Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges

24 de febrer 2012

Espai del Llibre, 14

[Estem de porrat. Este cap de setmana celebrem una nova edició del porrat de Sant Macià, el de l'interior. No cal dir que vos convide a apropar-vos a Ròtova; ací en teniu la programació]
Esta nota, però, era per parla-vos de l'Espai del Llibre. Com que feia setmanes que ho volia fer i no he tingut temps, ací vos deixe la notícia sobre el darrer número publicat de la darrera publicació de les comarques centrals valencianes que encara sobreviu en paper.
L'he copiada d'El Portal del Llibre:; allà mateix hi ha la revista en PDF perquè la pugueu llegir.

La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de les Comarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 14. L'editorial reflexiona sobre la importància dels símbols en la qüestió identitària valenciana (el nom de la llengua i del país, la bandera, l'himne nacional...). Així mateix, l'article de portada, de Joan Ivars Cervera, aprofundeix sobre el tema dels noms a propòsit del bicentenari de la restitució del nom de la ciutat de Xàtiva (anteriorment al de San Felipe, imposat pel mateix Felip V, "por justo derecho de conquista"). I, encara,Jesús Puig rememora la normalització del primer topònim al País Valencià, el del poble saforenc de la Font d'en Carròs.  S'hi inclou també un ampli reportatge de Miquel Francés sobre el vi que està fabricant-se a les Terres dels Alforins, a la Vall d'Albaida. I un breu repàs de la literatura sobre els moriscos elaborat per Juli Capilla. A més d'una entrevista a l'escriptor alcoià Silvestre Vilaplana.Tot de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques i discogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d'altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d'autors o premis d'aquestes comarques, completen un número ben interessant i atapeït.  Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC (Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals), reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en algunes llibreries de les Comarques Centrals Valencianes.


23 de gener 2012

Novel·la negra a Gandia, de tu a tu

Des de Saforíssims s’ha programat una taula redona dins del cicle 'De tu a tu', amb el títol ‘La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', en què participaran Vicent Usó i Joan Pla, autors de les novel·les La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building respectivament, aquesta última publicada a la nostra col·lecció De 6 a 96.

Tindrà lloc el proper dissabte 28 de gener, a les 12.00, al Casal Jaume I de Gandia (carrer Dona Teresa, 1).

12 de setembre 2011

Dins -o darrere- del poema

Fa gràcia llegir un llibre i reconèixer alguns motius que hi ha darrere. Reconéixer-se al text, vull dir, el paisatge, les sensacions, els personatges... L'autor cerca això, en darrera instància; que el lector se senta identificat (i partícip?). D'inici, és una raó més per sentir-te enganxat per un text. És vanitat el que sura, al capdavall, en esta atracció? No ho crec. Més aviat, hi ha més punts de certesa en el procés de descodificació del text, amb el plaer que això dóna també.
Ho deia, ara que ho pense, -i jo he dit que fa gràcia :P- perquè m'he trobat el Pep i la Maria Josep a un dels primers poemes de Càries, de Josep Lluís. I això, què voleu, m'ha tret un somriure i ha projectat a la meua ment escenes amb personatges de carn i ossos, tot i que potser no és el que pretenia exactament el seu autor.
És el que ens va passar amb el poema "Aula 201", de V. Alonso, després d'assistir a la classe en què feiem càbales sobre una peça de Vinyoli. O, salvant les distàncies, en reconéixer els escenaris de Les veus de la família, de l'Ignasi.
D'altra banda, si volem trobar-li el costat més positiu, i útil -se li pot dir morbós? (jo no ho pretenia...)-, podem pensar que aquestes 'qüestions accidentals' ens apropen al procés 'màgic' -va, pegueu-me el calbot- de la creació. D'allò que provoca l'escriptura, dels referents que li donen cos, a la ficció construïda, amb qualsevol motiu. Ens ajuden a mesurar la distància entre realitat i ficció, ens ajuden a intentar percebre'n les concepcions dels diferents autors. O, si fa no fa, ens mantenen distrets en aquesta mena de jocs. 
No és la literatura un divertimento? Podem jugar-hi, doncs?

