo, a Llocnou de Sant Jeroni. La Rotovense Musical, també, aprofitant el fons magnífic de fotografia antiga.

Ara, de cara a 2010, també cal organitzar-se de debò. Tenim moltes cites i esdeveniments pendents. A més, aviat m'assignaran un institut i hauré de gestionar de manera més responsable tot el temps que em quede. Per tot això i allò, cal una bona agenda. A dia de hui, me n'han caigut dues a les mans: una titulada "Estima la Terra", una agenda dissenyada per a secundària i batxiller, pensada i maquetada per Edicions l'Obrador. Editen tiratges en funció de la demanda dels col·legis, per això no estaria malament que li pegàreu una ullada per si al vostre centre li interessa de cara al proper curs.

A més, us recomane que adquiriu la que, un any més, ha editat el Col·lectiu Obertament.

L'any passat anava a dedicada a les alqueries (que, per als qui no ho sàpiguen o ens vulguen colar un gol conceptual, són quelcom més que "cases"), de la comarca. Aquest any ha estat feta pensant en el "paisatge humà" de la Safor. És tota una joia, i, personalment, estic molt agraït pel tracte rebut. Tant el col·lectiu com l'ecomuseu es veuen reflectits en ella; tota una sort i un privilegi.

Animeu-vos i feu-vos amb ella!

Apadrina un taronger

Ací us pegue una proposta que està duent-se a terme a Carcaixent que té a veure amb l'agricultura ecològica i l'apadrinament de mandarins. Disculpeu, el correu l'han enviat en castellà.

Antes de que nada haceros memoria de la propuesta que llevamos haciendo de apadrinamiento de un mandarino los dos últimos años, a mitad de camino entre una demanda de ayuda y de colaboración alrededor de nuestra finca en producción ecológica de Carcaixent:

Hace 19 años que la compramos para vivir y aquí seguimos. También que diferentes circunstancias (heladas, pedrisco, reinversiones en el goteo, etc., habían llevado a la finca a un déficit económico muy importante. Que de las dos hectáreas que hoy tenemos en producción, la mayor parte se encontraban con árboles jóvenes que tardarán cerca de 5 años en dar fruto. Y que alrededor de la casa habían quedado unas 4 anegadas de mandarinas (finas y nuleras), de las antiguas. Como habéis podido comprobar los que apadrinasteis el naranjo los dos últimos años, estas mandarinas tienen una dulzura especial y como árboles más viejos, no son transgénicos, pero como están en pequeños abancalamientos, el cultivo ecológico es costoso en tiempo y dinero.

Con aquel contexto hace dos año lanzamos la propuesta de que cada amigo o amiga (con su entorno familiar) adoptara uno de los naranjos en producción de estas 4 anegadas, con una cuota de adopción de 200 euros anuales. Y que con dicho dinero nosotros (principalmente el Xapi y yo a ratos) nos encargaríamos de podarles cada año, abonarlos con estiércol orgánico de producción ecológica, podarlos, cosechar las naranjas y hacerlas llegar a casa de cada una de las personas que adoptara un árbol, a lo largo de los meses de octubre, noviembre, diciembre y enero.

También comentamos que quien quisiera podía venir de visita, descubrir el árbol que ha adoptado y recoger él o ella misma las mandarinas. Y que junto a las cajas de mandarinas, también llegarán sorpresas de otras frutas como granadas, limones, patatas...

Parece ser que la adopción probablemente es la única manera de mantener nosotros el huerto en producción ecológica, evitar intermediarios mafiosos y conseguir que la producción de la finca la saboreen las personas amigas o más próximas.

Pues bien, han pasado dos años y estas son las conclusiones de la experiencia:

- Los apadrinadores han sido a lo largo de los dos años 30 personas (la mayor parte ha repetido los dos años).

- Con el dinero recogido hemos podido pagar un sueldo digno y seguridad social a nuestro amigo Xapi y este ha echado raíces con su trabajo de agricultor ecológico, ya que se le ve feliz.

