Del BLOC d'ací, del BLOC d'allà. Fer poble per a fer país

De cop i volta, sense haver-ho imaginat, m'han clavat en una bona! I ho dic amb un cert humor perquè el tema em fa molta il·lusió, a pesar que fins ara no m'havia vist amb cor o capacitat per a dur-ho terme. Des de dissabte passat, he entrat a la coordinadora del BLOC JOVE de la Safor-Valldigna. Bé, hem entrat a formar-la un grapat de gent impressionant per molts motius: perquè en tots ells veig molta capacitat de treball, ganes, formació, altruïsme, etc., qualitats que són necessàries per treballar pel "poble, la comarca i el país" -com deia el lema del congrés.

I l'altre tema que em rondava pel cap? El congrés del BLOC. Sí, he de confessar que no em feia massa gràcia parlar-ne perquè pense que, en aquests moments, amb la faena que queda per vertebrar el país i el partit, no podem estar-nos amb debats que ens entretinguen. D'altra banda, durant una temporada he llegit per Internet que hi havia una certa "unanimitat" de la blogosfera amb els canvis que han alçat més polseguera -els relatius als símbols que havien de ser assumits pel BLOC-. Internet sovint ens fa perdre la perspectiva real, tan clavats com hi estem de vegades. No conec encara el resultat de les assemblees però em sembla que aquella unanimitat a la xàrcia no té massa a veure amb la militància que ha acudit a les reunions a debatir les esmenes i, molt menys, amb els votants actuals del partit. Ho vaig comprovar a l'assemblea de la Safor, d'on me'n vaig eixir ben tranquil. Si alguna cosa positiva ha tingut tot el procés és que ha despertat molta gent, n'ha reenganxat a d'altra i, tots plegats, hem discutit com volem que siga el nostre projecte.

El més positiu, parlar de la necessitat de modernització del partit i la seua organització. El nostre ha de ser un projecte plural, obert i proper, per donar cabuda a qui s'hi vulga sumar, sense deixar de banda ni oblidar la base social actual del BLOC. Podem canviar de colors, d'estatuts, de discurs, de maneres... una vegada i una altra però, sense la faena a peu de carrer, res quallarà. El que cal és que interioritzem "maneres de fer" diferenciadores i positives, com la tasca feixuga però renovadora del missatge "des de baix cap a dalt", que vol dir estar en contacte amb la gent, escoltar-la i demanar-los -explicitant-los-ho, si cal- que tots som necessaris i tots hem de posar el nostre granet d'arena. Ara més que mai hem de tractar de millorar en la manera de treballar; en optimitzar els recursos i la força que tenim a nivell municipal. Ara més que mai hem de practicar l'arromanguisme -que predica Rosella- per estar a l'avantguarda de totes les propostes polítiques.

Així és com hem començat a crear un motor al BLOC JOVE de la Safor-Valldigna, que tot just acaba de posar-se a funcionar. Sumeu-vos-hi! 

He de donar l'enhorabona a Alícia -secretària comarcal-. Ali, sacsem i despertem l'espai adormit del valencianisme d'esquerres a la Safor. Al capdavall és ella qui m'ha acabat clavant en aquest embolic, com qui no vol la cosa, amb una pregunta innocent. Ara, ho sé, tinc un pel més de responsabilitat en la meua vida però, també, més ganes per fer país des del poble. I ací, al meu, a l'altra banda d'aquests vidres que donen al carrer, hi ha moltes coses per canviar. Gràcies per les forces que m'oferiu per a intentar-ho.

Si reguem, hi haurà 'Saó'

No fa massa he rebut un correu electrònic que ens informava de la situació per la qual passa Saó, una revista feta "al País Valencià i en valencià, i que porta 32 anys (!) eixint cada mes, per tal de fer un poc més digne el nostre País". Tot i que sé de l'escassa audiència del blog, us deixe unes línies del missatge, que podeu tallar i pegar, per reenviar per correu electrònic. Si col·laborem tots, contribuïrem que continue amb la mateixa força com fins ara.

Hola amics i amigues!

La revista en valencià més antiga del País necessita de la teua ajuda i la dels teus contactes.

Feu el que pugueu. Moltes gràcies!

Doncs bé, la nostra benvolguda Conselleria de Cultura no ha respectat les canes i, sobtadament, ha anulat tots els contractes que mantenia amb la revista (principalment, els exemplars que rebien centres d'ensenyament i biblioteques).

No podem amagar que aquest colp ha fet perillar el nostre futur, fins al punt de plantejar-nos el tancament de la publicació periòdica més antiga del nostre País. Afortunadament, hem pogut salvar, de moment, la situació.

Per tot això és pel que ens posem en contacte amb tu. Per consolidar i salvaguardar un dels referents de la nostra cultura. Estem convençuts que, ara més que mai, és necessària la presència de SAÓ a les nostres terres. I, per garantir aquesta presència, és necessari el teu suport.

Concretament, necessitem dels teus contactes perquè els faces arribar els documents que adjuntem (butlleta de subscripció i portades any 2008), a fi d'aconseguir augmentar el volum de persones, grups i institucions que ens facen costat.

Gràcies per la teua estima i col·laboració!

PD: Una vegada omplida la Butlleta de Subscripció, feu el favor d'enviar-la a alguna de les següents adreces de SAÓ: per correu ordinari: C/ Àngel d'Alcàsser, 14-12. 46018 València. Per correu-e (escanejada):   sao@arrakis.es. Per fax:   96 370 57 55.

A més, us deixe un retall de diari amb un article d'opinió d'Enric Sòria sobre la revista. Punxeu sobre la imatge.

