Contava l'altre dia Joan Muñoz, director del Teatre del Raval (Gandia), a una entrevista al diari Levante-EMV, que les persones adultes, quan tornen allà després d'haver anat amb l'escola de menuts, veuen un teatre petit, res a veure amb aquell espai que tenien imprés a la retina de l'infant. Potser és així. Ho heu notat vosaltres això?
Ara no passa per un bon moment; bé, el món del teatre, i de la cultura en general, no el passa. Però Pluja continua la seua tasca humil i constant. Sense servilismes, i amb projectes ambiciosos i seriosos.
D'altra banda, el teatre, i per això ho escrivia ara, sembla que és marc d'alguna cosa més. Va ser un indret on la cultura de la transició gandiana va poder expressar-se. I, sense interrupció, des que obrí les seues portes, s'ha solidaritzat amb tot tipus de causes justes, tot i que no anaren acompanyades d'honors i guardons. Ara les acitivitats del 15-M també tenen cabuda en ell. A pesar de les dificultats. Alguna cosa passa allà dins, alguna cosa. Ara ens titllaran d'assenyalar-los, són els qui porten cua!. De moment, solament volia fer-me ressò de les últimes activitats programades per l'assemblea Safor-Valldigna allà mateix (cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). Jesús ja ho ha anunciat, i ho pot fer molt millor que jo, al seu blog. Crec que val la pena aturar-se i reconnectar amb la denominada transició, difícil transició, del nostre país.
Solament això, quatre ratlles per penjar-vos el cartell de les activitats i dues traces de l'ambient que hi percep; perquè l'admiració per la seua trajectòria la guarde a un calaixet, discreta, com aquell pati de butaques que estos dies tornareu a omplir.
"Molts de matins, quan s'ha fet de dia i és tot clar, hi anàvem a mirar els dibuixos, les guixades i els emmangraments que la decoraven" (J. V. Foix)
01 de març 2012
24 de febrer 2012
Espai del Llibre, 14
[Estem de porrat. Este cap de setmana celebrem una nova edició del porrat de Sant Macià, el de l'interior. No cal dir que vos convide a apropar-vos a Ròtova; ací en teniu la programació]
Esta nota, però, era per parla-vos de l'Espai del Llibre. Com que feia setmanes que ho volia fer i no he tingut temps, ací vos deixe la notícia sobre el darrer número publicat de la darrera publicació de les comarques centrals valencianes que encara sobreviu en paper.
L'he copiada d'El Portal del Llibre:; allà mateix hi ha la revista en PDF perquè la pugueu llegir.
Esta nota, però, era per parla-vos de l'Espai del Llibre. Com que feia setmanes que ho volia fer i no he tingut temps, ací vos deixe la notícia sobre el darrer número publicat de la darrera publicació de les comarques centrals valencianes que encara sobreviu en paper.
L'he copiada d'El Portal del Llibre:; allà mateix hi ha la revista en PDF perquè la pugueu llegir.
La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de les Comarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 14. L'editorial reflexiona sobre la importància dels símbols en la qüestió identitària valenciana (el nom de la llengua i del país, la bandera, l'himne nacional...). Així mateix, l'article de portada, de Joan Ivars Cervera, aprofundeix sobre el tema dels noms a propòsit del bicentenari de la restitució del nom de la ciutat de Xàtiva (anteriorment al de San Felipe, imposat pel mateix Felip V, "por justo derecho de conquista"). I, encara,Jesús Puig rememora la normalització del primer topònim al País Valencià, el del poble saforenc de la Font d'en Carròs. S'hi inclou també un ampli reportatge de Miquel Francés sobre el vi que està fabricant-se a les Terres dels Alforins, a la Vall d'Albaida. I un breu repàs de la literatura sobre els moriscos elaborat per Juli Capilla. A més d'una entrevista a l'escriptor alcoià Silvestre Vilaplana.Tot de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques i discogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d'altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d'autors o premis d'aquestes comarques, completen un número ben interessant i atapeït. Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC (Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals), reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en algunes llibreries de les Comarques Centrals Valencianes.
21 de febrer 2012
La part proporcional de vergonya
No deixen de sorprendre'm. El PP del meu poble llança una pregunta aparentment innocent pel Facebook, sense més, on qüestiona si el que ha passat a l'institut Lluís Vives de València és “¿Realmente es una manifestación (con todo nuestro respeto a las manifestaciones) o un acto vandálico (que algunos Luditas emplean para salir del armario)? ”. Ho fan perquè "Se va viendo algún escrito por el Facebook referente a la manifestación estudiantil del instituto Luis Vives d Valencia, denominando la manifestación primavera valenciana".
