Arboricidis

Un poema que ja fou escrit -i publicat-. Una fotografia que copsa un moment concret; i unes lletres que ens retornen, que ens arriben per correu, que venen impel·lides pel que ha provocat la imatge i invocades com a un cant que l'acompanya.
De moment, la imatge la deixem per a un altre moment; hi ha un projecte amb ella, si tot va bé. No obstant, vos diem que presenta un sender on acaba la zona cremada i comença el verd, el límit entre allò cremat i allò que s'ha salvat.
I, ara sí, el text, que és, en definitiva, el que volia pegar a l'entrada. Sense més, perquè ja val la pena la seua lectura, i prou.

ARBORICIDIS
Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d’avellana fuig
d’esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l’eco sobre les cendres
on tard o d’hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s’esdevé l’etern:
a dintre d’una closca d’avellana,
no pas d’un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir –per a la terra que puja
els margallons– d’orgànica matèria,
de fèrtil podridura.

(M. Josep Escrivà, Flors a casa)