21 de març 2012

Migrem a wordpress. Veniu?


Com si fórem un au, migrem, és a dir canviem d’un sistema de gestió de blogs a un altre. En este cas, de Blogger a WordPress.
Els motius, diversos: feia uns mesos que n’estava més familiaritzat amb aquest darrer; WordPress ofereix solucions i eines atractives per presentar la informació. No sé ben bé si el detonant o l’excusa, la darrera decisió de Google d’establir el domini .es, sense més. Vicent Partal, director de Vilaweb, en reflexiona a l’editorial del mitjà, que també es va fer ressò de la notícia, i la remor que va produir al llarg del cap de setmana:
“Fa temps que Google mira de potenciar els seus portals locals per poder tenir un índex de penetració publicitària més alt en molts països. A tal efecte té una arma molt poderosa: readreçar el tràfic global als tràfics locals. També pot ser que vulga controlar millor des d’on s’escriu cada bloc per a aplicar-hi les lleis locals”.
El cas és que ja feia temps que volia provar-ho. La manca de temps, la incertesa sobre el manteniment de les dades, etc. m’havien frenat. Ara, però, aprofitant el foc purificador de Sant Josep. també renovem el projecte: comence amb el blog, que és continuació de l’anterior, perquè m’he endut al darrere totes les entrades i comentaris.
Val a dir que se n’han quedat alguns pel camí, de comentaris: els de les darreres entrades, ja em perdonareu el qui els vau fer. Crec que no hem perdut cap més llençol. Espere saber aprofitar la renovació per donar-li un nou aire, per mostrar moltes altres vessants que no m’havia acostumat a ressenyar i per convertir-lo en una eina útil de treball diari.
M’acompanyeu en la migració? Si cal, vos ho recomane, aquest nou sistema de blogs. En qualsevol cas, espere que continueu allà.
El deixaré una temporada curta, però prompte tancarem este blog.

16 de març 2012

Les retallades del govern valencià vistes des de dins d'una bombolla

Hi ha moltes maneres de desviar l'atenció sobre un tema: una opció és negar-lo, l'altre és crear una realitat paral·lela; i, quan tot això no funciona, es barra el debat i punt.

Compromís per Ròtova va presentar una moció al passat plenari en què proposà que l’Ajuntament de Ròtova demanara a la Generalitat Valenciana l’anul·lació del Decret Llei 1/2012 de mesures urgents per a la reducció del dèficit; i que, de pas, manifestara el seu compromís amb el manteniment i la millora d’uns serveis públics i de qualitat.

La moció feia referència als retalls previstos en serveis públics (la retallada de la jornada de treball al personal interí i temporal), com justícia (retallada en un 25% dels reforços en personal dels jutjats actuals; manca de material), sanitat, funció pública i educació (retallada de professorat -1.550 el 2010 i altres 1.000 el 2011-, de línies i programes educatius i falta d'inversió en centres i en el pagament de despeses comunes). En la seua intervenció, la regidora popular d’Hisenda, però, indicà que el Decret no afectava Ròtova, que la moció no reflectia els retalls del decret i que l’Ajuntament està fent tot el possible per atendre els serveis de les persones del municipi.

I ací va quedar la cosa. Des de Compromís, ja no vam tenir l’oportunitat de respondre. L’alcalde no ens permeté la rèplica ni tornar a intervenir, argumentant que tot ja estava tot molt ben exposat i no valia la pena anar allargant-ho, perquè les postures havien quedat marcades.

Era evident que no parlàvem de la tasca de l'Ajuntament, però tan se val: si l'argument és útil per desviar l'atenció, ben trobat siga. L'altra raó per parlar des de la perspectiva local és perquè, segons el govern -solament quan els convé, clar-, el plenari municipal solament pot tractar temes que tinguen a veure amb Ròtova i, clar, les retallades no n'afecten en cap cas.