- El segundo año hemos hecho una paella de inicio y otra de final de campaña donde acudieran más de 20 personas, y en el contexto de la cual, además de recoger mandarinas en directo, regalamos a cada apadrinador un ejemplar de un libro sobre la arquitectura rural dispersa del macizo del Caroig (València).

- Todos los apadrinadores y apadrinadores que vinieron a la paella se comprometieran a conseguir otro apadrinador para la campaña que ahora comienza

- Las pérdidas, con la participación de los apadrinadores han disminuido, cosa que queremos agradecer públicamente a todos ellos.

La propuesta de invitación para la próxima campaña 2009-2010 es la siguiente:

- Las dos paellas para los adoptadores y sus familias serán:

A) La de inicio de campaña, el domingo día 1 de noviembre de 2009)

B) La de final de campaña, el domingo día 20 de diciembre de 2009). Podéis venir a las dos, de esta manera podréis recoger vosotros mismos las mandarinas y pasar juntos un día en el huerto.

- La cuota de adopción continúa con los 200 euros. El ingreso se puede hacer a la cuenta corriente de Bancaja 2077 / 0118 / 57 / 1101468550. Hay que indicar vuestro nombre y la palabra apadrinamiento.

- Si no venís a las paellas, ya os haremos llegar las mandarinas (un máximo de 60 kg para los residentes a la provinciano de Valencia y de 36 Kg para el resto del estado), y alguna que otra sorpresa en forma de otras frutas o verduras (ya veremos como va la huerta de invierno) y una de las publicaciones que hemos trabajado a lo largo de este año.

Nada nos gustaría más que teneros bien cerca en esta aventura colectiva para preservar nuestros paisajes rurales tradicionales, la creación del lugar fijo de trabajo del Xapi y la conservación de la calidad de nuestros suelos y aguas subterráneas mediante el cultivo ecológico que practicamos en nuestra finca, que como bien sabéis muchas y muchos de vosotros, de alguna manera también es la vuestra.

En documento anexo os hacemos llegar el articulo que apareció en el diario Levante sobre el apadrinamiento.

Un fuerte abrazo

Paco Tortosa

PALETA D'OCRES COOP. V.
C/ Santa Rita, 47
46740 – CARCAIXENT (VALÈNCIA)
Tel: 962.467.016

Post vacances

Després d'una dutxa i un minuts de descans tot es veu millor. I és que acabem d'arribar no fa massa de la Vall de Laguar, on s'ha celebrat l'aplec per la terra Arrels.
L'oferta d'activitats ens havia atret des d'un principi però fins a última hora no ens vam decidir. Ens hi vam apropar des de divendres a la nit, amb l'objectiu de desconnectar alguns dies, i renunciant, per tant, a apropar-nos a festes de Llocnou.
El cansament, però, ens ha pogut. Hem intentat descansar a la zona d'acampada i apropar-nos a algunes de les activitats, però, després d'unes setmanes de bòlit i de faena, el cos ha decidit parar i prendre-s'ho amb calma. I ni tan sols això de descansar; aiiii, l'esquenaaa :P
Pau Alabajos va estar molt bé; als Verd Cel no els vam arribat a veure. I no parlem de la Gossa Sorda, 121 db i Desgavell! Una passada!
El moment del cap de setmana, sense cap mena de dubtes, el cafenet del dissabte per la vesprada. Mentre ens el féiem, vam veure passar pel carrer José Mª en bici. José Mª!, vam eixir tots quasi en tromba per cridar-lo i rebre'l. Quin tio més valent! Amb els bàrtuls carregats en un caixonet, havia arribat amb la bicicleta des de Xeraco. El grup creixia; el comboi, també.
Les petites poblacions de La Vall de Laguar han demostrat que poden fer una gran trobada sense necessitat de ser gran urbs. Però la ubicació i les activitats també ens han fet veure alguns aspectes que potser caldria corregir, com els contenidors únics a la zona d'acampada, sense possibilitat de reciclar; la necessitat constant de transport en cotxe, per seguir les activitats, tot i que hem sigut molts els qui hem rodat per les carreteretes a peu en algun moment; la falta de neteja d'alguns participants: crec que hem de deixar els indrets on acampem igual o millor que els veiem a l'arribada. Totes les coses bones, us ho assegure, les guardem més a dintre.
M'abellia omplir un poc aquest quadern, abandonat des d'un temps ençà; i fer-ho amb unes impressions més o menys intrascendents. Com les de qualsevol mortal en els seus dies de vacances, a una vall, per cert, que m'abelliria conèixer més.
Demà serà un altre dia per a continuar amb la faena, per tenir nous maldecaps il·lusionadors, per tornar a deixar d'escriure-hi. Ningú va dir que fóra un contracte estricte i rígid el d'aquest blog.

