16 de desembre 2007

Repensem i reactivem les Comarques Centrals Valencianes?

Sé poc de les Comarques Centrals Valencianes. La veritat és que el primer que vaig pensar –crec que ho he dit en més d’una ocasió- quan vaig començar a llegir sobre el tema és: Collons! Tinc la sensació que arribe tard a açò també! He nascut uns quants anys tard.

Vaig conèixer la revista Espai Obert quan es presentava l’últim número, en la presentació de la qual ja anunciaren el seu traspàs. Per sort, ens ha quedat L’Espai del Llibre. Amb Jesús, amb Marta i d’ací poc amb un nou director, la cosa va avant. És un projecte "senzill", que no ha suscitat grans titulars, però constant i necessari. Espere delerós el proper número, encara no sé quan. A veure si amb el nou any.

Per sort, sempre hi ha qui t’ajuda a endinsar-te en nous camins vells. En les primeres incursions a l’Arxiu Històric de Gandia ja em van fer un bon preu pel lot (5 números), i la cosa ha donat per a molt. Molts dels temes que ara tractem nosaltres –patrimoni, turisme cultural...- són fils continuadors d’aquelles degoteig d’idees que ens cediren les generacions anteriors. Però el motor d’aquell coet es va esgotar. La metxa es va banyar, probablement perquè vam tenir massa fe en els polítics que havien de prendre el relleu a tot l’allau d’actes que havia fet la societat civil organitzada.

I era hora dels polítics, és cert, però tot açò ens ha de fer pensar que no podem cedir-los el testimoni i mirar cap a una altra banda. S’acabaren els diners europeus i a una altra cosa!, degueren pensar. A la propera, haurem d’anar de la mà, cosa que significa que ens haurem d’involucrar des del principi fins a la fi.

Hui al Levante ve un article de Pasqual Molina, membre del CEIC Alfons el Vell, sobre les comarques centrals. És interessant; tot i que inicialment havia pensat que era excessivament descriptiu, no hem d'oblidar que la gent oblida, que hi ha gent que mai es va enterar i que este món té estes coses: naixen consciències noves, altres es desperten i altres tornen del llimb en què romanien; i per a totes elles, calen classes d'inciació i repàs. Jo em pose de cas clínic, si voleu.
Sembla que la cosa es reactiva; bé, la gent té ganes, certa gent; perquè l’organisme roman mort i present a la sala i ningú li ha plorat en anys. Qui li havia de plorar si les nostres comarques s’havien quedat “sense pares” que les defensaren durant tant de temps”? És un projecte sense pares, és cert, Jesús.

Això ja ho vam veure a les II Jornades Josep Camarena (octubre de 2006), on les conferències sobre les Comarques Centrals Valencianes van ser les que va rebre menys atenció del públic. A mi m’agradaria repetir-la ara, a veure què passa, amb tot el material elaborat com el tenim. En fi, no res! Veurem en què queden les noves propostes, les noves denúncies...

Tal volta ja és hora de reprendre la idea i llençar un nou coet. O reprendre els materials del primer coet. No debades, de materials en tenim una garbera: les Comarques Centrals Valencianes potser siga la zona d’Europa amb més estudis de cara al seu desenvolupament socioeconòmic. Potser és hora, ja, d’encendre la metxa d’una segona fase, amb un toc d’innovació –això és evident.

Vinga, no podem estar repensant-nos-ho tota la vida. De moment, per a les noves generacions, per a totes i tots nosaltres, ens cal un poc de formació, de lectures, d’acció i gestió. La distància creada no pot anar en augment i no podem ser tan ingenus de creure que tothom sap de què parlem. Fet i fet, reptes i faena. Us recomane, d’inici, aquest llibre, segur que la majoria ja el coneixeu: REPENSAR LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES. DEU ANYS DESPRÉS. Col·lectiu Espai Obert. Estem tots per la tasca?

12 de desembre 2007

Un salut a Friüli

Afortunadament, Internet també té bones maneres de perdre’s per a trobar racons bells i per a retrobar-se. Fa uns dies vaig acabar davant d’este article que parla sobre una mena antologia de poesia catalana traduïda a l'italià arrel de l'interés de Pasolini. I no em vaig parar precisament perquè la poesia fóra en la nostra llengua –bé, qui sap!- sinó perquè el personatge de què parlem és un friülà.
“Pasolini, que va passar l'infantesa al Friül, no va parlar mai friülà a casa. Tot i això, els seus primers poemes els va escriure i publicar en friülà. El filòleg Gianfranco Contini en va fer la primera recensió i, anys després, el va posar en contacte amb Carles Cardó. Pasolini li va demanar una selecció de poemes de poetes catalans, i d'aquests contactes va nàixer Fiore di poeti catalani, una selecció de poemes de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Bertrán i Oriola i el mateix Carles Cardó, traduïdes a l'italià i publicades el 1947”.

El meu país d'Itàlia, de Maria Folch

Potser es tracte simplement d’una excusa, d’un remordiment... No sé, què voleu. El ben cert és que tenia/íem un compte pendent que no es tanca, evidentment, amb aquestes línies però que espere haver cobert mínimament. Com que açò d’Internet és un espai internacional aprofite per a enllaçar-los l’article a dues amigues friülanes, expertes en gramàtica italiana “e molti pignoli” (es diu així?).

Ja en vam parlar un poc però mai ve mal tenir un detall. No recorde, quan els vam preguntar per l’escriptor o personatge més important en la seua llengua, el primer nom que em van dir. El dinar va acabar i, al cap d’una estona, plam, els va vindre una flamada: Pasolini! Elles coneixien, pam dalt pam baix, la situació de la nostra llengua, ens van explicar el seu panorama...; i, en llegir estes línies, què voleu, no ho he pogut evitar: la ment se me n’ha anat de nou cap a la Toscana.

Per poc de temps, evidentment, que demà he de treballar. Salut, especialment a Luigina i Roberta, des de l’ecomuseu Vernissa Viu! Solament era això.

11 de desembre 2007

"Un escut contra l'especulació"

Crec que el títol va un pèl massa enllà, però una empenta de tant en tant ve bé . Ací us deixe un article d'El País, d'ahir, on parlaven de l'ecomuseu.


Ja ho han fet...

Ja ho han fet. Han tancat el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. Uns parlen d'electoralisme, altres d'ignorància i mala fe; i per suposat "tots" coincideixen que es tracta d'una acció de tipus feixistoide. En ple segle XXI això de tancar televisions semblava que ho teníem lluny però el nostre govern no deixa mai de sorprendre'ns.

A ells no els interessa ni tan sols la reciprocitat, tot i que amb ella estic segur que també n'ixiran guanyant. El que, en realitat, comença és el període preelectoral. Ells pensen en termes d'eleccions i, si alguna cosa tenen, són bons assessors d'imatge -que és l'únic que saben vendre-. Em fa un mica de por quan "nosaltres" els tractem d'ignorants, perquè no ho són. Saben ben bé què fan i quin ha de ser el tempus per a dur-ho a terme.

Ara ells esperen reaccions; amb les nostres ja compten. Però les esperen sobretot per part del PSOE valencià, que les farà, o no, i se'n desdirà, o les farà amb la boca menuda i quedarà com que diu una cosa i s'amaga després, que és el que ha estat fent aquest PS(PV?)OE durant els darrers vint-i-cinc anys. I la gent, vista l'actitud de superioritat amb què actua el PP, creurà que això és una cosa dolenta. Perquè, no ens enganyem, en aquest país la gent actua més pels estímuls que provoquen les campanyes d'imatge que pels raonaments que hi ha al darrere de cada proposta.

Així i tot, jo crec en un País sòlid per la base i amb una gent amb capacitat de crítica i de discernir allò que està bé i allò que no. Més enllà de les eleccions ens volen aïlllar culturalment i lingüística; si no, mireu el llibre d'estil (?!) -incomplert, i me la jugue!- que empra Canal 9.

Ara ja ho han fet... No sé com vindran les coses però nosaltres ho hem de denunciar. Hem de denunciar l'actitud del nostre govern. No sé com però a veure si en aquesta ocasió som més llestos que ells i aconseguim que, a sobre, no els isca bé la "feixistada".

10 de desembre 2007

Una proposta, a mena d'invitació

El proper 20 de desembre es presentarà l’agenda per a 2008 que elabora el Col·lectiu Obertament, titulada aquest any Racons i raons. Itineraris pels pobles de la Safor. De la mà de Ferran Garcia-Oliver, ens apropen paratges i perspectives inèdites dels nostres municipis. I ens fa cinc cèntimcs de la seua història.

Si he de ser sincer, porte un temps intentant aconseguir la de 2007. No la vull perquè la necessite a estes altures sinó per la seua qualitat. En ella va participar Paco Tortosa amb un treball de camp considerable i uns mètodes pedagògics encomiables. Paco sempre ens acaba sorprenent per alguna banda. Dia dalt o baix, i a pesar que ja quasi ha finit el 2007, em faré amb ella –i, si puc, també, amb l’incunable que no conté el “dia que es va perdre”-.

Ara que encara no teniu l’agenda per al proper any ja no teniu excusa. L’agenda és pràctica i aquest any, un pel més gruixuda: teniu una pàgina per dia, per a les persones més exigents.

L'agenda té un preu de 10 €; i per tal de reservar un o diversos exemplars haureu de fer un c-electrònic a Jcarlesfaus@terra.es. També la podreu adquirir a algunes llibreries de Gandia i Oliva (la Fona).