Evidentment, com el públic va poder observar, no vam poder contestar una resposta que és, de totes totes, un sense sentit: els retalls, evidentment, afecten els nostres veïns, com afecten la resta de valencians i valencianes: els qui són professors, els metges, les persones que baixen a l'hospital o els jutjats de Gandia, els alumnes de l’escola de Ròtova i els qui van a l’institut de Vilallonga... Només hem de recordar, en aquest darrer cas, com l’institut on van els i les xicones de Ròtova (l’IES Vall de la Safor) no tenia per a calefacció, paper higiènic, folis o guix. Només hem de recordar que el passat 19 de gener, l’equip directiu del col·legi de Ròtova va enviar una nota informativa als pares i mares en què explicava els impagaments al centre: 8.800 € per a funcionament del centre (2/3 parts de 2011); les beques del menjador escolar (1.800 €); i el programa d’Educació Compensatòria (600 €). Els deutes provocaren que el romanent de l’escola estiguera “baix mínims”, i podia arribar a ser dràstic, amb conseqüències, segons el centre, com: falta de material (folis, fotocòpies, etc.); impossibilitat d’adquirir material didàctic per a infantil, E.F. i informàtica; supressió de la revista escolar; tancament del menjador, etc. Unes conseqüències que finalment no arribaran a materialitzar-se (perquè finalment s'han abonat estos deutes), però que mostren com la situació de la Generalitat afecta ben de prop els nostres escolars al municipi.

Hi ha maneres i maneres d'amagar el malbaratament de diners per part de la Generalitat. Una de tantes, la més meritòria probablement, és la tasca de cada grup municipal popular. Encara recorde com el govern d'Almiserà rebutjà votar en contra del cementeri nuclear de Zarra, argumentant que “a nosaltres no ens agradaria que Zarra votara en contra de l'escoleta d'Almiserà”. I es van quedar tan amples. I, quan no hi ha arguments, s’utilitza la corresponent majoria per impedir la rèplica al plenari, com ha passat a Ròtova. Ho hem vist en anteriors ocasions, i ha tornat a passar. La nostra tasca, a banda de fer propostes, ha de consistir a denunciar estes pràctiques. I també, sobretot, fer entendre a la gent que Ròtova no viu dins d'una bombolla; i que les retallades del Consell li afecten a les persones que viuen al nostre poble, com li afecten a qualsevol persona del país. I que, per tant, com a rotovines i rotovins, podem reclamar que el nostre govern valencià ens tracte millor. A no ser que ens diguen que vivim a l'Alsàcia.

02 de març 2012

A la nostra Sort

El porrat de Sant Macià de Ròtova d’este any ha estat ambientat en l’època romana, i dedicat a la vila romana de la Sort, a l’entrada del municipi. Ja hem comentat en alguna ocasió que aquesta línia d’ambientació i divulgació ens agradava. Com vam dir els anys anteriors, cal que potenciem la història pròpia i les arrels genuïnes, com un dels valors afegits per oferir el municipi de Ròtova als i les visitants.
Les persones que han arribat a Ròtova, però, potser s’han preguntat on és la vila romana de Ròtova, en quina situació es troba, etc. I, si saberen la resposta, potser s’haurien posat les mans al cap. La vila data del segle I i fou excavada entre els anys 2005 i 2006. Excavada parcialment, després de ser parcialment destruida (segons van dir “por error”), mentre feien les obres de l'autovia. El jaciment té dues parts diferenciades: la part noble i una amb estructures més humils i de treball, entre les quals hi havia un possible forn d'algeps.
Ara hem de pensar en les passes que cal fer amb el jaciment de què hem parlat durant el porrat. Divulgar-lo és molt important: ajuda a apropar el patrimoni als nostres visitants i, sobretot i més important, a les veïnes i veïns. Ens apropa a la nostra història. Ara bé, no ens podem quedar ací; hem de donar passes més decidides.
La parcel·la del polígon on se situa la vila romana és una àrea de protecció arqueològica; este pas ja el va fer en el seu dia l’Ajuntament. Ja comptem amb informes i inventaris de les excavacions realitzades. Respecte de la part situada entre l'entrada i l'autovia encara cal prendre decisions: hi ha parcel·les de propietat privada, a les quals no se'ls ha donat cap solució. I el temps passa.
D'altra banda, caldria continuar les excavacions, consolidar les estructures existents i, de ser possible, col·locar vallats i alguns passarel·la de fusta. A més, el projecte es podria complementar amb panells interpretatius similars als exhibits durant el porrat. En definitiva, un projecte de musealització-interpretació en exterior.
És un tema complex i però, també, una gran oportunitat per a un municipi com Ròtova; un projecte que potser caldria haver dut endavant en època de bonança econòmica i que lamentablement no es va fer. Des de Compromís animem l’equip de govern a treballar en esta línia, de la mà d’altres institucions com la Generalitat i la Diputació. Seria una bona manera de continuar fomentant l’estima pel patrimoni i dotar de més recursos turístics el nostre municipi; un fet, d’altra banda, que potenciaria este sector econòmic a la localitat. I una mostra ben patent que no deixem el patrimoni a la nostra Sort, ni a la seua.