Ara que marxa

Va arribar un 20 de juny de 1989. Jo puc confessar que no ho recordava amb tanta precisió. Però mon pare sí. Jo solament recorde que aquell primer dia vaig arribar de jugar amb els amics i vaig córrer cap a casa perquè sabia que ben aviat arribaria. I vam passejar amb ell fins a Marxuquera. Era menut i blanquet.

Dintre d'aquell cotxe poca cosa -un Renault 5-, mira que tenim mèrit, n'arribàvem a cabre, en algunes ocasions, fins a 6 persones, tot i que nosaltres quatre, menuts com érem, no ocupàvem ni el lloc d'una persona. Ho pense i me'n faig creus. :)

Bé, també podreu dir que tot això no té mèrit. Vull dir, que un cotxe se'n vaja, que el retirem, no té ni la més mínima transcendència. Potser hi ha el mèrit d'aguantar en quasi perfectes condicions un vehicle amb aqueixa edat. Per aquest costat, tot ell, el mèrit, corre a càrrec de mon pare.

Però com que, a dintre del Renault, hem passat un bon nombre de situacions i episodis que sempre ens acompanyaran a la memòria, no puc més que dedicar-li aquest post inofensiu i gratuit.

Jo crec que encara haguera pogut aguantar alguns anys però sembla que el pla renove ha pogut amb ell.

Fem camí

He entés que no podia ser tot; que ja tocava posar un poc d'ordre. Per això, renovar projectes i assumir de bon grat una rutina -en el sentit més positiu del terme- m'està asserenant i em fa sentir més bé amb mi mateix.

Això, de retop, significa també un poc més de temps per a mi. I ho dic amb un somriure. És el que m'abelleix; i no sé com anirà la cosa, ni si això vol dir acabar amb l'Internet o, si, amb les lectures i els escrits represos, tot es multiplicarà.

Allò cert és que no puc pretendre tenir una actitud de total entrega del meu temps, cosa que he fet -de manera irresponsable- durant un temps.

El secret potser està en seguir una agenda, en acceptar reptes i compromisos -que no me'n falten- sense que esgoten el temps que ara necessite; per a mi mateix i les meues cabòries personals. De segur que en parlarem. Fem camí; tot i que no en deixe constància. Disculpeu la insolència i el to egoista.

Miquel, Josep Francesc, els riuraus...

La imatge duu per títol, si no vaig errat, “A un vell racó de l'oblit” i mostra un muntó de canyissos recolzats a l'interior d'un riurau de Terrateig. És la fotografia quasi guanyadora del primer concurs fotogràfic sobre riuraus, organitzat per l'associació Riuraus vius. Així ens ho ha confessat algun membre del jurat, entre bambalines. El seu autor, Miquel Camarena.

Ell junt a Josep Francesc i Carlos han estat els finalistes que ens toquen més de prop. Les seues imatges, a banda del reconeixement que es mereixen tots els participants, em resulten més familiars i, per això, més útils per a apropar-me al que van arribar a significar aquestes construccions populars, lloc de faena -al cap i a la fi- de molts dels nostres avis, i encara d'alguns pares. Tot i que la categoria de fotografia antiga ha estat declarada deserta, la de Carlos ha sigut mereixedora d'una menció especial: el seu autor és "Perfecto Montagud Espí a l’estiu de 1958, sastre afincat a Gandia i que pasava l’estiu a Almiserà... En ella es mostra a MªPaz i César Montagud en primer plà fent una tasca típica del treball de la pansa, la “girà” de la pansa damunts dels canyissos".