Imagineu-vos la il·lusió que fa rebre una agenda amb un acabat tan bo i que està ambientada en la vostra comarca. No us he de dir que a mi me l’han regalada. A Oliva, la regidoria de Turisme també n'ha adquirit una bona quantitat supose que per a regalar-la com una eina útil i arreladora.

No us ho penseu. Col·laboreu i regaleu un bon detall; o regaleu-vos-el, si ningú no ho fa.

03 de desembre 2007

Entre la literatura i el llit



Tota una setmana al llit dóna per a molt. Primer que res perquè la faena s’acumule mentre el nostre cos ens impedeix alçar-nos i engegar l’ordinador. Però també dóna per a molt més: per a deixar passar el temps amb la lectura. Perdre’m llegint, quin gust. I quant de temps sense fer altra cosa que això.

Però per a lectors, escriptors. Darrerament els nostres escriptors ens estan donant moltes bones notícies. I la veritat és que els saforencs estem d’enhorabona: els nostres escrpitors estan fent una bona collita de premis. Això no ens hauria d’importar massa; vull dir que hauríem d’estar més pendent de les obres que no dels guardons que reben. Però som humans –jo també, eh!- i em fa goig (supose que a ells també) de veure compensat tant de sacrifici.

Si en un altre temps Gandia va personificar la poesia, amb personatges com March, jo crec que hui dia, amb tots els respectes per la remirada i presumida capital, té una bona substituta; o, en el seu defecte, una acompanyant. Oliva és poesia. No és just atribuir el mèrit a les ciutats i santificar pàtries buides; tot el mèrits, de les escriptores i escriptors, però compartir l’espai (poble, ciutat, comarca) ha de ser percebut com un factor positiu, un potencial que sembla que ningú acaba de veure.

No parlem solament del Poefesta organitzat per Àngels Gregori, un punt d’encontre al més alt nivell de la literatura catalana i de la resta de veïnes. Per cert que Àngels acaba de rebre el premi Ciutat de Gandia per l’obra Llibre de les brandàlies.

Josep Lluís Roig, per la seua banda, presenta ara la seua primera novel·la a Barcelona i Mallorca. Segons ens conta Vilalweb, “el conegut poeta d'Oliva va guanyar el Premi de Narrativa Vila de Lloseta”. Unes setmanes enrere, quan encara no m’havia endinsat en la suau caverna dels llençols, ens enteràrem que havia sigut mereixedor del premi de poesia dels Ciutat d’Alzira, per l’obra Càries. I no parlem ja d’Enric Sòria, de Brines -que també ha estat guardonat amb el IV Premio Internacional de Poesía Ciudad de Granada Federico García Lorca...

I molts més de la resta de la comarca: cal que traiem algun títol del prolífic Sico Fons? Veí de Sico, la simatera Isabel Canet i Ferrer presentà el seu primer llibre Or i Vellut. Retrat de dones de Gandia (entre les quals se'ns apareix Adelina Bataller, muller d'un altre gran poeta "del secà proper", el montitxelvà Joan Climent. Ignasi Mora ha aconseguit, amb la novel·la Ulises II, el premi Mallorca. Maria Josep Escrivà no para tampoc: no fa massa va guanyar el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2007, amb Flors a casa. Si fórem exhaustius, no acabaríem mai. Per cert, m’han promés un llibre de poemes que eixirà d’ací poc, l’autora del qual és la nostra companya Christelle. Ja en parlarem.
Oliva, poesia. La veritat és que cada vegada m’és més atractiva la ciutat –bé, en això alguna cosa té a veure l’Helena, què li farem!. Alguns pensaran que són mostres de debilitat, però no-sí, vull dir, sí-no. Què voleu?

Uf, ara que m’alce del llit, els llibres se’m tornen a acumular; de la faena, millor no parlem. Però el millor de tot és que m’alce amb més ganes que mai.

Perquè no acabem amb un poema? Fa temps, eh, que no en deixem per escrit. Aquest és d’Isabel Garcia Canet, del llibre Claustre (Poesia 3 i 4). Em sap greu no fer-ne cinc cèntims però sé segur que la subjectivitat em trairia; ara senzillament us recomane unes línies d’una gran poeta de qui sentireu parlar durant molts anys.

L’ofici de viure

Viure és cercar el plaer de l’ofici
treballar les hores com l’artesà la forma,
l’ermità el silenci,
el vianant el trajecte,
l’amant la fosca.

Predir el vol llunyà de la tempesta com l’au,
emigrar amb l’agilitat de l’ull
que apadrina el paisatge
deposant-lo al calaix amb el desordre just
per véncer la misèria.

Enfilem-nos a l’heura de ferro
i dibuixem el color del vi,
fermentats ens sabrem al moll de la paraula
tastarem el blanc, el negre, el rosat,
parlarem de l’ofici; si en calen més hores.

Foto: si no vaig errat, dunes a la platja de Terranova, a Oliva.

21 de novembre 2007

Quina me n'he perdut...


Quina volta en bici més exitosa. I jo no hi era... Serà possible? Lamente la meua absència. Però no es pot estar a missa i repicant. Vaig dormir fins a tard i em vaig posar a redactar un projecte que hem presentat a uns ajuts; ja en tindreu notícia.

Maria, Vicent, us en dec una (de volteta i de visita). Ja em contareu si us ha agradat aquesta...

Totes les fotografies de la volta en bici per la vall del Vernissa, ací, gentilesa de La Rotovense Musical.

18 de novembre 2007

“Gràcies; i continuem”

Entrega del premi Margalló, de medi ambient 2007, que atorga el Centre Excursionista de València pel projecte “Catàleg de custòdia de l’ecomuseu Vernissa Viu”. Escrit junt a Rebeca Pascual i Xavier Ródenas, publicat al Quadern de l'ecomuseu Vernissa Viu.


A la fotografia, Rafael Garcia, Vicent Faus, Josep Francesc Fayos, Rebeca Pascual, Xavier Ródenas, jo mateix, Pedro Ciscar i Francesc Balbastre.

No hi ha portes, ni lleis ni cap clàusula que l’institucionalitze, per a bé o per a mal. Un ecomuseu és un museu obert on una comunitat estableix un pacte amb el seu territori. Un ecomuseu parla de l’empremta de l’home sobre un territori, sobre el medi natural i sobre les possibles vies de desenvolupament local que es poden donar, tot i respectant el territori i el patrimoni. Aquest, tan senzill i tan complicat alhora, és el projecte que duem a terme des del Col·lectiu Vall de Vernissa.

Quan estarà fet l’ecomuseu?, ens pregunten. No ho sabem, si el que volen és un recinte perfectament acondicionat, inaugurat tot i tallant una cinta protocolària.

I quan el podrem visitar?, insisteixen. Mireu, quan vulgueu. No tingueu mandra, no espereu que tot estiga restaurat o que els guie un gestor d’una fundació. Apropeu-vos ja i, si us ve de gust, contribuïu en la seua construcció. Si decidiu senzillament recórrer-lo, no se l’acabareu.
Deixeu-vos el rellotge a casa; endinseu-vos pels senders i per barrancs agrests. Pugeu fins algun castell i diviseu la plana; mireu com s’escapa, com una serp, eixe riu que hem assecat entre tots. No us prometem una vall virginal. Vivim en un País que també és vostre i del qual també vosaltres coneixeu els seus pecats. Però cada pedra posada per l’home ens ha de fer reflexionar sobre la seua conveniència. El nostre territori us convida, també, a meditar sobre les fórmules més adequades de desenvolupament local.

L’Ecomuseu Viu de la Vall de Vernissa agrupa tot un conjunt d’iniciatives i de projectes basats en la protecció i la millora del patrimoni natural i cultural de la nostra vall, per a donar-lo a conéixer, fent ús de la custòdia del territori com a ferramenta principal de conservació, i amb l’objectiu de contribuir així a la creació d’un model econòmic alternatiu, sostenible, educatiu i respectuós, en què el conjunt de la població local estiga activament implicat i se’n senta responsable.

Aquest catàleg de custòdia, pel qual hem rebut el premi, serà l’eina per aconseguir enllaçar amb entitats –públiques i privades- que custodien el nostre patrimoni.

Nosaltres entenem que, per a les empreses, el paisatge és un clar actiu -no, una despesa-; tota empresa ha d’invertir part del seu benefici en ella mateixa i això també és aplicable a l’entorn que l’envolta, ja que el paisatge directament o indirecta és un “factor de producció” sense el qual l’empresa no pot oferir res, o el que ofereix minva. Ja hi ha empreses que han vist això clarament i han creat fundacions que inverteixen part dels seus beneficis en la natura o la cultura. La custòdia és el l’acte amb què una administració pública o privada (empresa, fundacio o associació) participa en la conservació del territori sense comprar res, només arribant a acords amb els propietaris involucrats; fet i fet, es genera un nou escenari on ells –els propietaris- tal volta no hagen de vendre.

Però deixeu-nos que abandonem aquesta mena de sermó i ens dediquem, ara, al que hauríem d’haver fet des d’un principi. A parlar de les persones i a agrair aquells que ens han recolzat. Deixeu-me que vos presente la suma d’ingredients que, en posar-los a dintre de la coctelera, han tret un bon refresc.