01 de març 2012

A eixe petit teatre... (ara, la transició)

Contava l'altre dia Joan Muñoz, director del Teatre del Raval (Gandia), a una entrevista al diari Levante-EMV, que les persones adultes, quan tornen allà després d'haver anat amb l'escola de menuts, veuen un teatre petit, res a veure amb aquell espai que tenien imprés a la retina de l'infant. Potser és així. Ho heu notat vosaltres això?
Ara no passa per un bon moment; bé, el món del teatre, i de la cultura en general, no el passa. Però Pluja continua la seua tasca humil i constant. Sense servilismes, i amb projectes ambiciosos i seriosos.
D'altra banda, el teatre, i per això ho escrivia ara, sembla que és marc d'alguna cosa més. Va ser un indret on la cultura de la transició gandiana va poder expressar-se. I, sense interrupció, des que obrí les seues portes, s'ha solidaritzat amb tot tipus de causes justes, tot i que no anaren acompanyades d'honors i guardons. Ara les acitivitats del 15-M també tenen cabuda en ell. A pesar de les dificultats. Alguna cosa passa allà dins, alguna cosa. Ara ens titllaran d'assenyalar-los, són els qui porten cua!. De moment, solament volia fer-me ressò de les últimes activitats programades per l'assemblea Safor-Valldigna allà mateix (cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). Jesús ja ho ha anunciat, i ho pot fer molt millor que jo, al seu blog. Crec que val la pena aturar-se i reconnectar amb la denominada transició, difícil transició, del nostre país.
Solament això, quatre ratlles per penjar-vos el cartell de les activitats i dues traces de l'ambient que hi percep; perquè l'admiració per la seua trajectòria la guarde a un calaixet, discreta, com aquell pati de butaques que estos dies tornareu a omplir.


24 de febrer 2012

Espai del Llibre, 14

[Estem de porrat. Este cap de setmana celebrem una nova edició del porrat de Sant Macià, el de l'interior. No cal dir que vos convide a apropar-vos a Ròtova; ací en teniu la programació]
Esta nota, però, era per parla-vos de l'Espai del Llibre. Com que feia setmanes que ho volia fer i no he tingut temps, ací vos deixe la notícia sobre el darrer número publicat de la darrera publicació de les comarques centrals valencianes que encara sobreviu en paper.
L'he copiada d'El Portal del Llibre:; allà mateix hi ha la revista en PDF perquè la pugueu llegir.

La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de les Comarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 14. L'editorial reflexiona sobre la importància dels símbols en la qüestió identitària valenciana (el nom de la llengua i del país, la bandera, l'himne nacional...). Així mateix, l'article de portada, de Joan Ivars Cervera, aprofundeix sobre el tema dels noms a propòsit del bicentenari de la restitució del nom de la ciutat de Xàtiva (anteriorment al de San Felipe, imposat pel mateix Felip V, "por justo derecho de conquista"). I, encara,Jesús Puig rememora la normalització del primer topònim al País Valencià, el del poble saforenc de la Font d'en Carròs.  S'hi inclou també un ampli reportatge de Miquel Francés sobre el vi que està fabricant-se a les Terres dels Alforins, a la Vall d'Albaida. I un breu repàs de la literatura sobre els moriscos elaborat per Juli Capilla. A més d'una entrevista a l'escriptor alcoià Silvestre Vilaplana.Tot de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques i discogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d'altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d'autors o premis d'aquestes comarques, completen un número ben interessant i atapeït.  Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC (Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals), reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en algunes llibreries de les Comarques Centrals Valencianes.


