Quina me n'he perdut...

Quina volta en bici més exitosa. I jo no hi era... Serà possible? Lamente la meua absència. Però no es pot estar a missa i repicant. Vaig dormir fins a tard i em vaig posar a redactar un projecte que hem presentat a uns ajuts; ja en tindreu notícia.

Maria, Vicent, us en dec una (de volteta i de visita). Ja em contareu si us ha agradat aquesta...

Totes les fotografies de la volta en bici per la vall del Vernissa, ací, gentilesa de La Rotovense Musical.

“Gràcies; i continuem”

Entrega del premi Margalló, de medi ambient 2007, que atorga el Centre Excursionista de València pel projecte “Catàleg de custòdia de l’ecomuseu Vernissa Viu”. Escrit junt a Rebeca Pascual i Xavier Ródenas, publicat al Quadern de l'ecomuseu Vernissa Viu.


A la fotografia, Rafael Garcia, Vicent Faus, Josep Francesc Fayos, Rebeca Pascual, Xavier Ródenas, jo mateix, Pedro Ciscar i Francesc Balbastre.

No hi ha portes, ni lleis ni cap clàusula que l’institucionalitze, per a bé o per a mal. Un ecomuseu és un museu obert on una comunitat estableix un pacte amb el seu territori. Un ecomuseu parla de l’empremta de l’home sobre un territori, sobre el medi natural i sobre les possibles vies de desenvolupament local que es poden donar, tot i respectant el territori i el patrimoni. Aquest, tan senzill i tan complicat alhora, és el projecte que duem a terme des del Col·lectiu Vall de Vernissa.

Quan estarà fet l’ecomuseu?, ens pregunten. No ho sabem, si el que volen és un recinte perfectament acondicionat, inaugurat tot i tallant una cinta protocolària.

I quan el podrem visitar?, insisteixen. Mireu, quan vulgueu. No tingueu mandra, no espereu que tot estiga restaurat o que els guie un gestor d’una fundació. Apropeu-vos ja i, si us ve de gust, contribuïu en la seua construcció. Si decidiu senzillament recórrer-lo, no se l’acabareu.
Deixeu-vos el rellotge a casa; endinseu-vos pels senders i per barrancs agrests. Pugeu fins algun castell i diviseu la plana; mireu com s’escapa, com una serp, eixe riu que hem assecat entre tots. No us prometem una vall virginal. Vivim en un País que també és vostre i del qual també vosaltres coneixeu els seus pecats. Però cada pedra posada per l’home ens ha de fer reflexionar sobre la seua conveniència. El nostre territori us convida, també, a meditar sobre les fórmules més adequades de desenvolupament local.

L’Ecomuseu Viu de la Vall de Vernissa agrupa tot un conjunt d’iniciatives i de projectes basats en la protecció i la millora del patrimoni natural i cultural de la nostra vall, per a donar-lo a conéixer, fent ús de la custòdia del territori com a ferramenta principal de conservació, i amb l’objectiu de contribuir així a la creació d’un model econòmic alternatiu, sostenible, educatiu i respectuós, en què el conjunt de la població local estiga activament implicat i se’n senta responsable.

Aquest catàleg de custòdia, pel qual hem rebut el premi, serà l’eina per aconseguir enllaçar amb entitats –públiques i privades- que custodien el nostre patrimoni.

Nosaltres entenem que, per a les empreses, el paisatge és un clar actiu -no, una despesa-; tota empresa ha d’invertir part del seu benefici en ella mateixa i això també és aplicable a l’entorn que l’envolta, ja que el paisatge directament o indirecta és un “factor de producció” sense el qual l’empresa no pot oferir res, o el que ofereix minva. Ja hi ha empreses que han vist això clarament i han creat fundacions que inverteixen part dels seus beneficis en la natura o la cultura. La custòdia és el l’acte amb què una administració pública o privada (empresa, fundacio o associació) participa en la conservació del territori sense comprar res, només arribant a acords amb els propietaris involucrats; fet i fet, es genera un nou escenari on ells –els propietaris- tal volta no hagen de vendre.