04 de setembre 2011

#festaestellesgandia

Sembla que ja està tot enllestit per a la propera Festa Estellés de Gandia (la Safor). Serà el proper divendres 16 de setembre, al restaurant Santanjordi. Amb el mateix esperit, amb alguna sorpresa i amb el desig que vosaltres torneu a ser els protagonistes.
Hi podeu participar de diverses maneres:
- Si ens envieu els vostres poemes preferits de l'escriptor de Burjassot, els anirem publicant al web i els reservarem per a la lectura pública.
- A Twitter, podeu publicar els vostres versos preferits, amb l'etiqueta #festaestellesgandia.
-A més, en acabar, ens hi podem quedar a sopar. El preu és de 25 euros. En este cas sí que cal reservar a festaestellesgandia@gmail.com o al telf. 962959676, abans del 14 de setembre.
De qualsevol manera, prepareu-vos per a llegir  i escoltar poemes en una nova nit estellesiana a Gandia. I ja podeu començar a donar-ne difusió!

22 d’agost 2011

Una unitat didàctica sobre Enric Valor

Hui, si encara visquera, Enric Valor haguera complit 100 anys. La Xarxa Cooperativa d'Experiències TIC per a l'Ensenyament en Valencià #1entretants n'havia organitzat un homenatge en xarxa (#100anysdevalor).
Al llarg del matí m'he capficat un poc, perquè no sabia què podia aportar jo que fóra realment interessant al voltant d'Enric Valor. Coneixeu -o podeu trobar a Internet- la seua obra ben relacionada. I estan les biblioteques i les llibreries... I deixe ja de dir impertinències.
A la fi, he obert el blog perquè, entre una cosa i l'altra, he vist a la prestatgeria La unitat didàctica d'Enric Valor, editada per Acció Cultural aquest mateix any, si no vaig errat. I potser això sí que caldria esmentar-ho. Els autors són Joan Iborra Gastaldo i l'incombustible 'goletaire' Rafael Campos; les il·lustracions han anat a càrrec de David Marqués.
Humil en el format però rica en intencions, la unitat didàctica inclou una introducció sobre la vida del castellut i fragments de la seua obra, a partir dels quals es proposen activitats diverses, que van des d'endevinalles, encreuats fins a qüestions de geografia. La unitat didàctica també inclou recomanacions d'enllaços a la xarxa així com una relació de la seua obra.
Supose que Acció Cultural la deu poder proporcionar.

23 de gener 2011

'For sale', de nou; ara a Alcoi

EL Centre Ovidi Montllor d'Alcoi acull l'espectacle poètico musical For sale, o 50 veus de la terra.
«Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l’envolta, de la terra que trepitja. I així ho han deixat clarament palès els autors i les autores que componen aquest For sale. Cinquanta veus compromeses vivencialment, lingüísticament i culturalment amb aquest país que ha estat víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle XX al XXI. [...] La resposta col·lectiva no és possible o impossible —recorda incansablement el grup de rock valencià La Gossa Sorda— és necessària”. I si fóra més que això? I si fóra l’única? Fins quan ens podrem permetre viure en la impassibilitat?»
(Maria Josep Escrivà, «Quan els homes escupen a la terra...», pròleg).
Aquesta és la intenció global del llibre For sale, i com a conseqüència de l’espectacle que tindrà lloc el proper divendres 28 de gener, a les 20.30 hores, al Centre Ovidi Montllor (C. Vistabella, 8) d’Alcoi, promogut per la coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià, juntament amb l’associació Amics de Joan Valls i la Colla Ecologista La Carrasca.

L’acte estarà introduït per Joan Jordà (Muro, 1953; professor, membre del Centre d’Estudis Contestans i poeta antologat) que també intervindrà en el recital, juntament amb Antoni Espí, Josep Lluís Roig, Josep Vicent Cabrera i Salvador Bolufer. Christelle Enguix i Maria Josep Escrivà s’encarregaran de dirigir el fil conductor, i sempre amb l’acompanyament musical de l’acordionista Amadeu Vidal, i de la projecció del muntatge fotogràfic de Natxo Francés, titulat “País en venda”.