I clar, ara cladria preguntar-se si són vàndals els xiquets que no tenen transport escolar. Ho són els qui no tenen ni guix per poder escriure a la pissarra? Són vàndals els qui protesten davant del centre perquè no tenen calefacció? Ho són els alumnes de l'Institut Lluís Vives perquè han tallat el carrer davant del centre perquè l'IES no rep els diners que li pertoquen per al funcionament corrent, perquè no reben els diners per poder donar les classes? També ho són els pares, xiquets i professors que es tanquen als col·legis, com el de Vilallonga, per protestar pel mateix?
Els preferim jugant amb una Play Station, passant de tot, sense preocupar-se ni del col·legi? Estic convençut que els nostres dirigents del PP sí. Ho han aconseguit estos anys, elevant la taxa d'atur dels joves al voltant del 50%. I ara tenim uns joves indefensos (molts d'ells no han acabat l'ESO) perquè, en l'època de la bambolla immobiliària que el PP va potenciar, els xicons deixaven incabats els estudis perquè era més fàcil guanyar diners en l'obra.
I ara torne a dir que ells sí; ells sí que preferirien veure joves apàtics, que no se'n preocupen. Perquè són ells els qui ens han abocat a esta situació; són ells els qui s'han gastat els diners públics en Fòrmula 1, Opens de tennis i torneigs de golf milionaris, en aeroports sense avions i en saraos diversos. Són ells els qui han deixat en fallida econòmica la Generalitat Valenciana; i els qui ara ens retallen més de 1.000 milions d'euros a la sanitat, educació i serveis públics (quinze dies després d'aprovar uns pressupostos de 13.000).
És 'solament' una pregunta llençada “en voz alta”, des del Facebook d'un partit, en un poble menut. Però feta amb tota la intenció. Les ciutadanes i ciutadans d'este país -com els i les de Ròtova- deuen estar desconcertats en veure les forces de seguretat apallissant xiquets i xiquetes que reclamaven les mancances del seu centre, que anaven a tallar mitja hora la via. I, davant d'este desconcert, els dirigents del PP del meu poble fan això: llancen la consigna perquè la gent sàpiga com cal posicionar-se. Ara ja ho saben. La major part de vegades funciona així: dóna igual que parles d'una barana, d'una planta de transferència o de l'educació valenciana. Almenys a nivell local, contenen l'opinió. Perquè el que diga el consell de RTVV sobre la manipulació dels Informatius de Canal 9 ja no arribarà a ningú; ni els vídeos ni les notes de premsa dels sindicats de policies; ni els morats a les cames de la gent, ni cap evidència.
Sóc conscient que el missatge al mur del Facebook del PP del meu poble té la transcendència que té. I per mi, cap. Però sé la utilitat que li donen. Per això, a mi, m'agafa vergonya. És el mínim que puc sentir. Amb una part proporcional a la poca que ells tenen.
10 de febrer 2012
Era això el que havien acordat per a Ròtova? (preguntes a l'alcalde sobre la planta de transferència)
Sis mesos després de demanar-la
per primera vegada, i després de fer-ho tres vegades per
escrit i amb una denúncia pública, hem rebut l'acta
de plenari de desembre de 2010 en què PP i PSOE de Ròtova
acordaren “condicionar l'acceptació” de l'arribada de la
planta a un acord previ” respecte d'un seguit de punts.
L'acta la vam portar al plenari per
comprovar en quin punt estaven les negociacions i per veure, també,
de tot allò, què en quedava.
Entre els acords previs, que les
empreses adjudicatàries incorporaren 5 persones residents al
municipi en situació d'atur; literalment, “antes de que
aparezca oficialmente el municipio de Ròtova como lugar de
ejecución de la transferencia de residuos urbanos”. Han
contractat estes 5 persones? Era una de les nostres preguntes al
plenari. I és que d'inici, ens esmussa que l'Ajuntament
fomente la contractació d'unes persones, sense que es faça
públic. No ens porta açò a haver de contractar a
dit? L'alcalde va negar tenir-ne constància de cap
contractació. Aquí queda la seua resposta pública,
per a que cadascú contraste el que sàpiga.
El redactat de l'acord no té
pèrdua. De fet, a nosaltres ens sembla bastant preocupant el
control i la consciència que s'entén que es tenia de la
informació pública (repetim, en el redactat apareix
“antes de que aparezca oficialmente el municipio de Ròtova”;
i, després, “una vez hecho público la instalación
de la planta de transferencia de Ròtova...”).
I la cosa continua. L'Ajuntament
apunta, tot seguit “unes actuacions de interés” per al
municipi, per incloure al conveni amb el consorci.
