30 de desembre 2010

Per dalt les teulades...


Tinc un parell de temes sobre els quals parlar, algun que altre ja enllestit, que deixe en la recàmera per diversos motius. Entre ells, perquè estem a punt de cloure l'any i volia fer-ho de manera un poc especial. I en segon lloc, perquè, tot i que això no siga massa important per al món, aquesta és l'entrada que fa 200.

Després d'un any molt intens, en molts aspectes, després d'haver pensat i repensat el futur, m'agradaria acabar 2010, però sobretot començar 2011, amb un missatge engrescador i d'esperança, molt semblant al de la tarja nadalenca.

El raïmet de pastor de la tarja ha fet fortuna i, quan l'he enviat per correu, he rebut moltes respostes en aquest sentit. He fet un tiratge curt i l'he repartit entre la gent més propera. Disculpeu si encara no us ha arribat. Una miqueta més i us l'envie per Pasqua.

A més, una de les alegries que m'ha proporcionat ha estat la reacció de Maria Josep Escrivà, qui ha decidit preparar un poema sobre l'insensat raïm per a esperonar, junt a la fotografia, la gent que treballa pel país, per al 2011.

Vos es el deixe ací, amb l'esperança que el seu missatge puga moure entre tots vosaltres alguna cosa: un pessic d'optimisme, un de somni, dos d'esperança i dos o tres de ganes de posar-ho en pràctica tot plegat. Que l'any 2011 ens siga fructífer. I que nosaltres puguem encarar-lo de la manera més digna possible. Bon any!

21 de desembre 2010

Per un 2011 amb compromís i esperança


Passeu unes bones festes. I no deixeu que us diguen que no hi ha solució. Ho podem fer tot amb treball, tot pot millorar amb perseverança.
I el compromís fa brotar l'esperança dels llocs més insospitats.

14 de desembre 2010

Antidemocràtics, nosaltres?

Diuen que la campanya que s'albira a principis d'any serà dura. Clar, parle de les grans ciutats i a nivell de País Valencià.
No debades, esta mateixa setmana hem viscut un episodi que m'ha escandalitzat. Quan l'oposició de Gandia ha explicat la part a què haurà de fer front l'Ajuntament de Gandia (3,5 milions d'euros a l'any), per dur a terme el seu projecte de tramvia, no han tardat a qualificar els membres del BLOC "de antidemocráticos, o poco democráticos; de desleales".
I direu: sí que té la pell fina este xic... Doncs, sí, què voleu? Que els nostres polítics juguen a esganyar de manera sistemàtica, i juguen brut, a mi m'escandalitza.
M'escandalitza quan veig que estes paraules provenen de les mateixes persones que amaguen de manera sistemàtica la informació, que retarden tot el que poden lliurar la documentació, que posen traves perquè es puga consultar... M'escandalitze quan comprove com el seu "cristal de roca" és un bluf publicitari on estan gastant milers d'euros. I quan veig que els primers a seguir el joc brut del PP són al mateix govern de Gandia. La campanya serà potser dura, ja ho han assumit els dos grans partits; i, pel que veig, no van a baixar el to.
Antidemocràtics nosaltres, saps?

01 de desembre 2010

Una nova mirada “obertament” al 2011

Fa uns dies es va presentar la nova agenda-guia del Col·lectiu Obertament per al 2011. En aquesta ocasió, el fil conductor que ens acompanyarà al llarg de l'any és l'antic traçat del tren Alcoi-Gandia. El trajecte al voltant del qual hi ha projectada una via verda. Una via de la qual, després de moltes presentacions a la premsa, no s'ha sabut res més. Val a dir que les últimes setmanes ens hem assabentat que ha rebut un dels Premis Europa Nostra 2010 (una menció especial en la categoria d'investigació), al projecte Urbacost: corredor del Serpis. Paisatge cultural.

Ja fa anys que associacions i entitats pel territori han estat treballant per la seua conservació, per evitar que el llit del Serpis es convertira en una simple carretera asfaltada. Ja fa anys que agrupacions com el GEMAS, junt a altres col·lectius, van iniciar les reivindicacions perquè el racó del Duc i el circ de la Safor foren declarats paratges naturals protegits. Ja fa anys d'aquell llibre El Racó del Duc a peu, un itinerari de la natura (el riu Serpis de Vilallonga a l'Orxa), tota una aproximació a la fauna, la flora i el medi d'aquest paratge, de la mà d'un grup de cinc persones que són tot un exemple a seguir.

Ara mateix, el Serpis compta amb una figura de protecció de paisatge, al llarg de tot el seu recorregut, tot i que amb un abast incert i de manera molt tèbia; a més, hi ha la protecció que li atorga la figura LIC (Llocs d'Interés Comunitari) de la serra de la Safor. Més enllà d'estes figures, la Generalitat no s'ha atrevit mai a donar més passes en la seua protecció i millora.

Ara, de nou un col·lectiu humil i amb una mirada més que humana, ens proposa recórrer l'antiga via, pujats a un tren d'il·lusió i sensacions. El Col·lectiu Obertament ha viatjat aquesta vegada de la mà de Paco Tortosa, amb un “no rellotge, elogi de la lentitud”, ara que fa 10 anys que iniciaren el seu trajecte. El seus encerts són més grans que no les metes preteses, tot i que, és cert, com a ells els agrada dir, sempre miren cara a cara l'utopia, sempre l'utopia.

Perquè, tot i que ells “simplement, càmera en mà i llapis entre dits, renomenen allò que queda”, en aqueix procés creatiu, en aquelles mirades, en l'esperit esperonador i crític al mig d'una societat d'AVEs i economies neoliberals, que sovint no té temps per a seure i viure sense pressa; en tot aquell procés, en tot aquest trajecte, fan realitat per un moment l'esforç i els anhels de tantes i tantes generacions que han treballat amb l'objectiu de reivindicar aquest espai: “som -ja- camí, som ja via verda... ferrocarrils del vent, trens de l'ànima”.

Estacions de pas, túnels i una “amagada font”, fàbrica de llum -i ombres- o el castell de guaita (i guarda); marges, trinxeres i aigua. El riu, la mar... I un projecte que reflecteix de dalt a baix una concepció sana de la vida, de la qual no ens queda més que aprendre, per foragitar-nos del ritme boig al que estem sotmesos.

Propostes com la del Col·lectiu Obertament, entre d'altres, ens reafermen en la necessitat d'apuntalar i reforçar el teixit cívic i associatiu d'un país que hi és, que existeix, i que alguns volen absent i mort. D'un país que necessita d'una Generalitat que l'escolte i estiga al seu costat. Un país que creix per la base i al que li cal un cap. Gràcies, mil gràcies per ensenyar-nos a viure, per tan sols suggerir-nos els mils i un camins pels que podem optar. Dia a dia, n'anirem deixant constància a la guia, al llarg de 2011.

Dia a dia continuarem treballant, amb els peus a terra i la mirada a l'horitzó.

Publicat a 7 i 1/2 Notícies.

29 de novembre 2010

Una via-guia obertament

Un anys més, uns dies abans que acabe l'any (compte que solament ens queda un mes...) torna l'agenda-guia del col·lectiu Obertament, una associació que sempre ens esperona a mirar el món d'una manera més tendra i més humana.
Aquest any celebren també 10 anys d'un viatge per la via ampla de l'art, la creativitat i la teràpia. Per això ens han convidat a pujar al seu tren el dimarts, dia 30 de novembre, a les 18.30 h a la Casa de la Cultura Marqués de Gonzalez de Quirós, al Passeig de les Germanies 13, de Gandia.
Animeu-vos i compreu-la. L'any que ve, no perdeu el tren!

26 de novembre 2010

Ens ho mereixem tot

Fa unes setmanes, des de Compromís per Ròtova denunciàvem l'alt cost de l'escoleta municipal de Ròtova, un fet que ha provocat, junt a la resta de projectes encetats, la paralització de les obres, la falta de recursos econòmics per part de l'Ajuntament i un deute que supera els 1.300 euros per habitant.

Ara, però, tan o més sorprenent que estos fets és la resposta de l'alcalde, qui atribueix la situació a la “situació nacional” i replica que “Ròtova no anava a ser menys que qualsevol municipi de la Comunitat Valenciana”, que es mereix el millor.

Clar que ens ho mereixem tot. Però no creiem que entrar a veure qui la diu més grossa contribuïsca a millorar la gestió de l'Ajuntament. Tots i totes les que vivim i estimem el poble pensem que Ròtova s'ho mereix tot però, com ja vam dir en alguna altra ocasió, ací no es tracta de mesurar l'estima del poble sinó de saber gestionar els recursos, que sempre són limitats, per poder atendre les necessitats de la gent. Quan perdem la perspectiva del que tenim i dels fronts que hem d'atendre, les coses queden a mitges o aparcades a un costat.