Xavier Ródenas –Xavi- havia baixat el 2004 dels Pirineus amb idees sobre com funciona el sistema de la custòdia; allà havia sumat una bona experiència amb un projecte LIFE.
Pau Rausell, un economista –tot i que no ho semble-, ens havia suggerit, en una ponència, posar en funcionament la figura de l’ecomuseu. I Josep Maria, que havia estat coautor en un estudi paisatgístic de la zona, va posar sobre el paper el seu coneixement precís i segur del territori, de cada pam de terra, de cada pedra i cada arbust.

Els primers sorpresos crec que vam ser nosaltres quan vam concretar els nostres desitjos en un projecte que la Caixa va tindre a bé de premiar i finançar. I, mireu com són les coses, sembla que el nostre camí sembla destinat a creuar-se amb aquesta obra social. Hui, també; i per molts anys.

I no em puc deixar a Rebeca Pascual, ací al meu costat, que en la tasca més o menys desordenada que dúiem a terme, ha posat ordre i concert; li ha aportat el treball constant de qui és veterà, tot i que aporta la frescor jove més evident de l’equip de l’Ecomuseu.

Entretant, sense fer soroll, sense presumir ni eixir en la premsa, sense rebre cap premi, sense esperar cap reconeixement, a Ròtova un grup excursionista feia 25 anys que practicava la custòdia màxima: ara són al voltant de 700 les fanecades adquirides i protegides i en les quals hi ha dues microreserves de flora i una de fauna. Permeteu-nos que ens sentim més orgullosos d’aquesta tasca de 25 anys que no de la del Col·lectiu i l’Ecomuseu, que tot just acaba d’iniciar-se. L’ecomuseu, al cap i a la fi, té més camí per fer que aquell que ha recorregut.

Estic segur que si férem un llistat de les persones que hi han posat un granet d’arena en aquest projecte, no acabaríem fins les 10 de la nit. I ja toca anar cloent l’acte.

Volem expressar el nostre agraïment al Centre Excursionista de València, el premi del qual no solament ens satisfà sinó que ens marca amb una gran responsabilitat: la de dur a terme un projecte difícil però il·lusionador; i, com estem comprovant cada dia que passa, molt viable. No podem deixar d’esmentar ara l’Obra Social de La Caixa, el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia i el Departament d’Investigació en Economia aplicada a la cultura de la Universitat de València.

A totes les persones que han dedicat “un minut” a atendre el projecte, a aquells que ens han recolzat, als becaris i becàries que hi col·laboren, als membres del Col·lectiu Vall de Vernissa i als habitants d’Alfauir, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Llocnou de Sant Jeroni i Ròtova, i de la resta de la Safor.

Se’ns pot acusar –com, de fet, ho han fet- de somniadors. Però no oblideu que els nostres primers somnis els posàrem per escrit. Amb ells, redactàrem un projecte, amb el qual aconseguírem financiació, que convertí el somni en realitat.

Així que us demane, per favor, que també somnieu amb els peus a terra. I que després ens ho conteu.

Moltes gràcies.

05 de novembre 2007

I si seiem a taula tots junts?

(Publicat a Infosafor)

La comarca més autocomplaguda de totes les valencianes ja podria despertar d’una vegada i deixar de creure-s’ho. Perquè de comarca sovint solament exhibim el nom, i encara no. Mirem, si no, a tall d’exemple –interessat- la vessant cultural: la gestió i la programació de recursos i infrastructures.

Tots els dies els nostres mitjans de comunicació són engrossits amb grans titulars sobre la recuperació puntual de béns, que s’empraran per a usos culturals; unes recuperacions que, mirades des de la distància, no són sinó una mostra ridícula del patrimoni que es perd, del paisatge que es balafia, del territori al qual renunciem. I nosaltres, panxacontents, ens en sentim satisfets.

Naixen tants projectes com en moren. Tothom, en aquest espai tan mediàtic com la Safor, pot dir la seua, tothom ho fa. Però hi ha tantes cafeteries com projectes sobre la taula i cambrers disposats a emportar-se la nostra consumició un cop digerida. Si hi ha hagut intents per crear fòrums és evident no han quallat però el ben cert és que no ens hem segut a taula tots junts massa sovint. I si deixem una mica de banda els programes a quatre anys vista i mirem de planificar els recursos? I si emprem el teixit cívic associatiu per a crear xarxa i li atorguem, tot i de passada, un reconeixement per la seua tasca en precari al llarg de tants anys? I si construïm la casa de baix cap a dalt, com diu la lògica?

No és que partim de zero, és cert. Gandia posseeix una xàrcia de museus que podria aspirar a ser comarcal –el MAGa ja n’exerceix-. La d’Oliva no tan sols no desmereix sinó que potser és més visible. Els museus tothora els tenim presents. Però ja seria hora de donar un passet més i donar l’oportunitat als espais o territoris interpretables (el patrimoni de l’aigua és una bona excusa per posar-s’hi) i, perquè no, als ecomuseus. No es tracta de conservar-ho tot amb un to arcaic, sinó més bé “crear” un projecte que partisca de les nostres societats tradicionals i li done sentit a allò que hem sigut, a la història de les nostres pedres i dels nostres béns –tot i que no tinguen categoria de BICs-; un projecte amb un caràcter innovador mai vist que li conferisca als nostres pobles un valor afegit en formació i desenvolupament per a la nostra gent.

Hi ha altres possibilitats que no les actuals i hi ha mitjans per a dur-les a terme. Hi ha nombrosos projectes als calaixos més profunds de l’oblit. La Mancomunitat n’és un bon testimoni. Hi ha institucions capaces i amb recursos per poder aportar coses interessants: el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia –alumnes i docents-; la Universitat Internacional de Gandia i, per extensió, la de València, que està a tocar de mà. També, no ho oblidem, les desenes d’associacions que s’hi han dedicat a la comarca i que, a pesar del reconeixement, han estat vistes amb un cert recel. En definitiva, tots aquells que tinguen ganes i temps per dedicar-s’hi. Els agents de desenvolupament local, per exemple -unes personetes tan i tan preparades com menystingudes-, són peça clau en l’engranatge necessari.

No partim de zero; però cadascú va pel seu camí, quan no crea un illa, com hui dia passa al monestir de Santa Maria de Valldigna, on els diners que hi inverteixen són directament proporcionals a l’aïllament creat respecte de la societat saforenca i valldignenca.

Ara alguns pensaran: i a com pagaran la terra estos? I probablement el problema de tot plegat és que hem assumit els interrogants d’aquells que no busquen el desenvolupament local dels nostres municipis –sinó el negoci a costa del territori- i maldem per trobar respostes a preguntes viciades, en compte de cercar-ne de noves i mirar com, de solucions, n’hi ha a bastament.

Què vull dir? Que és tan fàcil qüestionar el que plantegem ací com ganes tinguem que no prospere. Qui ho ha de fer? La societat civil, ara per ara, pot tenir tota l’autoritat moral –tot i que sempre ens restarà desxifrar qui en forma part-. Però quina institució, si no és la Mancomunitat, té la legitimitat per a fer-ho i ser escoltada? I què pot fer ella sense l’apuntal•lament de les seues competències? Perquè no actua per al que originàriament fou creada? Què fem, en definitiva, si no tenim ni una taula en condicions per a seure’n tots?

31 d’octubre 2007

Un conte (?) per a la Valldigna

La literatura, més enllà de la seua tasca d’entreteniment, té moltes altres funcions. La literatura, per exemple, ens commou i aconsegueix transmetre sensacions que no podem expressar amb raonaments més o menys ordenats i pretesament objectius; són qüestions que intuïm i que, com a ciutadans, no arribem a copsar ni a establir, a manera d’informe legitimat, mai.

Us convide a llegir un conte titulat Sàpiens Sàpiens?, que parla de la Valldigna, tot i que podeu posar-li el topònim que us vinga en gana i pensar en el paratge que vulgueu; i que és més que un conte. L’ha escrit Encarna Sant-Celoni, una escriptora vallera i va eixir publicat a “El Quadern” de l’edició valenciana d’El País el 25 d’octubre de 2007. També el podeu trobar a Inforsafor, dintre de la secció de cultura “Safor Blues”.



SÀPIENS SÀPIENS?

A tots els éssers que habiten La Valldigna,
inclosos els humans.
Sóc arqueòloga i vallera, i des del 2027 dirigisc l'excavació d'una cova dels contraforts septentrionals del massís del Montdúver, a 2 km del poble. Vaig pegar a fugir al 2002, fruit del fluix migratori cap al cap i casal a la percaça d'estudis, i, ves per on, ara no deixe d'enyorar-me del que llavors m'engabiava.

Puge al barranc cada dia i a l'acte pose mans a l'obra, perquè la visió de la vall que un dia fou digna, verda i feraç convertida en una massa erma clapada de camps de golf i piscines, i inundada d'asfalt i formigó, em fa bullir la sang. Tot això que hem guanyat!, diran alguns. Ausades!, els respondria: ja no hi ha incendis provocats perquè no queda muntanya; els rius i les séquies són abocadors; els llauradors han mort en l'oblit i els tarongers, de tristesa, i l'aigua de vora mar és una barreja de porquícia amb reminiscències de salobre que no atrau cap banyista.


