Migrem a wordpress. Veniu?

Ens podeu trobar a http://jordipuigm.wordpress.com/

Com si fórem un au, migrem, és a dir canviem d’un sistema de gestió de blogs a un altre. En este cas, de Blogger a WordPress.

Els motius, diversos: feia uns mesos que n’estava més familiaritzat amb aquest darrer; WordPress ofereix solucions i eines atractives per presentar la informació. No sé ben bé si el detonant o l’excusa, la darrera decisió de Google d’establir el domini .es, sense més. Vicent Partal, director de Vilaweb, en reflexiona a l’editorial del mitjà, que també es va fer ressò de la notícia, i la remor que va produir al llarg del cap de setmana:

“Fa temps que Google mira de potenciar els seus portals locals per poder tenir un índex de penetració publicitària més alt en molts països. A tal efecte té una arma molt poderosa: readreçar el tràfic global als tràfics locals. També pot ser que vulga controlar millor des d’on s’escriu cada bloc per a aplicar-hi les lleis locals”.

El cas és que ja feia temps que volia provar-ho. La manca de temps, la incertesa sobre el manteniment de les dades, etc. m’havien frenat. Ara, però, aprofitant el foc purificador de Sant Josep. també renovem el projecte: comence amb el blog, que és continuació de l’anterior, perquè m’he endut al darrere totes les entrades i comentaris.

Val a dir que se n’han quedat alguns pel camí, de comentaris: els de les darreres entrades, ja em perdonareu el qui els vau fer. Crec que no hem perdut cap més llençol. Espere saber aprofitar la renovació per donar-li un nou aire, per mostrar moltes altres vessants que no m’havia acostumat a ressenyar i per convertir-lo en una eina útil de treball diari.

M’acompanyeu en la migració? Si cal, vos ho recomane, aquest nou sistema de blogs. En qualsevol cas, espere que continueu allà.

El deixaré una temporada curta, però prompte tancarem este blog.

Les retallades del govern valencià vistes des de dins d'una bombolla

Hi ha moltes maneres de desviar l'atenció sobre un tema: una opció és negar-lo, l'altre és crear una realitat paral·lela; i, quan tot això no funciona, es barra el debat i punt.

Compromís per Ròtova va presentar una moció al passat plenari en què proposà que l’Ajuntament de Ròtova demanara a la Generalitat Valenciana l’anul·lació del Decret Llei 1/2012 de mesures urgents per a la reducció del dèficit; i que, de pas, manifestara el seu compromís amb el manteniment i la millora d’uns serveis públics i de qualitat.

La moció feia referència als retalls previstos en serveis públics (la retallada de la jornada de treball al personal interí i temporal), com justícia (retallada en un 25% dels reforços en personal dels jutjats actuals; manca de material), sanitat, funció pública i educació (retallada de professorat -1.550 el 2010 i altres 1.000 el 2011-, de línies i programes educatius i falta d'inversió en centres i en el pagament de despeses comunes). En la seua intervenció, la regidora popular d’Hisenda, però, indicà que el Decret no afectava Ròtova, que la moció no reflectia els retalls del decret i que l’Ajuntament està fent tot el possible per atendre els serveis de les persones del municipi.

I ací va quedar la cosa. Des de Compromís, ja no vam tenir l’oportunitat de respondre. L’alcalde no ens permeté la rèplica ni tornar a intervenir, argumentant que tot ja estava tot molt ben exposat i no valia la pena anar allargant-ho, perquè les postures havien quedat marcades.

Era evident que no parlàvem de la tasca de l'Ajuntament, però tan se val: si l'argument és útil per desviar l'atenció, ben trobat siga. L'altra raó per parlar des de la perspectiva local és perquè, segons el govern -solament quan els convé, clar-, el plenari municipal solament pot tractar temes que tinguen a veure amb Ròtova i, clar, les retallades no n'afecten en cap cas.

Evidentment, com el públic va poder observar, no vam poder contestar una resposta que és, de totes totes, un sense sentit: els retalls, evidentment, afecten els nostres veïns, com afecten la resta de valencians i valencianes: els qui són professors, els metges, les persones que baixen a l'hospital o els jutjats de Gandia, els alumnes de l’escola de Ròtova i els qui van a l’institut de Vilallonga... Només hem de recordar, en aquest darrer cas, com l’institut on van els i les xicones de Ròtova (l’IES Vall de la Safor) no tenia per a calefacció, paper higiènic, folis o guix. Només hem de recordar que el passat 19 de gener, l’equip directiu del col·legi de Ròtova va enviar una nota informativa als pares i mares en què explicava els impagaments al centre: 8.800 € per a funcionament del centre (2/3 parts de 2011); les beques del menjador escolar (1.800 €); i el programa d’Educació Compensatòria (600 €). Els deutes provocaren que el romanent de l’escola estiguera “baix mínims”, i podia arribar a ser dràstic, amb conseqüències, segons el centre, com: falta de material (folis, fotocòpies, etc.); impossibilitat d’adquirir material didàctic per a infantil, E.F. i informàtica; supressió de la revista escolar; tancament del menjador, etc. Unes conseqüències que finalment no arribaran a materialitzar-se (perquè finalment s'han abonat estos deutes), però que mostren com la situació de la Generalitat afecta ben de prop els nostres escolars al municipi.

Hi ha maneres i maneres d'amagar el malbaratament de diners per part de la Generalitat. Una de tantes, la més meritòria probablement, és la tasca de cada grup municipal popular. Encara recorde com el govern d'Almiserà rebutjà votar en contra del cementeri nuclear de Zarra, argumentant que “a nosaltres no ens agradaria que Zarra votara en contra de l'escoleta d'Almiserà”. I es van quedar tan amples. I, quan no hi ha arguments, s’utilitza la corresponent majoria per impedir la rèplica al plenari, com ha passat a Ròtova. Ho hem vist en anteriors ocasions, i ha tornat a passar. La nostra tasca, a banda de fer propostes, ha de consistir a denunciar estes pràctiques. I també, sobretot, fer entendre a la gent que Ròtova no viu dins d'una bombolla; i que les retallades del Consell li afecten a les persones que viuen al nostre poble, com li afecten a qualsevol persona del país. I que, per tant, com a rotovines i rotovins, podem reclamar que el nostre govern valencià ens tracte millor. A no ser que ens diguen que vivim a l'Alsàcia.