Però deixeu-nos que abandonem aquesta mena de sermó i ens dediquem, ara, al que hauríem d’haver fet des d’un principi. A parlar de les persones i a agrair aquells que ens han recolzat. Deixeu-me que vos presente la suma d’ingredients que, en posar-los a dintre de la coctelera, han tret un bon refresc.

Xavier Ródenas –Xavi- havia baixat el 2004 dels Pirineus amb idees sobre com funciona el sistema de la custòdia; allà havia sumat una bona experiència amb un projecte LIFE.
Pau Rausell, un economista –tot i que no ho semble-, ens havia suggerit, en una ponència, posar en funcionament la figura de l’ecomuseu. I Josep Maria, que havia estat coautor en un estudi paisatgístic de la zona, va posar sobre el paper el seu coneixement precís i segur del territori, de cada pam de terra, de cada pedra i cada arbust.

Els primers sorpresos crec que vam ser nosaltres quan vam concretar els nostres desitjos en un projecte que la Caixa va tindre a bé de premiar i finançar. I, mireu com són les coses, sembla que el nostre camí sembla destinat a creuar-se amb aquesta obra social. Hui, també; i per molts anys.

I no em puc deixar a Rebeca Pascual, ací al meu costat, que en la tasca més o menys desordenada que dúiem a terme, ha posat ordre i concert; li ha aportat el treball constant de qui és veterà, tot i que aporta la frescor jove més evident de l’equip de l’Ecomuseu.

Entretant, sense fer soroll, sense presumir ni eixir en la premsa, sense rebre cap premi, sense esperar cap reconeixement, a Ròtova un grup excursionista feia 25 anys que practicava la custòdia màxima: ara són al voltant de 700 les fanecades adquirides i protegides i en les quals hi ha dues microreserves de flora i una de fauna. Permeteu-nos que ens sentim més orgullosos d’aquesta tasca de 25 anys que no de la del Col·lectiu i l’Ecomuseu, que tot just acaba d’iniciar-se. L’ecomuseu, al cap i a la fi, té més camí per fer que aquell que ha recorregut.

Estic segur que si férem un llistat de les persones que hi han posat un granet d’arena en aquest projecte, no acabaríem fins les 10 de la nit. I ja toca anar cloent l’acte.

Volem expressar el nostre agraïment al Centre Excursionista de València, el premi del qual no solament ens satisfà sinó que ens marca amb una gran responsabilitat: la de dur a terme un projecte difícil però il·lusionador; i, com estem comprovant cada dia que passa, molt viable. No podem deixar d’esmentar ara l’Obra Social de La Caixa, el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia i el Departament d’Investigació en Economia aplicada a la cultura de la Universitat de València.

A totes les persones que han dedicat “un minut” a atendre el projecte, a aquells que ens han recolzat, als becaris i becàries que hi col·laboren, als membres del Col·lectiu Vall de Vernissa i als habitants d’Alfauir, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Llocnou de Sant Jeroni i Ròtova, i de la resta de la Safor.

Se’ns pot acusar –com, de fet, ho han fet- de somniadors. Però no oblideu que els nostres primers somnis els posàrem per escrit. Amb ells, redactàrem un projecte, amb el qual aconseguírem financiació, que convertí el somni en realitat.

Així que us demane, per favor, que també somnieu amb els peus a terra. I que després ens ho conteu.

Moltes gràcies.

I si seiem a taula tots junts?

(Publicat a Infosafor)

La comarca més autocomplaguda de totes les valencianes ja podria despertar d’una vegada i deixar de creure-s’ho. Perquè de comarca sovint solament exhibim el nom, i encara no. Mirem, si no, a tall d’exemple –interessat- la vessant cultural: la gestió i la programació de recursos i infrastructures.