21 de febrer 2012

La part proporcional de vergonya



No deixen de sorprendre'm. El PP del meu poble llança una pregunta aparentment innocent pel Facebook, sense més, on qüestiona si el que ha passat a l'institut Lluís Vives de València és “¿Realmente es una manifestación (con todo nuestro respeto a las manifestaciones) o un acto vandálico (que algunos Luditas emplean para salir del armario)? ”. Ho fan perquè "Se va viendo algún escrito por el Facebook referente a la manifestación estudiantil del instituto Luis Vives d Valencia, denominando la manifestación primavera valenciana".
I clar, ara cladria preguntar-se si són vàndals els xiquets que no tenen transport escolar. Ho són els qui no tenen ni guix per poder escriure a la pissarra? Són vàndals els qui protesten davant del centre perquè no tenen calefacció? Ho són els alumnes de l'Institut Lluís Vives perquè han tallat el carrer davant del centre perquè l'IES no rep els diners que li pertoquen per al funcionament corrent, perquè no reben els diners per poder donar les classes? També ho són els pares, xiquets i professors que es tanquen als col·legis, com el de Vilallonga, per protestar pel mateix?
Els preferim jugant amb una Play Station, passant de tot, sense preocupar-se ni del col·legi? Estic convençut que els nostres dirigents del PP sí. Ho han aconseguit estos anys, elevant la taxa d'atur dels joves al voltant del 50%. I ara tenim uns joves indefensos (molts d'ells no han acabat l'ESO) perquè, en l'època de la bambolla immobiliària que el PP va potenciar, els xicons deixaven incabats els estudis perquè era més fàcil guanyar diners en l'obra.
I ara torne a dir que ells sí; ells sí que preferirien veure joves apàtics, que no se'n preocupen. Perquè són ells els qui ens han abocat a esta situació; són ells els qui s'han gastat els diners públics en Fòrmula 1, Opens de tennis i torneigs de golf milionaris, en aeroports sense avions i en saraos diversos. Són ells els qui han deixat en fallida econòmica la Generalitat Valenciana; i els qui ara ens retallen més de 1.000 milions d'euros a la sanitat, educació i serveis públics (quinze dies després d'aprovar uns pressupostos de 13.000).
És 'solament' una pregunta llençada “en voz alta”, des del Facebook d'un partit, en un poble menut. Però feta amb tota la intenció. Les ciutadanes i ciutadans d'este país -com els i les de Ròtova- deuen estar desconcertats en veure les forces de seguretat apallissant xiquets i xiquetes que reclamaven les mancances del seu centre, que anaven a tallar mitja hora la via. I, davant d'este desconcert, els dirigents del PP del meu poble fan això: llancen la consigna perquè la gent sàpiga com cal posicionar-se. Ara ja ho saben. La major part de vegades funciona així: dóna igual que parles d'una barana, d'una planta de transferència o de l'educació valenciana. Almenys a nivell local, contenen l'opinió. Perquè el que diga el consell de RTVV sobre la manipulació dels Informatius de Canal 9 ja no arribarà a ningú; ni els vídeos ni les notes de premsa dels sindicats de policies; ni els morats a les cames de la gent, ni cap evidència.
Sóc conscient que el missatge al mur del Facebook del PP del meu poble té la transcendència que té. I per mi, cap. Però sé la utilitat que li donen. Per això, a mi, m'agafa vergonya. És el mínim que puc sentir. Amb una part proporcional a la poca que ells tenen.

10 de febrer 2012

Era això el que havien acordat per a Ròtova? (preguntes a l'alcalde sobre la planta de transferència)