A la nostra Sort

El porrat de Sant Macià de Ròtova d’este any ha estat ambientat en l’època romana, i dedicat a la vila romana de la Sort, a l’entrada del municipi. Ja hem comentat en alguna ocasió que aquesta línia d’ambientació i divulgació ens agradava. Com vam dir els anys anteriors, cal que potenciem la història pròpia i les arrels genuïnes, com un dels valors afegits per oferir el municipi de Ròtova als i les visitants.

Les persones que han arribat a Ròtova, però, potser s’han preguntat on és la vila romana de Ròtova, en quina situació es troba, etc. I, si saberen la resposta, potser s’haurien posat les mans al cap. La vila data del segle I i fou excavada entre els anys 2005 i 2006. Excavada parcialment, després de ser parcialment destruida (segons van dir “por error”), mentre feien les obres de l'autovia. El jaciment té dues parts diferenciades: la part noble i una amb estructures més humils i de treball, entre les quals hi havia un possible forn d'algeps.

Ara hem de pensar en les passes que cal fer amb el jaciment de què hem parlat durant el porrat. Divulgar-lo és molt important: ajuda a apropar el patrimoni als nostres visitants i, sobretot i més important, a les veïnes i veïns. Ens apropa a la nostra història. Ara bé, no ens podem quedar ací; hem de donar passes més decidides.

La parcel·la del polígon on se situa la vila romana és una àrea de protecció arqueològica; este pas ja el va fer en el seu dia l’Ajuntament. Ja comptem amb informes i inventaris de les excavacions realitzades. Respecte de la part situada entre l'entrada i l'autovia encara cal prendre decisions: hi ha parcel·les de propietat privada, a les quals no se'ls ha donat cap solució. I el temps passa.

D'altra banda, caldria continuar les excavacions, consolidar les estructures existents i, de ser possible, col·locar vallats i alguns passarel·la de fusta. A més, el projecte es podria complementar amb panells interpretatius similars als exhibits durant el porrat. En definitiva, un projecte de musealització-interpretació en exterior.

És un tema complex i però, també, una gran oportunitat per a un municipi com Ròtova; un projecte que potser caldria haver dut endavant en època de bonança econòmica i que lamentablement no es va fer. Des de Compromís animem l’equip de govern a treballar en esta línia, de la mà d’altres institucions com la Generalitat i la Diputació. Seria una bona manera de continuar fomentant l’estima pel patrimoni i dotar de més recursos turístics el nostre municipi; un fet, d’altra banda, que potenciaria este sector econòmic a la localitat. I una mostra ben patent que no deixem el patrimoni a la nostra Sort, ni a la seua.

A eixe petit teatre... (ara, la transició)

Contava l'altre dia Joan Muñoz, director del Teatre del Raval (Gandia), a una entrevista al diari Levante-EMV, que les persones adultes, quan tornen allà després d'haver anat amb l'escola de menuts, veuen un teatre petit, res a veure amb aquell espai que tenien imprés a la retina de l'infant. Potser és així. Ho heu notat vosaltres això?
Ara no passa per un bon moment; bé, el món del teatre, i de la cultura en general, no el passa. Però Pluja continua la seua tasca humil i constant. Sense servilismes, i amb projectes ambiciosos i seriosos.
D'altra banda, el teatre, i per això ho escrivia ara, sembla que és marc d'alguna cosa més. Va ser un indret on la cultura de la transició gandiana va poder expressar-se. I, sense interrupció, des que obrí les seues portes, s'ha solidaritzat amb tot tipus de causes justes, tot i que no anaren acompanyades d'honors i guardons. Ara les acitivitats del 15-M també tenen cabuda en ell. A pesar de les dificultats. Alguna cosa passa allà dins, alguna cosa. Ara ens titllaran d'assenyalar-los, són els qui porten cua!. De moment, solament volia fer-me ressò de les últimes activitats programades per l'assemblea Safor-Valldigna allà mateix (cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). Jesús ja ho ha anunciat, i ho pot fer molt millor que jo, al seu blog. Crec que val la pena aturar-se i reconnectar amb la denominada transició, difícil transició, del nostre país.
Solament això, quatre ratlles per penjar-vos el cartell de les activitats i dues traces de l'ambient que hi percep; perquè l'admiració per la seua trajectòria la guarde a un calaixet, discreta, com aquell pati de butaques que estos dies tornareu a omplir.

Espai del Llibre, 14

[Estem de porrat. Este cap de setmana celebrem una nova edició del porrat de Sant Macià, el de l'interior. No cal dir que vos convide a apropar-vos a Ròtova; ací en teniu la programació]
Esta nota, però, era per parla-vos de l'Espai del Llibre. Com que feia setmanes que ho volia fer i no he tingut temps, ací vos deixe la notícia sobre el darrer número publicat de la darrera publicació de les comarques centrals valencianes que encara sobreviu en paper.
L'he copiada d'El Portal del Llibre:; allà mateix hi ha la revista en PDF perquè la pugueu llegir.

La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de les Comarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 14. L'editorial reflexiona sobre la importància dels símbols en la qüestió identitària valenciana (el nom de la llengua i del país, la bandera, l'himne nacional...). Així mateix, l'article de portada, de Joan Ivars Cervera, aprofundeix sobre el tema dels noms a propòsit del bicentenari de la restitució del nom de la ciutat de Xàtiva (anteriorment al de San Felipe, imposat pel mateix Felip V, "por justo derecho de conquista"). I, encara,Jesús Puig rememora la normalització del primer topònim al País Valencià, el del poble saforenc de la Font d'en Carròs.  S'hi inclou també un ampli reportatge de Miquel Francés sobre el vi que està fabricant-se a les Terres dels Alforins, a la Vall d'Albaida. I un breu repàs de la literatura sobre els moriscos elaborat per Juli Capilla. A més d'una entrevista a l'escriptor alcoià Silvestre Vilaplana.Tot de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques i discogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d'altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d'autors o premis d'aquestes comarques, completen un número ben interessant i atapeït.  Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC (Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals), reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en algunes llibreries de les Comarques Centrals Valencianes.