Una vegada signat el conveni, hauran
d'iniciar-se la construcció d'una redona d'accés al
municipi . On? Tot just davant de Sant Jeroni, envaint l'espai de
protecció del Bé d'Interés Cultural. També,
urbanitzar la ja existent, segons el projecte de què disposa
la Direcció General de Carreteres. Recorden aquella fuente
luminosa? Bé, sembla que no hi ha projecte definitiu, segons
l'alcaldia.
Ròtova ha de rebre 3 euros per
tonellada de residus. I al final la cosa ha quedat en 1, 25 euros.
Es disposarà d'una brigada de
manteniment de com a mínim 4 persones per al manteniment i
neteja de les vies. Tot s'està negociant, respon ja a estes
altures l'alcalde.
Del conveni de 24.000 euros (destinats
a activitats diverses) tampoc ens concreta res. S'està
negociant.
Entre les peticions, “realizar
actuaciones encaminadas” a que l'Ajuntament firme un conveni amb
Diputació per valor d'1.300.000 euros destinat a la
finalització del camp de futbol. Nosaltres entenem que un
alcalde, un regidor o un diputat pot sol·licitar ajudes i
demanar per les necessitats d'un municipi. Però quines
actuacions pot dur el consorci i de quina manera per a que
l'Ajuntament dispose d'un conveni de col·laboració amb
la Diputació amb un montant d'1.300.000. No ho sé; és
la resposta de l'alcalde.
Arribat el cas, una vegada oberta i en
funcionament la planta, els treballadors seran preferentment de
Ròtova. Això l'alcalde sembla que sí que ho sap;
tot i no estar signat el conveni.
Un fet que no ocorre amb el cost de
valorització i transport del fem (a l'acord de plenari es
demanava que fora “zero”).
Finalment, el document recollia la
presència del regidor aleshores a l'oposició en les
negociacions. No implica això haver d'incloure un representant
de l'oposició? Doncs sembla que no. Sense cap mena de rubor,
l'alcalde ens diu que tindrem la documentació quan la porte a
plenari, no abans. El motiu, la nostra oposició a la planta de
transferència. L'alcalde condiciona l'accés a la
informació de les negociacions al nostre posicionament: tota
una mostra de la seua particular concepció de la participació.
Un fet, d'altra banda, que no canviarà la nostra posició
ferma.
I ara volen, de la nit al dia, estar al
corrent de les negociacions?, ens va preguntar l'alcalde. De la nit
al dia, no, diríem nosaltres: sis mesos després, que és
el temps que han tardat en lliurar-nos una simple acta de plenari, on
es recollia aquest dret que va atorgar a l'oposició.
I així estan les coses de
moment: el conveni sense signar; l'acord de ple, paper mullat, un
“mer acord de voluntats”. I, ja mig construïda la planta de
transferència, encara no sabem tot açò en què
quedarà, perquè la transparència i la informació
brillen per la seua absència.
03 de febrer 2012
Continuar. O un convit a fer 'més compromís'
No sé ben bé si el que toca ara és fer una crida o un balanç. “Perquè no es tracta de convéncer els joves perquè participen de Compromís; hem de fer Compromís amb una nova mesura: més flexible, més participativa, amb més capacitat de rebre les opinions de la gent, més democràtica...” i deixar que entre tots muntem el projecte comú. Amb estes paraules, els meus companys Carles i Alícia presentaven la setmana passada, a Gandia, el congrés del BLOC JOVE i la web mescompromis.com (on hi ha plasmats els esforços de l'organització per fomentar-ne la participació).
Els objectius del BLOC JOVE per als propers anys intenten donar resposta a les necessitats d'uns i unes joves que, tot i formar part de les generacions més preparades de la història del nostre país, es troben amb una crisi econòmica i de valors d'una gran magnitud. La insatisfacció, la indignació, la precarietat i els anhels individuals i col·lectius han d'anar acompanyats d'accions valentes i en positiu, de pasos endavant. I, en aquest context, el BLOC JOVE no pot eludir eixa responsabilitat.
Moltes de les personetes que hem passat pel BLOC JOVE i per Compromís venim del món associatiu i som conscients que cal canviar moltes coses per fer de la política una ferramenta més útil, més democràtica i més propera a la ciutadania. Ho vaig començar a tastar amb el desig d'acabar amb la irrespirable vida pública i política al meu poble; i ben aviat els companys de la comarca m'acolliren i em donaren nous motius per a treballar. Laura, Jaume, Sandra i Alícia; Llàcer i Jordi; Carles, Maria i el col·lectiu de l'Alqueria al complet; Helena, Ferran i tota la colla d'Oliva; i molts més que em deixaré vam recollir un testimoni que ens havia cedit Lorena Milvaques, i hem acabat implicats fins a l'os en tasques de representació que ens omplin.