Aquest, igual que algun altre post sobre el mateix tema, no pretén ser un article llarg sobre la naturalesa dels riuraus. Simplement i senzilla, un homenatge a aquestes construccions, un agraïment a les persones anònimes que treballaren el raïm -no ho oblidem, no tot el raïm es feia pansa- i l'enhorabona a aquestes tres persones que ens toquen de prop. En especial, a Miquel i Josep Francesc.

Miquel, ja ho he dit en alguna ocasió, és el meu president, coordinador o com vulga anomenar-ho, al Col·lectiu Vall de Vernissa. No li agrada lluir el càrrec però el porta amb responsabilitat. Si ningú li ho confessa, ell no arribarà a llegir açò i, per tant, no em tallarà els ous. Escriu bé -ell ho sap-, però em costa Déu i ajuda que em faça articles de cuina, que ell tan bé cuina entre el foguer i l'escriptura. Per a la propera guia de la vall de Vernissa que traurem d'ací a poc hi ha accedit. I me n'alegre. No podíem tenir millors postres. Solament em sap greu una cosa: si haguera descobert eixes fotos fa uns dies, alguna d'elles haguera anat a la guia-llibre que està al forn. Ningú no és perfecte.

Evidentment, com ja he fet en alguna altra ocasió, la meua més sincera felicitació a l'associació Riuraus Vius; a la seua presidenta Josepa Cucó; a Lluís Fornés, a Carme Miquel, al centenar de socis que en formen part :) i a totes les persones que n'han contribuit.

Hui

Encara em tremolen les cames, 

quan recorde com em tremolaven aquella nit.

Moments. L'estiu, com passa!

Hui ens hem posat de bon matí a la faena, d'una manera més accelerada que de costum. Serà setembre, seran els terminis que s'escurcen, que s'acaben. I ara que em retirava a descansar, m'he aturat un moment per veure què he dit, què no, quins temes han generat interés (la gent no es llança a deixar els comentaris que van fent-me personalment, serà possible...) i sobre quins altres m'he explaiat massa.

Ara que l'estiu "funcional" el podríem donar per acabat -tot i que em resta buscar una setmaneta per a fer vancances, les vacances perdudes-, he fet un repàs ràpid de trobades i records que no puc deixar d'esmentar: com la vinguda d'unes persones molts especials a les nostres terres: els meus cosinets francesos, uhmm, quant de temps! Julia entra al blog i el ressegueix de tant en tant. Per a ella he posat un traductor al francés. Rosi també se'n va vindre amb ella. I Laurent, Bruno, Mari, etc. Per a ells, va dedicat aquest post -la resta, m'ho permetreu-.

Des d'aquella nit de Sant Joan, han passat ja moltes coses. Hem fet un munt d'eixides curtes, de passejades; alguna d'elles heroïca, per les condicions climatològiques nocturnes a la vora de la mar (quina experiència! Espere que aquells olivers es tornen a apuntar a algun altre comboi semblant!). Passejades i concerts, de més o menys tirada: cutarock, més que rock, beniarock... ah i les festes de Llocnou i Almiserà.

La pujada a la casa dels Garcia, la platja... I la pell blanca, hi ha coses que no tenen remei! El passeig amb Vicent "planta", de qui m'agradaria parlar breument en algun altre moment. Eps, i el voluntariat pels conreus valencians, però això quasi quasi que és parlar de faena. I això ja ho farem en una altra ocasió.

Diccionari personal, a corre-cuita

A corre-cuita, per eixir del pas... No sabria com dir-ho. Com es pot escriure un únic post quan hi ha tantes coses a dir sense que resulte pesat i excessivament llarg? He fet, abans que res, un llistat, una pluja d’idees i el resultat –ràpid i primer, tot cal dir-ho- ha estat aquest. Us deixe este llistat tot i esperant que la seua brevetat i fragmentació no impedisca la màxima: continuar comunicant-me.

