En defensa de la política. Una altra visió -parcial- de la històrica manifestació de hui a Gandia

Hui la comarca ha eixit al carrer; és la tercera cita que demostra que el país està en contra dels plans de retallades del govern valencià: més de 1.000 en serveis públics, i ni parlar de fer-ho amb els saraos d'hípica, golf i Fòrmula 1.
Al llarg de la vesprada, milers de persones -7.000 persones segons la policia; 15.000, segons els manifestants- han dit la seua des de l'Hospital fins l'Ajuntament. Moltes cares, goig i orgull de veure la reacció de la gent. Una manifestació històrica a Gandia
Arriba a casa cansat, rendit, però em pose a picar uns textos, pujar unes fotos, rebotar uns vídeos; la xarxa bull, i això és cosa de totes i tots. La informació flueix. Alguns mitjans ja han penjat la crònica; alguns blogaires, també.
Llig també algunes crítiques: que a la pancarta no haurien d'haver anat polítics. En principi, conforme, si així s'acorda. Sóc dels qui pensa que hem de deixar el protagonisme a la societat civil. Tanmateix, un segon: alguns carreguen durament i de manera interessada. I ací comença la visió parcial -per tangencial i personal- de la manifestació, de tant sols un aspecte que a molts els haurà passat desapercebut.
Compte, per favor (i ara sé que em jugue una bona per escriure estes línies). Ho he viscut mentre sopava: Laura és mestra, treballadora com la que més, compromesa...; i política. Participa, per convicció, a la Plataforma per l'Ensenyament públic de la Safor-Valldigna. I dilluns va estar preparant també les pancartes. En començar la marxa, tots els convocants no són a la pancarta i es posa a desplegar-la, amb alguna gent.
A mi m'avisen: Laura està sola i no hi n'ha massa mans, cal gent. Quan hi arribe, ja n'era plena, de mans (de tots els partits polítics). I he retrocedit; no m'agraden tampoc els primers plànols. Després, el que tots ja hem vist: representants de tots els partíts polítics amb el missatge.
És el que sol passar a moltes manifestacions. Dese les paraules sobre el blanc de la pantalla; i, tot i que em sonen a justificació, és el que sol passar a la major part de manifestacions.
I després ve la crítica. Hui la veig afectada, perquè percep que no ho entén; tot això, després de tant d'esforç... Alguna crítica dura i interessada, alguna altra que sé noble. El nostre tarannà ens permet acceptar-les, ens permet intentar millorar per a properes ocasions.
Però compte! Que la crítica cap a alguns polítics no apunte cap a totes i tots els polítics; que no apunte a la política; perquè és precisament el missatge que la dreta vol que cale a la societat, per tenir marge per on navegar.
Compte!, pense; no solament perquè darrere els polítics hi ha persones, que també. No vaig a entrar en això, tots ho sabem. Compte! Perquè, per últim, encara a risc de resultar presumptuós, no tots els polítics són -ni som- iguals. Que cal no disparar amb els ulls tancats contra la classe política.
Lamente, però la crec necessària, la contundència. I també, haver de parlar més dels polítics que de la manifestació. Però ho creia necessari, com una aportació justa; com unes paraules d'ànims a qui, dia a dia, es desviuen a treballar per tot allò pel que hem reivindicat hui, i són també polítics. I també per als qui, en algun moment, cometen errors.

El nou CEIC Alfons el Vell i uns pocs pensaments

Acaba d'arribar-me per la pantalla el nou equip del CEIC Alfons el Vell. Potser la 'renovació' no ha sigut tan profunda com pensàvem. I, per sort, tampoc ha anat en la direcció d'un desembarcament del PP, tot i que n'hi ha, de quotes. Per això, i tenint en compte les circumstàncies, encara haurem de donar gràcies per com ha eixit tot. 

Les noves cares, Isabel Canet, Esperança Costa, Mª José Del Olmo, Vicent Domènec Estruch, M. Carmen Fuixench, Joaquín Grau, Abelardo Herrero, Lluís Miret, Joan Muñoz, Antonio Pellicer, Alberto Peñín, Agustina Pérez, Miguel Vercher i Irene Verdú.

Jo ara mateix, què voleu, solament tinc uns pocs pensaments: el primer d'agraïment, per haver pogut formar-ne part, tot i que em queda l'espina de no haver-hi aportat el que haguera calgut. 

En segon lloc, em queda un regust amarg pel tracte rebut pel nou govern de Torró: primer, amb el canvi forçat, precipitat i quasi humiliant a un nou local que no reuneix les necessitats del CEIC; i després, amb el pressupost escapçat per al 2012, després de prometre per boca del mateix Torró que no anava a fer-ho (potser amb l'esperança que el CEIC quede relegat a la mínima expressió del que ha sigut).