Ens ho mereixem tot. Però, primer que res, ens mereixem alguna cosa, una després de l'altra; ens mereixem que els projectes que s'inicien s'acaben. Ens mereixem saber si, a la fi, algun dia, el solar de les escoles velles -tombades en període preelectoral- serà alguna cosa més que un aparcament. Ens mereixem saber si el gimnàs s'acabarà. Si el camp de futbol tindrà, o no, gespa artificial, quan es durà a terme i amb quins diners es pagarà. Igual que volem saber si tornarem a tenir un frontó.

Ens mereixem saber si algun dia tindrem una biblioteca en condicions, amb un fons de llibres actualitzat i més ampli. Ens mereixem saber si tindrem una casa de la cultura on poder realitzar un teatre.

I què no mereixem? Entre altres coses, respostes com les que ens ha donat: que si la situació de l'escoleta es deu a la “situació de liquiditat nacional, perquè els bancs no concedeixen crèdits”, perquè esta mena de respostes no són sinó una manera de burla als veïns. Fer un projecte més ajustat a la realitat ens haguera permés tenir acabada l'escoleta, que els menuts la pogueren utilitzar i poder centrar els esforços en la resta de projectes encara inacabats. Ens mereixem una millor gestió dels recursos i que ens arribaren a eixir els números.

Ens mereixem, entre moltes altres coses, un Ajuntament que no siga oposició de l'oposició ni que vaja a la contra de les associacions a les quals hauria de servir i ajudar, un Ajuntament que no s'excuse en el “context nacional” quan parlem de decisions locals; un Ajuntament decidit a governar, si és que vol fer-ho...

A la fi, amb tant de projecte ambiciós, l'alcalde ha confòs el desig de voler fer-ho tot el més gran possible per al poble amb la capacitat real i les necessitats del mateix municipi. I ens trobem, com diu la saviesa popular, que “ho hem gastat tot en la sembra i ara no podem regar”.

Publicat a 7 i 1/2 Notícies.

24 de novembre 2010

Inventari plaent

La incertesa dels dies previs i el sopar d'última hora que ho arregla tot. Els dubtes i la mirada que no els admet. I, entre tant de tràfec, pense què haguera pogut ser del cap de setmana... Un cap de setmana més, i totes eixes coses dels passats futuribles.

L'arribada, les primeres benvingudes, noms, més noms; un oblit, les cares conegudes. Com era el teu nom? I les taules rodones amb la perspectiva curta de temes tan transcendents. I què en faríem si sabérem com resoldre els problemes plantejats? I què en farem si ni tan sols en sabem?

Demanem de nou pel seu nom, i pel teu. Redéu, no se'ns quedaran.

I els premis, l'Arianna i l'arpa, la ciutat de Gandia, els clàssics i els Borja -després de tanta indigestió al llarg de l'any-; i totes eixes coses.

Les teories més excelses sobre la parla del Jaume I, i sobre com explicar-les de manera pedagògica a classe. I ara em digueu que si el Tony Curtys, que si els huit gols del Barça... Res!

Les converses en curt, que ho salven tot; les converses, els matisos; aprendre'n.

El Formosa.

I també, sí, també, la 202, la 210... Les obres gràfiques col·lectives. I la 025, allà a fer punyetes...

I la gent, que et fa un lloc, que s'obri. I la sensació que s'acaba.

I el desig que no acabe, els combois d'última hora, Poseu-me les ulleres, les confusions i els canvis d'horari, el teatre. Sí, el teatre, de nou. Estellés, la seua vida, les paraules, la dansa i la música.

I una pizza com a recurs darrer, com a excusa última per no tornar a la realitat. Com a mostra d'una ciutat que se n'havia anat al llit abans que nosaltres, ben d'hora.

I mil gràcies. I eixes coses.

18 de novembre 2010

Homenatge a la paraula: "Formosa per Formosa"

Fa uns dies, Maria Josep, activista i poeta saforíssima, va fer córrer un correu electrònic animant a assistir a la propera edició de l'Homenatge a la paraula. No cal, potser, donar tants motius, però no venen gens malament per a reforçar la invitació i fer goleta.
Torne a abusar d'aquest recurs de penjar textos i invitacions, que venen a cobrir l'espai buit que deixen les meues reflexions a la paret. No és cap excusa. Crec que és un bon motiu per deixar per a més avant els nostres renecs. Ací ho teniu. Animeu-vos a acudir:
Amics, amigues, us vull demanar un favor, així, directa al gra: voldria que m'ajudàreu en la difusió d'aquest acte.
La XIV edició de l'Homenatge a la Paraula que se celebra anualment a Gandia reconeix en aquesta ocasió la trajectòria del poeta, traductor i dramaturg Feliu Formosa.
Per aquest motiu, dissabte dia 20 tindrà lloc l'espectacle FORMOSA PER FORMOSA (Ester canta Feliu), a partir de textos de l'autor homenatjat. Componen el repartiment, a més d'Ester Formosa, Maurici Villavecchia al piano, 'Horacio Fumero al contrabaix, i Matthew Simon a la trompeta. La direcció musical és de Villavecchia.
L'espectacle forma part dels actes programats durant la Setmana Literària de Gandia, i se celebrarà a la Sala A del teatre Serrano (paraules majors!) de Gandia.
Tenim uns quants motius de pes per recomanar-vos-hi l'assistència:
1. Perquè els temes musicals, la interpretació i els textos són d'altíssima qualitat.
2. Perquè s'obsequiarà tots els assistents amb l'antologia TOT EL TEMPS QUE ENS HEM BUSCAT, amb textos de Feliu Formosa, inclosos els de l'espectacle, amb disseny de portada de Pau Àlvarez (Edicions 96), i coordinat i editat des del CEIC Alfons el Vell i l'IMAB.
3. Perquè l'entrada és lliure, absolutament GRATUÏTA, tot i ser al Serrano.
4. Perquè ens acompanyarà Feliu, i això és un gran honor per als qui hem treballat en aquest sarau.
5. ...i perquè, sincerament, ens faria molta il·lusió que Feliu Formosa s'enduguera un record càlid de Gandia i d'aquest Homenatge a la Paraula, que compleix... 14 convocatòries!
En arxiu adjunt teniu tota la informació, ordenada i acompanyada d'una bella imatge d'Ester interpretant una de les peces de l'espectacle.
Vaja per endavant el meu agraïment, per la vostra atenció i pel vostre temps.

Salut!

Maria Josep

08 de novembre 2010

Invitació 'For sale'

Vos faig extensiva la invitació que ens ha enviat Christelle:
"Amics i amigues,
Tenim el plaer de convidar-vos al primer dels actes de la SETMANA LITERÀRIA DE GANDIA; l’espectacle poeticomusical FOR SALE, o 50 veus de la terra, basat en l’antologia poètica del mateix títol, publicada per Edicions 96.

Es tracta d’un recital dut a terme per MARIA JOSEP ESCRIVÀ i CHRISTELLE ENGUIX, amb l’acompanyament musical de l’acordionista AMADEU VIDAL, el muntatge fotogràfic de NATXO FRANCÉS, i la veu en off de SALVADOR BOLUFER. A l’acte, que serà presentat per ISABEL CANET, presidenta d’Arc de Mig Punt, hi participaran alguns dels poetes antologats (Josep Piera, Àngels Gregori, Josep Lluís Roig, Josep Vicent Cabrera, Jordi Puig i Pep Pastor).

L’espectacle tindrà lloc el dissabte 13 de novembre a les 20 hores al Teatre Serrano (Sala B), i l’entrada és lliure.
Ens agradaria molt trobar-vos-hi. Si a més a més, vos abelleix quedar-vos a sopar hi sereu benvinguts, tanmateix hauríeu de comunicar-nos-ho abans del dijous 11 (hem negociat un preu de 20.-€ al Santanjordi i hem de confirmar-los amb antelació quants hi serem).
Vos esperem".
Christelle Enguix

28 d’octubre 2010

Drets humans i responsabilitat

Fa uns dies, més d'un centenar de joves valencians, catalans i balears es van donar cita a la ciutat de Gandia per parlar sobre drets humans. Fou a la XII Trobada Triangle Jove, l'entitat convocant de la qual està formada pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), el Consell de la Joventut de la Comunitat Valenciana (CJCV) i el Consell de la Joventut de les Illes Balears (CJIB).

Després d'un cap de setmana ple d'activitats (de taules rodones, conferències, alguna actuació, una fireta d'entitats i la necessària dosi d'oci), se'ns queda un sabor de boca agradós, en poder comprovar com hi ha espais de tanta cordialitat, amb gent amb tantes ganes de treballar, 'de bon rotllo', com se sol dir.

A l'acte de clausura, no obstant, va quedar ben patent, en els parlaments i en les cadires buides, el compromís i els complexos que cobreixen la nostra Generalitat amb els seus joves. Una actitud que també s'ha fet palesa en la tramitació de la llei de joventut que en breu s'aprovarà. La Generalitat ha estat incapaç de redactar un document consensuat i treballat amb els joves del país. Els joves no li interessem. I, si som crítics, encara menys.
No fa massa, comentàvem que, en este país, l'acció dels ciutadans ha substituit l'acció del govern en moltes ocasions, un fet que no és normal, que no ho seria en cap altra part del món. Això ha fet que tinguem un teixit associatiu capaç de dir quin país vol però, alhora, que estiguem mantenint un govern preadolescent, que plora quan no sap fer les coses i culpa els altres dels seus problemes.