Un dels poemes del llibre, i també del recital:

FOR SALE

De la terra hem arrancat
la vinya. Del riurau, els ulls
de dolç recer.
Sobre els enderrocs hem bastit
nínxols blancs. Amb piscines.

(Christelle Enguix, del llibre For sale, o 50 veus de la terra)

24 de novembre 2010

Inventari plaent

La incertesa dels dies previs i el sopar d'última hora que ho arregla tot. Els dubtes i la mirada que no els admet. I, entre tant de tràfec, pense què haguera pogut ser del cap de setmana... Un cap de setmana més, i totes eixes coses dels passats futuribles.

L'arribada, les primeres benvingudes, noms, més noms; un oblit, les cares conegudes. Com era el teu nom? I les taules rodones amb la perspectiva curta de temes tan transcendents. I què en faríem si sabérem com resoldre els problemes plantejats? I què en farem si ni tan sols en sabem?

Demanem de nou pel seu nom, i pel teu. Redéu, no se'ns quedaran.

I els premis, l'Arianna i l'arpa, la ciutat de Gandia, els clàssics i els Borja -després de tanta indigestió al llarg de l'any-; i totes eixes coses.

Les teories més excelses sobre la parla del Jaume I, i sobre com explicar-les de manera pedagògica a classe. I ara em digueu que si el Tony Curtys, que si els huit gols del Barça... Res!

Les converses en curt, que ho salven tot; les converses, els matisos; aprendre'n.

El Formosa.

I també, sí, també, la 202, la 210... Les obres gràfiques col·lectives. I la 025, allà a fer punyetes...

I la gent, que et fa un lloc, que s'obri. I la sensació que s'acaba.

I el desig que no acabe, els combois d'última hora, Poseu-me les ulleres, les confusions i els canvis d'horari, el teatre. Sí, el teatre, de nou. Estellés, la seua vida, les paraules, la dansa i la música.

I una pizza com a recurs darrer, com a excusa última per no tornar a la realitat. Com a mostra d'una ciutat que se n'havia anat al llit abans que nosaltres, ben d'hora.

I mil gràcies. I eixes coses.

18 de novembre 2010

Homenatge a la paraula: "Formosa per Formosa"

Fa uns dies, Maria Josep, activista i poeta saforíssima, va fer córrer un correu electrònic animant a assistir a la propera edició de l'Homenatge a la paraula. No cal, potser, donar tants motius, però no venen gens malament per a reforçar la invitació i fer goleta.
Torne a abusar d'aquest recurs de penjar textos i invitacions, que venen a cobrir l'espai buit que deixen les meues reflexions a la paret. No és cap excusa. Crec que és un bon motiu per deixar per a més avant els nostres renecs. Ací ho teniu. Animeu-vos a acudir:
Amics, amigues, us vull demanar un favor, així, directa al gra: voldria que m'ajudàreu en la difusió d'aquest acte.
La XIV edició de l'Homenatge a la Paraula que se celebra anualment a Gandia reconeix en aquesta ocasió la trajectòria del poeta, traductor i dramaturg Feliu Formosa.
Per aquest motiu, dissabte dia 20 tindrà lloc l'espectacle FORMOSA PER FORMOSA (Ester canta Feliu), a partir de textos de l'autor homenatjat. Componen el repartiment, a més d'Ester Formosa, Maurici Villavecchia al piano, 'Horacio Fumero al contrabaix, i Matthew Simon a la trompeta. La direcció musical és de Villavecchia.
L'espectacle forma part dels actes programats durant la Setmana Literària de Gandia, i se celebrarà a la Sala A del teatre Serrano (paraules majors!) de Gandia.
Tenim uns quants motius de pes per recomanar-vos-hi l'assistència:
1. Perquè els temes musicals, la interpretació i els textos són d'altíssima qualitat.
2. Perquè s'obsequiarà tots els assistents amb l'antologia TOT EL TEMPS QUE ENS HEM BUSCAT, amb textos de Feliu Formosa, inclosos els de l'espectacle, amb disseny de portada de Pau Àlvarez (Edicions 96), i coordinat i editat des del CEIC Alfons el Vell i l'IMAB.
3. Perquè l'entrada és lliure, absolutament GRATUÏTA, tot i ser al Serrano.
4. Perquè ens acompanyarà Feliu, i això és un gran honor per als qui hem treballat en aquest sarau.
5. ...i perquè, sincerament, ens faria molta il·lusió que Feliu Formosa s'enduguera un record càlid de Gandia i d'aquest Homenatge a la Paraula, que compleix... 14 convocatòries!
En arxiu adjunt teniu tota la informació, ordenada i acompanyada d'una bella imatge d'Ester interpretant una de les peces de l'espectacle.
Vaja per endavant el meu agraïment, per la vostra atenció i pel vostre temps.