Sis mesos després de demanar-la per primera vegada, i després de fer-ho tres vegades per escrit i amb una denúncia pública, hem rebut l'acta de plenari de desembre de 2010 en què PP i PSOE de Ròtova acordaren “condicionar l'acceptació” de l'arribada de la planta a un acord previ” respecte d'un seguit de punts.
L'acta la vam portar al plenari per comprovar en quin punt estaven les negociacions i per veure, també, de tot allò, què en quedava.
Entre els acords previs, que les empreses adjudicatàries incorporaren 5 persones residents al municipi en situació d'atur; literalment, “antes de que aparezca oficialmente el municipio de Ròtova como lugar de ejecución de la transferencia de residuos urbanos”. Han contractat estes 5 persones? Era una de les nostres preguntes al plenari. I és que d'inici, ens esmussa que l'Ajuntament fomente la contractació d'unes persones, sense que es faça públic. No ens porta açò a haver de contractar a dit? L'alcalde va negar tenir-ne constància de cap contractació. Aquí queda la seua resposta pública, per a que cadascú contraste el que sàpiga.
El redactat de l'acord no té pèrdua. De fet, a nosaltres ens sembla bastant preocupant el control i la consciència que s'entén que es tenia de la informació pública (repetim, en el redactat apareix “antes de que aparezca oficialmente el municipio de Ròtova”; i, després, “una vez hecho público la instalación de la planta de transferencia de Ròtova...”).
I la cosa continua. L'Ajuntament apunta, tot seguit “unes actuacions de interés” per al municipi, per incloure al conveni amb el consorci.
Una vegada signat el conveni, hauran d'iniciar-se la construcció d'una redona d'accés al municipi . On? Tot just davant de Sant Jeroni, envaint l'espai de protecció del Bé d'Interés Cultural. També, urbanitzar la ja existent, segons el projecte de què disposa la Direcció General de Carreteres. Recorden aquella fuente luminosa? Bé, sembla que no hi ha projecte definitiu, segons l'alcaldia.
Ròtova ha de rebre 3 euros per tonellada de residus. I al final la cosa ha quedat en 1, 25 euros.
Es disposarà d'una brigada de manteniment de com a mínim 4 persones per al manteniment i neteja de les vies. Tot s'està negociant, respon ja a estes altures l'alcalde.
Del conveni de 24.000 euros (destinats a activitats diverses) tampoc ens concreta res. S'està negociant.
Entre les peticions, “realizar actuaciones encaminadas” a que l'Ajuntament firme un conveni amb Diputació per valor d'1.300.000 euros destinat a la finalització del camp de futbol. Nosaltres entenem que un alcalde, un regidor o un diputat pot sol·licitar ajudes i demanar per les necessitats d'un municipi. Però quines actuacions pot dur el consorci i de quina manera per a que l'Ajuntament dispose d'un conveni de col·laboració amb la Diputació amb un montant d'1.300.000. No ho sé; és la resposta de l'alcalde.
Arribat el cas, una vegada oberta i en funcionament la planta, els treballadors seran preferentment de Ròtova. Això l'alcalde sembla que sí que ho sap; tot i no estar signat el conveni.
Un fet que no ocorre amb el cost de valorització i transport del fem (a l'acord de plenari es demanava que fora “zero”).
Finalment, el document recollia la presència del regidor aleshores a l'oposició en les negociacions. No implica això haver d'incloure un representant de l'oposició? Doncs sembla que no. Sense cap mena de rubor, l'alcalde ens diu que tindrem la documentació quan la porte a plenari, no abans. El motiu, la nostra oposició a la planta de transferència. L'alcalde condiciona l'accés a la informació de les negociacions al nostre posicionament: tota una mostra de la seua particular concepció de la participació. Un fet, d'altra banda, que no canviarà la nostra posició ferma.
I ara volen, de la nit al dia, estar al corrent de les negociacions?, ens va preguntar l'alcalde. De la nit al dia, no, diríem nosaltres: sis mesos després, que és el temps que han tardat en lliurar-nos una simple acta de plenari, on es recollia aquest dret que va atorgar a l'oposició.
I així estan les coses de moment: el conveni sense signar; l'acord de ple, paper mullat, un “mer acord de voluntats”. I, ja mig construïda la planta de transferència, encara no sabem tot açò en què quedarà, perquè la transparència i la informació brillen per la seua absència.  

03 de febrer 2012

Continuar. O un convit a fer 'més compromís'

No sé ben bé si el que toca ara és fer una crida o un balanç. “Perquè no es tracta de convéncer els joves perquè participen de Compromís; hem de fer Compromís amb una nova mesura: més flexible, més participativa, amb més capacitat de rebre les opinions de la gent, més democràtica...” i deixar que entre tots muntem el projecte comú. Amb estes paraules, els meus companys Carles i Alícia presentaven la setmana passada, a Gandia, el congrés del BLOC JOVE i la web mescompromis.com (on hi ha plasmats els esforços de l'organització per fomentar-ne la participació).