Mentre nosaltres parlem d'un país en positiu, d'unir, d'estimar la terra i el nostre medi ambient, de fomentar la nostra cultura i apostar per la formació dels nostres joves, Camps sembra discòrdia, divisió i es gasta els diners dels valencians en actes luxosos, i abandona l'educació i la sanitat valencianes.

Ara bé, vull pensar que els nostres joves són més capaços de trencar barreres mentals que molts dels nostres polítics adults. Joves de totes o quasitotes les ideologies -amb permís, o sense ell, del seu respectiu partit- acudiren durant el cap de setmana a compartir un motiu per treballar: en aquest cas, demanar que tots i cadascun dels agents socials, institucions, empreses i administracions articulen i duguen a terme les mesures necessàries dins els seus àmbits d'actuació per garantir el compliment dels Drets Humans.

No hi ha cap dubte que els participants de la Trobada Triangle, on vaig poder comprovar com de bé poden treballar i passar-s'ho els membres del BLOC JOVE més jove, han donat tota una lliçó al nostre govern; una lliçó de convivència, compromís i responsabilitat.

26 d’octubre 2010

Unes paraules sobre la joventut i la festa, a Ròtova, fa uns anys



Fa uns anys m'haguera mort de la vergonya de veure'm ací dalt. M'hagueren vingut les pors prèvies, com les que vaig viure instants abans del manteniment.
En aquells dies, solament vaig esmentar el que em vaig deixar. Ara potser tocava acarar-me amb l'acte en si. Ara, solament tinc agraïment per haver-me deixat viure l'experiència, per la confiança dipositada en mi, que vaig intentar correspondre el millor que vaig poder; tot, més enllà del que puga pensar d'aquest format d'inici de les festes.
Gràcies, a totes les qui vau confiar que podria fer-ho. Espere que guardeu eixes festes ben a dintre, jo ho faig. I als festers, per suposat, també, per la part que els toca; jo també ho he sigut :).
Dones, joves i lliures! ;)

25 d’octubre 2010

La custòdia del territori, el tercer pilar de l'ecomuseu Vernissa Viu

(Hem preparat este reportatge per a Saforguia. Josep, moltes gràcies per donar-nos l'oportunitat d'expressar-nos-hi).
Un ecomuseu és un museu obert on una comunitat estableix un pacte amb el seu territori. En ell es parla de l’empremta de l’home sobre el medi i sobre possibles vies de desenvolupament local, tot i respectant el territori i el patrimoni. Este, tan senzill i tan complicat alhora, és el projecte que pretenen dur a terme els membres del Col·lectiu Vall de Vernissa, una associació que treballa a l'interior de la Safor. L’ecomuseu se sosté sobre tres principis: la dinamització econòmica i social, la participació de la població en la conservació del patrimoni i la custòdia del territori. Este tercer pilar és la custòdia, la ferramenta que està fent possible arribar a acords amb els propietaris de la terra.

L’ecomuseu projectat a la vall de Vernissa, a l’interior de la Safor, aplega tot un conjunt d’iniciatives i de projectes encarats a la protecció i la millora del patrimoni natural i cultural de la vall, per a donar-lo a conéixer, fent ús de la custòdia del territori com a ferramenta principal de conservació. Els membres del Col·lectiu Vall de Vernissa treballen amb l’objectiu de contribuir, així, a la creació d’un model econòmic alternatiu, sostenible, educatiu i respectuós, en què el conjunt de la població local estiga activament implicat i se’n senta responsable.

Des dels inicis, els seus membres tingueren clar que un dels elements més importants que calia potenciar era la formació de les persones que havien de tenir cura del territori, tant en les diferents edicions dels voluntariats com en les activitats obertes al públic en general o a professionals del sector agrícola i ramader.

Són moltes les jornades formatives que ha organitzat l’ecomuseu. Sense anar més lluny, del 20 al 26 d’octubre el Centre de Formació Professional La Safor de Beniarjó, en col·laboració amb l’Ecomuseu Vernissa Viu, ha preparat un curs sota el nom de “Curs de custòdia del Territori. Economia social en l’àmbit rural".

Al llarg de les jornades de formació, de matrícula gratuïta, s'estan introduint alguns conceptes al voltant d’esta metodologia de conservació i potenciació del patrimoni natural i cultural, a càrrec del director d’Avinença, l’associació valenciana de Gestió Responsable del Territori, Jordi Domingo.

Dalt, participants en una de les sessions del voluntariat per la custòdia, este estiu. Baix, els voluntaris prenen els ous de les gallines de la finca. / J.M.P.

A més, el tècnic del voluntariat per la custòdia de l’ecomuseu, José Maria Peiró, ha explicat la importància dels moviments socials de base per tal de fomentar un voluntariat que funcione com a “facilitador” de la custòdia.

En el curs s’han presentat diverses vessants de la custòdia: l’agrícola, com a revulsiu per a les zones rurals i semirurals; la gestió de les zones fluvials; el cooperativisme i la funció de les marques de qualitat; o la participació social per a la conservació i recuperació del paisatge. Les sessions s’han vist complementades amb dos tallers pràctics per dur a terme acords de custòdia.

Protecció del paisatge

La custòdia naix com una eina i un mecanisme per resoldre una problemàtica concreta en relació a la protecció del territori i del paisatge. Des de l’associació apunten que 'el fet que la propietat de la terra siga majoritàriament privada ens duu a pensar en possibilitats per evitar la desaparició ràpida del paisatge que estem patint', com compensar econòmicament per conservar i implicar el sector privat en aquesta conservació.

Els voluntaris, a una de les finques de Ròtova. / J.M.P.

La custòdia del territori apareix com una opció nova, innovadora i possible. Segons la definició de la Declaració de Montesquieu, aprovada l’11 de novembre de 2000, «la custòdia del territori és un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen d’establir acords i vies de col·laboració entre diferents agents públics i privats, amb l’objectiu de conservar els valors naturals, culturals i paisatgístics del territori i promoure un ús responsable dels seus recursos».

En definitiva, el compromís voluntari de propietaris, gestors i usuaris de terrenys per tal de conservar, amb l’ajuda i la col·laboració d’associacions i entitats molt diverses, els valors ambientals, paisatgístics, culturals i territorials de les seues finques.

Però com arriba a materialitzar-se? 'Primer que res, es localitza el patrimoni natural i cultural més important', apunta un dels tècnics, 'per a tractar d’arribar a acords de custòdia del territori amb els seus propietaris' i, d’esta forma, poder oferir-los una alternativa a la venda o al canvi d’ús, i generar-ne un ingrés econòmic, una nova opció conservacionista.

A cada acord s’especifiquen les condicions concretes de la custòdia: quin element es custòdia, per quin període d’anys, les condicions que marca el propietari, les que marca el custodiador o quines obligacions pren l’Ajuntament). Una vegada redactat l’acord, preferiblement amb les tres parts compromeses, se signa un conveni entre l’entitat, l’Ajuntament i el propietari, en el cas que la finca siga privada.

Este acord, amb un patró dissenyat específicament per a cada bé, determinarà els avantatges i obligacions del propietari i el custodiador, en este cas, l’ecomuseu Vernissa Viu.

Acords sobre el terreny

Les properes setmanes els membres de l’ecomuseu organitzaran una passejada en la qual hi ha prevista la col·locació de cartells a les finques amb acords de custòdia. Es tracta de presentar, sobre el terreny, tots els projectes que actualment l’entitat té en marxa i, així, contribuir a la difusió de la custòdia del territori com a eina de conservació i millora del territori.

L’organització comptarà amb la participació dels socis del Col·lectiu Vall de Vernissa i els amics de l’ecomuseu, així com les persones interessades a conèixer in situ les finques i els projectes del col·lectiu. L’entitat té actualment set acords de custòdia, dels quals tres són Contractes Agraris de Custòdia.

L'ecomuseu, a més, té encara una altra activitat que tracta d'unir les diferents parts implicades en la custòdia: els propietaris, el territori i la gent que vol comprometre's en la seua conservació. Es tracta del voluntariat per la custòdia. Un esmorzar de les persones participants al voluntariat per la custòdia serví per cloure, dissabte passat, l’edició de 2010. La jornada reuní els voluntaris i voluntàries que han pres part al llarg de l’estiu en la tercera edició de l’activitat.

L’objectiu del denominat 'voluntariat per la custòdia del territori' és conservar i millorar el patrimoni rural i natural de la vall de Vernissa, amb la implicació dels propietaris de les finques agrícoles i forestals, i la participació de la ciutadania. Amb aquest projecte, l’ecomuseu ha intentat treballar en la millora de les finques amb els propietaris de les quals té acords de custòdia del territori, tant aquelles on els voluntaris ja van treballar durant l’estiu passat, com també altres que s’hi incorporen enguany. Així, els voluntaris han intervingut en el manteniment de l’itinerari pels conreus valencians (iniciat durant l’estiu de 2008), continuaren també les tasques de millora de les finques en què ja es va treballar durant l’estiu passat; i iniciaren treballs de regeneració i refeta de marges de pedra seca en finques recentment custodiades per l’ecomuseu.