Salut!

Maria Josep

04 de setembre 2010

VII



No m'ha afectat això que em refereixes.

Ara t'ho dic: Pledejaran molt més.

Crec que he deixat versos, si més no, clars,
d'elemental claredat de vegades,
massa escolars o bé massa didàctics,
defugint molt els perills d'un lirisme,
molt acostats a unes ribes prosaiques.

Malgrat això, com que no els convindrà,
diran, de mi: Fals! No aporta cap dada!

O tractaran d'aplicar els meus versos
a llocs remots on jo mai no he estat.

Com esperar per a mi altre destí,
després d'aquell destí de Titus Livi?
Com esperar que la veritat sure
si ja veus tu com han fet qüestió
d'aquell mateix idioma que parlen?

(Vicent Andrés Estellés. Ora marítima. Burjassot, 4 setembre 1924- València, 27 març 1993)

14 de gener 2010

Paraules, per entendre'ns...

Ací vos deixe dos fragments de la novel·la d'Ignasi Mora Ulisses II (ed.Moll):
"A pesar d'això, acabem que no ens aclarim els uns amb els altres. La veritat és que suposem què diu l'altre, però no l'entenem. Només fem com si sí. Sembla que parlem de les mateixes coses, sembla... En realitat parlem sempre de coses diferents, tot i que les paraules siguen idèntiques".
[...]
"Ens pensem que les paraules conten la vida, però la vida no es deixa contar mai, ni per paraules ni per res. La vida és la mateixa vivència, l'instant que ens sentim sentint-la: la resta són ecos biogràfics o autobiogràfics, maneres d'inventar-nos, que els altres creuen entendre per deducció del que els passa a ells".
Veiem què passa. Què en penseu?

27 d’abril 2009

'Espai del llibre', 11

Ja van 11 números de l'Espai del Llibre, la revista de llibres, música i cultura en general de les Comarques Centrals Valencianes. Sembla mentida però aquestes comarques encara comparteixen algun projecte en comú. El seu director, Juli Capilla, la condueix amb il·lusió i perserverança i ens l'ha passada perquè en fem difusió mentre esperem l'eixida en paper. 
L'article inicial està dedicat a l'expulsió dels moriscos, un esdeveniment del qual commemorem -d'aquella manera- els 400 anys. A banda de les ressenyes tradicionals sobre publicacions, hi ha un article sobre "la pilota del segle XXI"; i una entrevista a Francesc Bodí, i música, i revistes; i...

Des d'ací, podeu descarregar-vos-la. Com diu Juli, el projecte Comarques Centrals Valencianes continua!

09 de febrer 2009

Si reguem, hi haurà 'Saó'

No fa massa he rebut un correu electrònic que ens informava de la situació per la qual passa Saó, una revista feta "al País Valencià i en valencià, i que porta 32 anys (!) eixint cada mes, per tal de fer un poc més digne el nostre País". Tot i que sé de l'escassa audiència del blog, us deixe unes línies del missatge, que podeu tallar i pegar, per reenviar per correu electrònic. Si col·laborem tots, contribuïrem que continue amb la mateixa força com fins ara.
Hola amics i amigues!

La revista en valencià més antiga del País necessita de la teua ajuda i la dels teus contactes.
Feu el que pugueu. Moltes gràcies!