Els objectius del BLOC JOVE per als propers anys intenten donar resposta a les necessitats d'uns i unes joves que, tot i formar part de les generacions més preparades de la història del nostre país, es troben amb una crisi econòmica i de valors d'una gran magnitud. La insatisfacció, la indignació, la precarietat i els anhels individuals i col·lectius han d'anar acompanyats d'accions valentes i en positiu, de pasos endavant. I, en aquest context, el BLOC JOVE no pot eludir eixa responsabilitat.

Moltes de les personetes que hem passat pel BLOC JOVE i per Compromís venim del món associatiu i som conscients que cal canviar moltes coses per fer de la política una ferramenta més útil, més democràtica i més propera a la ciutadania. Ho vaig començar a tastar amb el desig d'acabar amb la irrespirable vida pública i política al meu poble; i ben aviat els companys de la comarca m'acolliren i em donaren nous motius per a treballar. Laura, Jaume, Sandra i Alícia; Llàcer i Jordi; Carles, Maria i el col·lectiu de l'Alqueria al complet; Helena, Ferran i tota la colla d'Oliva; i molts més que em deixaré vam recollir un testimoni que ens havia cedit Lorena Milvaques, i hem acabat implicats fins a l'os en tasques de representació que ens omplin.

Fran, Miquel, Enric, Lourdes, Dàmaris, Maria, Beteta... (i de nou una llarga llista de companys i companyes) no solament han ampliat el meu horitzó geogràfic. Amb ells, he aprés el treball en equip, les complicitats i el valor d'un café; he conegut molts indrets del país, i he aprés que allò que val la pena és la gent que els habita. I ho he fet amb la mateixa desimboltura, amb la mateixa llibertat, que quan ho feia a la meua associació.

Ho deia al principi i em referme en el dubte: ara no sé si cal convocar un congrés, o tant sols donar les gràcies. Tal volta, solament, estendre la mà; tal volta, compartir l'esforç i encomanar la il·lusió, que es convertirà en noves forces per continuar fent poble, comarca i país. Per continuar fent més compromís.

El proper 18 de febrer és la data del congrés, i alguns hem de deixar pas als companys i companyes més joves. Ho fem des de la certesa que haguérem pogut dur endavant molta més faena, i que ho haguérem pogut fer millor; però també conscients que ens hem deixat la pell en aquella irrefrenable necessitat de servei públic.

Ho fem des de la certesa que els i les companyes que vénen darrere ho faran millor. I amb el desig que cada vegada ho fem més; perquè en som més dels que ells volen i diuen.

Des d'aquell “país futur” que dibuxàrem, quan encara hi surava un cert pessimisme, fins a aquest “més compromís” tan sols han passat poc més de dos anys. Tot i això, tot ha canviat: la realitat ens ha adelantat per l'esquerra i davant nostre tenim un país que busca referents i que vol tornar a ser un territori de persones que es miren a la cara i que exigeixen la dignitat que uns certs polítics els han furtat.

Què farem nosaltres? Aquí queda un nou dubte, en la mà de cada persona. Solament per resoldre'l val la pena continuar.

02 de febrer 2012

En defensa de la política. Una altra visió -parcial- de la històrica manifestació de hui a Gandia