A més, durant el voluntariat d’enguany s’introduïren dues activitats complementàries: el trasllat de la fauna que viu al medi aqüàtic de la vall de Vernissa, i que durant l’estiu es veu greument afectada per la forta baixada del nivell de les aigües del riu Vernissa, a basses que es mantenen plenes d’aigua durant l’estiu; i el seguiment de la fauna nocturna, mitjançant un sistema de trampes fotogràfiques. El resultat d’esta última activitat va ser conclòs amb la descàrrega de les imatges in situ per part dels voluntaris, que estigueren acompanyats pel biòleg Jesús Villaplana.

Un any més, voluntaris, propietaris i veïnat han treballat colze a colze pel territori.

Estes personetes estan fetes unes artistes...


04 d’octubre 2010

Aquell 4 d'octubre

Un 4 d'octubre com hui començàrem la carrera. Amb aquesta frase, l'Ernest m'obri el xat del Facebook; i s'obrin també tot un munt de records, tan organitzada com tenia jo la vesprada per fer coses.
Sí, ja han passat 11 anys. L'altra nit, per València, un 29 de setembre, vaig poder tornar a assaborir els records de les nits tranquil·les de Benimaclet. Aquell carrer, aquella façana del pis on vaig viure, aquell parc, tot i que de passada.
Ara mateix no sé ben bé si fou, o no, aquell dia, si queia quatre o cinc; em recorde a mi mateix el diumenge anterior al dilluns 4, el tren a l'altura de Cullera, amb un nuc al ventre, perquè aquell dia s'acumulaven diferents tipus de sensacions.
Aquella primera setmana, doncs, vindrien les primeres amistats de València, les que conservaria ja tota la carrera, les que conserve al cor i a la ment, i amb qui tant està costant-me quedar darrerament.
Aquell 4 d'octubre, ben firats a Gandia supose, començà un període increïble i irrepetible.

28 de setembre 2010

Estimat lector incrèdul...

He intentat fer un llistat amb els problemes que està generant el nostre govern; i se m'ha acabat el paper. Preguntes, dubtes i un breu repàs, que no pretenen ni tan sols ser un diagnòstic del govern valencià.

A casa, quan els arribe el rebut del fem, comprovaran com, una vegada més, ha pujat. I és que ens estem gastant tots els recursos recorrent grans distàncies per portar el que nosaltres no volem lluny, ben lluny, on no moleste. I això té un preu, en transport i per al medi ambient.

Si tenen persones majors en alguna residència, hauran rebut alarmats la notícia que corrien perill les places que els seus familiars ocupaven a estos centres públics, entre altres coses, per la manca de compromís de la Generalitat a fer-se'n càrrec. I igual de mal ho tenen els bombers del país, les brigades forestals i les empreses proveïdores de la Generalitat.

Si són pares, s'assabentaran pels seus fills de la retallada en professors interins i de reforç supera el miler, ja que el número d'alumnes per aula ha hagut d'augmentar. I si són professors, sabran la nefasta capacitat per gestionar els llistats d'adjudicacions per part de la Conselleria de Cultura. Si, a banda d'estudiar, els seus fills toquen algun instrument, hauran pogut comprovar com el preu de la matrícula ha augmentat. Milers de professors hauran de deixar el seu lloc i moltes escoles de música s'hauran de plantejar la seua continuïtat. Si algun dels seus fills són joves, sense titulació acadèmica i menors de 25 anys, que es troben desemparats davant d'un panorama laboral més que preocupant, formen part del 50 % del llistat de l'atur comarcal.

Si és consumidor de cinema en valencià, s'haurà assabentat que el retall al doblatge ha sigut brutal; i si ha llegit la premsa els últims mesos, haurà pogut comprovar com les ajudes per promocionar el valencià, que ja eren irrisòries, s'han quedat en no res.

Quan veuen Canal 9, s'han preguntat vostés perquè sembla que el nostre president Camps mai no ha comés cap errada? Perquè és omnipresent a totes les notícies? La resta de partits polítics no existeixen? No hi ha veus diferents a la seua? No es presenten centenars de propostes a les Corts cada mes? A quants grups de música en valencià ha sentit en la televisió pública? Saben per Canal 9 que hi ha polítics imputats? I que el govern valencià ha perdut les inversions del govern central en llibres per a biblioteques i en ordinadors per als col·legis, per no posar la part corresponent?

Estimat lector, podríem continuar fent el llistat tan llarg com vulguem; puc entendre que, davant del panorama, vostés creguen cada vegada menys en la política. Però també els vull replicar -ai de mi!- que en qui han de deixar de creure és en aquells polítics que fan un mal ús d'ella. Aquells que la volen convertir en un ofici per a tota la vida o que volen enriquir-se a costa de tots.

I també vull que entenguen que els joves no ens podem conformar amb un “tots són igual” o “com que els altres també ho farien, que continuen estos”. Els joves ens quedem sense un horitzó si tots vostés es limiten a raonar en estos termes, com si d'una discussió de pati de col·legi es tractara.

Hui hem parlat del PP, però tan se val. Els dos grans partits, fins ara, han acabat per coincidir en moltes coses, en massa. Darrerament, en les mesures per eixir de la crisi: que ho paguen els treballadors; fins al punt que el PP ha quedat totalment descol·locat quan el PSOE ha assumit les seues polítiques i no no sap dir en què no està d'acord.

Podem continuar, com deia, fent un llistat tan llarg com vulguem. Però ja és hora de canviar el xip. De dir que hi ha altres maneres de fer política. Sí, política i amb majúscules. I vostés tenen l'oportunitat de continuar amb aquest model o de canviar. Tenen el dret a exigir capgirar la política actual, la que afecta cada moment de la seua vida; o participar més enllà de quan van a votar.

Els joves del BLOC creiem que existeix un projecte de país en positiu, proper a les persones, que ja existeix i que hem de potenciar; un projecte que hem de millorar i fer amb la gent dels nostres pobles i ciutats. És el dels nostres músics, el del centenar de publicacions en valencià, el de les associacions pel territori, el de les parelles que volen poder compatibilitzar l'horari laboral amb la vida familiar, el dels nostres xiquets de zero a tres anys, el dels nostres majors, el de les persones que volen una televisió pública de qualitat, el de les persones que volen una sanitat pública en condicions i millors trens de rodalies.

Parlem d'un projecte amb propostes desacomplexades i fresques, que se solen quedar a peu de carrer; escoltar la gent per fer nostres les vostres propostes polítiques. Amb elles, intentem aportar il·lusió, treball i compromís. Des del BLOC JOVE creiem en eixe altre país i en eixa altra política. I que, en darrera instància, amb la Coalició Compromís, podem tornar a intentar sumar tot aquell qui vulga formar-ne part.

Això era, estimat lector.

Publicat a 7 i 1/2 Notícies.

19 de setembre 2010

Allò que ens queda de Sardenya

No parle dels territoris ni els estats d'Oliva, per suposat, sinó més bé d'aquelles reflexions inicials, que no van passar de ser això mateix. Agost va acabar, hem consumit mig setembre i el viatge que fam fer a Sardenya ha anat reproduint-se de moltes formes, llevat d'una continuació d'aquell relat.
Algun sopar per comentar el viatge -agradable, tranquil-, noves amistats, algun retrobament... i un àlbum de fotografies compartit entre els qui vam anar han sigut les formes en què s'ha reencarnat aquella experiència meravellosa. I esperem que dure.
Ací baix vos deixe una col·laboració breu que vaig fer per Saforguia. Ara el llig, l'article, a la revista i me'l veig dessaborit: reescriure'l sobre la caixa de la maqueta, haver d'escurçar-lo... És el que té haver d'enfrontar-se per primera vegada a un procés d'edició d'una publicació. Així és com ha quedat.