Fran, Miquel, Enric, Lourdes, Dàmaris, Maria, Beteta... (i de nou una llarga llista de companys i companyes) no solament han ampliat el meu horitzó geogràfic. Amb ells, he aprés el treball en equip, les complicitats i el valor d'un café; he conegut molts indrets del país, i he aprés que allò que val la pena és la gent que els habita. I ho he fet amb la mateixa desimboltura, amb la mateixa llibertat, que quan ho feia a la meua associació.
Ho deia al principi i em referme en el dubte: ara no sé si cal convocar un congrés, o tant sols donar les gràcies. Tal volta, solament, estendre la mà; tal volta, compartir l'esforç i encomanar la il·lusió, que es convertirà en noves forces per continuar fent poble, comarca i país. Per continuar fent més compromís.
El proper 18 de febrer és la data del congrés, i alguns hem de deixar pas als companys i companyes més joves. Ho fem des de la certesa que haguérem pogut dur endavant molta més faena, i que ho haguérem pogut fer millor; però també conscients que ens hem deixat la pell en aquella irrefrenable necessitat de servei públic.
Ho fem des de la certesa que els i les companyes que vénen darrere ho faran millor. I amb el desig que cada vegada ho fem més; perquè en som més dels que ells volen i diuen.
Des d'aquell “país futur” que dibuxàrem, quan encara hi surava un cert pessimisme, fins a aquest “més compromís” tan sols han passat poc més de dos anys. Tot i això, tot ha canviat: la realitat ens ha adelantat per l'esquerra i davant nostre tenim un país que busca referents i que vol tornar a ser un territori de persones que es miren a la cara i que exigeixen la dignitat que uns certs polítics els han furtat.
Què farem nosaltres? Aquí queda un nou dubte, en la mà de cada persona. Solament per resoldre'l val la pena continuar.
Els objectius del BLOC JOVE per als propers anys intenten donar resposta a les necessitats d'uns i unes joves que, tot i formar part de les generacions més preparades de la història del nostre país, es troben amb una crisi econòmica i de valors d'una gran magnitud. La insatisfacció, la indignació, la precarietat i els anhels individuals i col·lectius han d'anar acompanyats d'accions valentes i en positiu, de pasos endavant. I, en aquest context, el BLOC JOVE no pot eludir eixa responsabilitat.
Moltes de les personetes que hem passat pel BLOC JOVE i per Compromís venim del món associatiu i som conscients que cal canviar moltes coses per fer de la política una ferramenta més útil, més democràtica i més propera a la ciutadania. Ho vaig començar a tastar amb el desig d'acabar amb la irrespirable vida pública i política al meu poble; i ben aviat els companys de la comarca m'acolliren i em donaren nous motius per a treballar. Laura, Jaume, Sandra i Alícia; Llàcer i Jordi; Carles, Maria i el col·lectiu de l'Alqueria al complet; Helena, Ferran i tota la colla d'Oliva; i molts més que em deixaré vam recollir un testimoni que ens havia cedit Lorena Milvaques, i hem acabat implicats fins a l'os en tasques de representació que ens omplin.
Fran, Miquel, Enric, Lourdes, Dàmaris, Maria, Beteta... (i de nou una llarga llista de companys i companyes) no solament han ampliat el meu horitzó geogràfic. Amb ells, he aprés el treball en equip, les complicitats i el valor d'un café; he conegut molts indrets del país, i he aprés que allò que val la pena és la gent que els habita. I ho he fet amb la mateixa desimboltura, amb la mateixa llibertat, que quan ho feia a la meua associació.
Ho deia al principi i em referme en el dubte: ara no sé si cal convocar un congrés, o tant sols donar les gràcies. Tal volta, solament, estendre la mà; tal volta, compartir l'esforç i encomanar la il·lusió, que es convertirà en noves forces per continuar fent poble, comarca i país. Per continuar fent més compromís.
El proper 18 de febrer és la data del congrés, i alguns hem de deixar pas als companys i companyes més joves. Ho fem des de la certesa que haguérem pogut dur endavant molta més faena, i que ho haguérem pogut fer millor; però també conscients que ens hem deixat la pell en aquella irrefrenable necessitat de servei públic.
Ho fem des de la certesa que els i les companyes que vénen darrere ho faran millor. I amb el desig que cada vegada ho fem més; perquè en som més dels que ells volen i diuen.
Des d'aquell “país futur” que dibuxàrem, quan encara hi surava un cert pessimisme, fins a aquest “més compromís” tan sols han passat poc més de dos anys. Tot i això, tot ha canviat: la realitat ens ha adelantat per l'esquerra i davant nostre tenim un país que busca referents i que vol tornar a ser un territori de persones que es miren a la cara i que exigeixen la dignitat que uns certs polítics els han furtat.
Què farem nosaltres? Aquí queda un nou dubte, en la mà de cada persona. Solament per resoldre'l val la pena continuar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

