28 de juny 2010

Trobada al carrer

- On vas? -li pregunta una dona a una altra-.
- A Gandia, a comprar.

I encara és això: un poble. No sé ben bé si diferent i diferenciat. Quina sort, Beniopa.

26 de juny 2010

Emmarinat

Últimament estic un tant emmarinat. Qualsevol excusa és bona per tornar a passejar i visitar algun indret de la Marina -l'Alta, ara per ara-, una comarca tan propera i que quasi no conec, d'altra banda.

La meua estada a l'IES Ifach m'ha despertat alguna cosa a dintre que solament havia sentit al meu roglet. I això que Calp va començar com una expierència dura, un poc massa heavy per a la meua pell fina, sobretot pel canvi de ritme, de faena, de dinàmica; de tot i més...

Ara hi he acabat i solament em resta el formulisme de tornar les claus, un fet a què m'he resistit fins al darrer dia. Dilluns tornaré, obriré amb la clau i eixiré com un alumne o un pare més: demanant que m'òbriguen.

No tot han estat roses i violes en el meu pas per Calp, però la memòria és així d'injusta: en desaparèixer, sovint ens fa més complicats del compte els comiats. Seleccionem els millors moments, foragitem els mals tràngols, reduïm certes experiències a meres postals... i acabem per extraure'n valoracions esbiaixades. Sovint.

Jo, que he intentat fer un treball digne, sé de bon tros que em cal recórrer molt de camí per poder sentir-me ben agust com a docent. Tot i la resposta de l'alumnat els darrers dies, sóc conscient que em calen ferramentes per fer front a situacions quotidianes a l'aula. Eixes mancances les he anat suplint amb un poc de paciència, amb el suport i els consells d'un departament, femení quasi en bloc -llevat de l'Oliver- i amb la necessitat de fer d'aquest nou ofici una part important, quasi-central, en la meua vida.

Alguna cosa fa sentir-me ple. A pesar que sent que m'he deixat moltes metes per abastir; metes que van més enllà de la matèria impartida a classe i que solament els bons professors saben encomanar: una estima pel que s'estudia, pel poble, per la comarca, per tot allò que té relació amb aquesta llengua...

Allà deixe, a banda de les espurnes d'aquell 2n-D, el bon sabor d'un segon del qual era tutor -el 2n-A-, xarrador com ell assoles :P però amb molt bones peces. Un segon d'una línia de valencià atípica, que m'ha regalat moments molt bons i records dels millors que tinc. I un tercer, amb gent de distinta procedència, que et fa tocar de peus a terra i que et mostra el més positiu de la diversitat.

I, entre unes coses i altres, m'he anat emmarinant, com he dit. Ara qualsevol comboi és bo per tornar per la comarca, per deixar-me portar pel penyal, al qual no he arribat a pujar. Anit vaig tornar a passar per davant d'una roca banyada per una mar de plata on s'emmirallava una lluna quasi plena. Passàrem de llarg i sopàrem a Altea, una altra joia de la Marina -hem omés, evidentment, tots els exhabruptes immobiliaris...-. Probablement, si no torne, Calp acabarà esdevenint més un espai de sensacions i de records parcials que de certeses. Aquestes darreres les guarde per al dia a dia.

22 de juny 2010

L'arbre vell

No n'havia parlat encara, de Calp. I, encara, em resulta un poc complicat fer-ho sense precipitar-me i fer valoracions en calent (ben justificables i positives), i sense deixar entreveure el nuguet a la panxa pel final de curs.
Per això, de moment, he considerat més apropiat desar a la paret una gravació d'un fragment del poema L'arbre vell, de Marc Granell, que han gravat dos alumnes (Álvaro i Jonás) de 2n-D. Hui, que ja no hem fet classe, me l'han dut en un CD, junt a una versió d'Al vent; a veure si la puc pujar un altre dia. De la manera que a ells més els agrada, s'han apropat a un dels temes de la classe -la poesia- i, quasi sense adonar-se'n, han demostrat que, en el dia a dia, en consumeixen molta. Potser no seran uns cracks de la cançó en un futur (qui sap ;)), però m'han demostrat que ells de vegades tenen maneres "amb més ganxo" d'apropar-se a allò que m'apassiona.



I, ací, la lletra:
L'arbre vell

En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Aprofite per a dedicar-la al Josep Maria, Xavi i Rebe, amants dels arbres, que deuen estar esperant la meua tornada al 100 % a la realitat saforenca.