Doncs bé, la nostra benvolguda Conselleria de Cultura no ha respectat les canes i, sobtadament, ha anulat tots els contractes que mantenia amb la revista (principalment, els exemplars que rebien centres d'ensenyament i biblioteques).

No podem amagar que aquest colp ha fet perillar el nostre futur, fins al punt de plantejar-nos el tancament de la publicació periòdica més antiga del nostre País. Afortunadament, hem pogut salvar, de moment, la situació.

Per tot això és pel que ens posem en contacte amb tu. Per consolidar i salvaguardar un dels referents de la nostra cultura. Estem convençuts que, ara més que mai, és necessària la presència de SAÓ a les nostres terres. I, per garantir aquesta presència, és necessari el teu suport.

Concretament, necessitem dels teus contactes perquè els faces arribar els documents que adjuntem (butlleta de subscripció i portades any 2008), a fi d'aconseguir augmentar el volum de persones, grups i institucions que ens facen costat.

Gràcies per la teua estima i col·laboració!

PD: Una vegada omplida la Butlleta de Subscripció, feu el favor d'enviar-la a alguna de les següents adreces de SAÓ: per correu ordinari: C/ Àngel d'Alcàsser, 14-12. 46018 València. Per correu-e (escanejada):   sao@arrakis.es. Per fax:   96 370 57 55.

A més, us deixe un retall de diari amb un article d'opinió d'Enric Sòria sobre la revista. Punxeu sobre la imatge.

26 de novembre 2008

Entre llibres i música, tot festa


Quin cap de setmana, mare de Déu, Senyor! No hi ha hagut temps per a l'avorriment ni tampoc per pensar si el cos demanava descans.

Dijous per la vesprada s'havia inaugurat la fira del llibre a Gandia i, amb el fred i la lleugera pluja, vam haver d'estar-hi presents. A la caseta del CEIC Alfons el Vell hem tornat a traure el fons editorial de la institució al carrer; que bona falta li fa. Hem mostrat des dels llbres i documentals més nous fins aquells que potser la gent ja no sap ni que existeixen. I és que és difícil fer arribar aquest fons al públic de la comarca; però en això hauríem d'estar -i potenciar la divulgació- en més ocasions que la fira del llibre. Potser algun dia parlem del tema.

La qüestió és que de dijous a diumenge ha estat oberta la fira. S'han entregat els premis Ausiàs March de poesia i el Joanot Martorell de narrativa; de tot això ja n'estareu més que assabentats. Als amics del Facebook ja els havia avisat: passeu-vos per la caseta!, no per deixar-vos els diners -com també deia allà- sinó perquè les hores passaren més depressa. La veritat és que no em puc queixar: allà tenia l'antologia de Piera Ací no s'acaba tot, treballada per Àngels Gregori; el llibre sobre les Germanies, el quadernet comarcal que ha enllestit Vicent Olaso sobre els capítols del Llibre dels feits referents al castell de Bairén... I a sobre vau ser moltes les persones que us passàreu per allà i que us detinguéreu per estar una estoneta. Gràcies a totes i tots, eh!

I si solament haguera hagut la fira del llibre... A banda, divendres teníem el concert de Miquel Gil i l'orquestra àrab de Barcelona, a Sueca, que actuaven junt a Pep el botifarra i el guitarrista Mont. L'acompanyament va ser tota una sorpresa; i allà estàvem, quasi sense haver sopat.

Però és que, a més, se celebrava Santa Cecília a Ròtova, amb l'homenatge -de què ja he parlat- a Álvaro Navarro. No tindria prou barrets per llevar-me'ls per la faena que han fet els músics de la banda -podria seleccionar alguns noms però no ho faré-. I és que ens han tingut tot el cap de setmana de bòlit. I allà anava jo, de Gandia a Ròtova i de Ròtova a Gandia.