La part proporcional de vergonya

No deixen de sorprendre'm. El PP del meu poble llança una pregunta aparentment innocent pel Facebook, sense més, on qüestiona si el que ha passat a l'institut Lluís Vives de València és “¿Realmente es una manifestación (con todo nuestro respeto a las manifestaciones) o un acto vandálico (que algunos Luditas emplean para salir del armario)? ”. Ho fan perquè "Se va viendo algún escrito por el Facebook referente a la manifestación estudiantil del instituto Luis Vives d Valencia, denominando la manifestación primavera valenciana".
I clar, ara cladria preguntar-se si són vàndals els xiquets que no tenen transport escolar. Ho són els qui no tenen ni guix per poder escriure a la pissarra? Són vàndals els qui protesten davant del centre perquè no tenen calefacció? Ho són els alumnes de l'Institut Lluís Vives perquè han tallat el carrer davant del centre perquè l'IES no rep els diners que li pertoquen per al funcionament corrent, perquè no reben els diners per poder donar les classes? També ho són els pares, xiquets i professors que es tanquen als col·legis, com el de Vilallonga, per protestar pel mateix?
Els preferim jugant amb una Play Station, passant de tot, sense preocupar-se ni del col·legi? Estic convençut que els nostres dirigents del PP sí. Ho han aconseguit estos anys, elevant la taxa d'atur dels joves al voltant del 50%. I ara tenim uns joves indefensos (molts d'ells no han acabat l'ESO) perquè, en l'època de la bambolla immobiliària que el PP va potenciar, els xicons deixaven incabats els estudis perquè era més fàcil guanyar diners en l'obra.
I ara torne a dir que ells sí; ells sí que preferirien veure joves apàtics, que no se'n preocupen. Perquè són ells els qui ens han abocat a esta situació; són ells els qui s'han gastat els diners públics en Fòrmula 1, Opens de tennis i torneigs de golf milionaris, en aeroports sense avions i en saraos diversos. Són ells els qui han deixat en fallida econòmica la Generalitat Valenciana; i els qui ara ens retallen més de 1.000 milions d'euros a la sanitat, educació i serveis públics (quinze dies després d'aprovar uns pressupostos de 13.000).
És 'solament' una pregunta llençada “en voz alta”, des del Facebook d'un partit, en un poble menut. Però feta amb tota la intenció. Les ciutadanes i ciutadans d'este país -com els i les de Ròtova- deuen estar desconcertats en veure les forces de seguretat apallissant xiquets i xiquetes que reclamaven les mancances del seu centre, que anaven a tallar mitja hora la via. I, davant d'este desconcert, els dirigents del PP del meu poble fan això: llancen la consigna perquè la gent sàpiga com cal posicionar-se. Ara ja ho saben. La major part de vegades funciona així: dóna igual que parles d'una barana, d'una planta de transferència o de l'educació valenciana. Almenys a nivell local, contenen l'opinió. Perquè el que diga el consell de RTVV sobre la manipulació dels Informatius de Canal 9 ja no arribarà a ningú; ni els vídeos ni les notes de premsa dels sindicats de policies; ni els morats a les cames de la gent, ni cap evidència.
Sóc conscient que el missatge al mur del Facebook del PP del meu poble té la transcendència que té. I per mi, cap. Però sé la utilitat que li donen. Per això, a mi, m'agafa vergonya. És el mínim que puc sentir. Amb una part proporcional a la poca que ells tenen.

Era això el que havien acordat per a Ròtova? (preguntes a l'alcalde sobre la planta de transferència)

Sis mesos després de demanar-la per primera vegada, i després de fer-ho tres vegades per escrit i amb una denúncia pública, hem rebut l'acta de plenari de desembre de 2010 en què PP i PSOE de Ròtova acordaren “condicionar l'acceptació” de l'arribada de la planta a un acord previ” respecte d'un seguit de punts.

L'acta la vam portar al plenari per comprovar en quin punt estaven les negociacions i per veure, també, de tot allò, què en quedava.

Entre els acords previs, que les empreses adjudicatàries incorporaren 5 persones residents al municipi en situació d'atur; literalment, “antes de que aparezca oficialmente el municipio de Ròtova como lugar de ejecución de la transferencia de residuos urbanos”. Han contractat estes 5 persones? Era una de les nostres preguntes al plenari. I és que d'inici, ens esmussa que l'Ajuntament fomente la contractació d'unes persones, sense que es faça públic. No ens porta açò a haver de contractar a dit? L'alcalde va negar tenir-ne constància de cap contractació. Aquí queda la seua resposta pública, per a que cadascú contraste el que sàpiga.

El redactat de l'acord no té pèrdua. De fet, a nosaltres ens sembla bastant preocupant el control i la consciència que s'entén que es tenia de la informació pública (repetim, en el redactat apareix “antes de que aparezca oficialmente el municipio de Ròtova”; i, després, “una vez hecho público la instalación de la planta de transferencia de Ròtova...”).

I la cosa continua. L'Ajuntament apunta, tot seguit “unes actuacions de interés” per al municipi, per incloure al conveni amb el consorci.

Una vegada signat el conveni, hauran d'iniciar-se la construcció d'una redona d'accés al municipi . On? Tot just davant de Sant Jeroni, envaint l'espai de protecció del Bé d'Interés Cultural. També, urbanitzar la ja existent, segons el projecte de què disposa la Direcció General de Carreteres. Recorden aquella fuente luminosa? Bé, sembla que no hi ha projecte definitiu, segons l'alcaldia.

Ròtova ha de rebre 3 euros per tonellada de residus. I al final la cosa ha quedat en 1, 25 euros.

Es disposarà d'una brigada de manteniment de com a mínim 4 persones per al manteniment i neteja de les vies. Tot s'està negociant, respon ja a estes altures l'alcalde.

Del conveni de 24.000 euros (destinats a activitats diverses) tampoc ens concreta res. S'està negociant.

