Acabe de tancar les cobertes d'un llibre que m'ha deixat glaçat; un llibre que parla d'una realitat que ja coneixem, que sabem, que intuïm. És un llibret, poc més de 50 pàgines, que aconsegueix remoure't els budells.
Ara remire algunes pàgines, unes poques línies que he subratllat perquè m'han entelat els ulls, un criteri com qualsevol altre per emprar el llapis. “Aquesta era la llei del poble. També en les altres cases a les xiquetes i les dones els pegaven cada dia. De qualsevol lloc se sentien crits. Era normal rebre bastonades, quedar-se sense cabells, que les lligaren a una tanca de l'estable. Aquesta era la vida”. Us n'adoneu? La vida! No n'han coneguda d'altra; i el relat, cru i natural com el presenta Aisha, sona desgarrador. Com el relat del pare que ho justifica dient que “una ovella és preuada perquè dóna llet, dóna llana. Per a què serveix una filla?”.
Desconcertant i emocionant com la veu d'Amina -que ens produeix una mescla de ràbia i tendresa difícil d'explicar- quan té a la seua xiqueta entre els seus fràgils braços. A ella la lapidaran d'ací a poc; mentre allita la xiqueta, va dient-li: “Estaràs tota sola, sola en un món que t'assenyalarà amb despreci com la filla d'una mare lapidada. No decaigues. Vés amb el cap ben alt. La vida està plena de bones coses. Com el sabor del mango al matí quan t'alces i les gotes d'aigua encara cobreixen les fulles de la magnòlia a prop de casa...”.
Són els “passos lleugers” d'unes dones, d'unes certes dones que, com molts milers arreu del món, han sofert un càstig, una sentència, un maltracte, un menyspreu, una mort, una 'vida'... pel simple fet de ser dones.
I, tot i que sobrevolem la Xina, Nigèria... ni l'Europa, la nostra Europa -oh!-, ni els EEUU se salven. I això ben bé que ho sabem nosaltres. La violència masclista, ací, és cert, ha deixat de formar part exclussivament de l'àmbit personal, familiar; ha transpassat les parets i els silencis de la casa per emergir a la llum i convertir-se en un problema de caire públic que no hem sabut encarar a dia de hui. En els millors dels casos. En tots, però, encara se'ns escapa de les mans... Encara.
Ara no podem mirar cap a un altre costat, calen mitjans per fer-ne front, cal mà ferma contra el maltracte, i contra totes aquelles conductes i tractes que giravolten al voltant d'aquell, aquelles contundents i aquelles més subtils, que també van minant la igualtat i la llibertat de moltes dones; i, per damunt de tot, cal una educació que sega les bases d'un futur millor, on dones i homes siguen iguals, dintre de la seua diversitat.
Per a fer-ho, calen polítiques d'igualtat en tots els àmbits, des de menuts a l'escola i quan ens treuen d'aquella bombolla on fiten tots els valors apresos; al treball, amb polítiques de conciliació per a dones i homes, regulant els sous de manera igualitària... Però, sobretot, en l'àmbit personal, en el de la dignitat, en el de la llibertat, en el del dret a sentir, a estimar, a viure...; en el dret a ser dona sense haver de pagar cap més conseqüència que la de ser estimada per una altra persona.
Darrer apunt. Quina mena d'editorial creieu que arrisca a editar un producte tan digne i tan compromés? Una amb marges de guanys suficients per no patir? Edicions 96, de nou, s'ha descobert com una editorial de casa i universal, tan gran com modesta; tan acurada com agosarada.
I no us podeu quedar solament amb el llibre. Heu de visitar el blog que han obert, consultar els vídeos, regirar la proposta didàctica, investigar sobre l'autora, buscar-ne més títols... http://passoslleugers.blogspot.com/
DACIA MARAINI. Passos lleugers. Testimonis de dones encara presoneres de la discriminació històrica i familiar. Edicions 96. Col·lecció de 6 a 96, 1. La Pobla Llarga, 2009.
Publicat a 7 i 1/2 Notícies.