Unes jornades en homenatge a Pellicer

Hui hem tingut una conversa ràpida, d'aquelles en què dius el primer que t'ix per la boca, sense arribar a reflexionar-ne massa. No sé a vosaltres, a mi no m'apanyen massa, perquè acabem diguent obvietats amb les quals difícilment podem avançar.

-Has vist que van a fer-li un homenatge a Pellicer?

-Sí, sí, però cal alguna cosa més... Umh -se m'ha quedat mirant-. Potser ell s'estimaria més que es promocionara la seua obra; l'exhaurida i la que no va veure mai la llum.

-Alguna biografia potser...

-És possible, però més que una biografia, l'obra per la que va dedicar tant d'esforç.

La veritat és que ara, que sec tranquil·lament a la taula; ara, que he decidit deixar deliberadament el portàtil de banda, he représ el full d'activitats que havia obert ràpidament aquest matí. “Medicina rural i cultura popular al País Valencià. Homenatge a Joan Pellicer”. El contingut és ben complet. Porten més d'un any organitzant-ho i, de nou, l'arxiu de la ciutat ducal torna a esdevenir epicentre de la gestió cultural de la comarca.

Uf, m'he quedat curt en la valoració aquest matí, he pensat. A Pellicer li hauria agradat que el seu homenatge fóra una sessió de treball, perquè no li devien agradar gaire els romanços (per molt d'amor que tinguera a l'etnopoètica). Probablement pensaria que ens n'estem passant cinc cèntims perquè ell era un ser més en la natura. I per la taula final d'homenatge (el dissabte 7 de febrer) potser li pujarien els colors, fins a sentir-se incòmode. Jo me l'imagine així, què voleu?

És cert que no hem sigut justos. És cert que sempre diguem açò massa tard. És cert, com he començant el post, que cal estudiar què podem reeditar o editar del nostre etnobotànic de Sotaia de la Safor. Això certament hauria de ser una prioritat i el millor homenatge. Però no és menys cert que aquestes són unes bones jornades, tot i que algunes ponències em sonen un poc a xinés i altres no em desperten l'ànima, per a una persona pseudorural-urbana com jo.

Ací teniu la programació completa, a la pàgina del CEIC Alfons el Vell.

Gràcies a tots vosaltres, de bestreta, si penseu a assistir-hi. Ell també us ho agraïria; als gestors i responsables polítics probablement els diria, amb aquell aire sorneguer:

- A vosaltres, no. No és la vostra obligació?

Fem camí

He entés que no podia ser tot; que ja tocava posar un poc d'ordre. Per això, renovar projectes i assumir de bon grat una rutina -en el sentit més positiu del terme- m'està asserenant i em fa sentir més bé amb mi mateix.

Això, de retop, significa també un poc més de temps per a mi. I ho dic amb un somriure. És el que m'abelleix; i no sé com anirà la cosa, ni si això vol dir acabar amb l'Internet o, si, amb les lectures i els escrits represos, tot es multiplicarà.

Allò cert és que no puc pretendre tenir una actitud de total entrega del meu temps, cosa que he fet -de manera irresponsable- durant un temps.

El secret potser està en seguir una agenda, en acceptar reptes i compromisos -que no me'n falten- sense que esgoten el temps que ara necessite; per a mi mateix i les meues cabòries personals. De segur que en parlarem. Fem camí; tot i que no en deixe constància. Disculpeu la insolència i el to egoista.

Ador; i un futur compromés

Quan tornem al dia a dia del nou any, de nou entre el café i la premsa com cada migdia, les fulles del diari ens tornen a abocar un poal d'aigua freda: Ador farà un altre gran PAI -el definitiu, podríem dir-, amb el corresponent camp de golf, per suposat. I tot em retorna quatre anys enrere, com si tot haguera de tornar a començar, com si no haguérem aprés res; tot i que, és cert, un poc més refermats del que déiem aleshores.

No és època d'excesos, i molt menys immobiliaris. Quan tothom n'estava llançat, recorde com veia amb un tic de sorna i vergonya aliena un alcalde que anunciava per la televisió que ell també estaria disposat a fer algun PAI com el que presentaven els seus homòlegs. I ho llençava a les ones, com qui demana medicines per als malalts, perquè es veu que els agents urbanitzadors de torn encara no li havien tocat a la porta.

I això que no podem dir que no n'haja tirat avant, de PAIs. I tant! Amb tant d'escàndol, però, com hi ha hagut a Ador, es veu que els PAIs han passat desapercebuts. Fins i tot, tenim aquell pedaç de muntanya que s'han menjat per fer un "altre camping Caudeli", un altre buc d'abelles des d'on s'albire el mar, de lluny estant. Un buc que fa mal de veure.

No hi ha espai ni per a la més mínima rectificació; vull dir, quan s'acabe d'urbanitzar tot el terme d'Ador, que és el que pretén fer el seu alcalde, tot serà una catifa de ciment: pla i muntanya.

No es tracta tant sols d'argumentar la feblesa i la falta de mires pel que fa a la projecció territorial. El pitjor de tot és que els actuals gestors creuen que tot el futur d'Ador està en les seues mans. Quines seran les necessitats dels adorers i de les adoreres d'ací a 50 o 70 anys? Crec que ningú ho pot preveure hui dia. L'actual equip de govern, però, ja ha previst que l'ús total del sòl vaja destinat al ciment. Sense preguntar-se pel futur i amb un poble dividit al 50 %.

Els qui vinguen darrere ja s'ho faran amb l'herència (o la hipoteca) que els deixem.