Sardenya, a la recerca d'una altra illa
Creuar la Mediterrània a la recerca de quelcom nou és tot un repte. Reexir-ne en l’intent dependrà de la comparació entre les expectatives que n’haguérem posat i allò que hem arribat a copsar. Sardenya és el destí elegit.
Per aire, l’aeroport de l’Alguer està connectat amb un bon nombre de ciutats europees i, per mar, els ports principals són Olbia, Porto Torres i Cagliari. Allò més complicat, però, serà decidir què visitem; Sardenya ens ofereix moltes cares, amb tantes escenaris possibles com interessos tinguem.
Podem deixar-nos dur per platges d'aigües cristal·lines; Galura i tota la costa Maragda són un exponent d’aquest model de turisme, que marca un contrapunt amb el sud de l’illa, on el litoral ha corregut una sort millor.
Sardenya, a més, ofereix als saforencs el valor afegit d'uns lligams històrics amb les nostres terres. Sense anar més lluny, els estats sards d’Oliva, uns territoris que van pertànyer als Carròs, els Centelles i, posteriorment, als Borja. Amb la mort de Magdalena de Centelles, el 1596, totes les possessions passen a mans del seu fill, Francesc de Borja i Centelles. La visita a Ossier ens resultarà imprescindible.
Més enllà dels Centelles i els Borja, que ofereixen un bon motiu per apropar-se a l’illa, altres fites com la Cultura dels nurag també se'ns presenten com un recurs interessant. Caracteritzada per les construccions de torres fortalesa, n'hi ha localitzats més de 8.000 jaciments al llarg de l’illa, dels quals el de Palmavera –segles XV-VIII a.C.–, a pocs quilòmetres de l’Alguer, resulta dels més accessibles.
El casc urbà de Sàsser i el romànic de la basílica de Saccargia, amb el seu pantocràtor a l’absis i la interessant combinació de blancs calcaris i negres basàltics, compensen l’esforç d’arribar-hi.
El visitant també pot recercar la tranquil·litat del passeig per les muralles de l’Alguer, l’ambient de la nit, el trajecte amb el trenino catalano... Potser és un dels majors tresors de l'illa. Amb l’obertura de les muralles i l’ampliació de la ciutat, l’Alguer ha anat perdent catalanoparlants, tot i que en conserva un bon nombre, un 40 %. Els algueresos reben els valencians com a germans i ens mostren, sempre que tenen ocasió, la major de les hospitalitats. Encara són conscients que compartim una cultura.
(Saforguia. Núm. 1207)

05 de setembre 2010

Un Compromís per i des de Ròtova

Ròtova, un poble amb no més de 1.400 habitants, aspira a tenir una escoleta de més de tres milions d'euros i un complex cultural de més de cinc. És tan bonic tot plegat... És tan bonic que alguna cosa havia de fallar. Les obres de l'escoleta han estat quasi un any paralitzades i ara l'Ajuntament haurà d'aportar la meitat del cost; del palau dels comtes fa uns anys que ja no se sap res -i mira que el van comprar vegades, segons les notes de premsa publicades-; el poliesportiu no s'acaba tampoc, els carrers del centre han romàs tancats sense cap explicació a la vista durant mesos, abans que ens digueren que l'accés seria reduit; i tantes altres coses.
Per no dir que hui dia no hi ha un saló d'actes on fer una conferència en condicions, perquè han deixat caure el cine; per no dir que no tenim una biblioteca -ens hem hagut de conformar amb una minúscula aula de lectura- des de fa tants anys... Per no dir que se'ns ha quedat un pàrking al centre del poble, aquell solar que era projecte de tantes coses...
Sense més volta de fulla, sense que s'haja creat cap aldarull. Solament es tractava d'un assumpte de prioritats; perquè han preferit fer uns passos elevats per a vianants a començar a arreglar aquell cinema de principis de segle. Perquè han prioritzat, en definitiva, grans projectes que se'ns han quedat tots a mitges. Perquè hem jugat a voler ser capital mundial quan érem el que som: un poble de 1.335 habitants; amb tota la dignitat del món. I hem acabat éssent del pobles amb més deute per habitant del país: 1.300 euros/habitant; quasi 4.000, per cada família mitjana.
I tot açò ens ho trobem donat: ni l'agenda 21 ni la bústia ciutadana -que tant ens han venut- han servit perquè la gent puga dir la seua. I és que alguna cosa caldrà començar a canviar. Els i les joves del BLOC creiem que cal un nou projecte que capgire la concepció de la política local, que ens allunye de les inèrcies passades i que ens il·lusione; que fomente la participació ciutadana i que ens permeta fer la política d'una manera propera i desenfadada. Per tot això, creiem que assumir un compromís pel poble és la millor manera de contribuir a millorar-lo.
I en eixe camí ens hem trobat amb molta gent, de totes les edats, que així ho ha cregut. A Ròtova, com a tants altres pobles, iniciem un Compromís, al qual volem convidar-vos.
Som conscients que totes i tots volem el millor per al nostre poble; però, d'inici, tot no ho podem tenir. Els polítics hem de començar a ser sincers i dir a la cara als nostres veïns i veïnes que no es pot prometre tot, que no tindrem tot el que somniaríem però que farem tot el possible per tenir un bon poble.
I encara hem d'anar més enllà: ningú no qüestionava el sistema de finançament local mentre la rajola permetia tenir ingressos extres. Tothom mirava cap a un altre costat. Però, un dia o un altre, haurem de xafar amb els peus a terra. Cal deixar de banda les polítiques de grans promeses i cartró ploma per a fer realitat una Ròtova moderna i senzilla, una Ròtova amb tots els serveis coberts. Sense estridències ni grans cadafals. Una Ròtova amb els serveis adequats i a la mida de la seua població. Som el que som i hem d'estar orgullosos de continuar sent-ho.
Si assumim aquestes premisses, podrem dotar Ròtova de més projectes a la mesura de les nostres necessitats, sense haver d'iniciar grans obres que ens duen a ser un dels pobles valencians més endeutats.
Nosaltres tenim un Compromís per Ròtova i vos animem perquè vos activeu. En el treball del dia a dia ens trobarem.
Publicat a 7 i 1/5 Notícies (3 de setembre de 2010).

04 de setembre 2010

VII



No m'ha afectat això que em refereixes.

Ara t'ho dic: Pledejaran molt més.

Crec que he deixat versos, si més no, clars,
d'elemental claredat de vegades,
massa escolars o bé massa didàctics,
defugint molt els perills d'un lirisme,
molt acostats a unes ribes prosaiques.

Malgrat això, com que no els convindrà,
diran, de mi: Fals! No aporta cap dada!

O tractaran d'aplicar els meus versos
a llocs remots on jo mai no he estat.

Com esperar per a mi altre destí,
després d'aquell destí de Titus Livi?
Com esperar que la veritat sure
si ja veus tu com han fet qüestió
d'aquell mateix idioma que parlen?

(Vicent Andrés Estellés. Ora marítima. Burjassot, 4 setembre 1924- València, 27 març 1993)

31 d’agost 2010

Participa en el disseny del mapa de comunitat de l'ecomuseu. A mena d'instruccions

El projecte d'ecomuseu vol recollir l'escala de valors dels veïns de la vall, les seues preferències al voltant del patrimoni, les principals necessitats culturals i el model territorial de vall que desitgen; i arribar, en definitiva a concretar aquests valors en un conjunt de projectes al voltant del patrimoni cultural, natural i sentimental dels habitants de la vall.
El mapa de què parlem "no és solament una fotografia del territori, ja siga extés a detalls que no solen portar els mapes o els llibres oficials, o de les històries a què estan unides. El mapa inclou també el procés amb què es fotografia. Per això, caldrà que siga construït de forma participativa, perquè també es tracta d'un mètode de creixement col·lectiu i d'autoformació del grup que hi treballa".
El mapa està fet per ells, pels habitants dels cinc municipis, a partir d’enquestes a la població local, tallers, activitats diverses, aquesta viquipèdia, etc. Indica el camí que ha de seguir l’ecomuseu en relació a la vall i l’acoblament dels seus projectes al pensament i els desitjos de la gent que l’habita. Amb aquesta acció s’estaria complint un dels principals objectius de l’ecomuseu: posar en mà dels veïns les decisions entorn al seu patrimoni.
Durant l’estiu de 2007 es va fer una primera campanya d’enquestes i actualment s’estan redactant els primers esborranys del mapa. Es tractarà d'un mapa en format de document a banda de la versió cartogràfica.
L'objectiu de la iniciativa és crear una mena d'enciclopèdia -o mapa- participativa, on tots i totes vosaltres poseu el vostre granet d'arena. Tothom pot participar en la redacció del mapa de comunitat. De fet, us animem a fer-ho, tot i seguint algunes intruccions.
El mapa de comunitat funciona com una viquipèdia. Allà mateix, doncs, trobareu consells i passos per a l'edició en aquest format.

13 d’agost 2010

Primeres impressions de l'Alguer


Després d'uns dies de viatge per Sardenya, me la mire, sobretot l'Alguer -perquè no dir-ho-, des de casa i prove de reduir en unes poques paraules allò que conserve a la memòria, entre altres coses perquè em fa por anar perdent-ho amb el temps. Tan bones sensacions m'he endut... També intente esporgar les fotografies, excessives però totes necessàries en el moment. Busque i rebusque en algunes pàgines allò que hem vist i visitat.

Potser havia posat en el viatge moltes esperances i no havia caigut tant en la importància de deixar-m'hi dur i impressionar pels indrets que anàvem a passejar. Però això la mar ho arregla ben aviat; abans que arribes al port de l'Alguer, després d'una estada a Barcelona, ja vaig ben carregat de sensacions i tinc la impressió d'haver viscut uns quants dies, quan en realitat tan sols han estat unes hores.

En arribar a l'illa allò preceptiu és fer una volta de reconeixement, després d'una explicació des de dalt la torre Porta Terra, on és l'oficina de Turisme. L'arribada al port, la maqueta del primer pis de la torre i les vistes des de la part superior d'aquesta ens donen les primeres idees del que és la ciutat, dels seus orígens i com ha anat desenvolupant-se al llarg de la història. Evidentment, sense el fil que ens traça l'Irene, la guia, no podríem avançar en aquests objectius.