El concert, fantàstic! Em vaig perdre la dramatització de la vida de Navarro, interpretada pel seu propi nét. Però l'actuació de la banda, genial. Després vingué el moment dels reconeixements. Els familiars, que en la seua vida normal empren el castellà, fent un esforç immens per parlar valencià; i el nostre alcalde -que es veu que volia ser educat- tot el discurs, en castellà. Es veu que pensa que els Navarro no tenen el suficient coneixement com per entendre la llengua que parlem a Ròtova. No veig l'educació per cap banda, sincerament. Però en una cosa sí que vaig estar d'acord amb ell: si no haguera sigut per la banda, aquell homenatge no s'haguera fet.


La festa posterior al concert es va allargar fins a les cinc de la matinada; allà ens havien vingut a veure Consol, M. Àngels -M. Tere es retirà-... I passà el que havia de passar: que diumenge vam arribar tard a la paradeta. Ostres, si ningú ho havíeu notat, açò sobrava, no? Diumenge, més dinar i més fira. I més cansament; tot i que, en definitiva, aquesta és una fatiga amb un regust de satisfacció per haver sigut útil a unes quantes persones. Supose que, també, edulcorada per un final de festa tranquil i asserenat davant d'aquells ullets marrons. I d'aquell nasset!

11 de novembre 2008

J. P. (sobre justícia i poesia)


Hi ha qui m'ha fet notar el to de queixa que mantinc al blog; jo crec que no hi ha per a tant, perquè em conec i em sé positiu i constructiu (que no, constructor). No sé ben bé si encerte en l'apreciació ni si faig bé d'explicitar el que hom comenta en cercles de certa confiança, que no és altra cosa que la poca justícia que se li ha fet a Josep Piera i a la seua ja extensa i diversa obra.

Les jornades d'homenatge que ara se celebren són per mi una cosa extraordinària, en un doble sentit: primer, perque són fantàstiques i perquè demostren que els nostres escriptors accepten reptes i combois i tenen una capacitat d'organitzar-se encomiable; i extraordinària per allò comentat al principi: perquè ja era hora. No sé a què esperàvem, sincerament.

Tal volta, la faena feta a peu de carrer, a la televisió, a peu del passeig...; però tot això no hauria d'ajudar a tenir-lo en més consideració? Uns altres parlen del caràcter de l'escriptor de Beniopa; i jo, que no el conec, me l'estime des de la distància. Ni a la Safor ni a València he vist actituds gaire bones envers ell. D'excuses n'hi pot haver mil; i sort que ara, en temps d'aquest homenatge, tot ha sigut una veu unànime de reconeixement.

No vull que m'isca un panegíric ni un discurset de polític quan inaugura una obra -que ja n'he llegit algun sobre el tema-. No sé si faig un pèl massa de literatura sobre el tema. No sé si he transpassat la lírica quasi mística de Piera i ho he dut a l'èpica. El que resulta inajornable és el reconeixement continu; i això es tradueix en la seua lectura. I, a pesar de tot, sé que els nostres escriptors, molts lectors, etc. mestres, alumnes, etc. el frueixen, l'admiren. I no sé si calien aquestes línies.

Jo el llig i no l'he llegit massa; no l'he llegit suficient. I el rellegisc. Ara obric Les quatre estacions. I em sap greu no haver anat a la passejada. Excuses o remordiment?

La foto està extreta del blog d'Ambra. Presentació de Monodia de l'absència.