ALÇAR EL VOL: és el que vaig començar a fer ahir, després d’uns dies de bòlit, de reprendre la faena, després d’algun que altre disgust, alguna desil·lusió...

BLOCS A LA SAFOR: José Maria té bloc, quina alegria! Has anat descobrint poc a poc Internet i t’has deixat seduir per aquesta mena de comunicació. Els blocs de la Safor van creixent: el de Marta Insa és un bon indicador, ja que va incorporant-n’hi de nous a poc a poc.

CEIC ALFONS EL VELL: No vaig poder llegir el Levante del diumenge passat però m’han anat dient la gent que ha entrat en el nou consell general, alguna de la qual m’és molt propera. Rafa Garcia, Anna Igualde, Pau Rausell, Xavi Ródenas... Treballem, o no, des del Col·lectiu, amb gent competent? Marta, la teua germana Marta també, no? (;)) Enhorabona.

COMARQUES CENTRALS VALENCIANES: no apareix en cap diccionari, a veure si les visibilitzem. No seria una bona manera incloure una etiqueta en tots els blocs, independentment del contingut? Com una mena de marca de la matrícula, com alguna de les campanyes que han corregut i corren per internet. Si ho creieu convenient, dieu-m’ho i ho llancem! Així no construïm res, és evident, tan sols és un detall i una proposta conjuntural però pot ajudar a fer rogle i comboi. Això ja seria important.

DESIG O CARTA ALS REIS MAGS: a qui escriu per Nadal una carta màgica un republicà? José M. havia comentat què demanaríem als reis: no ho sé. No m’agrada pensar en desitjos màgics sinó planificar-los i desitjar-los al llarg de l’any. És cert que és una bona data per desitjar, fer balanç... però em quede amb els que tenia a finals de l’any passat. Perquè hem canviat d’any però a penes han passat uns dies.

ECOMUSEU VERNISSA VIU: aquest divendres que ve per la nit podeu sintonitzar Gandia TV per tal de veure el programa Dossiers, que dirigeix J.M. Alfaro. Júlia ens ha fet un xicotet reportatge on apareixen Xavi i Rebeca, que de segur ha eixit de categoria, on ens explicaran les línies de treball de l’ecomuseu. Marta, miraré d’aconseguir el reportatge que ens vas fer. Encara el recorde i ens va ajudar molt, tot i que també va alçar un cert recel entre certs polítics (de vegades val la pena rebre desqualificacions, segons qui te les dedique).

FESTA-FAENA: he tornat a la faena! Uf! Ja tocava... Aquestes setmanes entre festes no m’han deixat agafar ritme. Ara, per fi, ja no n’hi ha més. Bé, fins els porrats: Oliva, Potries, Ròtova...

FESTIVERN: els Obrint Pas ens van tindre ballant quasi fins a avorrir-los. Quin goig! A pesar del fred, un bon cap de setmana. Veus? No vaig poder anar-hi diumenge de nit; una mostra més de les males relacions entre la festa i la faena. Mmmm... Ah, i un 10 a l’organització –en sé d’un que encara està enganxant recaigudes des de l’event- i a l’Ajuntament: pocs li ho reconeixeran perquè, fins i tot, hi ha qui sosté que el canvi climàtic és conseqüència de la mala actuació del seu partit.

LLIBRES A LA TAULETA DE NIT: Llibre de les Brandàlies, de M. Àngels Gregori; La ciutat i els costums, de Gonga; i Arqueología industrial. El pasado por venir, de M.A. Álvarez. Són alguns dels llibres que estic llegint ara mateix. Us els recomane perquè fan bon pinta, ja d’entrada.

RESPONDRE: és el que no he pogut fer durant el final d’any i principi de 2008. El bloc s’havia animat una miqueta, de la qual cosa m’alegre i em sorprenc un poc. Jose Maria, Aitana, Juli, Emili, he estat entrant de manera fugaç però no m’he pogut posar a escriure. Disculpeu-me. Mil gràcies per donar un bri de vida a aquest espai. El contrari seria com jugar sol a frontó.