Ningú, però, no féu cas dels senyals precursors. D'antuvi s'assecaren els ullals i els pous, i en acabant les fonts: les Fontetes de Cantus i el Clot de la Font foren les primeres, seguides de les de la Granata, el Canut, la Sangonera, la Drova, la Puigmola... Tot va començar fa vint anys, amb la instal·lació de les 47 torres d'alta tensió que creuen la vall i la consegüent posada en marxa d'un PAI promogut per la ‘caixa’ del ninotet bicèfal; el cop de gràcia fou la construcció d'un parc temàtic per aprofitar l'esquer cistercenc.



Recorde que sempre que ma tia venia feia que mon pare la dugués pel camí Marenys per comprovar, en persona, que les flors de les piteres –les guardianes de les motes, segons ella– continuaven vetlant perquè l'últim reducte verge del litoral de Tavernes seguís sa i estalvi. Afirmava que tot no estava perdut, que encara hi havia gent que creia en la Valldigna, sense demagògies...


Ma tia m'explicava que als anys 60 la gent estiuava en barraques de puntals i canyes, i que encara es conreava arròs a la Partida, i canyamel... A poc a poc, les barraques deixaren pas a les casetes de rajola i ciment, i aquestes, als edificis de quatre pisos sense ascensor, i als blocs d'apartaments, les urbanitzacions, els gratacels i les aterridores marines. I, quant a les marjals, les dessecaren i terraplenaren per plantar-hi tarongers.
També em contava coses de l'avi, un sentimental que s'estimava la terra amb deliri. Un colp jubilat, mamprenia la bici en clarejar el dia i es dedicava a passejar pel terme: de dilluns a dissabte, a l'horta –al Massalari, al Molló, a la Marina, al Ràfol, al Racó o al Cambro; cada dia a una partida–, a distraure's birbant, refent cavallons o arreplegant llicsons, roselles, endívies i cama-roges, per fer verdura, i el seté dia, als Marenys, a tirar el rall en les fondaladetes a veure si hi queia algun llobarro a més de sargs i corballs, o a fer caragols als muntanyars, entre els tamarius, les punxeres i els lliris de mar. A mitjan matí, feia els honors a l'esmorzar que li havia preparat la dona amb les sobres del sopar, un bon tros de pa i una bóta de vi i, amb el pap ple, prosseguia la faena fins a l'hora de dinar; no li calia rellotge per a saber quan tornar al poble, amb una ullada al sol en tenia prou. Jo també hauria sigut feliç així, però no podré, ni tampoc els meus fills ni els meus néts: com uns inconscients consentits, en menys d'un segle hem malmés el paradís que rebérem en préstec, i la vall trigarà milers d'anys a recuperar-se'n.

[...]


Marge dret del barranc del Bolomor, 05.05 del matí, hora solar, d'un dia qualsevol d'estiu d'un any arreu del tercer període interglacial del Plistocé; o siga: fa poc més poc menys 130.000 anys. Des de la boca de la cavitat, a una altitud de 100 m, la panoràmica és formidable, més encara, espectacular: enfront, els vessants sud-orientals de la serra de les Agulles, amb les altes i frondoses muntanyes de les Creus en primer pla; just al dessota, el cabalós riu Vaca circumdat per la imponent verdor d'una omeda luxuriant, i a la dreta, més enllà dels aiguamolls, l'esclat resplendent de la mar.

Una robusta figura d'extremitats curtes s'alça del rogle de cossos amuntegats en la foscor i, fent tentines, s'acosta a l'entrada de la cova. És una dona, tot i que la indumentària impedeix apreciar-ho a simple vista; una dona alta per al seu sexe i gran, d'uns trenta anys. Té la pell clara, el front estret i inclinat, els ulls blaus i els arcs ciliars pronunciats. No sap què l'ha despertada –a penes és audible: no arriba a ser soroll–, però sap que no és bo.Guaita pertot a la defensiva, tesant els sentits, a la recerca de l'origen de l'intempestiu soroll i, en mirar cap a la dreta, es deté en sec de l'esglai: sobresortint de l'espessa roureda que ocupa els ombrius del barranc i destorbant la visió de la costa argentada, hi ha la causa d'allò que la inquieta; emet una vibració d'intensitat constant que s'apodera del cervell de la bolomorenca i li produeix un intens dolor palpitant que es propaga com un càncer des dels lòbuls temporals. Només sent la vibració, esmussant-li les oïdes, com si una força intangible fes lliscar un guix gegantí per una pissarra; com si un estilet espuntat li trepanàs el crani sense cap anestèsia.


Té por d'apropar-s'hi, tot i que la cosa sembla morta, i per fi, armada amb una destral de mà, fa una ullada als voltants. A l'esquerra, un segon monstre gegant sense cos –mig arbre esquelètic, mig insecte o ocell–, de membres prims del color de la mar abans d'una tempesta entrellaçats com fils d'aranya, li impedeix la vista de les muntanyes que tanquen la idíl·lica vall pel ponent. Desesperada, l'ataca sense vacil·lar i rep una descàrrega elèctrica de voltatge mitjà que la deixa mig atordida. Un reguitzell d'imatges li bombardeja sense misericòrdia els glòbuls oculars i el futur de la Valldigna passa pels seus ulls a la mateixa velocitat que diuen que passa la vida pels nostres abans de morir: impossible d'imaginar.Veu homenets amb metzina a les venes en lloc de sang pegant foc a les muntanyes fins a descarnar-les. Veu aprimar-se el riu fins a gairebé desaparéixer, i ocells sorollosos trencant el cel i esglaiant les estrelles. Veu la costa taponada per fileres de ruscs de diferents alçàries. Veu com farceixen la vall d'innombrables flums negres recorreguts per bonidors eixams multicolors. Veu terratrèmols, gelades, sequeres, incendis, epidèmies, inundacions...
La paüra amorteix una mirada adés desafiant i d'alguna manera pren consciència que està abocada a l'extinció; però el que l'entristeix no és que aquells homenets de front recte i mandíbula prominent en siguen els responsables; l'impacte que el seu cor no pot suportar és sentir, des del futur, el clam agònic de la natura. El pesar li solca el rostre i, amb un crit estentori de pura impotència i ràbia que ensordeix la vall, convoca sense voler les forces primigènies i cau estesa als peus de la torre d'alta tensió. D'ací vora 130.000 anys uns paisans descobriran el fòssil del seu parietal esquerre i el consideraran producte d'una mort fortuïta, sense saber que la causa del traspàs de la neandertal ha estat una fugaç visió del seu futur, el d'ells, no pas el d'ella.
[...]


Un moviment brusc entre blocs rocallosos a la serralada mallorquina provoca una pertorbació que sacseja el fons marí. A la costa dels Tarongers, entre el cap de Cullera i el cap de Sant Antoni, el fosc llunyedar avança cap a la vora i el nivell de l'aigua puja seguint-li el compàs. La mar bull tota la nit com cassola en forn i l'endemà exhibeix la perfecta albaïna que precedeix la maregassa: una bassa d'oli sense ni un bri d'aire que l'avalote sota la metàl·lica negror del cel. D'improvís, de la sobrefaç de la mar emergeix una immensa paret llisa amb tots els colors del verd que comença a ascendir, encrestada, fins a ocupar l'horitzó; que recula com un rinoceront preparant-se per a envestir, i que s'atura un segon per a iniciar la impetuosa càrrega enroscant-se amb una roncor espaordidora que retruny al lluny i fa tremolar les muntanyes. L'ona, finalment, s'estimba amb un brogit eixordador i esclata amb una bellugadissa efervescent que ho nega tot.La mar, quan vol, requesta el que és seu i ho obté, malgrat les xarxes.


Que l'opressora incultura

muiga sota les nostres mans!

25 d’octubre 2007

Pintades o veus

Hi ha una ordenança en este poble que diu, entre altres coses, que no es poden fer pintades; que no es pot cridar pel carrer ni interrompre festivitats amb actes de protesta; ni dir “palabras soeces”. Per cert que la multa és de 30 euros. Poca broma!

Aquestes pintades me les han enviades per correu electrònic, i la veritat és que em sembla un miracle que les hagen pogut fotografiar. A mi m’agrada aquest poble sobretot perquè és el meu. Però, tot i això, no m’agraden moltes coses: entre altres, la falta de llibertat per poder expressar-se, que impel·leix algú a llençar-se contra el mur i dir allò que sent. Algú podrà acusar la persona autora de covardia però, en aquest poble, on hem vist tant de tracte menyspreador i censurador a persones i associacions "no servils" de manera descarada, no m'estranya ni miqueta que la gent s'hi llance.

L’equip de neteja, en un temps rècord, ha fet la seua faena; no siga que algú se senta al·ludit. No siga que ens acostumem a dir-ho, un dia d’estos, en veu alta.

21 d’octubre 2007

Un reconeixement, que no ve mal

Alguna cosa estarem fent bé amb l'ecomuseu, amb tant de recolzament com estem tenint. Al principi fins i tot nosaltres teníem dubtes (i encara els tenim; seríem uns irracionals si no els tinguérem).
Fa una setmana que ens van comunicar oficialment que ens havien concedit el premi Margalló de medi ambient 2007. L'atorga el Centre Excursionista de València, una entitat amb més de 60 anys treballant en la defensa i divulgació del medi ambient. Segons el jurat,
"és el projecte que recull més fidelment l´esperit que la fundació Centre Excursionista i el Premi Margalló ha mantingut des de la seua creació al 2001. És el Projecte que més municipis, més gent i més territori implica a més de la divulgació i la defensa activa del medi ambient".
El premi ens ajudarà a finançar una part d'un catàleg de custòdia, una ferramenta que volem que servisca com a motor per a aconseguir finançament i poder ajudar la gent dels nostres pobles que quasi no pot fer-se càrrec de mantenir els pocs béns culturals (patrimonials i mediambientals) que ens queden. Per tant, més que un guardó a seques és, també, un compromís per a dur-lo endavant. I una espenteta, que mai ve mal, per tal de fer front a la quantitat ingent de faena que no es veu i als entrebancs i disgusts que hem trobat pel camí.

