El cinema Cervantes, per exemple: quin paisatge?

A ningú se li escapa que el Cinema Cervantes potser serà enderrocat. Un cop fet, ningú qüestionarà ja l’encert de l’actuació. De moment és una acció que no es pot fer sense que la gent deixe d’assabentar-se a les tantes de la nit per tal que passe inadvertit –almenys pel soroll que requeriria.



Fins a eixe moment, és el cinema dels crits de la gent quan els protagonistes de la peli feien el gest de besar-se, en els temps foscos del franquisme. És el cinema amb un orgull literari exclussivament castellà, com el que encara hui mantenim. Les pel·lícules es veien ací abans que a Llocnou; allà, conten, esperaven ansiosos que acabara la funció al Cervantes per poder veure-la. Sembla un guió d’un film que no fa massa hem vist, veritat?
Però també és el cinema que va deixar de ser-ho. El cinema dels teatres de Nadal del col·legi. És el cinema, perquè no, dels mítings, d’uns certs mítings. I el dels concerts; sobretot dels concerts: La Rotovense Musical a dalt l’escenari i algú que anima, eufòrica, quan acaba l’actuació; tot un ritual. És el nostre propi Cinema Paradiso, el del nostre poble. És el cine que ha albergat tanta gent com la nostra ment puga, vulga o tinga el valor de recordar.

El cinema Cervantes potser caurà amb la mateixa parsimònia que quan fou mutilat a finals dels 90 del passat segle. Un dia feren a baix l’entrada i les taquilles, i al dia següent convivírem amb els enderrocs amb completa –completa?- normalitat. Un dia es foteren el cinema d’estiu i sols se’ns aparegué en breus comentaris, que apressàvem en alguna nit d’assaig. Però en aquells assaigs de la banda ja era tot un altre cinema. Tammateix, hi era; i hi feia la seua. Donava un forçós caràcter a l’assaig; i la banda li donava ús; ambdós es donaven sentit. De fet, solament una relació d’aquesta mena, un ús coherent, li’n pot donar; solament una necessitat –una utilitat- el pot salvar.
Objecte de les pales i de protecció, menyspreat i volgut, el nostre cine. Quina sort que siguen un munt de pedres i rajoles sense cap capacitat de sentir res... Davant d’ell, igual que davant d’un mort, se’ns fa fàcil mentir. Sabem de bestreta que no ens fotrà una hòstia per no ser sincers. Per això, els homenatges –la toponímia, si es vol, també (ara hi ha el carrer del Cine)- no ens dolen. Suposen una amnistia per tot allò que hem fet amb ell. I, a pesar de tot, solament la necessitat pot salvar allò que queda, si és que es tracta de salvar-lo.
Amb allò del cine d’estiu, potser no sabríem concretar què hi sentíem ni ens en podrem justificar mai, perquè certament era un indret vell i provocava un cert aire de vella quotidianitat, amb aquella flaire excessiva de galà de nit. Ha passat el temps i, com que aquest maleït ho soluciona tot, parlem de la nostàlgia, tan joves com som. En un poble com el nostre és fàcil fer-se vell a cada instant, perquè el poble mor i naix a cada dia.

No obstant, on és el cine? La dificultat de la pregunta no rau en trobar la resposta –una resposta fàcil- sinó en ser capaços de formular bé la qüestió. Perquè, amb un carrer nou per a uns, massa nou per a altres, quotidianament millorable per a aquells que acostumen a oblidar, inqüestionablement invariat per a la xicalla que fa córrer un baló costera avall per aquest carrer del cine; amb tots aquests escenaris, on és el cine Cervantes? Hi és encara?
Val a dir que sense vosaltres tot allò, cada record, cap record, no existiria, i aquell cinema Cervantes –el que fou-, tampoc. Deia Estellés que

On fou l’ésser, memòria. I què pot llavors l’ésser,
que pot llavors el jo, què puc fora de mi?

Sense els subjectes que recorden no existeix l’objecte recordat. No obstant, és qüestió de temps que deixeu de tenir-ne –de nostàlgia, de records...- perquè aviat els qui teniu records d’aquell cinema ja no en tindreu. I no es tracta de cap mena de por contemporània a aquestes mirades fugisseres. No; és una qüestió purament biològica, car el temps se us endurà, com una ona que ve i després se’n va.
A la nostra platja, ja fa temps que venen i van ones. Ja fa temps que el mar s’engul l’arena i que el riu en porta de nova. És la mateixa platja? Amb una mica de sort –massa sort per a alguns-, acabarà d’escolar-se, passaran els anys i ja no preguntarem pel cine. Ni l’identificarem amb el poble, perquè aquest no és res que romanga esperant les generacions futures; està a dintre de nosaltres i els anys hi posaran remei.

Un poble és i ha de ser quelcom dinàmic; però no mai, amnèsic. En la nostra mà està decidir si en el nou paisatge que configurem té paper el passat –allò que hem sigut- o si, definitivament, ens en volem desfer.

