Ferrar i no perdre l'ofici

In memoriam.

Venim del soterrar d'Antonio el ferrer. La calor ens té un poc aplanats. I la notícia de la pèrdua, també.

De caràcter discret i atent, Antonio havia anat apagant-se a poc a poc. No en podria dir massa més ara. En tornar a casa, remire un poc entre els apunts de dialectologia un mig vocabulari sobre l'ofici del ferrer que vaig fer amb la seua ajuda; i uns apunts breus sobre la història de la ferreria.

Cap al 1910, em contava Antonio, van obrir la porta per la banda del carrer Abadia; des d’aleshores, a la ferreria hem accedit per aquest carrer. És clar que abans va haver d’omplir el sòl i deixar-ho al mateix nivell que el carrer, ja que anteriorment accedien a aquesta part per una rampa; i és que l’entrada original s’havia fet originàriament des del Carrer Major. Jo solament he conegut l'entrada pel carrer Abadia, amb la ferreria bastant reformada, tot i que encara amb l'enclusa i la farga. Ara, el cavallet i la mola fa anys que han deixat d'utilitzar-se.
La tasca del ferrer, a més, no s’ha restringit al ferro sinó que a la pràctica exercien com una mena de veterinaris al poble. Desinfectaven, per exemple, els microbis ferrant en calent, aplicant-li la ferradura calenta, poc a poc per a no cremar l’animal. També, amb l’escaleta, li obrien la boca per cuidar la dentadura de l’animal, que en els més vells podia esdevenir en punta; per això, amb un escarpet li l’aplanaven i, amb la raspa, li la deixaven llisa.
Sempre ben a prop seu, el seu fill Paco, ha heretat també la mirada humana i senzilla d'encarar la vida, tot i que amb un posat i unes conviccions més inconformistes. Ha heretat, de més a més, el gust i la manya per treballar el ferro. Per a uns altres usos, tot s'ha de dir. Ha fet alguna exposició amb figures que recreaven indrets del poble o poemes com Veles e vents de l'Ausiàs March. La figura homenatge a Joan Pellicer al Mondúver, entre d'altres, és obra d'ell.

La seua vida ja no gira al voltant del ferro però en conserva les maneres i l'afició, que pot ser dirigida i potenciada de moltes maneres. Algunes d'elles estudiem com desenvolupar-les des de l'ecomuseu. Esperem que, lluny d'aquella expressió que totes i tots coneixem, continue ferrant, per molts anys, i que no es perda l'ofici.

En record de Joan

El diumenge proper dia 8 de març, la Plataforma pels Pobles de la Safor, juntament amb el Col·lectiu Vall de Vernissa, el Centre Excursionista de Ròtova i la Universitat Popular de Gandia, ha organitzat una excursió en record del mestre etnobotànci, muntanyer i amic, Joan Pellícer. Serà la tercera vegada que acudim a la Font dels Malladars per regar els arbres i matolls que fa tres anys plantàrem, gaudir de les vistes i de la companyia; visitar la escultura que li vam deixar propet de la font i beure mistela i prendre coca dolça, per recordar al que fou un educador i un lluitador incombustible per un territori digne i una naturalessa tranquil·la. 

Ens reunirem a les 9:30 h. a la estació de RENFE de Gandia per anar en cotxes particulars fins a la Font Gran de les Foies (prop de Barx) on deixarem els cotxes i continuarem a peu fins a la font. Els qui vingueu de Ròtova, a les 9:00 h. davant la seu del Centre Excursionista de Ròtova.

Unes jornades en homenatge a Pellicer

Hui hem tingut una conversa ràpida, d'aquelles en què dius el primer que t'ix per la boca, sense arribar a reflexionar-ne massa. No sé a vosaltres, a mi no m'apanyen massa, perquè acabem diguent obvietats amb les quals difícilment podem avançar.

-Has vist que van a fer-li un homenatge a Pellicer?

-Sí, sí, però cal alguna cosa més... Umh -se m'ha quedat mirant-. Potser ell s'estimaria més que es promocionara la seua obra; l'exhaurida i la que no va veure mai la llum.

-Alguna biografia potser...

-És possible, però més que una biografia, l'obra per la que va dedicar tant d'esforç.

La veritat és que ara, que sec tranquil·lament a la taula; ara, que he decidit deixar deliberadament el portàtil de banda, he représ el full d'activitats que havia obert ràpidament aquest matí. “Medicina rural i cultura popular al País Valencià. Homenatge a Joan Pellicer”. El contingut és ben complet. Porten més d'un any organitzant-ho i, de nou, l'arxiu de la ciutat ducal torna a esdevenir epicentre de la gestió cultural de la comarca.

Uf, m'he quedat curt en la valoració aquest matí, he pensat. A Pellicer li hauria agradat que el seu homenatge fóra una sessió de treball, perquè no li devien agradar gaire els romanços (per molt d'amor que tinguera a l'etnopoètica). Probablement pensaria que ens n'estem passant cinc cèntims perquè ell era un ser més en la natura. I per la taula final d'homenatge (el dissabte 7 de febrer) potser li pujarien els colors, fins a sentir-se incòmode. Jo me l'imagine així, què voleu?