Doncs això, gràcies a totes i tots els qui ens recolzeu i heu cregut en el projecte. Us anime a sumar-vos i a seguir-lo ben de prop.

17 d’octubre 2007

L'autovia i/o l'aigua

És cert que aquest país nostre "no sap ploure", com deia la cançó. Però no es tracta ara de parlar per parlar del temps, millor seria dedicar-se a llegir un bon llibre o callar.
Aquest temporal el que ha vingut a demostrar al nostre entorn més immediat és, per exemple, que aquesta autovia que ens van "clavar" per tot l'escaire és, de més a més, una infrastructura mal acabada. Queda palés a la imatge que ha enviat un amic per correu electrònic:


Un dels carrils de l'autovia està completament inundat (veieu el cotxe?) perquè els qui la planificaren i l'executaren no van preveure vies per deixar passar les aigües d'escorrentia que baixen de la Cuta cap al Vernissa. Segons algun mitjà de comunicació, la crescuda del Vernissa va ocasionar talls de vies però, en aquest cas, és la via la que no deixa passar les aigües per on sempre ho havien fet.

Evidentment, amb aquell argumentari, queda tot preparat per tal que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer execute l'embassament a Benicolet, una pressa de laminació que, suposadament, servirà per contindre les avingudes del Vernissa. A banda d'impedir la circulació d'aquelles espècies que tradicionalment han aprofitat el curs del Vernissa per remuntar el riu, la pressa també impedirà l'aportació de sediments a la desembocadura del Serpis. Una aportació menys, tal com estan les nostres platges...

Un apunt breu sobre l'autovia:
Alguns han arribat a afirmar que el disseny de l'accés al nostre benvolgut poble, amb una rotonda "con lus", és un premi per no haver-se oposat al projecte. Jo tinc dues objeccions a l'afirmació: primer que res, la nostra població no ha votat de manera unànime a favor de l'autovia; grups com el CER s'hi oposaren i feren una campanya pedgògica bastant interessant, de la qual cosa em sent orgullós.

En segon lloc, no vull cap premi per actuar de manera "no-crítica"; si la decisió d'un municipi és recolzar un projecte i la del poble del costat, oposar-s'hi, tots dos continuen éssent -o haurien de continuar éssent-ho- iguals davant l'Administració, cosa que ací no ha ocorregut. I això diu bne poc del concepte de justícia i equanimitat de la nostra benvolguda Generalitat. Però, per la boca mor el peix, què voleu?

Sense entrar en més valoracions, com podeu comprovar; ara per ara, no entre en què parteix la vall en dues meitats sense pensar en la comunicació entre les dues parts; ni en què crea un impacte innecessari en el paisatge i en Ròtova i Llocnou; ni en què ha provocat la destrucció parcial de la vila romana la Sort; ni que no ha contemplat la connexió mitjançant el camí tradicional (una ramal del camí reial) entre Castellonet i Llocnou.
De veritat que no volia parlar-ne tant... I si parlem del temps? De segur que molesta menys a certa gent.

15 d’octubre 2007

L'exposició sobre els vestits dels Borja

No sé exactament com acabe embolicat en estos tràfecs, tot i que no diré que no em fan comboi. Ací hi ha una mostra dels panells de peu que vaig preparar per a l'exposició sobre els Borja i la seua vestimenta, durant la passada Fira i Festes de Gandia al Palau Ducal dels Borja. El text, la documentació i la coordinació van anar a càrrec de Darqueo.

12 d’octubre 2007

Per a Ador, una pedrera sense horitzó

Xavier Ródenas i Jordi Puig, membres de la Plataforma pels pobles de la Safor; publicat a Levante-EMV (12-10-2007) i a Infosafor.



Corrien els anys 80 quan els pocs grups excursionistes que eixien a la muntanya (scouts, centres excursionistes i poc més) solien anar a fer alguna acampadeta a la Font del Sister d’Ador. Era una excursió molt guapeta, ja que es tractava d’eixir d’Ador, que aleshores era un poble valencià, amb una estructura de poble valencià i amb uns carrers i unes cases ben valencianes, i penetraves de sobte en un bosc mediterrani de pi blanc que enigmàticament havia resistit als incendis devastadors dels anys 70; un bosc que no abandonaves ja fins arribar a la mateixa font i al Pla, que un poc més amunt rebia els visitants amb una magnífica vista sobre el racó d’Alfauir. Eren quasi 45 minuts per dins del bosc, sense cap clarot de matollar, amb llesques de bancals abandonats que el bosc havia recuperat per als seus arbres i amb la grata companyia d’un castell musulmà del segle XI, el Castell de Palma… Certament, un conjunt ben singular al nostre malmés país. Bé, la pineda curiosament va esquivar la multitud d’incendis dels anys 80 i primers dels 90, però no va superar el destructiu model territorial que cada dia s’havia anat imposant amb més força a la comarca: el formigó. Així doncs, una primera pedrera, que ja havia començat a rosegar part de la pineda, va veure que el futur li era ben grat i els pins van anar caient davant de les màquines i els explosius, fins al punt extravagant i il·lògic de destruir el magnífic pinar, aïllar la Font del Sister i el seu Pla i sitiar el Castell musulmà com en temps passat… De nou, un país de taifes.
Ara la pedrera no camina en direcció al castell: per fi se n’han adonat que és un BIC, tot i que encara no han caigut en la necessitat de restaurar-lo. Durant molt de temps la pedrera d’Ador ha sigut (és?) també –tot i que il·legalment-, la d’Alfauir, perquè envaïa el seu terme sense permís, i solament la mobilització i denúncia dels veïns ha posat el tema sobre la taula, ja que certes autoritats volien fer la vista grossa –elles en deien negociació-. Ara la pedrera continua el seu camí, no sabem ben bé amb quin horitzó, perquè del tema ningú vol parlar. Continuen les barrinades que molesten; i allà han quedat les falses regeneracions de zones ja explotades (en aquells llocs on han estat executades, perquè hi ha altres zones que no s’han restaurat). Des de la Plataforma pels Pobles volem denunciar l'actual situació, així com la deixadesa de les autoritats que haurien de prendre cartes en l'assumpte.
Hem arribat al 2007, ben fotuts, amb una pedrera increïblement gran, que mai va estar on calia i que ha superat els límits tècnics i racionals; una pedrera que ha destruït un dels pocs pinars mediterranis extensos de la Safor, i que ha minvat un actiu cultural tant important com un castell del segle XI. A això se li diu visió de futur. A això podríem dir-li planificació del territori. O, també, mirar pels nostres fills; o sentir-se un bon valencià i defensar la nostra cultura. Fins i tot, des del punt més egoista, podríem dir-li potenciar el turisme d’interior i generar alternatives econòmiques per al poble. Som un país de cracks: no hi haurà muntanyes pelades? No hi haurà límits racionals? No hi haurà un altre model de país? Un altra forma de créixer? Els cracks pensen que la bassa sempre estarà plena, quins cracks! Molts opinem que estan ben equivocats, els nostres fills rebran una terra plena de finques, polígons i un paisatge de formigó i no hi haurà volta enrere; això sí, allà, a fer punyetes, alguna taifa de pi banc els quedarà per anar a fer el cabra. Quins cracks!, pensen molts veïns i veïnes, mentre els tremola el barandat amb les contínues barrinades de la pedrera.

11 d’octubre 2007

A Frankfurt amb el Curialet

Si el Tirant lo Blanc no haguera existit -cosa que evidentment no desitge, no se'm llanceu al coll-, el seu lloc ara l'ocuparia el Curial e Güelfa, probablement. Els valencians tenim poc d'espai a les nostres prestatgeries per compartir amors i aquesta gran obra sol passar de puntetes fins i tot per les aules; la veritat és que tinc bons records de "Curialet", els migdies a la facultat, en una assignatura que poc després va desaparéixer. Per això mateix us adjunte una notícia d'ahir del Levante-EMV (el suplement de Cultura de l'Avui no el puc pegar ací tot; no hi cap. Aneu-hi).

Per això i perquè, com us deia, cal que de Frankfurt es parle pel que hi és i pel que hem portat a exhirbir-hi -i no tant pels crits i circs que han muntat alguns polítics nostres-. Les fires serveixen per mirar-se un poc el melic, si voleu, i amb la literatura catalana no podia passar quelcom diferent: et mires el que tens, t'ho remires, t'ho mesures... De fet, si no coneixem la nostra literatura, com collons volem encomanar el vici per llegir-la a la resta de mortals?