A hores d'ara Irene deu ser tot un referent per a les persones que viatgen a l'illa. La seua és una dedicació de 24 hores al dia, la major part d'elles, no cal dir-ho, desinteressades. I el seu guiatge està farcit de comentaris crítics, recomanacions... que ens ajuden a trobar l'illa i la ciutat que busquem -cadascú la seua. Res a veure :) amb el rodeig per Barcelona del Josep Maria, ple d'anècdotes i històries (personals), que tant de joc ha donat al llarg del viatge.

Una introducció històrica, la situació de la llengua, l'evolució urbanística (i la relació d'aquests dos darrers factors) són el preludi a un passeig per la ciutat.

Voltem la ciutat per la part exterior. Les murades i les roques reben les ones. Hui el dia està tranquil, hi ha qui pesca allà baix, les barques també es deixen fotografiar amb la suau cadència que els concedeix la mar. I nosaltres, ben bé som un contrapunt a una hora en què encara no hi ha massa gent.

Les nits seran una altra cosa: els carrers s'omplin a mesura que es fa fosc. Si les tendes havien rebut molts turistes al llarg del dia, per la nit el riu de gent és major, fins a unes hores considerables. I nosaltres ens deixem dur.

Aquest any s'acompleixen 50 anys del Retrobament dels catalans amb els algueresos (http://retrobamentalguer.cat/) i tenim notícia allà mateix de la visita que l'any 1963 feren uns valencians amb un esperit similar. Jesús Huguet (Consell Valencià de Cultura) en parlà el passat 26 de juny a la torre: “Els valencians i el Retrobament”. El tema és interessant i el sentiment que ens uneixen moltes coses és patent en una part de la gent que som allà. D'ací tres anys tenim una nova cita a l'Alguer, insistesc. Veiem si els valencians estem a l'altura.

Són les primeres línies d'unes impressions que ens duen al convenciment que la visita a l'Alguer val la pena, no solament per a uns dies sinó més aviat per a poder assaborir-la durant unes setmanes més. Aquest any sabem que no serà possible. Qui sap si l'any que ve.

04 d’agost 2010

Sí, ací estem, amb tots els respectes

L'alcalde manté una actitud extranya amb certes associacions del poble. Segons va confessar a la Cadena SER, tenia la sospita que el BLOC havia estat manipulant “certes associacions del municipi”. I, a més, de pas es felicitava que “el BLOC haja donat la cara per fi”.

Ací estem, sí! Efectivament, des de fa uns mesos ens hem presentat com a agrupació local del BLOC, i sembla que no els ha sentat massa bé. M'havien advertit que quan donara la cara intentaríem partir-me-la, i que eixes coses van amb la política; ja hem començat amb les primeres cortesies. I vaja per davant, com ja hem dit en alguna ocasió, que la nostra mirada crítica va focalitzada sobre unes actuacions més que qüestionables -ja les anirem desglossant amb el pas del temps- i no sobre a cap persona. Ja s'ho farà qui no ho entenga així.

La sospita pública de l'alcalde, que creia ja aclarida per una conversa directa amb ell, ja em sembla més que lamentable. Puc entendre que a Ròtova estiga acostumat a que ningú li qüestione res, que ningú li tussa, però no ho puc compartir ni crec que això en democràcia es puga permetre. Les divergències, la pluralitat i, fins i tot, la crítica són una part consubstancial a eixa democràcia i a la participació ciutadana. A Ròtova, han de canviar moltes dinàmiques per arribar a tenir pràctiques polítiques més saludables.

Si han tingut algun problema amb alguna associació, ells s'ho sabran. I si l'han creat, que potser d'això es tracte, que miren d'actuar amb més cura i ho arreglen. El que sí que els demanem és que actuen de manera més constructiva amb totes les persones i associacions del municipi.

En eixe sentit, ens sentim d'allò més tranquils, perquè hem actuat de la manera més cauta i transparent possible. Potser no som polítics professionals però tampoc no ens volem dedicar-hi: la nostra vocació és la de tenir un pas temporal per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats el poble de Ròtova. Per a nosaltres, la política és una ferramenta, no un mitjà de vida. L'esquerra sempre hem estat més que escrupulosos en la independència dels moviments socials; per això, som crítics fins i tot amb nosaltres mateixos. La dreta, en eixe sentit -dins i fora- no ha mirat mai pel, i ha utilitzat o ha tombat les associacions segons la seua conveniència. I, clar, ara creuen que tots som com ells.

Jo no em sent ofés quan sent eixes declaracions. Simplement em sap greu per eixes associacions -ja sabran ells a qui es refereixen- a qui insulta amb eixes “sospites”. I em sap encara més greu si, després de dir-la, es creu ell mateix la mentida.

22 de juliol 2010

El vent bufa cap al verd?

Hui parlem dels altres; i no m'apanya massa el tema, però ho preferisc així per deixar temps i espai a les idees i projectes que m'empenyen i esperen ordre.
Veig que les NNGG de Gandia s'han despenjat amb una defensa de la marjal. I estaria bé això, vull dir que els donaria la benvinguda, si no fóra perquè tots sabem que, si deixàrem les mans lliures a Torró, se la fotria tota, i ben agust, com també ho duia en el programa l'anterior cap de llista popular, el senyor Mut, que continua amb el projecte entre mans -i a les mans té, ni més ni menys, la regidoria "adequada" per a fer-ho.
Els donaria la benvinguda, en este com en tants altres camps, si no fóra perquè no m'ho crec; a l'igual com amb molts dels drets socials que la dreta ha intentat frenar al llarg de la història, com amb moltes de les fites ja consensuades, com els drets de la dona -tot i que no assolides, val a dir-; com amb molts drets de col·lectius de gais i lesbianes, que també ells han acceptat d'aquella manera... Com tantes defenses buides com han abanderat, sense anar més lluny a la ciutat de Gandia: l'alqueria de Romaguera, el cordó dunar... Hem de fer-ne una llista?
El seu verd sona com el de la rajola verda d'Estaben González Pons, com el verd d'un partit que ha capitalitzat la major destrossa del territori de la història dels valencians (ells, que sempre són el que més, no anaven a deixar de ser-ho en aquest camp tampoc); amb una llei feta a mida pel PSOE, que tot cal dir-ho. El seu verd sóna més a efecte per a aconseguir el seu "Objectiu 2011" que a una línia política pròpia. Ells tenen la meta i un únic missatge, el contingut els és igual; i, si el missatge els serveix per desgastar el govern, ja els va bé. Si no, ja el coneixerem si arriben algun dia al govern. Això, o s'han equivocat de partit...

Benvinguts, però, al cap i a la fi. Estic orgullós que ara ells defensen la marjal. No necessite el seu aval, però estic content per comprovar com des de l'esquerra nacionalista i verda, des del món cívic i des de les associacions pel territori estem aconseguint una unanimitat difícilment imaginable en altres temps. Si bufa el vent cap als colors dels drets laborals i socials, també giraran el penell? Que hi haja bon vent, doncs!

21 de juliol 2010

Intercanvi musical entre La Rotovense Musical i Westwinds Musics Society de Calgary



Els passats 20 i 21 de juliol, La Rotovense Musical va organitzar un festival i intercanvi músico-cultural amb la Westwinds Musics Society de Calgary. Tot un èxit de nou. Enhorabona i per al que vulgueu! Ací teniu la informació.

18 de juliol 2010

Fer-se major, d'aquella manera

Allò que diuen "fer-se major", madurar, ja em permetreu la impertinència, va des d'haver d'escollir un camí fins a assumir responsabilitats i fer-se'n càrrec. Una cosa semblant va passant amb la societat civil associada, que sovint adopta estratègies de gestió en positiu per tal de donar resposta a algunes situacions quan, en altres contextos o moments, aquestes mateixes organitzacions s'haurien limitat a reclamar l'acció de l'administració. En cap cas es tracta de substituir-la o obviar-la, res més lluny del que cal fer. Cal exigir que hi participe, que lidere, igual que cal fomentar que entitats, propietaris i la ciutadania col·laboren en aquest projecte comú que consisteix a tenir cura de la nostra terra.
La custòdia del territori és precisament això: fer-se càrrec, conservar o potenciar un entorn natural, patrimonial... mitjançant una mena de contracte social entre la propietat, les entitats de custòdia i altres agents.
De moment, són casos excepcionals, quasi anecdòtics si voleu, però van marcant una tendència. De vegades, el que més costa és això mateix: iniciar el moviment, o encara més anar mantenint-lo, quan les dinàmiques de la societat t'empenyen tot just cap a un sentit oposat. A Ròtova, tenim l'exemple del CER, que la practiquen des de fa més de 25 anys, com tantes altres associacions arreu del país -tot i que sense emprar aquestes terminologies 'modernes'.
Hui m'he trobat al bar, mentre em feia el café, un article publicat a l'edició d'ahir d'El País, titulat 'Custodia compartida', que vos deixe enllaçat ací.
Este any, nosaltres també continuem amb el voluntariat per la custòdia del territori: allà on hem arribat a acords amb propietaris privats, els voluntaris col·laboren en la seua regeneració o manteniment, o bé aprenen, per exemple, en què consisteix l'agricutura ecològica, la refeta de marges de pedra seca, etc. Per a la nostra sorpresa, enguany hi ha moltes cares noves, de 18 a 20 voluntaris. I això també alegra.
Ben aviat, signarem un nou acord amb una altra finca; el camí és lent i ara la cosa va un poc més piano del que ens agradaria. La il·lusió, però, roman; i això, de vegades, és el que conta. Això, i les persones que comparteixen amb tu tantes alegries, nervis, incerteses... José M., Rebe, Xavi, Xabixab :P, Jesús E., Lau, Marcel·la, Paco, Miquel, la gent del Racó del Pi..., i tanta altra, associacions, entitats, etc. com han volgut entrar a formar de part d'un projecte que vol tenir més futur que passat.
La nostra és una societat que encara no s'ha fet major: no és conscient que no pot mirar cap a un altre costat mentre arrabassen el seu país, no és conscient que cal una actitud activa i en positiu per poder llegar el més valuós que tenen a les generacions futures. Entretant, ens mantenim de manera irresponsable en una adolescència rebel cap a tot allò que signifique "fer-se major".

