J. P. (sobre justícia i poesia)

Hi ha qui m'ha fet notar el to de queixa que mantinc al blog; jo crec que no hi ha per a tant, perquè em conec i em sé positiu i constructiu (que no, constructor). No sé ben bé si encerte en l'apreciació ni si faig bé d'explicitar el que hom comenta en cercles de certa confiança, que no és altra cosa que la poca justícia que se li ha fet a Josep Piera i a la seua ja extensa i diversa obra.

Les jornades d'homenatge que ara se celebren són per mi una cosa extraordinària, en un doble sentit: primer, perque són fantàstiques i perquè demostren que els nostres escriptors accepten reptes i combois i tenen una capacitat d'organitzar-se encomiable; i extraordinària per allò comentat al principi: perquè ja era hora. No sé a què esperàvem, sincerament.

Tal volta, la faena feta a peu de carrer, a la televisió, a peu del passeig...; però tot això no hauria d'ajudar a tenir-lo en més consideració? Uns altres parlen del caràcter de l'escriptor de Beniopa; i jo, que no el conec, me l'estime des de la distància. Ni a la Safor ni a València he vist actituds gaire bones envers ell. D'excuses n'hi pot haver mil; i sort que ara, en temps d'aquest homenatge, tot ha sigut una veu unànime de reconeixement.

No vull que m'isca un panegíric ni un discurset de polític quan inaugura una obra -que ja n'he llegit algun sobre el tema-. No sé si faig un pèl massa de literatura sobre el tema. No sé si he transpassat la lírica quasi mística de Piera i ho he dut a l'èpica. El que resulta inajornable és el reconeixement continu; i això es tradueix en la seua lectura. I, a pesar de tot, sé que els nostres escriptors, molts lectors, etc. mestres, alumnes, etc. el frueixen, l'admiren. I no sé si calien aquestes línies.

Jo el llig i no l'he llegit massa; no l'he llegit suficient. I el rellegisc. Ara obric Les quatre estacions. I em sap greu no haver anat a la passejada. Excuses o remordiment?

La foto està extreta del blog d'Ambra. Presentació de Monodia de l'absència.