Una edición francesa del «Curial e Güelfa» ratifica el origen valenciano de su autor
Una de las estrellas del día de hoy en la Feria de Fráncfort será, sin duda, el Tirant lo Blanc, que se presenta esta tarde en sociedad en versión alemana. Pero, a la sombra de la imponente obra de Joanot Martorell, la participación valenciana en el más importante certamen editorial de Europa destaca también por la aparición de la primera edición filológica del Curial e Güelfa en más de setenta años.
Alfons Garcia, Valencia.
Está realizada por el catedrático de la Universitat de València Antoni Ferrando, quien aporta nuevos datos lexicográficos para justificar la tesis de que esta novela de caballerías anónima de mediados del siglo XV es obra de un valenciano.
Curiosamente, la publicación ve la luz de la mano de una editorial francesa (Éditions Anacharsis, de Toulouse), la misma que ha publicado una traducción al francés de la novela con una introducción de Ferrando. Los dos proyectos se enmarcan en los trabajos de recuperación de los clásicos del Institut Virtual de Traduccions (Ivitra) de la Universidad de Alicante y han contado con la colaboración de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) -de la que forma parte también el profesor- y el Instituto Cervantes.
Hasta la publicación actual, el Curial e Güelfa había contado con tres ediciones: la de Rubió i Lluch, de 1901; la de Ramon Aramon i Serra, en tres volúmenes entre 1930 y 1932, y la muy personal de Ramon Miquel i Planas, de 1932. Todas ellas estaban realizadas desde Cataluña y la de Aramon i Serra ha sido la que se ha repetido posteriormente en colecciones numerosas populares y para estudiantes. Sin embargo, la investigación filológica más reciente ha permitido detectar algunos « errores » de Aramon, como el cambio de vocablos originales propios de la zona valenciana por formas barceloninas. Sucede así con « homens », reemplazado por «homes» , o «per a» , que pasa a «per» . Estas alteraciones quedan subsanadas en la última edición, que busca asentar el texto original y profundiza en la línea abierta por estudiosos como Antoni M. Badia i Margarit y Germà Colón sobre el origen valenciano del Curial . Además de las expresiones citadas, refuerza esta hipótesis el uso de formas típicamente valencianas como «aplegar-se» (no utilizada en Cataluña y Baleares), « marjal », «acurtar» (no « escurçar »), « bambolla » o «per a que» (no normativo, en la actualidad). El estudio de Ferrando señala que, estadísticamente, el autor usó el verbo « aplegar » en un 75% de ocasiones y « arribar » en un 25%, un porcentaje superior al que se da en obras tan valencianas como el Tirant lo Blanc l'Espill . Incluso, agrega el profesor, se pueden detectar castellanismos típicos de la Valencia del siglo XV, como « mentira », «sombra » o « forro ».
Estas preferencias lexicográficas, unidas a la aparición de claros italianismos y alguna nota marginal en castellano, llevan a Ferrando a concluir que se trata de una obra confeccionada en Italia (probablemente en la corte del rey Alfons el Magnànim) por un autor valenciano y que el texto más antiguo conocido -descubierto en el siglo XIX- es producto de un copista de Aragón.
Antoni Ferrando, que hoy estará en Fráncfort junto al autor de la traducción al francés (Jean-Marie Barberà, originario de la Safor), subrayó ayer a Levante-EMV que lo fundamental es «superar la fase de 75 años de repetición de tópicos y abrir la obra a las aportaciones de los jóvenes investigadores» . Con este fin se prepara ya un encuentro internacional sobre la novela para el próximo mes de enero.
Por su parte, ayer, los escritores Pere Gimferrer, Carme Riera y Joan Francesc Mira realizaban en la Feriana introspección en busca de sus propias raíces literarias . Mira juntando sus propios orígenes con los de la tradición catalana, aludió a la tradición medieval y a Ramón Llull. Según Mira, el peso específico de la tradición catalana sólo se puede comparar al de la alemana, al de la francesa y tal vez al de la italiana.


I ja que ens hem posat, com no, el conte/discurs de Quim Monzó. Veieu-lo a Vilaweb.

10 d’octubre 2007

Us en veniu a Itàlia?

L’ECOMUSEU VERNISSA VIU organitza un intercanvi de joves interessats en ecomuseus amb Itàlia: Vall de Vernissa- Dolomita.

Evidentment, hi ha algunes condicions:

- L’edat de participació serà entre 18 i 30 anys, tot i que això és negociable.
- Les prioritats de selecció seran, per aquest ordre: els socis del Col·lectiu Vall de Vernissa i del Centre Excursionista de Ròtova, qualsevol veí de la Vall del Vernissa i finalment qualsevol veí de la comarca de la Safor.
- Tindrà un preu total de 325 €/ persona, que inclourà tots els menjars, el viatge amb avió, l’estada a un alberg de la vall i les visites guiades (s’intentarà abaratar el preu; ara per ara és orientatiu).
- Es realitzarà entre els dies 25 de març i 2 d’abril de 2008.
- La data límit per inscriure’s serà el 15 de novembre.

Si voleu més informació, entreu al Quadern de l'ecomuseu Vernissa Viu. Se'n veniu a Itàlia?

09 d’octubre 2007

Festa, faena...


Aquest “cap de setmana”, entre setmana, ha estat una mescla de festa i reivindicació; però també ho ha sigut pel que fa als estils musicals: si dilluns per la nit hi érem al Beniarock, dimarts hem pogut –per fi, ben a prop- escoltar la Rondalla Agredolç (als poblets menuts -Llocnou- també hi ha 9 doctubre, i cal que s'hi celebre). D’ells (de la rondalla) m’agradaria parlar de manera tranquil·la en un altre moment. Ara toca parlar dels “Scak al rei”.

Veu: Toni. Baix: Arnau. Guitarra: Isaac i Naxo. Bateria: Miquel. Trompeta: Ferminet. Trombó: Joan. Saxo: Txus i Edgar. Scak al rei, perdoneu que tornem sobre el tema. Està bé que, ja que tenim unes imatges en condicions, les puguem compartir des d’ací.

Ho mirem com mirem: per davant...


Per darrere...


O pel costat...

I què seria de l’Scak al rei sense els seus incondicionals? Ells –nosaltres- també agraeixen les vostres dedicatòries, sobretot si van cap a La Rotovense Musical.


Es presenten amb “una mescla de Ska Punk i amb alguna cançò tirant a Hardcore”. “Tenen 8 cançons pròpies i amb elles volen fer una maqueta per a donar-nos-les a conéixer. Les seues cançons estan acompanyades per unes lletres força crítiques, contra la corrupció que es viu aci al País Valencià”. Aquest país no va bé, és el que pensem. Però això que nosaltres percebem ho hem de saber transmetre.
És cert: fa goig, com ja he dit, que els nostres joves estiguen per la tasca. Ara cal que sumem esforços TOTS i TOTES; i, per suposat, no podem –ho sentim- deixar que ningú es jubile abans d’hora. Aquest país té una salut delicada i, a sobre, a les nostres administracions, sovint,

“ningu fa res, ningu fa res, ningu fa res,
i en treballen més de cent, ningu fa res, ningu fa res,
ningu fa res, pero tots feliços i contents”.


Ells hi posen el seu granet d’arena. Molt bona -aprofitant l'avinentesa- la seua posada en escena de l’Estaca. Ara cal que tots i totes ens hi posem, també (a estirar-ne).

08 d’octubre 2007

Formació, diversió, compromís...

No donem abast, i això és un bon senyal, per assistir a tots els actes organitzats arreu de la comarca. Amb motiu del 9 d'octubre, a la Safor l'activitat bull. Evidentment, allò més significatiu era el Correllengua. No hem pogut anar a totes bandes, perquè tenim un únic cos. Com ens explica l'Aitana, el Correllengua de Gandia fou un èxit, a pesar dels intents de saboteig que tots els anys es repeteixen; no hem de caure en les seues provocacions.

Així i tot, aquest cap de setmana ha estat tranquil; un cap de setmana de reflexió i formació, tot i que no menys de diversió. He pogut compartir unes jornades de formació a Piles, amb el BEA, el sindicat d'estudiants més veterà de la Universitat de València. Com cada any, entra nova gent, es renoven càrrecs, hi ha noves necessitats...; per tot això, cal posar l'organització al dia i perfilar el nou curs escolar. Allà es va fer palés una manera d'entendre el treball de manera positiva i amb un esperit de servei als estudiants; allà es van abordar temes com la reforma de Bolonya de manera rigorosa -cosa que falta fa-, es van perfilar les formes d'organització, es va parlar sobre l'associacionisme i es van plantejar estratègies d'actuació, com no. El BEA (també ITACA, que no se m'enfaden) és un sindicat d'esquerres i nacionalista que treballa des de fa molt de temps per fer de la nostra universitat un espai de debat, llibertat i qualitat. Però, a més de tot això, és una gran família, un grup d'amics sempre obert que creu en el seu treball, des de la garantia de la seua independència.


Dissabte per la nit vam poder apropar-nos a Rafelcofer per veure Bajoqueta Rock i diumenge vam completar el cap de setmana amb Xavi Castillo, seguts de mala manera entre un auditori ple de gom a gom.
Si tot va bé, esta nit ens aproparem a veure Scak al rei, un grup de joves d'Almiserà, Ròtova i Llocnou de Sant Jeroni, tot i que a ells els agrada dir que també són de Castellonet. Ja he sentit algunes de les seues cançons, bastides sobre la crítica d'un país que volen millor, sense tanta hipocresia. La veritat és que escoltar-los, més enllà de la seua música, provoca il·lusió: les seues actuacions també signifiquen que cada vegada més gent jove creu en el futur d'un país sense especulació, valencià, lliure i sense complexos. I això ja és tota una lliçó, ara que ve el 9 d'octubre. A veure com sonen esta nit.