16 de juliol 2010

Unes albades



L'estiu ens porta dinars, sopars i trobades amb amigues i amics, potser més dels que pot aguantar el cos o més dels recomanables. Fa por seure i parar. Entre tant de comboi, l'altra nit vam assistir al cant d'unes albades, aquestes de temàtica religiosa, a les festes del Grau de Gandia, dintre de l'església de Sant Nicolau, que us deixe ací.

11 de juliol 2010

Entre la dignitat i la felicitat. Al voltant d'un país

Veig amb una joia contesa, perquè no sé massa bé quins efectes tindrà, la manifestació que va acollir Barcelona, la gentada pels carrers, tots a una reclamant allò que no els reconeix un estat que viu ancorat en el passat, i que, hui per hui, té en la seua “roja” un dels pocs símbols aglutinadors.

La joia contesa també la provoca l'enveja sana de no ser capaços de poder fer a dia de hui una mostra de força com la demostrada pels nostres germans del nord.

Ens agermana un mateix objectiu però, ara per ara, vivim realitats diferents; per això, hem de treballar de manera intel·ligent i eficient per sentir-nos vius i lliures com a poble. I ho hem de fer nosaltres; no pense en qui vindrà a arreglar-nos el país si no ho fem nosaltres; vaig més enllà: pense en un munt de gent major, de xiquets a l'escola, de mestresses, d'enginyers, tots ells valencians, que són els qui han de sentir-se protagonistes en aquest camí. I, encara més, la cosa anirà a ptijor si no ens decidim a posar el muscle, a deixar-nos d'excuses, a sumar -de manera crítica i imaginativa-, a superar el tedi d'una política que ens han dissenyat des de fora.

Tot està a les nostres mans. Sóc conscient de les dificultats però també sóc dels qui pensa que tot pot ser millor si treballem més, si busquem sinergies que aglutinen, si aconseguim il·lusionar nova gent, si reil·lusionem als qui s'han quedat a casa desencisats, als qui han venut els somnis a la gent de ponent; tot pot ser millor si no mirem amb un reüll amarg els projectes dels altres sinó que ens decidim a continuar plantant, any rere any, les nostres llavors; des de cada poble, des de cada sector, des de cada especialitat, des de cada àmbit...

Des de fa un temps, em deixe contagiar per aquest optismisme radical. I tinc clar que el meu esforç és limitat i arriba fins on arriba. Des del BLOC JOVE, des del Col·lectiu, des del CEIC, des del Casal, en cada fullet que editem, en cada revista que publiquem, en cada conversa, en cada article... hi sura la idea d'un País Valencià més lliure, més sostenible, més democràtic...

I em direu que no calen estes parragrafades, que les estadístiques i eixes coses... Que mirem l'entorn... Sí, des d'eixe entorn més immediat, des del realisme, però amb el somni com a horitzó i fita, ha de ser possible; o hem de ser capaços de poder intentar-ho. Viure de la manera més digna i fidel a u mateix també és la millor manera de ser feliç. Per això, per a ser més precisos, també ho haguérem hagut de titular, tot plegat, "amb dignitat cap a la felicitat".

Ara mateix solament ens resta traure'ns les mans de les butxaques.

En parlem?

02 de juliol 2010

'Passos lleugers'

Acabe de tancar les cobertes d'un llibre que m'ha deixat glaçat; un llibre que parla d'una realitat que ja coneixem, que sabem, que intuïm. És un llibret, poc més de 50 pàgines, que aconsegueix remoure't els budells.

Ara remire algunes pàgines, unes poques línies que he subratllat perquè m'han entelat els ulls, un criteri com qualsevol altre per emprar el llapis. “Aquesta era la llei del poble. També en les altres cases a les xiquetes i les dones els pegaven cada dia. De qualsevol lloc se sentien crits. Era normal rebre bastonades, quedar-se sense cabells, que les lligaren a una tanca de l'estable. Aquesta era la vida”. Us n'adoneu? La vida! No n'han coneguda d'altra; i el relat, cru i natural com el presenta Aisha, sona desgarrador. Com el relat del pare que ho justifica dient que “una ovella és preuada perquè dóna llet, dóna llana. Per a què serveix una filla?”.

Desconcertant i emocionant com la veu d'Amina -que ens produeix una mescla de ràbia i tendresa difícil d'explicar- quan té a la seua xiqueta entre els seus fràgils braços. A ella la lapidaran d'ací a poc; mentre allita la xiqueta, va dient-li: “Estaràs tota sola, sola en un món que t'assenyalarà amb despreci com la filla d'una mare lapidada. No decaigues. Vés amb el cap ben alt. La vida està plena de bones coses. Com el sabor del mango al matí quan t'alces i les gotes d'aigua encara cobreixen les fulles de la magnòlia a prop de casa...”.

Són els “passos lleugers” d'unes dones, d'unes certes dones que, com molts milers arreu del món, han sofert un càstig, una sentència, un maltracte, un menyspreu, una mort, una 'vida'... pel simple fet de ser dones.

I, tot i que sobrevolem la Xina, Nigèria... ni l'Europa, la nostra Europa -oh!-, ni els EEUU se salven. I això ben bé que ho sabem nosaltres. La violència masclista, ací, és cert, ha deixat de formar part exclussivament de l'àmbit personal, familiar; ha transpassat les parets i els silencis de la casa per emergir a la llum i convertir-se en un problema de caire públic que no hem sabut encarar a dia de hui. En els millors dels casos. En tots, però, encara se'ns escapa de les mans... Encara.

Ara no podem mirar cap a un altre costat, calen mitjans per fer-ne front, cal mà ferma contra el maltracte, i contra totes aquelles conductes i tractes que giravolten al voltant d'aquell, aquelles contundents i aquelles més subtils, que també van minant la igualtat i la llibertat de moltes dones; i, per damunt de tot, cal una educació que sega les bases d'un futur millor, on dones i homes siguen iguals, dintre de la seua diversitat.

Per a fer-ho, calen polítiques d'igualtat en tots els àmbits, des de menuts a l'escola i quan ens treuen d'aquella bombolla on fiten tots els valors apresos; al treball, amb polítiques de conciliació per a dones i homes, regulant els sous de manera igualitària... Però, sobretot, en l'àmbit personal, en el de la dignitat, en el de la llibertat, en el del dret a sentir, a estimar, a viure...; en el dret a ser dona sense haver de pagar cap més conseqüència que la de ser estimada per una altra persona.

Darrer apunt. Quina mena d'editorial creieu que arrisca a editar un producte tan digne i tan compromés? Una amb marges de guanys suficients per no patir? Edicions 96, de nou, s'ha descobert com una editorial de casa i universal, tan gran com modesta; tan acurada com agosarada.

I no us podeu quedar solament amb el llibre. Heu de visitar el blog que han obert, consultar els vídeos, regirar la proposta didàctica, investigar sobre l'autora, buscar-ne més títols... http://passoslleugers.blogspot.com/

DACIA MARAINI. Passos lleugers. Testimonis de dones encara presoneres de la discriminació històrica i familiar. Edicions 96. Col·lecció de 6 a 96, 1. La Pobla Llarga, 2009.

Publicat a 7 i 1/2 Notícies.

28 de juny 2010

Trobada al carrer

- On vas? -li pregunta una dona a una altra-.
- A Gandia, a comprar.

I encara és això: un poble. No sé ben bé si diferent i diferenciat. Quina sort, Beniopa.

26 de juny 2010

Emmarinat

Últimament estic un tant emmarinat. Qualsevol excusa és bona per tornar a passejar i visitar algun indret de la Marina -l'Alta, ara per ara-, una comarca tan propera i que quasi no conec, d'altra banda.