Hui la comarca ha eixit al carrer; és la tercera cita que demostra que el país està en contra dels plans de retallades del govern valencià: més de 1.000 en serveis públics, i ni parlar de fer-ho amb els saraos d'hípica, golf i Fòrmula 1.
Al llarg de la vesprada, milers de persones -7.000 persones segons la policia; 15.000, segons els manifestants- han dit la seua des de l'Hospital fins l'Ajuntament. Moltes cares, goig i orgull de veure la reacció de la gent. Una manifestació històrica a Gandia
Arriba a casa cansat, rendit, però em pose a picar uns textos, pujar unes fotos, rebotar uns vídeos; la xarxa bull, i això és cosa de totes i tots. La informació flueix. Alguns mitjans ja han penjat la crònica; alguns blogaires, també.
Llig també algunes crítiques: que a la pancarta no haurien d'haver anat polítics. En principi, conforme, si així s'acorda. Sóc dels qui pensa que hem de deixar el protagonisme a la societat civil. Tanmateix, un segon: alguns carreguen durament i de manera interessada. I ací comença la visió parcial -per tangencial i personal- de la manifestació, de tant sols un aspecte que a molts els haurà passat desapercebut.
Compte, per favor (i ara sé que em jugue una bona per escriure estes línies). Ho he viscut mentre sopava: Laura és mestra, treballadora com la que més, compromesa...; i política. Participa, per convicció, a la Plataforma per l'Ensenyament públic de la Safor-Valldigna. I dilluns va estar preparant també les pancartes. En començar la marxa, tots els convocants no són a la pancarta i es posa a desplegar-la, amb alguna gent.
A mi m'avisen: Laura està sola i no hi n'ha massa mans, cal gent. Quan hi arribe, ja n'era plena, de mans (de tots els partits polítics). I he retrocedit; no m'agraden tampoc els primers plànols. Després, el que tots ja hem vist: representants de tots els partíts polítics amb el missatge.
És el que sol passar a moltes manifestacions. Dese les paraules sobre el blanc de la pantalla; i, tot i que em sonen a justificació, és el que sol passar a la major part de manifestacions.
I després ve la crítica. Hui la veig afectada, perquè percep que no ho entén; tot això, després de tant d'esforç... Alguna crítica dura i interessada, alguna altra que sé noble. El nostre tarannà ens permet acceptar-les, ens permet intentar millorar per a properes ocasions.
Però compte! Que la crítica cap a alguns polítics no apunte cap a totes i tots els polítics; que no apunte a la política; perquè és precisament el missatge que la dreta vol que cale a la societat, per tenir marge per on navegar.
Compte!, pense; no solament perquè darrere els polítics hi ha persones, que també. No vaig a entrar en això, tots ho sabem. Compte! Perquè, per últim, encara a risc de resultar presumptuós, no tots els polítics són -ni som- iguals. Que cal no disparar amb els ulls tancats contra la classe política.
Lamente, però la crec necessària, la contundència. I també, haver de parlar més dels polítics que de la manifestació. Però ho creia necessari, com una aportació justa; com unes paraules d'ànims a qui, dia a dia, es desviuen a treballar per tot allò pel que hem reivindicat hui, i són també polítics. I també per als qui, en algun moment, cometen errors.

31 de gener 2012

El nou CEIC Alfons el Vell i uns pocs pensaments

Acaba d'arribar-me per la pantalla el nou equip del CEIC Alfons el Vell. Potser la 'renovació' no ha sigut tan profunda com pensàvem. I, per sort, tampoc ha anat en la direcció d'un desembarcament del PP, tot i que n'hi ha, de quotes. Per això, i tenint en compte les circumstàncies, encara haurem de donar gràcies per com ha eixit tot. 
Les noves cares, Isabel Canet, Esperança Costa, Mª José Del Olmo, Vicent Domènec Estruch, M. Carmen Fuixench, Joaquín Grau, Abelardo Herrero, Lluís Miret, Joan Muñoz, Antonio Pellicer, Alberto Peñín, Agustina Pérez, Miguel Vercher i Irene Verdú.
Jo ara mateix, què voleu, solament tinc uns pocs pensaments: el primer d'agraïment, per haver pogut formar-ne part, tot i que em queda l'espina de no haver-hi aportat el que haguera calgut. 
En segon lloc, em queda un regust amarg pel tracte rebut pel nou govern de Torró: primer, amb el canvi forçat, precipitat i quasi humiliant a un nou local que no reuneix les necessitats del CEIC; i després, amb el pressupost escapçat per al 2012, després de prometre per boca del mateix Torró que no anava a fer-ho (potser amb l'esperança que el CEIC quede relegat a la mínima expressió del que ha sigut).
En tercer lloc, el desig que els nous membres tinguen bon vent, en una legislatura que s'espera complicada, econòmicament i política, i per sobre de la qual han de saber navegar. I coratge, sobretot coratge, per impulsar amb certesa i contundència la cultura a Gandia.
Solament volia fer quatre ratlles, uns pocs pensaments. I se'm queden moltes coses al tinter. El caràcter tebi d'algunes decisions en la passada legislatura, per exemple. Però, per sobre de tot, el reconeixement al treball ingent d'unes poques persones que han dedicat el seu temps de manera altruista a fer de Gandia un punt de referència en l'àmbit cultural a les comarques centrals i a tot el país.
Jo havia comentat a alguns membres i amics que jo no hi repetiria, tot i que no n'esperava, sincerament, una reelecció. Estem immersos en un altre mar, també ple de reptes i amb altres vents, i no és bo tampoc estar a totes bandes. Intente aprendre ("al final s'aprén a desprendre", que va escriure À. Gregori), mai és tard. Al CEIC deixe gent valuosísima; no la deixe, vaja, no muir jo ni moren ells. Solament els deixe que treballen, i els anime. Perquè de reptes, n'hi ha abastament.