Tots els dies els nostres mitjans de comunicació són engrossits amb grans titulars sobre la recuperació puntual de béns, que s’empraran per a usos culturals; unes recuperacions que, mirades des de la distància, no són sinó una mostra ridícula del patrimoni que es perd, del paisatge que es balafia, del territori al qual renunciem. I nosaltres, panxacontents, ens en sentim satisfets.

Naixen tants projectes com en moren. Tothom, en aquest espai tan mediàtic com la Safor, pot dir la seua, tothom ho fa. Però hi ha tantes cafeteries com projectes sobre la taula i cambrers disposats a emportar-se la nostra consumició un cop digerida. Si hi ha hagut intents per crear fòrums és evident no han quallat però el ben cert és que no ens hem segut a taula tots junts massa sovint. I si deixem una mica de banda els programes a quatre anys vista i mirem de planificar els recursos? I si emprem el teixit cívic associatiu per a crear xarxa i li atorguem, tot i de passada, un reconeixement per la seua tasca en precari al llarg de tants anys? I si construïm la casa de baix cap a dalt, com diu la lògica?

No és que partim de zero, és cert. Gandia posseeix una xàrcia de museus que podria aspirar a ser comarcal –el MAGa ja n’exerceix-. La d’Oliva no tan sols no desmereix sinó que potser és més visible. Els museus tothora els tenim presents. Però ja seria hora de donar un passet més i donar l’oportunitat als espais o territoris interpretables (el patrimoni de l’aigua és una bona excusa per posar-s’hi) i, perquè no, als ecomuseus. No es tracta de conservar-ho tot amb un to arcaic, sinó més bé “crear” un projecte que partisca de les nostres societats tradicionals i li done sentit a allò que hem sigut, a la història de les nostres pedres i dels nostres béns –tot i que no tinguen categoria de BICs-; un projecte amb un caràcter innovador mai vist que li conferisca als nostres pobles un valor afegit en formació i desenvolupament per a la nostra gent.

Hi ha altres possibilitats que no les actuals i hi ha mitjans per a dur-les a terme. Hi ha nombrosos projectes als calaixos més profunds de l’oblit. La Mancomunitat n’és un bon testimoni. Hi ha institucions capaces i amb recursos per poder aportar coses interessants: el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia –alumnes i docents-; la Universitat Internacional de Gandia i, per extensió, la de València, que està a tocar de mà. També, no ho oblidem, les desenes d’associacions que s’hi han dedicat a la comarca i que, a pesar del reconeixement, han estat vistes amb un cert recel. En definitiva, tots aquells que tinguen ganes i temps per dedicar-s’hi. Els agents de desenvolupament local, per exemple -unes personetes tan i tan preparades com menystingudes-, són peça clau en l’engranatge necessari.

No partim de zero; però cadascú va pel seu camí, quan no crea un illa, com hui dia passa al monestir de Santa Maria de Valldigna, on els diners que hi inverteixen són directament proporcionals a l’aïllament creat respecte de la societat saforenca i valldignenca.

Ara alguns pensaran: i a com pagaran la terra estos? I probablement el problema de tot plegat és que hem assumit els interrogants d’aquells que no busquen el desenvolupament local dels nostres municipis –sinó el negoci a costa del territori- i maldem per trobar respostes a preguntes viciades, en compte de cercar-ne de noves i mirar com, de solucions, n’hi ha a bastament.

Què vull dir? Que és tan fàcil qüestionar el que plantegem ací com ganes tinguem que no prospere. Qui ho ha de fer? La societat civil, ara per ara, pot tenir tota l’autoritat moral –tot i que sempre ens restarà desxifrar qui en forma part-. Però quina institució, si no és la Mancomunitat, té la legitimitat per a fer-ho i ser escoltada? I què pot fer ella sense l’apuntal•lament de les seues competències? Perquè no actua per al que originàriament fou creada? Què fem, en definitiva, si no tenim ni una taula en condicions per a seure’n tots?