(A la fotografia, un dels actes de les I Jornades Josep Camarena, celebrades al cinema Cervantes, el 2004)

Deixeu-nos saber les estrelles

Cada cop més, la llum no ens deixa veure les estrelles; i això no deixa de ser, lluny d’un fet anecdòtic, un recolliment en la ignorància de nosaltres mateixos. Conreem dues contaminacions: la lumínica i la ignorància.




El passat cap de setmana els Amics de Marxuquera organitzaren la “tradicional”, amb totes les cometes que calguen, pujada al Mondúver. L’esforç de l’ascens pel camí val la pena perquè allà dalt trobes molt bones persones, i perquè la que t'acompanya durant el trajecte és allò més sel·lecte de la Safor. Homes i dones que gaudeixen de la conversa, i del silenci, mirant el cel amb la lluna lluenta i redona; també, per desgràcia, bona part de la contaminació que genera la cada vegada més presumida societat, que vol fer-ho tot visible als ulls noctàmbuls del nostre ritme de vida.
No obstant, cada cop més, “lluny d’una pretesa benvinguda a la postmodernitat”, que digué en algun moment l’Helena, vivim més a les fosques. Com ja vam dir en alguna altra ocasió, ja no mirem el cel ni per preguntar-nos què signifiquen aquells puntets enigmàtics que fan pampallugues. Ja no hi ha misteri sinó llum; perquè ens amaguen, sistemàticament, les constel·lacions, aquella part del nostre món d’on els nostres ancestres van trobar les respostes a tot.
Nosaltres som més avançats que no ells; ho hem de demostrar, amb cada farola globus en uns parcs saturats de llum, en unes avingudes obscenes de luminositat.

Foto: una panoràmica suggestiva, tot i això, la que ens ofereix el pla de la Safor des de l’alt del Mondúver.

El refugi de la plaça Prado

(Exposició i refugi antiaeri situat a la plaça del Prado de la ciutat de Gandia)

"Gandia trau de l'oblit part de la seua memòria amb el refugi del Prado", a Infosafor.

Les urbanitzacions, les eleccions i la capacitat per a raonar

(Publicat a Infosafor)

Fa uns quants dies que els diaris ens volen fer arribar el missatge que les macrourbanitzacions han guanyat a les urnes. Un titular rotund que després sol ser matisat pam dalt pam baix, sense massa èxit. Però el missatge ja està llençat.

No posem en dubte que el partit que ha promogut aquesta política de desvertebració territorial des de la mateixa Conselleria de Territori i Habitatge (un habitatge per cada pam de territori, podria anomenar-se) ha tornat a revalidar el seu triomf en les eleccions. Però això no ens ha de fer caure en l’error de deixar en mans del PP i d’aquells que no es presenten a les eleccions tots els nostres termes municipals. Queda molt a fer davant el silenci interessat i la opacitat administrativa que fomenten molts dels nostres consistoris. I encara ens cal més proximitat a eixa majoria de gent que no llegeix els nostres, la majoria de vegades, saberuts articles d’opinió.

Anem a pams. Resulta curiós com als municipis on hi havia un govern de signe progressista, l’electorat li ha tirat de les orelles. Simat no vol un PAI, això ha quedat clar. No resulta tan fàcil de llegir a Palma però és evident que les formes del primer edil socialista li han fet perdre part de la confiança dels seus votants; això i la macrourbanització que està preparant. El seu municipi veí, Alfauir, ha deixat a l’oposició el govern socialista de Providència Martínez. Em dol apropar-me i comprovar com de dividida ha quedat la gent, quanta manca de participació, en espera que s’acabara aquesta legislatura passada. La gent, astiada per tanta prepotència, ha acabat per premiar a una oposició del PP que, ens agrade o no, també va signar totes les al·legacions en contra del camp de golf; entre les quals es contemplava la petició d’ampliació del perímetre de Sant Jeroni.

Fins i tot a Tavernes, on se suposa que no hi ha hagut càstig per les polítiques macrourbanístiques, si fem una anàlisi rigorosa del nombre de votants que estaven en contra de la iniciativa del Partit Popular, veiem com sí que apareix una disminució considerable dels seus votants. Els restos i tot el que comporta la llei d’Hont han fet que el PP s’emporte el gat a l’aigua i, en vistes que la cosa ha estat tan ajustada, no dubte que s’afanyaran tot el que puguen per carregar-s’ho tot, abans que ningú li ho puga impedir. Em sorprén ara veure a Ròtova entre la llista dels municipis on ha eixit guanyador el partit que proposava un camp de golf, ja que el programa electoral d’aquest no en deia ni una paraula. Però coses més grosses vorem...