Entre les peticions, “realizar actuaciones encaminadas” a que l'Ajuntament firme un conveni amb Diputació per valor d'1.300.000 euros destinat a la finalització del camp de futbol. Nosaltres entenem que un alcalde, un regidor o un diputat pot sol·licitar ajudes i demanar per les necessitats d'un municipi. Però quines actuacions pot dur el consorci i de quina manera per a que l'Ajuntament dispose d'un conveni de col·laboració amb la Diputació amb un montant d'1.300.000. No ho sé; és la resposta de l'alcalde.

Arribat el cas, una vegada oberta i en funcionament la planta, els treballadors seran preferentment de Ròtova. Això l'alcalde sembla que sí que ho sap; tot i no estar signat el conveni.

Un fet que no ocorre amb el cost de valorització i transport del fem (a l'acord de plenari es demanava que fora “zero”).

Finalment, el document recollia la presència del regidor aleshores a l'oposició en les negociacions. No implica això haver d'incloure un representant de l'oposició? Doncs sembla que no. Sense cap mena de rubor, l'alcalde ens diu que tindrem la documentació quan la porte a plenari, no abans. El motiu, la nostra oposició a la planta de transferència. L'alcalde condiciona l'accés a la informació de les negociacions al nostre posicionament: tota una mostra de la seua particular concepció de la participació. Un fet, d'altra banda, que no canviarà la nostra posició ferma.

I ara volen, de la nit al dia, estar al corrent de les negociacions?, ens va preguntar l'alcalde. De la nit al dia, no, diríem nosaltres: sis mesos després, que és el temps que han tardat en lliurar-nos una simple acta de plenari, on es recollia aquest dret que va atorgar a l'oposició.

I així estan les coses de moment: el conveni sense signar; l'acord de ple, paper mullat, un “mer acord de voluntats”. I, ja mig construïda la planta de transferència, encara no sabem tot açò en què quedarà, perquè la transparència i la informació brillen per la seua absència.  

Continuar. O un convit a fer 'més compromís'

No sé ben bé si el que toca ara és fer una crida o un balanç. “Perquè no es tracta de convéncer els joves perquè participen de Compromís; hem de fer Compromís amb una nova mesura: més flexible, més participativa, amb més capacitat de rebre les opinions de la gent, més democràtica...” i deixar que entre tots muntem el projecte comú. Amb estes paraules, els meus companys Carles i Alícia presentaven la setmana passada, a Gandia, el congrés del BLOC JOVE i la web mescompromis.com (on hi ha plasmats els esforços de l'organització per fomentar-ne la participació).

Els objectius del BLOC JOVE per als propers anys intenten donar resposta a les necessitats d'uns i unes joves que, tot i formar part de les generacions més preparades de la història del nostre país, es troben amb una crisi econòmica i de valors d'una gran magnitud. La insatisfacció, la indignació, la precarietat i els anhels individuals i col·lectius han d'anar acompanyats d'accions valentes i en positiu, de pasos endavant. I, en aquest context, el BLOC JOVE no pot eludir eixa responsabilitat.

Moltes de les personetes que hem passat pel BLOC JOVE i per Compromís venim del món associatiu i som conscients que cal canviar moltes coses per fer de la política una ferramenta més útil, més democràtica i més propera a la ciutadania. Ho vaig començar a tastar amb el desig d'acabar amb la irrespirable vida pública i política al meu poble; i ben aviat els companys de la comarca m'acolliren i em donaren nous motius per a treballar. Laura, Jaume, Sandra i Alícia; Llàcer i Jordi; Carles, Maria i el col·lectiu de l'Alqueria al complet; Helena, Ferran i tota la colla d'Oliva; i molts més que em deixaré vam recollir un testimoni que ens havia cedit Lorena Milvaques, i hem acabat implicats fins a l'os en tasques de representació que ens omplin.

Fran, Miquel, Enric, Lourdes, Dàmaris, Maria, Beteta... (i de nou una llarga llista de companys i companyes) no solament han ampliat el meu horitzó geogràfic. Amb ells, he aprés el treball en equip, les complicitats i el valor d'un café; he conegut molts indrets del país, i he aprés que allò que val la pena és la gent que els habita. I ho he fet amb la mateixa desimboltura, amb la mateixa llibertat, que quan ho feia a la meua associació.

Ho deia al principi i em referme en el dubte: ara no sé si cal convocar un congrés, o tant sols donar les gràcies. Tal volta, solament, estendre la mà; tal volta, compartir l'esforç i encomanar la il·lusió, que es convertirà en noves forces per continuar fent poble, comarca i país. Per continuar fent més compromís.

El proper 18 de febrer és la data del congrés, i alguns hem de deixar pas als companys i companyes més joves. Ho fem des de la certesa que haguérem pogut dur endavant molta més faena, i que ho haguérem pogut fer millor; però també conscients que ens hem deixat la pell en aquella irrefrenable necessitat de servei públic.

Ho fem des de la certesa que els i les companyes que vénen darrere ho faran millor. I amb el desig que cada vegada ho fem més; perquè en som més dels que ells volen i diuen.

Des d'aquell “país futur” que dibuxàrem, quan encara hi surava un cert pessimisme, fins a aquest “més compromís” tan sols han passat poc més de dos anys. Tot i això, tot ha canviat: la realitat ens ha adelantat per l'esquerra i davant nostre tenim un país que busca referents i que vol tornar a ser un territori de persones que es miren a la cara i que exigeixen la dignitat que uns certs polítics els han furtat.

Què farem nosaltres? Aquí queda un nou dubte, en la mà de cada persona. Solament per resoldre'l val la pena continuar.

