26 de novembre 2008

Una guia per a la vall de Vernissa


Per fi, aquest divendres, presentem la guia que pretén ajudar-nos a donar a conéixer el projecte d'ecomuseu; no és la guia de l'ecomuseu definitiva, d'això estic convençut. Al projecte li queda camí per recórrer, més del que hem fet fins ara. I aquest camí que ens resta hem de saber-lo dissenyar entre totes i tots: eixe és el nostre objectiu. La guia la podreu adquirir ben aviat a les llibreries de la comarca i suposem que a les oficines de turisme.
Espere que us animeu a vindre; serà divendres, a les 20:30 h., al saló de plenaris de l'Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni. Després, podrem picar una miqueta, xarrar i compartir idees. 
És la porta d'un altre cap de setmana mogudet. Benvingut siga!

Entre llibres i música, tot festa


Quin cap de setmana, mare de Déu, Senyor! No hi ha hagut temps per a l'avorriment ni tampoc per pensar si el cos demanava descans.

Dijous per la vesprada s'havia inaugurat la fira del llibre a Gandia i, amb el fred i la lleugera pluja, vam haver d'estar-hi presents. A la caseta del CEIC Alfons el Vell hem tornat a traure el fons editorial de la institució al carrer; que bona falta li fa. Hem mostrat des dels llbres i documentals més nous fins aquells que potser la gent ja no sap ni que existeixen. I és que és difícil fer arribar aquest fons al públic de la comarca; però en això hauríem d'estar -i potenciar la divulgació- en més ocasions que la fira del llibre. Potser algun dia parlem del tema.

La qüestió és que de dijous a diumenge ha estat oberta la fira. S'han entregat els premis Ausiàs March de poesia i el Joanot Martorell de narrativa; de tot això ja n'estareu més que assabentats. Als amics del Facebook ja els havia avisat: passeu-vos per la caseta!, no per deixar-vos els diners -com també deia allà- sinó perquè les hores passaren més depressa. La veritat és que no em puc queixar: allà tenia l'antologia de Piera Ací no s'acaba tot, treballada per Àngels Gregori; el llibre sobre les Germanies, el quadernet comarcal que ha enllestit Vicent Olaso sobre els capítols del Llibre dels feits referents al castell de Bairén... I a sobre vau ser moltes les persones que us passàreu per allà i que us detinguéreu per estar una estoneta. Gràcies a totes i tots, eh!

I si solament haguera hagut la fira del llibre... A banda, divendres teníem el concert de Miquel Gil i l'orquestra àrab de Barcelona, a Sueca, que actuaven junt a Pep el botifarra i el guitarrista Mont. L'acompanyament va ser tota una sorpresa; i allà estàvem, quasi sense haver sopat.

Però és que, a més, se celebrava Santa Cecília a Ròtova, amb l'homenatge -de què ja he parlat- a Álvaro Navarro. No tindria prou barrets per llevar-me'ls per la faena que han fet els músics de la banda -podria seleccionar alguns noms però no ho faré-. I és que ens han tingut tot el cap de setmana de bòlit. I allà anava jo, de Gandia a Ròtova i de Ròtova a Gandia.

El concert, fantàstic! Em vaig perdre la dramatització de la vida de Navarro, interpretada pel seu propi nét. Però l'actuació de la banda, genial. Després vingué el moment dels reconeixements. Els familiars, que en la seua vida normal empren el castellà, fent un esforç immens per parlar valencià; i el nostre alcalde -que es veu que volia ser educat- tot el discurs, en castellà. Es veu que pensa que els Navarro no tenen el suficient coneixement com per entendre la llengua que parlem a Ròtova. No veig l'educació per cap banda, sincerament. Però en una cosa sí que vaig estar d'acord amb ell: si no haguera sigut per la banda, aquell homenatge no s'haguera fet.


