26 de juny 2009

Uns arguments per a ensorrar l'alqueria de Romaguera



M'havia promés avançar la ingent faena que tinc estes setmanes i deixar el blog uns dies; si de cas, unes línies però res més. Però hui el diari ens escopia unes línies justificatòries del que farà l'Ajuntament de Gandia properament: ensorrar l'alqueria de Romaguera. I sembla que ja no hi ha cap mena de dubte sobre el destí d'aquest bé patrimonial. El titular ja ens predisposava per al pitjor.
És clar que el problema no està en el missatger ni en el missatge sinó en qui dóna les consignes.
Com una mena de balança, a l'article es “sopesen” diversos factors -entre cometes, clar, perquè els plats de la balança són desiguals-, i tots van a la contra de la conservació. No s'han trobat suficients elements per a la seua conservació. Solament es tracta d'una alqueria, efectivament del segle XVII. No hi ha més. El que no sé és què haurien d'haver trobat per a decidir conservar-la. A la notícia es diu que es constata “cierta antigüedad” però -i aci vé un dels però més contundents- “de ninguna manera parece que pueda entenderse que su valor patrimonial lo haga poseedor del derecho a ser protegido”. L'alqueria no serà protegida perquè no és un palau, llàstima!
I continuen els punts en contra: a aquest fet cal sumar-li, segons l'article, que mentre s'estudiava s'ha paralitzat la urbanització de Santa Anna, de gran importància per al barri de Santa Anna. I és que, a gos flac, tot són pusses; i l'edifici també ha de carregar amb la mala gestió de l'IVVSA i la mala coordinació amb l'Ajuntament de Gandia.
Segons l'article, l'IVVSA manté que la preservació de l'alqueria és imcompatible amb la urbanització de Santa Anna. L'IVVSA i la Generalitat no s'han mostrat mai en contra de la seua conservació; solament deixaven en mans de l'Ajuntament que la incloguera com a Bé de Rellevància Local; l'IVSSA duu a terme el projecte, l'Ajuntament decideix si hi ha algun element digne de conservar.
L'article ratifica que la paralització de la urbanització de Santa Anna es deu als estudis que s'han dut a terme a l'alqueria, i rebla el clau afirmant que “los vecinos de Santa Anna exigen que se priorice la obras frente al edificio objecto de la polèmica”. Crec que queda clar que el fet que les obres no comencen per un altre costat que no siga l'epicentre de “Romaguera” no és gratuït. Però per saber els motius reals pels quals no ho han fet potser hauríem d'esbrinar els pulsos que, ara sí ara també, mantenen Gandia i Generalitat; i no l'alqueria, que és qui acabarà pagant els plats trencats.
A més, emprar l'argument de “o l'alqueria o la urbanització” és simplista i maliciós. No podem jugar amb una infrastructura tan demandada pels veïns i contraposar-ho a la preservació d'un dels seus béns. Perquè això no ho havien arribat a fer ni els seus veïns. Si conservar l'alqueria és compatible amb la urbanització, no cal fer veure als veïns -com se'ls ha dit en alguna ocasió, no sabem per quins interessos- que les obres estan en perill si preservem l'alqueria. Tot el món volem que Santa Anna deixe de ser un barri oblidat; és un compte pendent del consistori gandià des de fa molts anys. Romaguera no pot servir d'excusa ni de parany.
Entre la resta d'arguments, un tant velat, està el posicionament -o el no posicionament- del CEIC Alfons el Vell, “que no entró en el fondo de la cuestión y centró su reflexión en la necesidad que Gandia cree una comisión de expertos...”.
Al marge drets de la notícia, els arguments desglossats: l'alqueria s'ha convertit en una ruïna; ha sigut emprada com a refugi de toxicòmans, la urbanització, paralitzada. La degradació de l'alqueria, provocada per la mala gestió d'ambdós administracions se li ha tornat en contra a l'alqueria. I la resta d'informes sembla que ara ja no tenen cap valor. Ara tot és blanc o negre. Les signatures replegades, paper mullat.
I és que, en definitiva, quan Mut parlava del valor simbòlic de l'edifici no deixava de tenir una part de raó. L'alqueria de Romaguera, a banda del seu valor patrimonial, ha esdevingut un símbol de la possibilitat que el moviment ciutadà organitzat aconseguisca la preservació del patrimoni. I des del consistori gandià han decidit esborrar qualsevol mena d'espurna. Han decidit que ací manen ells. I en això estan.

(Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la. Levante-EMV. 26 DE JUNY DE 2009)

22 de juny 2009

Bars, espais d'art, centres socials...

No puc quasi ni seure davant de l'ordinador. I sóc feliç, també per això. Ací vos deixe un article que m'ha passat M. Àngels, molt interessant. No vaig a fer-ne cap reflexió. De totes maneres, per a qui no li suggerisca res, segur que almenys li resultarà interessant. Ací va un fragment; al final teniu l'enllaç de l'article complet.

Los bares de ruinas en Budapest
[...]
Imaginaos un edificio abandonado, a punto de ser demolido. Quizá le queden un par de años de vida porque en Budapest estas cosas van lentas. Un grupo de jóvenes se junta y le dice al ayuntamiento que por un módico precio (pongamos unos 40 euros mensuales) lo alquilan para crear un bar. Un bar de ruinas.
El resultado es asombroso. Espectacular. Naves industriales enormes, con patios abiertos, decoradas con un buen gusto que sorprende a cuaquiera: bañeras cortadas por la mitad y reconvertidas en asientos, sillones de la calle, papeleras de Ikea que ahora son lámparas, televisiones que cuelgan de un cable a modo de decoración, proyectores de cine gigantes, coches antiguos a los que se suben los estudiantes con su guitarra, taburetes, plantas, pinturas, esculturas… Arte. Y todo ello rodeado de barras de bar. Y la bebida (cerveza, refrescos, copas…) a unos precios ridículos para estar donde están (2-3 euros).

15 de juny 2009

Ara que marxa

Va arribar un 20 de juny de 1989. Jo puc confessar que no ho recordava amb tanta precisió. Però mon pare sí. Jo solament recorde que aquell primer dia vaig arribar de jugar amb els amics i vaig córrer cap a casa perquè sabia que ben aviat arribaria. I vam passejar amb ell fins a Marxuquera. Era menut i blanquet.
Dintre d'aquell cotxe poca cosa -un Renault 5-, mira que tenim mèrit, n'arribàvem a cabre, en algunes ocasions, fins a 6 persones, tot i que nosaltres quatre, menuts com érem, no ocupàvem ni el lloc d'una persona. Ho pense i me'n faig creus. :)
Bé, també podreu dir que tot això no té mèrit. Vull dir, que un cotxe se'n vaja, que el retirem, no té ni la més mínima transcendència. Potser hi ha el mèrit d'aguantar en quasi perfectes condicions un vehicle amb aqueixa edat. Per aquest costat, tot ell, el mèrit, corre a càrrec de mon pare.
Però com que, a dintre del Renault, hem passat un bon nombre de situacions i episodis que sempre ens acompanyaran a la memòria, no puc més que dedicar-li aquest post inofensiu i gratuit.
Jo crec que encara haguera pogut aguantar alguns anys però sembla que el pla renove ha pogut amb ell.