En defensa de la política. Una altra visió -parcial- de la històrica manifestació de hui a Gandia

Hui la comarca ha eixit al carrer; és la tercera cita que demostra que el país està en contra dels plans de retallades del govern valencià: més de 1.000 en serveis públics, i ni parlar de fer-ho amb els saraos d'hípica, golf i Fòrmula 1.
Al llarg de la vesprada, milers de persones -7.000 persones segons la policia; 15.000, segons els manifestants- han dit la seua des de l'Hospital fins l'Ajuntament. Moltes cares, goig i orgull de veure la reacció de la gent. Una manifestació històrica a Gandia
Arriba a casa cansat, rendit, però em pose a picar uns textos, pujar unes fotos, rebotar uns vídeos; la xarxa bull, i això és cosa de totes i tots. La informació flueix. Alguns mitjans ja han penjat la crònica; alguns blogaires, també.
Llig també algunes crítiques: que a la pancarta no haurien d'haver anat polítics. En principi, conforme, si així s'acorda. Sóc dels qui pensa que hem de deixar el protagonisme a la societat civil. Tanmateix, un segon: alguns carreguen durament i de manera interessada. I ací comença la visió parcial -per tangencial i personal- de la manifestació, de tant sols un aspecte que a molts els haurà passat desapercebut.
Compte, per favor (i ara sé que em jugue una bona per escriure estes línies). Ho he viscut mentre sopava: Laura és mestra, treballadora com la que més, compromesa...; i política. Participa, per convicció, a la Plataforma per l'Ensenyament públic de la Safor-Valldigna. I dilluns va estar preparant també les pancartes. En començar la marxa, tots els convocants no són a la pancarta i es posa a desplegar-la, amb alguna gent.
A mi m'avisen: Laura està sola i no hi n'ha massa mans, cal gent. Quan hi arribe, ja n'era plena, de mans (de tots els partits polítics). I he retrocedit; no m'agraden tampoc els primers plànols. Després, el que tots ja hem vist: representants de tots els partíts polítics amb el missatge.
És el que sol passar a moltes manifestacions. Dese les paraules sobre el blanc de la pantalla; i, tot i que em sonen a justificació, és el que sol passar a la major part de manifestacions.
I després ve la crítica. Hui la veig afectada, perquè percep que no ho entén; tot això, després de tant d'esforç... Alguna crítica dura i interessada, alguna altra que sé noble. El nostre tarannà ens permet acceptar-les, ens permet intentar millorar per a properes ocasions.
Però compte! Que la crítica cap a alguns polítics no apunte cap a totes i tots els polítics; que no apunte a la política; perquè és precisament el missatge que la dreta vol que cale a la societat, per tenir marge per on navegar.
Compte!, pense; no solament perquè darrere els polítics hi ha persones, que també. No vaig a entrar en això, tots ho sabem. Compte! Perquè, per últim, encara a risc de resultar presumptuós, no tots els polítics són -ni som- iguals. Que cal no disparar amb els ulls tancats contra la classe política.
Lamente, però la crec necessària, la contundència. I també, haver de parlar més dels polítics que de la manifestació. Però ho creia necessari, com una aportació justa; com unes paraules d'ànims a qui, dia a dia, es desviuen a treballar per tot allò pel que hem reivindicat hui, i són també polítics. I també per als qui, en algun moment, cometen errors.

El nou CEIC Alfons el Vell i uns pocs pensaments

Acaba d'arribar-me per la pantalla el nou equip del CEIC Alfons el Vell. Potser la 'renovació' no ha sigut tan profunda com pensàvem. I, per sort, tampoc ha anat en la direcció d'un desembarcament del PP, tot i que n'hi ha, de quotes. Per això, i tenint en compte les circumstàncies, encara haurem de donar gràcies per com ha eixit tot. 

Les noves cares, Isabel Canet, Esperança Costa, Mª José Del Olmo, Vicent Domènec Estruch, M. Carmen Fuixench, Joaquín Grau, Abelardo Herrero, Lluís Miret, Joan Muñoz, Antonio Pellicer, Alberto Peñín, Agustina Pérez, Miguel Vercher i Irene Verdú.

Jo ara mateix, què voleu, solament tinc uns pocs pensaments: el primer d'agraïment, per haver pogut formar-ne part, tot i que em queda l'espina de no haver-hi aportat el que haguera calgut. 

En segon lloc, em queda un regust amarg pel tracte rebut pel nou govern de Torró: primer, amb el canvi forçat, precipitat i quasi humiliant a un nou local que no reuneix les necessitats del CEIC; i després, amb el pressupost escapçat per al 2012, després de prometre per boca del mateix Torró que no anava a fer-ho (potser amb l'esperança que el CEIC quede relegat a la mínima expressió del que ha sigut).

En tercer lloc, el desig que els nous membres tinguen bon vent, en una legislatura que s'espera complicada, econòmicament i política, i per sobre de la qual han de saber navegar. I coratge, sobretot coratge, per impulsar amb certesa i contundència la cultura a Gandia.

Solament volia fer quatre ratlles, uns pocs pensaments. I se'm queden moltes coses al tinter. El caràcter tebi d'algunes decisions en la passada legislatura, per exemple. Però, per sobre de tot, el reconeixement al treball ingent d'unes poques persones que han dedicat el seu temps de manera altruista a fer de Gandia un punt de referència en l'àmbit cultural a les comarques centrals i a tot el país.

Jo havia comentat a alguns membres i amics que jo no hi repetiria, tot i que no n'esperava, sincerament, una reelecció. Estem immersos en un altre mar, també ple de reptes i amb altres vents, i no és bo tampoc estar a totes bandes. Intente aprendre ("al final s'aprén a desprendre", que va escriure À. Gregori), mai és tard. Al CEIC deixe gent valuosísima; no la deixe, vaja, no muir jo ni moren ells. Solament els deixe que treballen, i els anime. Perquè de reptes, n'hi ha abastament.

Perdre l'educació

He arribat fa uns moments a casa, des de València. No sabria dir si a la manifestació de hui hi havia més o menys gent que el dissabte passat. De nou, amb molts pocs dies de diferència, els carrers de la capital del país han acollit la impotència i el neguit de la gent que ha de pagar els plats trencats d'un govern que ha malbaratat els diners a mans plenes quan en tenia; i que continua fent-ho, mentre els xiquets i xiquetes de les escoles pateixen fred perquè no tenen calefacció, i els centres no tenen per a clarió ni paper higiènic.