La festa posterior al concert es va allargar fins a les cinc de la matinada; allà ens havien vingut a veure Consol, M. Àngels -M. Tere es retirà-... I passà el que havia de passar: que diumenge vam arribar tard a la paradeta. Ostres, si ningú ho havíeu notat, açò sobrava, no? Diumenge, més dinar i més fira. I més cansament; tot i que, en definitiva, aquesta és una fatiga amb un regust de satisfacció per haver sigut útil a unes quantes persones. Supose que, també, edulcorada per un final de festa tranquil i asserenat davant d'aquells ullets marrons. I d'aquell nasset!

11 de novembre 2008

J. P. (sobre justícia i poesia)


Hi ha qui m'ha fet notar el to de queixa que mantinc al blog; jo crec que no hi ha per a tant, perquè em conec i em sé positiu i constructiu (que no, constructor). No sé ben bé si encerte en l'apreciació ni si faig bé d'explicitar el que hom comenta en cercles de certa confiança, que no és altra cosa que la poca justícia que se li ha fet a Josep Piera i a la seua ja extensa i diversa obra.

Les jornades d'homenatge que ara se celebren són per mi una cosa extraordinària, en un doble sentit: primer, perque són fantàstiques i perquè demostren que els nostres escriptors accepten reptes i combois i tenen una capacitat d'organitzar-se encomiable; i extraordinària per allò comentat al principi: perquè ja era hora. No sé a què esperàvem, sincerament.

Tal volta, la faena feta a peu de carrer, a la televisió, a peu del passeig...; però tot això no hauria d'ajudar a tenir-lo en més consideració? Uns altres parlen del caràcter de l'escriptor de Beniopa; i jo, que no el conec, me l'estime des de la distància. Ni a la Safor ni a València he vist actituds gaire bones envers ell. D'excuses n'hi pot haver mil; i sort que ara, en temps d'aquest homenatge, tot ha sigut una veu unànime de reconeixement.

No vull que m'isca un panegíric ni un discurset de polític quan inaugura una obra -que ja n'he llegit algun sobre el tema-. No sé si faig un pèl massa de literatura sobre el tema. No sé si he transpassat la lírica quasi mística de Piera i ho he dut a l'èpica. El que resulta inajornable és el reconeixement continu; i això es tradueix en la seua lectura. I, a pesar de tot, sé que els nostres escriptors, molts lectors, etc. mestres, alumnes, etc. el frueixen, l'admiren. I no sé si calien aquestes línies.

Jo el llig i no l'he llegit massa; no l'he llegit suficient. I el rellegisc. Ara obric Les quatre estacions. I em sap greu no haver anat a la passejada. Excuses o remordiment?

La foto està extreta del blog d'Ambra. Presentació de Monodia de l'absència.

10 de novembre 2008

Una banda del poble


Un cap de setmana sense parar. Alguna reunió i algun que altre dinar -d'eixos que no saps massa bé si estàs treballant o mig de gresca -. 
D'altra banda, La Rotovense Musical ha inaugurat l'exposició en homenatge a Álvaro Navarro, un dels principals impulsors de la formació musical de la nostra vall. Han estat unes setmanes de molta faena. Però si alguna cosa té esta agrupació és il·lusió i gent amb la suficient determinació per portar avant projectes ambiciosos.
Jo estic desvanit, tot i que haguera pogut eixir millor, amb el disseny de l'exposició; el treball dut a terme per Fran, Mari, Laura, Carlos, etc. no es pot pagar. Però, a banda d'això, l'èxit de l'exposició rau en altres pilars, a banda dels ja esmentats: en la família de Navarro, per suposat, i en el suport i la identificació de la gent del poble amb l'activitat proposada i amb La Rotovense Musical; això és un fet incontestable, i es concreta en la cessió d'objectes i material gràfic i en la resposta massiva en la seua obertura.
Molts ànims. I Enhorabona!

02 de novembre 2008

Paquito rata, un pilotari que se n'ha anat

Josep M. Ferrairó i Jordi Puig


No ha tingut mai un espai públic de reconeixement. I la seua vida, com la de molts dels nostres veïns, s'ha escolat pels clavills de la memòria i per la injustícia de l'oblit. Aquesta setmana Francesc Faus Llopis, Paquito rata, de Ròtova, se n'ha anat definitivament, quasi en silenci, sense que ens n'adonàrem.