En tercer lloc, el desig que els nous membres tinguen bon vent, en una legislatura que s'espera complicada, econòmicament i política, i per sobre de la qual han de saber navegar. I coratge, sobretot coratge, per impulsar amb certesa i contundència la cultura a Gandia.

Solament volia fer quatre ratlles, uns pocs pensaments. I se'm queden moltes coses al tinter. El caràcter tebi d'algunes decisions en la passada legislatura, per exemple. Però, per sobre de tot, el reconeixement al treball ingent d'unes poques persones que han dedicat el seu temps de manera altruista a fer de Gandia un punt de referència en l'àmbit cultural a les comarques centrals i a tot el país.

Jo havia comentat a alguns membres i amics que jo no hi repetiria, tot i que no n'esperava, sincerament, una reelecció. Estem immersos en un altre mar, també ple de reptes i amb altres vents, i no és bo tampoc estar a totes bandes. Intente aprendre ("al final s'aprén a desprendre", que va escriure À. Gregori), mai és tard. Al CEIC deixe gent valuosísima; no la deixe, vaja, no muir jo ni moren ells. Solament els deixe que treballen, i els anime. Perquè de reptes, n'hi ha abastament.

Perdre l'educació

He arribat fa uns moments a casa, des de València. No sabria dir si a la manifestació de hui hi havia més o menys gent que el dissabte passat. De nou, amb molts pocs dies de diferència, els carrers de la capital del país han acollit la impotència i el neguit de la gent que ha de pagar els plats trencats d'un govern que ha malbaratat els diners a mans plenes quan en tenia; i que continua fent-ho, mentre els xiquets i xiquetes de les escoles pateixen fred perquè no tenen calefacció, i els centres no tenen per a clarió ni paper higiènic.

Hui era el torn de tota la funció pública: sanitat, educació, justícia, etc. Dissabte s'havia manifestat el sector educatiu, amb més de 100.000 ciutadans i ciutadanes donant-ne suport.

Estos dies no paren d'arribar-nos casos concrets, al diari, per les xarxes socials... La setmana passada, sense anar més lluny, l'institut IES Vall de la Safor (Vilallonga), on van els xiquets i xiquetes de Ròtova, tornava posar el crit en el cel perquè no tenia el mínim per poder funcionar amb normalitat. 

A Vilallonga anaren quasi tots els meus companys i companyes de classe. Quan fou l'hora, jo vaig baixar a estudiar a Gandia, a l'IES Maria Enríquez. L'institut nou, per dir-li d'alguna manera -ja sona a acudit, no?- ha donat a conèixer estos dies també les mancances que pateix, junt a l'IES Tirant lo Blanch, també a Gandia. Podeu consultar-les ací: http://retalladeseducativesenxifres.jimdo.com/. Els quadres mostren una educació quasi de guerrilla. 

No sé ben bé què deuen pensar els qui són pares i mares, els avis i àvies, els oncles i ties, en veure els seus fills, néts i nebots en unes condicions tan precàries. A mi m'agafen ganes de perdre tota la bona educació que he aprés a aquell centre públic i cagar-me... Per a ells i elles, en canvi, em conformaria que obriren els ulls, i pensaren en els responsables de tot plegat.

Novel·la negra a Gandia, de tu a tu

Des de Saforíssims s’ha programat una taula redona dins del cicle 'De tu a tu', amb el títol ‘La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', en què participaran Vicent Usó i Joan Pla, autors de les novel·les La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building respectivament, aquesta última publicada a la nostra col·lecció De 6 a 96.

Tindrà lloc el proper dissabte 28 de gener, a les 12.00, al Casal Jaume I de Gandia (carrer Dona Teresa, 1).

Sempre, sempre venç el verd

L’abril de 2011, un incendi (provocat) va arrasar quasi 1.500 ha de territori a cavall entre la vall d’Albaida i la Safor. A Ròtova, bona part del medi natural va quedar devastat pel foc. Però el que no han pogut arrasar les flames és el treball, la perseverança i la confiança de tanta gent que estem convençuts que un altre model de gestió del territori, i de país en general, és, a banda de possible, vital. Res ni ningú ens podrà desviar d’aquest compromís envers nosaltres mateixos.

 

Volem compartir amb vosaltres −i ens agradaria molt que vosaltres la compartíreu també, en qualsevol dels formats− aquesta imatge, símbol i constatació que, més enllà de les cendres, sempre, sempre creix el verd. 

La imatge de Xavi i les paraules de Maria Josep són, segurament, la millor manera de d'expressar-ho. Nosaltres les compartim amb vosaltres des del convenciment que, conegueu o no el barranc d'Atanasi, el verd us creixerà a dintre; perquè el país és farcit de barrancs, vostres i nostres, i el cicle que explica el poema és comú. I, encara més, el desig és compartit. 

Per això, feu el que cregueu amb la tarja; ens faria molt feliços si també us és útil per felicitar i engrescar les persones estimades.