Hui era el torn de tota la funció pública: sanitat, educació, justícia, etc. Dissabte s'havia manifestat el sector educatiu, amb més de 100.000 ciutadans i ciutadanes donant-ne suport.

Estos dies no paren d'arribar-nos casos concrets, al diari, per les xarxes socials... La setmana passada, sense anar més lluny, l'institut IES Vall de la Safor (Vilallonga), on van els xiquets i xiquetes de Ròtova, tornava posar el crit en el cel perquè no tenia el mínim per poder funcionar amb normalitat. 

A Vilallonga anaren quasi tots els meus companys i companyes de classe. Quan fou l'hora, jo vaig baixar a estudiar a Gandia, a l'IES Maria Enríquez. L'institut nou, per dir-li d'alguna manera -ja sona a acudit, no?- ha donat a conèixer estos dies també les mancances que pateix, junt a l'IES Tirant lo Blanch, també a Gandia. Podeu consultar-les ací: http://retalladeseducativesenxifres.jimdo.com/. Els quadres mostren una educació quasi de guerrilla. 

No sé ben bé què deuen pensar els qui són pares i mares, els avis i àvies, els oncles i ties, en veure els seus fills, néts i nebots en unes condicions tan precàries. A mi m'agafen ganes de perdre tota la bona educació que he aprés a aquell centre públic i cagar-me... Per a ells i elles, en canvi, em conformaria que obriren els ulls, i pensaren en els responsables de tot plegat.

Novel·la negra a Gandia, de tu a tu

Des de Saforíssims s’ha programat una taula redona dins del cicle 'De tu a tu', amb el títol ‘La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', en què participaran Vicent Usó i Joan Pla, autors de les novel·les La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building respectivament, aquesta última publicada a la nostra col·lecció De 6 a 96.

Tindrà lloc el proper dissabte 28 de gener, a les 12.00, al Casal Jaume I de Gandia (carrer Dona Teresa, 1).

Sempre, sempre venç el verd

L’abril de 2011, un incendi (provocat) va arrasar quasi 1.500 ha de territori a cavall entre la vall d’Albaida i la Safor. A Ròtova, bona part del medi natural va quedar devastat pel foc. Però el que no han pogut arrasar les flames és el treball, la perseverança i la confiança de tanta gent que estem convençuts que un altre model de gestió del territori, i de país en general, és, a banda de possible, vital. Res ni ningú ens podrà desviar d’aquest compromís envers nosaltres mateixos.

 

Volem compartir amb vosaltres −i ens agradaria molt que vosaltres la compartíreu també, en qualsevol dels formats− aquesta imatge, símbol i constatació que, més enllà de les cendres, sempre, sempre creix el verd. 

La imatge de Xavi i les paraules de Maria Josep són, segurament, la millor manera de d'expressar-ho. Nosaltres les compartim amb vosaltres des del convenciment que, conegueu o no el barranc d'Atanasi, el verd us creixerà a dintre; perquè el país és farcit de barrancs, vostres i nostres, i el cicle que explica el poema és comú. I, encara més, el desig és compartit. 

Per això, feu el que cregueu amb la tarja; ens faria molt feliços si també us és útil per felicitar i engrescar les persones estimades.

Una barana, un clot i aquelles petites coses de la vida

Les nostres vides estan farcides de xicotetes coses que necessiten ser millorades. Eixa és una de les tasques a què ha de fer front, amb cura, un Ajuntament d'un municipi gran i menut. El darrer plenari de 2 de desembre, vam demanar per les consultes amb els tècnics que havia fet l’alcaldia respecte de la possibilitat de posar una xicoteta porta de fusta junt a la valla del parc de Sant Bartomeu i una barana a l’entrada del carrer en projecte de l’esmentat parc. I és tan sols un exemple.

Que ens contesten que siguem responsables, que l’Ajuntament està sense liquidesa -com la resta del país- i que primer són les despeses de primera necessitat quan plantegem una intervenció amb una inversió ínfima, ens deixa descol·locats. Sobre tot perquè parlem d’una porteta de fusta i una barana! Que ens contesten amb un escrit titulat “hablando de demagogía”, resulta si més no desproporcionat. Ho diu el mateix Ajuntament que ha dissenyat projectes milionaris, sobredimensionats per a les necessitats del municipi, i que ens ha abocat a la situació econòmica actual.

Independentment de la resolució final de la proposta, d'esta proposta i d'altres, des de Compromís lamentem estes eixides de to, reiterades d’altra banda. Al PP li senten molt mal les propostes quan no vénen del propi partit, i té per costum convertir-les en polèmica. Podrem, o no, estar d’acord en uns assumptes o uns altres, però arribar a formular estes respostes en qüestions tan senzilles és, si més no, preocupant; i molt revelador del talant de l’equip de govern.

Fa quasi un any que treballem des de Compromís per Ròtova, fa quasi un any que ens presentàrem de manera pública. Al llarg d'este any hem treballat per qüestions importants relacionades amb la participació ciutadana, junt a d'altres més senzilles, com la del parc que hem comentat al principi, com la de l'estat lamentable de la carretera (amb els clots a l'asfalt) i com el prec perquè el cost de l'escoleta d'estiu no siga tan elevat.

El nostre govern sap que no calen grans arguments per tombar les nostres propostes; tan sols, evitar al mínim possible el debat, fomentar les posicions enceses i votar; perquè això sí que ho tenen: la majoria per no permetre que les propostes que no són seues no prosperen.

No anem a dir que nosaltres som els que millor ho fem, ni que som els qui tenim les millors idees. Però sí els qui volem continuar obrint l'Ajuntament als veïns, que som els qui volem que el facen seu i que hi participen.

És llarg el camí, ho sabíem i ho sabem, i encara hem d'aprendre moltes coses; i ens equivocarem, i en ocasions ens direu que no hem sigut contundents o que hem sigut més educats del compte. És llarg el camí i hi haurà coses que caldrà repensar. Però ja ens va bé escoltar noves propostes cada setmana, que ens paren pel carrer per demanar-nos per qualsevol assumpte, que ens pregunten per l'estat de l'Ajuntament, que ens miren de manera discreta i que ens diguen “així aneu bé”; tot això ens dóna més ganes de continuar, més força i més convicció en la tasca que duem a l'Ajuntament.