19 de setembre 2008

Escoltar Jaume I


Hui ve a Vilaweb que diverses universitats de la Xarxa Joan Lluís Vives -en concret, les de BarcelonaGironaRovira i Virgili i València-, a través del grup Recerca en acció, han iniciat un projecte de digitalització i publicació en Internet del Llibre dels fets.
Amb motiu del huité centenari, s'han publicat diverses biografies i adaptacions a l'estàndard actual, un fet que ens permet apropar-nos-hi de tantes maneres com vulguem a una de les cròniques que conta com hem nascut com a poble. Al claustre de la biblioteca de Gandia, per exemple, també podeu visitar una exposició sobre Jaume I, per si ho voleu tenir fàcil. No cal que ens extenguem en les raons per les quals són importants -o haurien de ser-ho- per a nosaltres la figura i els escrits d'aquest monarca (per molt republicans que pugem ser ;P). 
Ara, amb la digitalització i publicació de què parlàvem, que teniu a la vostra disposició ací, es posa a l'abast de tothom la "còpia manuscrita més antiga del llibre, transcrita el 1343 al monestir de Poblet", que es pot ampliar i quasi manipular, això és, passar les fulles -amb el ratolí- i intentar llegir-lo. Fer-ho directament produeix unes sensacions increïbles. I si us dic que hi ha la possibilitat d'escoltar-lo? Perquè no ho proveu? 
Què voleu? M'emocionen estes coses! Ara estic pendent d'agafar per banda la biografia de Furió (n'han parlat bastant bé d'ella). Això sí, quan acabe amb la ditxosa guia esta que em té captiu a casa.
Font de la foto: "Jaume I a la seva tenda, durant el setge de Mallorca, parlant amb Berenguer Palou, bisbe de Barcelona, Gilabert de Cruïlles i Ramon de Centelles (MNAC).

09 de setembre 2008

Un experiment literari


Estos dies vaigun poc liat, sense temps ni per disfrutar les festes de Ròtova, arrel d'una guia i uns panells que estem embastint. No obstant, enmig de tot el maremàgnum ha aparegut una mena d'experiment.
No sabem ben bé què en volem fer. No sé exactament com ens eixirà. No sé quanta gent acabarà escrivint-hi. De moment, de l'únic que em sé cert és de la il·lusió pel projecte, tan per part de Christelle com meua. Us convide a visitar l'espai, que ara comença, que no té ni seccions i que solament vol servir, de moment, per dialogar, per escriure, per fer esbossos literaris... Per assajar a fer literatura. Us convide a participar!

21 de maig 2008

Des del refugi del Minotaure (també en diuen laberint)

Unes notes precipitades a El cor del Minotaure (?), de Christelle Enguix.

“En la mitologia grega, el Minotaure era un monstre que tenia el cos d'home i el cap de bou...” (vegeu la
Viquipèdia). Parlem de la llegenda per apropar-nos a El cor del Minotaure, la darrera obra que ha tret a la llum Christelle Enguix. La veritat és que açò és un autèntic atreviment (no sabem ni tan sols si acabarà prenent aquest títol) però feia un temps que els textos que llegia no em movien a reaccionar, a dir-ne alguna cosa, a despertar.... El poemari de Christelle ha merescut el premi Ausiàs March de Beniarjó de poesia i serà publicat d'ací a un any. Ella ha aconseguit allò que molts no han fet mai: ser -un poc- profetes a la seua terra. Enhorabona, ja d’inici. Primer que res, he d’aclarir que tan sols he pogut llegir uns pocs poemes, que han provocat un allau d'idees, algunes de les quals repesque, com d’un bagul oblidat, de velles llibretes polsoses.

Mirar pel reflex protector de l’escut, aferrar-se a la seguretat que simbolitza el fil -en un espai tan desconcertant i desconegut com el laberint-, romandre en la distància, tot i observant des de l’obscuritat el perill que suposa actuar “com les aus”, que “encenen,/ a la velocitat del llamp,/ el cel”. Aquestes són algunes de les actituds que el jo poètic adopta dintre d’aquest escenari. Què hi ha darrere d’aquesta resistència a lliurar-se a estimar? És l’amor un perill? I si ho és, perquè ens sentim indefensos, “com la part dreta dels Hoplites”, quan aquest resta abatut? No són preguntes que ens proposem de manera interessada sinó que planen per sobre dels versos del nou llibre de la jove poetessa.

No obstant, tot és més fàcil, com ens ve mostrant el recull. Hi ha camps en què la civilitat de les persones, la resistència a estimar, es pot combatre de manera fàcil; al cap i a la fi, en deixar-se dur per “l’arrapada de la nit” aviat salta “la corfa i de l’aigua emergira/ com una rosa oberta/ la ferida”, la dolça ferida. És el cos entregat al gaudi, a una felicitat natural i senzilla.
I, igual que succeeix amb la vida –amb l’amor, la mort i totes eixes coses que passen...-, ens ocorre amb qualsevol manifestació lògica. “Res tan perillós” -i tan necessari, evidentment- “com la paraula”, ens diu a Sirenes. Ens han clavat la por al cos; i cal tenir-li por. Hem de resistir-nos o hem de saber lliurar-nos a ella, tot i amb capacitat de resposta? És suficient la temptació de deixar-se dur per negar-li l’espai que li correspon?

