L'arbre vell

No n'havia parlat encara, de Calp. I, encara, em resulta un poc complicat fer-ho sense precipitar-me i fer valoracions en calent (ben justificables i positives), i sense deixar entreveure el nuguet a la panxa pel final de curs.

Per això, de moment, he considerat més apropiat desar a la paret una gravació d'un fragment del poema L'arbre vell, de Marc Granell, que han gravat dos alumnes (Álvaro i Jonás) de 2n-D. Hui, que ja no hem fet classe, me l'han dut en un CD, junt a una versió d'Al vent; a veure si la puc pujar un altre dia. De la manera que a ells més els agrada, s'han apropat a un dels temes de la classe -la poesia- i, quasi sense adonar-se'n, han demostrat que, en el dia a dia, en consumeixen molta. Potser no seran uns cracks de la cançó en un futur (qui sap ;)), però m'han demostrat que ells de vegades tenen maneres "amb més ganxo" d'apropar-se a allò que m'apassiona.

I, ací, la lletra:

L'arbre vell

En la ciutat hi ha una plaça

i en la plaça un arbre vell.

En l'arbre hi ha la tristesa

de saber que és el darrer.

Abans n'hi havia molts d'altres,

ara tan sols queda ell

com un record que s'apaga

entre el ferro i el ciment.

Diuen que volen tallar-lo,

que molesta, que el seu verd

trenca l'estètica pura

dels edificis que té

voltant-lo, voltors altíssims

a punt de menjar-se el cel.

Que al lloc que ocupa podrien

aparcar vint cotxes més.

Que és la casa on s'arreceren

centenars de bruts ocells

que ningú recordaria

si no fos perquè viu ell...

En la ciutat – algú conta –

hi havia fa molt de temps

un arbre gran i molt trist

que se sabia el darrer

i plorava fulles grogues

en la tardor, i a l'hivern

es despullava i cantava

estranyes cançons al vent.

Quan venia primavera

despertava les arrels,

oblidava un poc la pena

i obria el somriure verd

que en estiu era rialla

que et feia sentir-te bé

quan, fugint del sol, entraves

en el cercle tou i fresc

del seu regne que assetjaven

cotxes, finques, fum, diners.

Quan el tallaren plovia.

Ja no he vist ploure mai més.

Aprofite per a dedicar-la al Josep Maria, Xavi i Rebe, amants dels arbres, que deuen estar esperant la meua tornada al 100 % a la realitat saforenca.