Ens dóna més força per treballar, de manera discreta, com qui estima en la quotidianitat més subtil. “El meu amor consisteix”, com deia Lluís Roda, “a dedicar-te la vida/ a no donar-me mai per satisfet,/ a intentar fer-te feliç, mentrestant”. I en això estem. I en fer-ho també amb les petites coses que milloren la nostra vida i aquelles altres que, com cantava Serrat, “s'enlairen tristes per arreu i ens fan plorar sense avisar quan ningú no ens veu…”.

El vestit de l'emperador i la cultura a Ròtova

No sé si coneixen vostés la història d'aquell emperador a qui uns sastres molt astuts li van fer un vestit que solament podien veure les persones intel·ligents. Allò, és clar, era un engany. I l'única persona que s'atreví a cridar allò de “l'emperador va nu” va ser un xiquet, amb tota la seua innocència.

A Ròtova ens ha passat una cosa semblant al conte d'Andersen, amb les infraestructures culturals. Esta és una historia de números, convenis i literatura. I jutgen vostés on acaben els primers i on comença la resta.

El passat dilluns 28 de novembre, el diputat del grup Compromís Josep Maria Panyella presentà a les Corts una Proposta No de Llei en què demanava una casa de la música per a Ròtova, donat que les agrupacions musicals no tenen on assajar i actuar, actualment. Tampoc hi ha cap lloc on fer cinema a cobert, ni una conferència ni teatre...

Des de les files populars, però, Pedro Hernández Mateo la rebutjà dient que l'Ajuntament està duent a terme “un vasto proyecto de realización de un centro administrativo y cultural que dé servicio a las necesidades de los vecinos y las asociaciones en materia de actuaciones socioculturales”. Un projecte, sí, un projecte, xifrat en més de cinc milions d'euros presentat el 2007.

I començà a enumerar ajudes: els 100.000 destinats a adquirir el cine per part de Diputació; els 562.717,28 euros per a l'adquisició del palau dels comtes de Ròtova; els 450.000 euros en diferents anualitats, destinats a l'adquisició de les cases i patis annexes al palau; i finalment digué que “el Ayuntamiento de Rótova está adecuando una nave de propiedad municipal con la inversión de las ayudas concedidas por importe de 450.000 euros. Esta construcción contempla un espacio específico para usos culturales de las asociaciones musicales de Rótova, entre otras”. Facen la suma, sí, també, de totes les ajudes. I després passegen pel poble.

“Yo lo vi en su momento interesante introducir una enmienda”, va dir el diputat popular, “pero parece ser que se nos adelantó, como me parece muy bien, el alcalde y el Ayuntamiento de Rótova, poniendo cartas en el asunto, ofreciendo y haciendo actividades y actuaciones como las que se está haciendo”.

Hernández Mateo acaba la seua intervenció dient que “el cine Cervantes se encuentra en muy malas condiciones y han tenido que salir para poder rehabilitarlo, con el esfuerzo de todos”. I que “el gobierno municipal ha hecho los deberes”. I ho digué sense ruboritzar-se, per suposat, a pesar que, amb els deures fets segons ells, a Ròtova no tenim un espai per a assajar, ni un per a fer concerts, ni conferències, ni teatre ni res.

I fins ací la història que ens han contat a les rotovines i rotovins, que no sabem si l'han inventada a València o els l'han relatada des de Ròtova. Perquè, amb tants diners invertits, no hi ha cap projecte dels comtes de Ròtova en marxa ni cap rehabilitació del cine.

El ben cert és que, des que és propietat de l'Ajuntament, el cine no ha parat de deteriorar-se, fins que fou impossible entrar-hi a actuar o assajar, estat en el que es troba actualment.

El ben cert és que Compromís va demanar que es destinaren els Plan-E a la seua restauració i des d'alcaldia es va dir que hi havia altres prioritats. I el ben cert és que, pocs mesos després, la banda hagué de marxar a Alfauir a fer els assaigs perquè les pluges acabaren de fer malbé la coberta.

El ben cert és que l''aula de la música' que pretén ubicar a la nau polivalent del polígon no complirà les necessitats per poder fer concerts, perquè el consistori solament hi dedica la meitat de l'espai. I així li ho ha fet saber l'agrupació a l'Ajuntament.

I també és cert que, per exemple, l'ajuda de 2010 destinada a una 'aula de la música' s'ha concretat (si és que s'ha destinat) en altres parts de la nau municipal (perquè diuen que no té sentit fer l'aula de la música -on anaven destinats els diners- si la resta de l'edifici està per fer).

Amb tots els esforços que s'han destinat, amb l'adquisició del cine Cervantes i el palau dels Comtes de Ròtova, per a uns projectes que el mateix alcalde va reconèixer que no podria acabar -i, per tant, buscaria altres alternatives-, és una llàstima que els puga l'orgull i no reconeguen que necessiten una ajuda de la Generalitat per a fer l'auditori, la casa de la música o com vulguen dir-li ells. Perquè des de València ens han dit que a Ròtova anem amb un vestit de vellut luxós pel carrer; i allò cert és que, a hores d'ara, anem nuets, des del punt de vista de les infraestructures culturals. Ara podem, és clar, fer com que estem ben assistits, dir que no ens falta de res, que tot és perfecte, tal com dissimulava l'emperador del conte. O podem dir, sense les rialles de la història, que ens cal una espenta.

Per molt poc no s'ha aprovat la Proposta No de Llei per a fer realitat la casa de la música. Ha faltat que, des de la humilitat d'un poble menut, el seu govern haguera admés que necessitava i volia eixa ajuda. I que el conte del gran complex cultural i la rehabilitació del cine no era cert, vull dir, que no és real, tal i com els veïns i veïnes de Ròtova poden comprovar i patir en el seu dia a dia.

Compromís ho tornarà a intentar, presentant una esmena als pressupostos de la Generalitat de 2012; això és, demanar una partida real de diners, tot i que el govern no ha volgut recolzar tampoc esta petició. Vorem si tenim més 'sort'.