Paquito va ser jugador de raspall dels anys 30 a 50 del passat segle. Fa un parell d'anys que un de nosaltres, Josep Maria, va gravar amb ell un seguit de converses sobre pilota valenciana. El material resultant va ser tan considerable i interessant que vam decidir anar lliurant-lo per capítols, a la revista La Falzia, la veu dels pobles silenciosos. Un dia i un altre, passava per la farmàcia, saludava, es parava a xerrar i ens preguntava pel resultat de l'entrevista. Quan ix? Una vegada fet el primer capítol, fa un mes, va revisar el segon; unes frases fora, unes altres matisades; tota la resta, correcte. “I avant, a vore quan ho traieu”.

Hem sentit un fort esglai, no ens ho esperàvem, tot i que sabíem per Paco Sastre que estava delicat. Ara ens vindran els remordiments, per no passar-nos una altra vegada a xerrar amb ell. I vos hem de dir que quan ens relatava els seus records d’adolescent, de quan anava als Escolapis de Gandia i feia partides prop de l’actual Prado (junt amb l’ex-professional de Rafelcofer “Coca” i amb Llorenç de Bellreguard i Lluís Escolano del Real); o quan tot emocionat ens deia com esperava la treta i com raspava la pilota al carrer Major de Ròtova l’any 1937, al seu nerviós i exitós debut “seriós”, amb només 16 anys, compartint carrer i il·lusions amb els seus amics (el seu cosí Paco Faus, que ja ens ha deixat, Eliseo, Joaquim de Vinyarta, Màxim Pau, “El Nene” o Francisco “l’Espenyat”); en aquelles converses, era tal la claredat d’idees i entusiasme que posava que, a banda de deixar-nos bocabadats, ens feia veure mentalment, com si estiguerem vivint-ho junts, tot el que ens exposava. I el temps passava quasi sense adonar-nos-en.

Senyor Paco, si vosté té la sort de poder captar els nostres pensaments i desitjos, crega'ns quan afirmem que no vam tindre la sort de poder disfrutar de la seua experiència, coneixements i trellat fins fa uns 2 o 3 anys; i ens va deixar molt impressionats. Tenia vosté 84 anys, i en diversos dies vam repassar una part (que desgraciadament no podrem completar) de la seua variada i densa vida, sobretot en relació amb el seu poble, els seus veïns, les seues il·lusions...; i també vam recórrer alguns dels carrers i innumerables pobles valencians on vosté va passejar, va jugar renyides partides, que deixaren, en la retina dels qui tingueren la sort de veure’l, la facilitat amb què soltava el braç o quan raspava, sempre fent-ho fàcil i efectiu. No el vam veure però hem parlat amb gent gran de Ròtova, del Real, de Gandia... que ens confirmaren el que ja intuïem: que era un del jugadors més complets de raspall al carrer entre els anys 1937 i 1950. I ara els rotovins jovenets ja no podran beneficiar-se dels molt coneixements que vosté conservava en quasi tots els camps de la vida i en especial del desitjat (per vosté i per nosaltres) resorgiment de la pràctica de la pilota valenciana pels carrers, frontons i trinquets nostres.

Ara que tenim l'article entre les mans (la segona part de l'entrevista per a La Falzia), a punt d'entrar a impremta, ens pesa un poc el cor per no haver-lo tret abans. Ja no li'l portarem a casa i ja no en veurà el resultat. I, sobretot, no hi haurà més converses disteses al carrer, al bar, al menjador...

Per sa casa, de més a més, han passat més estudiosos que nosaltres, àvids de records, d'episodis del passat segle XX, episodis que desafortunadament en moltes ocasions se'ls emporten els seus protagonistes amb ells. Paco, de fet, ens feia un llistat -enumerant-les amb els dits- de les entrevistes que li havien fet. I no era un home important, podríeu pensar. Per això no ha ocupat cap espai en cap diari.

Descanse en pau aquest homenot. Esperem que a Ròtova en guarden el record i l’honren com ell es mereixia.