03 d’octubre 2007

L’ecomuseu com a fi i com a camí

“Al principi dels temps” solament hi eren l’entorn del monestir de Sant Jeroni, el mateix cenobi, l’autovia que ens travessava pel mig, la planta de fem, etc. Aquests eren els motius de les nostres primeres reivindicacions com a ciutadans aïllats, simplement organitzats. Un primer salt important fou el de reunir forces i unir sinèrgies al voltant de cinc pobles que formen part d’una comarca molt més gran, la Safor. El trànsit de reivindicació puntual cap a quelcom de territorial era important i venia condicionat, en certa manera, per actuacions de caire destructiu que també acceleraven el seu ritme (ací podeu llegir PAIs, macrourbanitzacions, etc.). La cada vegada més formada xàrcia d’entitats socioculturals del nostre país veu –o ha d’acabar de veure- el pas gegant que suposa anar més enllà de la reivindicació estricta; és el pas entre parlar i actuar; entre desitjar i involucrar-se en la pròpia realitat. Tots hem de ser crítics i consegüents amb les nostres idees; i intentar posar-les en pràctica. I crec que a la nostra comarca –una miqueta d’autocomplaença mai ve mal- estan donant-se aquests passos.



Des del Col·lectiu Vall de Vernissa vam redactar un projecte denominat “Ecomuseu Vernissa Viu”, per a l’interior de la Safor, i ens hi vam posar; i aviat vam tenir resultats positius en matèria de finançament (l’Obra Social la Caixa i diverses empreses ja ens donen recolzament), reunions amb els cinc ajuntaments, amb les universitats (UV i UPV), amb altres entitats de la comarca (CEIC Alfons el Vell, GEMAS, CER, etc.)... L’ecomuseu és un museu obert, basat en un pacte en el qual una comunitat es fa càrrec d’un territori (Maggi, 2002). Però és quelcom més, evidentment. L’ecomuseu es presenta com un model de gestió del territori, de control de l’acció pública, del rescat de la utilitat social i de reclam de la transparència en els processos de decisió. És, si fa no fa, una figura que contempla la governança, la participació de tot l’entramat social local en el seu desenvolupament.

La creativitat suposa un pas de qualitat en les actituds per fer-se càrrec de situacions complicades per al nostre territori. Però aquesta ha de ser una creativitat coral, duta a terme pels habitants sobre el seu paisatge. De nou, el pacte de la gent amb el seu paisatge. I amb les innovacions paisatgístiques; què en fem? És un interessant debat sobre si el poble pot ser creatiu o aquest tret és exclusiu de l’arquitecte; sobre l’existència de la “creativitat coral”. El que resulta evident és que si l’ecomuseu vol donar compte del que som també han de formar part d’aquest les noves aportacions al paisatge. Per a bé o per a mal, ens ajudaran a entendre el paisatge actual.

Acabem de participar en una trobada sobre ecomuseus a Casentino (Itàlia); aviat entrarem a formar part de la xarxa europea i hi ha programades activitats conjuntes, intercanvis de formació per als nostres joves, etc. Allà mateix nosaltres plantejàrem les dificultats amb què es troba una figura com l’ecomuseu en un espai de forta competitivitat econòmica, com és la nostra comarca. Evidentment, hi ha passos inajornables que cal assumir: la formació i el plantejament amb rigorositat d’alternatives de desenvolupament; la seua presentació de manera atractiva, sense dramatismes; la necessitat d’involucrar també agents externs al nostre territori; i la consecució d’una legitimitat, que hem de treballar entre els habitants i les autoritats locals. I la involucració de tots els ens del territori, on també entra el sector empresarial, que ha d’assumir tard o d’hora una certa responsabilitat social.

Ara, sadolls de teoria i de veure bones pràctiques arreu d’Europa, ens toca intentar posar-ho en pràctica a nosaltres. De vegades, segons es va dir a la trobada, és més important dur a terme el projecte que aquest en si mateix; és més important el camí que el resultat i la seua longevitat. Decidir donar el pas d’iniciar un trajecte així suposa assumir també el repte d’impulsar una participació real que no es limite a votar cada quatre anys, per exemple. Estem segurs que no serà un camí fàcil; que no podrà ser fet si no el fem entre tots i totes. Però del que estem més segurs és que aquest és el millor model que podem elegir si volem viure de la manera més sostenible possible i en una democràcia d’avantguarda.

(Publicat a Levante-EMV, 6-10-2007)

Un article sobre els riuraus, a Levante-EMV

Barraques valentines i riuraus valencians
LLUÍS FORNÉS*. En l´associació Riuraus Vius estem contents perquè el Consell Valencià de Cultura s´ha preocupat, i pronunciat, per l´arquitectura industrial valenciana més representativa [Levante-EMV, 2-10-07]. I ho celebrem. Ja era hora!

Els poemes que Teodor Llorente va dedicar a la barraca són considerats -no sé si acusats-de poesia pairalista, que és aquella que canta coses del camp o pertanyents a la casa pairal, del paire, paraula occitana. Poesia estàtica i no compromesa.

Algú ha volgut explicar que la barraca és la casa rural de l´Horta com el riurau és la casa rural característica de la Marina Alta. I no és així. La barraca sí que és la casa rural característica de l´Horta, en els segles passats. Don Teodoro i els seus epígons eren feliços cantant les meravelles de la barraqueta i el dolç paissatge que l´envoltava ple de placidesa i encant natural.


En canvi, el riurau és el símbol més característic de l´arquitectura industrial del segle XIX, del dinamisme, del canvi dràstic de vida de tota la comunitat de la Marina Alta i també de bona part de la valenciana en general, com ho proven, encara hui, els diversos riuraus, subsidiaris de l´activitat industrial de la Marina Alta, que perviuen en altres comarques valencianes: la Safor, l´Horta Nord... El riurau simbolitza l´arravatament creatiu dels pioners industrialitzadors que van saber arrossegar les capes populars de la comarca i, com he dit, de bona part del país, en la tranformació del raïm de moscatell en pansa, un producte que es va exportar a mig món, especialment en el segle XIX i part del XX. És, per tant, interclassista: les classes populars van ajudar el procés industrialitzador que comandava la burgesia, se´n van aprofitar conjuntament, i van dur l´economia a taxes de productivitat altíssimes, i, per tant, de benestar. El procés va impulsar també la creació de cooperatives on s´ajuntaven productors grans i menuts, pero sobretot, els llauradors menuts que necessitaven completar el treball conjuntament, posem per cas, per a accedir a una estufa assecadora, que les cases benestants podien permetre´s tindre en la pròpia finca, o per accedir a les màquines seleccionadores del tamany del producte, etc.

La dolça barraqueta valentina, llar humil, és l´exponent de la tranquil.litat de l´Horta i la seua plàcida vida noucentista d´economia domèstica. El riurau, en canvi, és el símbol del bot estructural extraordinari que fa canviar la mentalitat que genera la industrialització de la pansa que llança al món els hòmens més intrèpids a buscar nous mercats i a obrir noves vies d´expansió de l´economia valenciana. La barraca és valentina, sense projecció més allà de l´Horta, mentre que el riurau es troba escampat, encara hui, per bona part de la geografia valenciana des de la Marina a l´Horta Nord, segons les dades parcials que es tenen fins ara.La popular barraca, representant de les classes humil valentines, que algú havia pretés que fóra el símbol de la valenciania, ha desaparegut pràcticament de tots els racons de l´Horta, sense que la valenciania haja fet res per evitar-ho. Davant del canvi d´una barraqueta pollosa per un gratacels que ha produït euros flamants, la valenciania ha callat i s´ha guardat el sentiment patriòtic a la bojaca. No han sabut fer compatible el progrés i la perservació d´un bé tradicional. I es podia fer fàcilment, pero?
El riurau, símbol del progrés de les classes mamprenedores, de la industrialització, de la col.laboració interclassista, del triomf de l´economia moderna, de la iniciativa i el risc del mercat, del dinamisme productor, de la potència creadora i expansiva no correrà la mateixa sort que la pobra barraca. Les classes dirigents actuals, la burgesia, els industrials, no poden permetre´s el luxe de destruir la pròpia història, els precedents, el símbol més proper de la dinàmica industrialitzadora actual. El Consell Valencià de Cultura ja ha parlat. I les iniciatives populars estaran al costat, donant suport a qualsevol intent de recuperar, restaurar i donar vida a tots els riuraus valencians que encara estan orgullosament en peu. Per dir-ho ràpidament: encara que sembla que s´assemblen, el riurau i la barraca tenen poques coses en comú, si és que en tenen alguna.

*Riuraus Vius [riurausvius@hotmail.com]
A la fotografia, riurau del Roig, a Ròtova.

02 d’octubre 2007

La nostra empremta ecològica

Ja fa un temps que vaig rebre un correu electrònic que m'animava a calcular la meua empremta ecològica, que es tradueix en anaitzar, pam dalt pam baix -açò no és exacte-, el consum de recursos del planeta que necessitem per viure. Ara una amiga me l'ha tornat a enviar i he fet la prova.

La meua empremta, si els càlculs no em fallen, és de 2.9. En comparació, diuen els resultats, "l'empremta ecològica promèdia a l'estat espanyol és de 4,7 hectàrees globals. Al món sencer existeixen 1,8 d'àrea biològicament productiva per a hectàrees globals per a cada persona".