#compromisSuma

Ací podeu seguir l'activitat de la gent que ha dit, poble a poble, que #compromísSuma a Twitter.
De fet, al llarg del matí de diumenge, ha sigut dues vegades TT estatal i al País Valencià. A Vilaweb també se n'han fet ressò.

Votar amb un somriure

Arriba la campanya, de nou. De moment, pel que sembla, el seguiment de la gent està essent mínim; les audiències així ho marquen. Els missatges, també, sota mínims. El debat, inexistent. I, pel que sembla, les enquestes han mostrat un resultat complicat de capgirar.
L'atur, que marcarà un final de legislatura -i tota la propera-, ha engarrotat la gent. L'ha paralitzada. I no és per a menys.
Ara ja els grans partits ens han inundat ja amb el seu missatge. A la televisió, als carrers, blanc i negre, un i altre,
Jo solament us faig quatre línies per a dir-vos que hi ha opcions més enllà de les dues grans superfícies polítiques. Solament perquè recordeu quantes vegades vos han promés el tren Gandia-Dénia, el rescat de l'autopista (des de la Generalitat), un millor finançament per al País Valencià, una televisió sense fronteres, etc. Quantes vegades han tingut l'oportunitat... i no ho han fet. En eixos i en tants altres temes.
Jo solament us escric quatre línies per a demanar-vos que no voteu amb la por (com ens diu el PSOE), i que no voteu amb el nas tapat (acceptant les retallades del PP). Vos demane que voteu propostes, en clau valenciana, democratitzadores, solidàries... i amb un somriure a la cara ;) .

Viure i/o veure Ròtova

L’altre dia l’alcalde va voler fer-me una puntualització sobre l’article que vaig publicar a la premsa. Aprofitant el plenari em va dir públicament que no posara paraules que no havia dit en la seua boca. Que ell, quan parlàvem de les queixes del veïns sobre la reforma urbana, havia dit que no “véiem” el mateix poble, i no que no “vivíem” en el mateix poble.
D’inici, he de dir que si ho vaig transcriure així és perquè és així com crec que va succeir, però estes coses no tenen més. Jo ara dubte, sí, és una cosa que ells no conceben: i, si cal rectificar, ho fem.
D’altra banda hi ha molts aspectes que em resulten curiosos de l’assumpte: d’aquella proposta, de crear un espai on escoltar els veïns sobre qüestions urbanístiques, que va rebutjar el PP, solament n’han objectat esta paraula? I la resta? I el fons de l’assumpte? No ha rebut cap crítica per les direccions, pilons, voreres ni per res? Això és el que va dir públicament al plenari… (que no després, entre nosaltres). Doncs bé, ara que parlem de “veure”, dic jo que caldrà fer alguna cosa, davant les queixes de la gent, més enllà de tapar-se els ulls…

'Fum de canyot', o com superar el mestre Rus

Hui Torró ha respost a l'edició comarcal de Levante-EMV la segona part d'un article de Pau Rausell, titulat 'La ciutat cretina, II' (no sé si no s'havia enterat de la primera... :P), al voltant dels reptes de desenvolupament de Gandia, en l'ambit comarcal. En ella, hi ha molts aspectes de manual de PP. Hi ha la visió d'un 'jo' divertit davant dels arguments dels altres, que són “avorrits”, una anàlisi simplista i infantilitzant, propi de la millor època de Francisco Camps. I hi ha la visió del "jo governe des del carrer i des dels bars", sense necessitat d'aplicar estudis, preparats a les coves humides de la Universitat.

Torró empra, en esta ocasió i en altres, una de les maneres més comunes per enfrontar-se a un oponent, quan no es tenen arguments: fer-ne burla. A l'article no escatima recursos per intentar presentar la gent de la Universitat i l'economista com un burgés café, de palauet, etc. Ho diu Torró, sabeu?

Solament uns dubtes. No sé si quan Torró parla de “aplaudible en continente”, es refereix a la qualitat del paper o a la construcció del discurs, ja que almenys ens queda clar que no està d'acord amb el contingut, tot i que no n'exposa els arguments.

Torró és partidari “de los que viven y dejan vivir”. Seria una bona frase per a una cançó de Julio Iglesias, però en política equival a dir que és partidari permetre l'existència d'aquells que no el qüestionen.

Ara ho té relativament fàcil: qualsevol crítica se l'expolsa assenyalant la gestió i la manca de transparència de l'anterior govern. Perquè ausades també...

La contestació de Torró no és que ens acabe de sorprendre. Però no per això deixa de ser greu que un alcalde -no ja un alcaldable- es despenge amb una retòrica tan populista, buida i sense arguments. Una article que deixa ben a les clares que, més enllà d'intentar situar-se ben a prop de Rus (a la defensa de qui també ix a l'article), Torró vol fer més carrera que l'alcalde de Xàtiva. Ben aviat, comprovarem com el pupil acaba superant el mestre.

Tot això el dia que tant Rus com Torró han fet d'amfitrions a Gandia -simpàtics i provincians, a parts iguals- d'Esperanza Aguirre, i li han dit que la platja de Gandia és també la de Madrid.

Tres notícies, tres activitats sobre l'ecomuseu

Sembla que el projecte de l'ecomuseu Vernissa Viu ha agafat de nou ritme. Jo crec que a una altra velocitat; també, en un altre sentit. Potser més en clau de redisseny i consolidació d'allò que havíem fet fins a la data. I de repensar com podem establir aliances més sòlides amb tot tipus d'agents perquè els resultats propers siguen més fructífers.
Fer les coses de manera més planificada i madura, vaja.
Tot seguti vos deixe tres entrades del quadern, on anem penjant el dia a dia del projecte:
- 'Un projecte que no pretén ser turístic'. Una classe a la Facultat d'Economia, en el marc del Màster en direcció i planficació del turisme.
- Una visita a l'ecomuseu, de Pep Nebot (Avinença) i Imma Gamundí (ICTIB).
- L’ecomuseu coorganitza el curs ‘Pràctiques sostenibles en agricultura i jardineria’.

Tres notícies que palesen que la cosa continua avant. Que tinguem sort...