26 de gener 2012

Perdre l'educació

He arribat fa uns moments a casa, des de València. No sabria dir si a la manifestació de hui hi havia més o menys gent que el dissabte passat. De nou, amb molts pocs dies de diferència, els carrers de la capital del país han acollit la impotència i el neguit de la gent que ha de pagar els plats trencats d'un govern que ha malbaratat els diners a mans plenes quan en tenia; i que continua fent-ho, mentre els xiquets i xiquetes de les escoles pateixen fred perquè no tenen calefacció, i els centres no tenen per a clarió ni paper higiènic.
Hui era el torn de tota la funció pública: sanitat, educació, justícia, etc. Dissabte s'havia manifestat el sector educatiu, amb més de 100.000 ciutadans i ciutadanes donant-ne suport.
Estos dies no paren d'arribar-nos casos concrets, al diari, per les xarxes socials... La setmana passada, sense anar més lluny, l'institut IES Vall de la Safor (Vilallonga), on van els xiquets i xiquetes de Ròtova, tornava posar el crit en el cel perquè no tenia el mínim per poder funcionar amb normalitat. 
A Vilallonga anaren quasi tots els meus companys i companyes de classe. Quan fou l'hora, jo vaig baixar a estudiar a Gandia, a l'IES Maria Enríquez. L'institut nou, per dir-li d'alguna manera -ja sona a acudit, no?- ha donat a conèixer estos dies també les mancances que pateix, junt a l'IES Tirant lo Blanch, també a Gandia. Podeu consultar-les ací: http://retalladeseducativesenxifres.jimdo.com/. Els quadres mostren una educació quasi de guerrilla. 
No sé ben bé què deuen pensar els qui són pares i mares, els avis i àvies, els oncles i ties, en veure els seus fills, néts i nebots en unes condicions tan precàries. A mi m'agafen ganes de perdre tota la bona educació que he aprés a aquell centre públic i cagar-me... Per a ells i elles, en canvi, em conformaria que obriren els ulls, i pensaren en els responsables de tot plegat.

23 de gener 2012

Novel·la negra a Gandia, de tu a tu

Des de Saforíssims s’ha programat una taula redona dins del cicle 'De tu a tu', amb el títol ‘La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', en què participaran Vicent Usó i Joan Pla, autors de les novel·les La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building respectivament, aquesta última publicada a la nostra col·lecció De 6 a 96.

Tindrà lloc el proper dissabte 28 de gener, a les 12.00, al Casal Jaume I de Gandia (carrer Dona Teresa, 1).

18 de gener 2012

Sempre, sempre venç el verd


L’abril de 2011, un incendi (provocat) va arrasar quasi 1.500 ha de territori a cavall entre la vall d’Albaida i la Safor. A Ròtova, bona part del medi natural va quedar devastat pel foc. Però el que no han pogut arrasar les flames és el treball, la perseverança i la confiança de tanta gent que estem convençuts que un altre model de gestió del territori, i de país en general, és, a banda de possible, vital. Res ni ningú ens podrà desviar d’aquest compromís envers nosaltres mateixos.
 
Volem compartir amb vosaltres −i ens agradaria molt que vosaltres la compartíreu també, en qualsevol dels formats− aquesta imatge, símbol i constatació que, més enllà de les cendres, sempre, sempre creix el verd. 

La imatge de Xavi i les paraules de Maria Josep són, segurament, la millor manera de d'expressar-ho. Nosaltres les compartim amb vosaltres des del convenciment que, conegueu o no el barranc d'Atanasi, el verd us creixerà a dintre; perquè el país és farcit de barrancs, vostres i nostres, i el cicle que explica el poema és comú. I, encara més, el desig és compartit. 

Per això, feu el que cregueu amb la tarja; ens faria molt feliços si també us és útil per felicitar i engrescar les persones estimades.