És cert que no hem sigut justos. És cert que sempre diguem açò massa tard. És cert, com he començant el post, que cal estudiar què podem reeditar o editar del nostre etnobotànic de Sotaia de la Safor. Això certament hauria de ser una prioritat i el millor homenatge. Però no és menys cert que aquestes són unes bones jornades, tot i que algunes ponències em sonen un poc a xinés i altres no em desperten l'ànima, per a una persona pseudorural-urbana com jo.

Ací teniu la programació completa, a la pàgina del CEIC Alfons el Vell.

Gràcies a tots vosaltres, de bestreta, si penseu a assistir-hi. Ell també us ho agraïria; als gestors i responsables polítics probablement els diria, amb aquell aire sorneguer:

- A vosaltres, no. No és la vostra obligació?

Paquito rata, un pilotari que se n'ha anat

Josep M. Ferrairó i Jordi Puig

No ha tingut mai un espai públic de reconeixement. I la seua vida, com la de molts dels nostres veïns, s'ha escolat pels clavills de la memòria i per la injustícia de l'oblit. Aquesta setmana Francesc Faus Llopis, Paquito rata, de Ròtova, se n'ha anat definitivament, quasi en silenci, sense que ens n'adonàrem.

Paquito va ser jugador de raspall dels anys 30 a 50 del passat segle. Fa un parell d'anys que un de nosaltres, Josep Maria, va gravar amb ell un seguit de converses sobre pilota valenciana. El material resultant va ser tan considerable i interessant que vam decidir anar lliurant-lo per capítols, a la revista La Falzia, la veu dels pobles silenciosos. Un dia i un altre, passava per la farmàcia, saludava, es parava a xerrar i ens preguntava pel resultat de l'entrevista. Quan ix? Una vegada fet el primer capítol, fa un mes, va revisar el segon; unes frases fora, unes altres matisades; tota la resta, correcte. “I avant, a vore quan ho traieu”.

Hem sentit un fort esglai, no ens ho esperàvem, tot i que sabíem per Paco Sastre que estava delicat. Ara ens vindran els remordiments, per no passar-nos una altra vegada a xerrar amb ell. I vos hem de dir que quan ens relatava els seus records d’adolescent, de quan anava als Escolapis de Gandia i feia partides prop de l’actual Prado (junt amb l’ex-professional de Rafelcofer “Coca” i amb Llorenç de Bellreguard i Lluís Escolano del Real); o quan tot emocionat ens deia com esperava la treta i com raspava la pilota al carrer Major de Ròtova l’any 1937, al seu nerviós i exitós debut “seriós”, amb només 16 anys, compartint carrer i il·lusions amb els seus amics (el seu cosí Paco Faus, que ja ens ha deixat, Eliseo, Joaquim de Vinyarta, Màxim Pau, “El Nene” o Francisco “l’Espenyat”); en aquelles converses, era tal la claredat d’idees i entusiasme que posava que, a banda de deixar-nos bocabadats, ens feia veure mentalment, com si estiguerem vivint-ho junts, tot el que ens exposava. I el temps passava quasi sense adonar-nos-en.

Senyor Paco, si vosté té la sort de poder captar els nostres pensaments i desitjos, crega'ns quan afirmem que no vam tindre la sort de poder disfrutar de la seua experiència, coneixements i trellat fins fa uns 2 o 3 anys; i ens va deixar molt impressionats. Tenia vosté 84 anys, i en diversos dies vam repassar una part (que desgraciadament no podrem completar) de la seua variada i densa vida, sobretot en relació amb el seu poble, els seus veïns, les seues il·lusions...; i també vam recórrer alguns dels carrers i innumerables pobles valencians on vosté va passejar, va jugar renyides partides, que deixaren, en la retina dels qui tingueren la sort de veure’l, la facilitat amb què soltava el braç o quan raspava, sempre fent-ho fàcil i efectiu. No el vam veure però hem parlat amb gent gran de Ròtova, del Real, de Gandia... que ens confirmaren el que ja intuïem: que era un del jugadors més complets de raspall al carrer entre els anys 1937 i 1950. I ara els rotovins jovenets ja no podran beneficiar-se dels molt coneixements que vosté conservava en quasi tots els camps de la vida i en especial del desitjat (per vosté i per nosaltres) resorgiment de la pràctica de la pilota valenciana pels carrers, frontons i trinquets nostres.

Ara que tenim l'article entre les mans (la segona part de l'entrevista per a La Falzia), a punt d'entrar a impremta, ens pesa un poc el cor per no haver-lo tret abans. Ja no li'l portarem a casa i ja no en veurà el resultat. I, sobretot, no hi haurà més converses disteses al carrer, al bar, al menjador...

Per sa casa, de més a més, han passat més estudiosos que nosaltres, àvids de records, d'episodis del passat segle XX, episodis que desafortunadament en moltes ocasions se'ls emporten els seus protagonistes amb ells. Paco, de fet, ens feia un llistat -enumerant-les amb els dits- de les entrevistes que li havien fet. I no era un home important, podríeu pensar. Per això no ha ocupat cap espai en cap diari.

Descanse en pau aquest homenot. Esperem que a Ròtova en guarden el record i l’honren com ell es mereixia.