Hi ha un jo tancat en si mateix, que es mira el món des de la distància i la seguretat de no exposar-se –, expressat, si ho voleu, de manera molt simple-; però, així i tot, açò es veu en moments d’escapada, de fugida –de covardia? Moments en què ens penedim de les paraules no dites, en certa manera. Moments on la certesa de tot això, la consiciència, fa més crua l’existència. Hi ha, però, en aquest turment, un “oasi”, tots els deserts diuen que en tenen. I els cossos i les persones es reconcilien amb els seus sentiments, es dóna regna a un cert amor, el que intuíem i no havíem deixat fugir, “solca el cos un tremolor”. I ja res no té límits. Com l’amor.

Però al poemari no hi ha, ni molt menys, un escenari allunyat, per molta mitologia que l’embolcalle. Christelle, des del primer recull (L’arbre roig), no ha renunciat al seu entorn, al que l’ha vista créixer. Vivim amb un país amb tants pecats, el jo poètic no els eludeix. El títol del poema “For sale” ja resulta ben explícit. El seu és un paisatge de vnyes –d’antigues vinyes?-, de riuraus i de vi moscatell, de tranquilitat i vida; tot i contraposat un ritme luxós que han imposat uns turistes de qualitat –això és, immigrant amb permís per destruir el territori- que basteix “dels enderrocs, nínxols/blancs”. Això sí, “amb piscines” –per si amb això el mort es deixa soterrar sense posar massa pega.

No ha plantejat la seua poesia com una arma contra un país que s’autodestrueix. No obstant, i això sí que sembla evident, els referents que hi pren acaben per regalimar en escletxes còmplices que ens ofereix en safata. En un país com el nostre, on fins i tot l’entorn i la llar són de vegades hostils, com ho hauria de ser el laberint del Minotaure, resulta paradògic que aquest espai esdevinga el refugi davant d’actituds més vitals i animals, davant dels instints més humanitzats. Si això ho traslladem a les pulsions mortals –miserables, nosaltres- el mite ja no és tal; es tracta ben bé d’una reinterpretació. Com qualsevol bona aportació a la literatura.

D’altra banda, una focalització com la proposada ens apropa més al Minotaure que no a Teseu, tan acostumats com estem a viure la història des de la perspectiva de l’heroi. Què és per al Minotaure aquell món de carrers estrets? Què guarda al cor? No és aquest l'os del poemari?

No sabem si la nostra lectura és més o menys errònia. Els apunts són massa frescos, potser fins i tot massa apressats. No obstant, encara hi ha preguntes que se’ns acumulen. Som com som... Són preguntes que encara no podem contestar ben bé. No m’havia atrevit a demanar-li l’obra completa i ara no veig altre remei que llegir-la com Déu mana; o esperar, consirós, tot un any...

Té arribada i fi el poemari? S’obri i es tanca?

“Oasi” era com un punt d’arribada, un fi necessari, tot i que excepcional –no ens meravella al mig del desert?-. Cal, però, arribar enlloc? L’autora deu estar convençuda que no. Com molts altres escriptors, que han représ el símbol d’Itaca; deu ser que l’onada lluent és l’única Ítaca/ possible?, s’hi pregunta. El camí no és solament necessari; ho és tot. “Oasi” i les Itaques particulars confronten dues actituds d’un mateix jo poètic; al cap i a la fi, com els sacceigs irregulars i humans de qualsevol persona, que dubta, que vol i no fa, que s’atura i pensa o que creu que romandre és allò correcte però marxa. Ara, hem dit, no hi ha més remei que l’onada lluent; i ja ha quedat palés que no és ni tan sols un camí volgudament llarg. És el desig explícit, en forma de dubte, el que imposa, com a refugi i llar, el rumb tèrbol i el camí. No és escriure això també?