Allò més alarmant, hi ha gent que en diria "curiós", és que "si tots els habitants del món viviren com vosté necessitaríem 1,6 planetes". No tenim prou amb el que tenim. Sincerament, creia que el meu consum era més o menys adequat. O siga, que anem per faeneta, que n'hi ha molta que fer. Molta de quotidiana. Viatges més controlats i consum energètic més raonable.
Us animeu a provar vosaltres? Per a qui desitgeu fer el test, que és en castellà, heu d'anar al següent enllaç: http://www.earthday.net/footprint/index_reset.asp?pid=8563653832546602

Qui ho organitza:
"Earth Day Network és l'organisme no lucratiu de les activitats mundials del dia de la terra.
Redefining Progress és una organiztació no lucrativa, independent de l'ordre públic situada a Oakland, California".

30 de setembre 2007

On està el 0,7 % valencià?



Es va dedicar el 0,7 per cent a cooperació al desenvolupament, tal com indicava una publicitat de la Generalitat Valenciana? Aquest vídeo està realitzat per http://www.pobrezacero.org/.

21 de setembre 2007

De la pedagogia que cal per anar a Frankfurt

Joan Pellicer, en la que probablement fou la darrera entrevista i que sortirà a la propera Falzia, deia que si a algú calia que li explicaren què val un arbre i perquè cal conservar-lo, potser no valia la pena. No es tracta tampoc d’això; entenc aquelles paraules, entenc que hi ha coses que són tan evidents que ja haurien d’estar assumides; i que ens puguem sentir esgotats davant les postures il·lògiques de certs personatges. Però hem de continuar fent pedagogia front als qui solament repeteixen, constantment, una mena de psalmòdia, com la gota que acaba foradant la pedra.

Hui ve al Levante-EMV un article de Josep Piera sobre les causes per les quals escriptors gandians van a Frankfurt; sobre perquè una ciutat com Gandia va a Frankfurt. Perquè els escriptors valencians hi participen. Un article clar i ras, que explica i explicita coses que no caldria tornar a contar encara hui. Però ho hem de fer; i m’alegra veure la pedagogia de Piera al diari.


Els diaris encara trauen aquestes notícies amb to sensacionalista; no parle dels diaris que fomenten el secessionisme, sinó que ho fan també aquells denominats progressistes. Recorde, en temps de la facultat, que al Levante-EMV publicaren un titular que deia “Un académico de la RAE afirma que el valenciano es catalán” –d’això fa tan sols uns anys-, quan la vertadera notícia era la celebració d’un congrés sobre la normalització de les llengües minoritàries a Europa.

I, ara, a Gandia també hi ha muntada una certa gresca al voltant de la participació a Frankfurt: hi han contribuït, com no, el PP i, vet per on, Plataforma de Gandia, això és, l’ex PP, desmarcant-se dels seus socis de govern socialistes. Però no passarà res, per damunt està l’estratègia política local.

El PP ha esgrimit, des de la transició, una autonomia lingüística respecte de Catalunya pel que fa a la llengua, una independència –independentistes, ells-, un seccessionisme del català; darrerament, com que ni els tribunals ni l’AVL li donaven la raó, en va adduir una de política, deixant de banda qualsevol raonament de caire filològic. Solament donaven compte d’un nom diferent, sense voler entrar a valorar el seu significat.

Hi ha coses que hem de continuar dient ben alt. No hauria de fer falta a estes altures, però, si cal explicar-les, ho hem de fer. És una poca vergonya que el govern valencià no entre a col·laborar a l’Institut Ramon Llull; que hagen de ser unes ciutats, a títol individual, les qui participen a un esdeveniment com aquest. Hem d’estar en una fira on podem promocionar la literatura catalana, i en català. No hem de pendre por en dir-ho als quatre vents; hem d’estar orgullosos de poder anar-hi. Crec que les actituds dels nostres governants provoquen el riure de tota la romanística però tampoc això fa gràcia, sobretot perquè som nosaltres qui ho patim.

Hem d’explicar també, amb pedagogia si cal, que anem a promocionar els nostres escriptors i la nostra literatura. Que Europa és un bon mercat i un bon expositor i que cal estar-hi. I si la dreta valenciana vol parlar de diners, també podem fer-ho: un únic mercat literari, més rendibilitat, inversions més amortitzades; però, és clar, ells no volen saber res d’aquest negoci, perquè no és el seu. Aquest negoci parla de la construcció d’un País, que no és el seu.

No deixem que guanyen una xicoteta batalla: ells voldrien que solament hi quedara la polèmica; però no, cal parlar SOBRETOT dels llibres i de l'event.

20 de setembre 2007

A qui seguiu el ritme de l'Ecomuseu Vernissa Viu

Ja en parlarem una miqueta més avant. De moment, deixe un fragment de la carta que hem rebut les persones associades del Col·lectiu Vall de Vernissa:

Estimats amics i amigues

ens adrecem a vosaltres per a informar-vos de les activitats que estem desenvolupant, últimament des de l'ecomuseu Vernissa Viu. La setmana que ve participarem a un taller sobre ecomuseus a Itàlia. A octubre, a una jornada sobre custòdia a Menorca.

Tota la informació de les activitats la podeu seguir a www.vernissaviu.org o directament al quadern www.vernissaviu.wordpress.com.


Açò significa que la setmana que ve m'espera una setmana de bòlit, engrescadora i molt interessant.
Per cert, esteu segurs que no us animeu a fer-vos-en socis? Vinga!

18 de setembre 2007

Just abans de llegir



Agafe el llibre, situe el ganivet just on una guillotina haguera fet un tall -si fóra un altre cas, és clar- i el deixe córrer per anar obrint les pàgines. Aquest procediment, de moviments ràpids, he de confessar que m'agrada. Esquince el llibre, deixe que les fulles volen i que descansen, pausades, a les dues bandes.
El poema hi apareix, per fi, lliure i respira, abans de ser de nou esquinçat, aquesta vegada per la mirada.
Algú podria objectar que és defectuós. Però m'és igual; a mi i estic segur que a un munt de persones que s'apropen a la llibreria i es fan amb un exemplar de poesia de 3 i 4.
Ara deixe el ganivet a una banda, just abans de llegir. Els llibres se m'acumulen però això, ara, és un bon símptoma: tinc lectures, propostes que requereixen lectures, altres projectes menys literaris... He agafat ritme i, tot i que setembre és quasi inhàbil, la gana comença a menjar-me. I, abans que ho faça, caldrà que ens mengem el món nosaltres.

13 de setembre 2007

Històries

No sóc cap especialista ni pretenc parèixer-ho en cap cas. Aquest tampoc és el format per a l’assaig erudit. Per això, simplement diré que em fa goig tindre entre les mans la Història de l’Art de la Safor, de la qual encara a penes he començat a llegir el primer capítol. El format és immillorable, equiparable al primer número de la recent estrenada col·lecció “Espais” del CEIC Alfons el Vell. Potser sobten els peus de foto, poc elaborats i sense la propietat de les fotografies. Però no gose jutjar-lo.

Vicent Pellicer (el seu autor) és, a més, d'investigador, un home compromés amb la Safor, cívicament i política. Ha participat en la nostra revista en dos articles, alguns dels quals també queden reflectits al nou volum. Un d'ells parla d'Onofre Trotonda, un frare de Sant Jeroni, arquitecte de l'església del monestir; l'altre fa referència al suara esmentat tòpic del "mudejarisme" a terra nostra, per part dels conqueridors. En ells intenta deixar de banda les repeticions i endinsar-se pel relliscós camí de la innvació; un camí, tot cal dir-ho, superat amb èxit.

Espere i desitge que aquest manual tinga més sort que no la Història de la Safor, de Jesús Alonso, exhaurida i reeditada, però, hui dia, introbable a cap llibreria. Qui anava a dir-li que l’èxit pel treball ben fet i la bona doble acollida portaria el llibre on està hui. Urgeix una nova reedició per tal que nosaltres, els joves, ens puguem apropar a la història valenciana. Aquell és un manual gens farragós i òptim per als estudiants que s’hi inicien; útil per a qualsevol persona de qualsevol edat; i necessari, ja que, fins a la data, no hi havia cap manual que féra un balanç i un passeig íntegre pels nostres indrets més “íntims”, i sense caure en l’error de plantejar fronteres essencialistes. Res havia aparegut des de Camarena amb voluntat divulgadora i globalitzadora que ens parlara de la comarca. Mentre la llegia recorde objectar per a mi mateix que tanta dada interessant requeria d’unes notes al peu que ens remeteren directament a les fonts. Però ara, després de tot allò exposat, considere que cada obra té la seua funció; i l’obra d’Alonso cobreix perfectament la seua. Ja hi ha massa monografies especialitzades i deixades a les prestatgeries, per feixugues.

Potser caldria reescriure alguna línia, amb tanta aportació historiogràfica com hi ha hagut a la Safor; res que no siga mínim. Fins i tot, una publicació amb il·lustracions i una millor edició. Una cosa comparable al darrer volum que ha editat el CEIC, amb l’obra de Pellicer.

Ara tindré poc de temps però tinc ganes d’anar llegint la novetat, ni que siga a estonetes, per desemboirar-me. Fet i fet, em duu a la ment un altre treball, ací al costat meu, que avança amb por però que caldrà segellar i presentar per complir el compromís que un dia vaig donar.

De moment, solament desitge un poc de justícia amb la Història de la Safor i molta sort amb la Història de l’Art comarcal.