Dic el que em comenten alguns votants del PP, principal “paiero” beneficiat en aquestes eleccions; i és que molts dels seus votants no tenen ni tan sols en consideració la qüestió dels PAIs, un fet que a nosaltres ens haguera agradat que tingueren en compte. Molts d’ells estaran a favor, molts altres se’n beneficiaran però d’altres s’han deixat seduir “simplement” pel missatge senzill i simple de la dreta valenciana, del “avanzar” i de la “confianza”, de la no preocupació en els problemes socials, del renec cap a la política i de la diversió amb els grans fenòmens de la Copa Amèrica i la Fòrmula 1; tots vivim massa còmodes com per a seure a pensar si realment el nostre cosí està a una interminable llista d’espera d’un hospital o si el nostre nebot va un simulacre de col·legi en un barracó (“aula prefabricada en perfectes condicions, en espera de la construcció d’un dels molts imminent col·legis”, va arribar a dir el conseller Font de Mora).

I encara, a pesar de tot, encara em fa més por aquella afirmació de la notícia de Las Provincias (6-6-2007, pàg 29), on se’ns diu que l’alcalde de Vilallonga, “tras recibir el apoyo masivo (sic) de su población, puede obviar las múltiples críticas recibidas en la anterior legislatura”, quan, de fet, la major part d’al·legacions que hem presentat se sustenten en informes i raons de pes amb les quals raonar. Espere que el vot, màxim garant de voluntat del poble –això no ho posem en dubte-, no impedisca emprar la capacitat per a raonar i dialogar en els nostres alcaldes.

Unes breus notes al “seu” turisme de “molt bona” qualitat

Junt a Xavi Ródenas, Paco Sastre, Christelle Enguix, Miquel Camarena (Plataforma pels pobles de la Safor). Publicat a Levante-EMV.

No fa massa llegia als diaris que “el alcalde de Ròtova, Antonio García, del PP, ha hecho saber que tiene en mente un proyecto que se ejecutaría de cara al próximo periodo corporativo”; un projecte, per cert, que no apareix al seu programa electoral, vaja per davant açò. A la notícia ens expliquen que el pla consisteix a “convertir el entorno del monasterio de Sant Jeroni y sus espacios naturales más próximos en una zona de alto valor adquisitivo” (Levante-EMV.11-05-2007). A Las Provincias, parlava d’un “campo de golf con zona residencial de baja densidad y una muy buena calidad, para un turista de poder adquisitivo alto, que respete el entorno y fomente también la cultura y tradiciones” (31-05-2007).

No dic res de nou si comence amb què hui dia ens estem començant a plantejar una altra mena de turisme –o ens l’hauríem d’estar plantejant seriosament-. I la qualitat és un criteri pràcticament unànime per a poder desenvolupar-lo. Però en esta vida alguns han encunyat un cert segell sobre “turisme de qualitat” (en aquest cas, de “molt bona qualitat”) i intenten que tots l’identifiquem amb la qualitat de vida de tots; quan “ells” s’hi refereixen, volen dir que cal atraure sobretot turistes amb un nivell econòmic alt –els turistes que puguen comprar un bungalow-, per als quals cal preparar instal·lacions hoteleres i residencials que estiguen al seu nivell. I ací és on entren en joc danys col·laterals que sofrim tots, com el preu de la vivenda que, per una mena de simpatia, s’adopta també a la resta d’oferta existent als nostres pobles. En aquest estat de coses és quan es produeixen fenòmens com la dificultat a una primera vivenda per part de moltes persones, residents algunes als mateixos municipis.

Lamentablement, el perfil dels individus del que “ells” anomenen turisme de qualitat –açò és, les persones amb més poder adquisitiu- no sempre sol coincidir amb el d’una inquietud cultural i respecte patrimonial, que és el que caldria demanar, sobretot si el que volem és un altre perfil que gaudisca d’un turisme d’interior i cultural, en contacte amb el medi però sense fer-lo malbé ni fer-se’l seu; un turista protagonista d’uns passeigs que deixe, rere les seues petjades, el camí tal com el va trobar; i no un que necessite una parcel·la de 250 m2 per a instal·lar-s’hi, fent malbé el paisatge pel qual s’ha sentit atret a la seua arribada. Amb aquests darrers turistes, i tenint en compte que el territori és limitat, ja podríem calcular el sostre de turistes (si és que els volem denominar així) que podem absorbir i en quin any s’acabaria el sector, quan ja no quede un pam de terra lliure.

Fa gràcia comprovar que molts polítics encara ens intenten vendre la baixa densitat de les edificacions com un factor positiu sobre el territori, ja que, segons ells, n’hi ha un menor impacte. No caldrà ni dir que l’impacte no té a veure tant amb la densitat sinó amb la peculiaritat d’un projecte concret i la ubicació en l’entorn. Fa encara més gràcia quan ens parla d’una urbanització “que respete el entorno del monestir”: els futurs inquilins dels xalets vindrien atrets per un paratge que es carrega la urbanitació on viuen. A eixa gràcia em referia. I ja ens quedem sense paraules quan afirma allò que el complex esmentat “fomente la cultura y tradiciones”; evidentment no especifica quines.

Sota aquestes premisses, podem –o hauríem de- començar a perfilar un turisme per a tots i no per a una minoria i, sobretot, podríem oferir un territori per a visitants i per als propis veïns, sense haver de condemnar-lo ni esgotar-lo. Això sí que seria una decisió de “molt bona” qualitat.