La meua estada a l'IES Ifach m'ha despertat alguna cosa a dintre que solament havia sentit al meu roglet. I això que Calp va començar com una expierència dura, un poc massa heavy per a la meua pell fina, sobretot pel canvi de ritme, de faena, de dinàmica; de tot i més...

Ara hi he acabat i solament em resta el formulisme de tornar les claus, un fet a què m'he resistit fins al darrer dia. Dilluns tornaré, obriré amb la clau i eixiré com un alumne o un pare més: demanant que m'òbriguen.

No tot han estat roses i violes en el meu pas per Calp, però la memòria és així d'injusta: en desaparèixer, sovint ens fa més complicats del compte els comiats. Seleccionem els millors moments, foragitem els mals tràngols, reduïm certes experiències a meres postals... i acabem per extraure'n valoracions esbiaixades. Sovint.

Jo, que he intentat fer un treball digne, sé de bon tros que em cal recórrer molt de camí per poder sentir-me ben agust com a docent. Tot i la resposta de l'alumnat els darrers dies, sóc conscient que em calen ferramentes per fer front a situacions quotidianes a l'aula. Eixes mancances les he anat suplint amb un poc de paciència, amb el suport i els consells d'un departament, femení quasi en bloc -llevat de l'Oliver- i amb la necessitat de fer d'aquest nou ofici una part important, quasi-central, en la meua vida.

Alguna cosa fa sentir-me ple. A pesar que sent que m'he deixat moltes metes per abastir; metes que van més enllà de la matèria impartida a classe i que solament els bons professors saben encomanar: una estima pel que s'estudia, pel poble, per la comarca, per tot allò que té relació amb aquesta llengua...

Allà deixe, a banda de les espurnes d'aquell 2n-D, el bon sabor d'un segon del qual era tutor -el 2n-A-, xarrador com ell assoles :P però amb molt bones peces. Un segon d'una línia de valencià atípica, que m'ha regalat moments molt bons i records dels millors que tinc. I un tercer, amb gent de distinta procedència, que et fa tocar de peus a terra i que et mostra el més positiu de la diversitat.

I, entre unes coses i altres, m'he anat emmarinant, com he dit. Ara qualsevol comboi és bo per tornar per la comarca, per deixar-me portar pel penyal, al qual no he arribat a pujar. Anit vaig tornar a passar per davant d'una roca banyada per una mar de plata on s'emmirallava una lluna quasi plena. Passàrem de llarg i sopàrem a Altea, una altra joia de la Marina -hem omés, evidentment, tots els exhabruptes immobiliaris...-. Probablement, si no torne, Calp acabarà esdevenint més un espai de sensacions i de records parcials que de certeses. Aquestes darreres les guarde per al dia a dia.

22 de juny 2010

L'arbre vell

No n'havia parlat encara, de Calp. I, encara, em resulta un poc complicat fer-ho sense precipitar-me i fer valoracions en calent (ben justificables i positives), i sense deixar entreveure el nuguet a la panxa pel final de curs.
Per això, de moment, he considerat més apropiat desar a la paret una gravació d'un fragment del poema L'arbre vell, de Marc Granell, que han gravat dos alumnes (Álvaro i Jonás) de 2n-D. Hui, que ja no hem fet classe, me l'han dut en un CD, junt a una versió d'Al vent; a veure si la puc pujar un altre dia. De la manera que a ells més els agrada, s'han apropat a un dels temes de la classe -la poesia- i, quasi sense adonar-se'n, han demostrat que, en el dia a dia, en consumeixen molta. Potser no seran uns cracks de la cançó en un futur (qui sap ;)), però m'han demostrat que ells de vegades tenen maneres "amb més ganxo" d'apropar-se a allò que m'apassiona.



I, ací, la lletra:
L'arbre vell

En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Aprofite per a dedicar-la al Josep Maria, Xavi i Rebe, amants dels arbres, que deuen estar esperant la meua tornada al 100 % a la realitat saforenca.

31 de maig 2010

For sale, o 50 veus de la terra



Fragment de l'espectacle poeticomusical 'For sale, o 50 veus de la terra', del poemari amb el mateix títol. Calp, 28 de maig de 2010.

26 de maig 2010

Un faener, aire fresc...

Em caldrien tants posts per explicar la tasca d'aquest trescador de barrancs, comboiant de mena i gestor de tants i tants projectes... Ara no el tinc, el temps; però done gràcies per compartir-ne més d'un, menys dels que m'agradaria.
I no m'he pogut estar de penjar aquesta entrevista, per fer veure que tot no està perdut, que sempre hi ha l'esperança d'aire fresc en totes bandes, una llum de canvi que s'albira, a pesar que sovint aquests símptomes se sustenten sobre persones individuals o sobre institucions que treballen en precari. A pesar de tot... el país que volem, que anem fent, és possible, gràcies a persones com ell. Per exemple.

(Punxeu la imatge per fer-la gran)

16 de maig 2010

Un catàleg patrimonial per a Gandia. Pa què?

El Levante ens ha anat subministrant, amb el ja tradicional tamís a què ens acostuma, informació sobre la recent aprovació del catàleg de béns patrimonials a Gandia. Primer que s'anava a aprovar per fi el que seria el més ambiciós catàleg fins el moment. Semblava que la cosa no pintava mal. En un segon lliurament destacava que solament el BLOC havia presentat al·legacions.
Ara, mentre llegisc preocupat la nota que ha tret Arc de Mig Punt, em quede bocabadat de com es poden fer passades d'aquesta categoria: l'Ajuntament de Gandia ha fet un “treball d'escola”, amb 25 o 30 elements per protegir, i deixant al calaix el catàleg ja acabat que tenia des de l'inici de la legislatura. Jo m'incloc entre els qui no he consultat el catàleg i, per tant, la meua opinió al respecte s'hauria de bastir de partir de les poques notícies aparegudes a la premsa. Per això, la meua gratitud al treball constant de la gent d'Arc de Mig Punt, que ens aporta un poc més de llum al respecte. Una informació que, lamentablement, no arribarà a la major part de la ciutadania de Gandia. Per això i per molt altres motius, em sent orgullós de formar part d'aquest grup de persones.
Ara, evidentment, apareixeran els de sempre, els anònims també, a criticar -quan no a insultar-los-, solament per haver-ne opinat. No importa que des d'AMP moguen alguna raó, no importa el patrimoni; del que es tracta és de seguir consignes de manera cega.
Ara, de nou, el BLOC serà responsable de l'acció del PSOE i Plataforma de Gandia. Hi ha moments en què ja cansa escoltar certes psalmòdies: “Donde estaba...? Porque no hizo en su día...? Que poca vergüenza; solo saben criticar...”. Estalvieu-me eixos “raonaments”. Estalvieu-nos la vergonya aliena. Dediqueu-vos a demanar el vot, senzillament. O dissimuleu, dissimuleu una postura crítica i justa i preocupeu-vos per això: pel patrimoni.

02 de maig 2010

Gratitud

En dies com aquests, u oblida el cansament, perquè ho compensa abastament la professionalitat i l'humanitat de les personetes que treballen ben a prop; la companyia i la presència de les persones que més estimes; i la il·lusió de la gent que comparteix projecte. I només lamentes no tornar una visita a aquells qui te l'han feta ni acabar a les tantes de festa per Pedreguer.
Gràcies, mariners i marineres, valldalbaidina, Fran... que heu vingut per compartir una estoneta amb nosaltres -mentre la pluja ha decidit caure, tota, a Benifairó-; gràcies, saforahuis i valldignencs; i, a la gent del cafenet, més que això: moltes moltes gràcies.

13 d’abril 2010

re... de nou

Sí, fa quasi tres mesos que no en deia ni pruna. I no per falta de motius. No tot es pot desar en aquestes pàgines. Ara, que mire de nou de repensar aquest blog, tampoc arribe a saber si serà més lloable qualque causa que pretenga que les he perseguit fins ara.
De totes maneres, tampoc té més importància això. I una paret més, un blog més, al mig de la immensa mar, no en té gens ni mica, d'importància
Ja no noves mirades... Ací van uns nous ulls, amb el mateix optimisme radical que m'heu tirat molts en cara sempre.

17 de gener 2010

Sant Antoni a un carrer del poble

Este cap de setmana se celebra Sant Antoni a Ròtova. Amb aquest motiu, els veïns del carrer i l'Ajuntament han organitzat tot un seguit d'activitats, que giren al voltant de la foguera, l'element central que ha donat i dóna sentit a aquest ritus ancestral d'hivern.
Han quedat enrere els anys -jo mateix no ho he conegut- que quasi davant de cada casa se situava una foguera i els menuts i grans anaven corrent amunt i avall per a botar-les totes. Ara, cada any, és un carrer l'encarregat.
El programa conté una introducció que ens explica en què consisteix la festa i quins són els seus orígens. I, com no, ens informa que dissabte, hi havia la foguera, ball i sopar d'entrepà al carrer. Diumenge, a banda de la despertà, hi havia parc infantil al C/Pintor Sorolla, benedicció i repartiment dels pans beneïts. Després de la tradicional benedicció dels animals, hi ha dinar al carrer; parc infantil al c/Pintor Sorolla, berenar de xocolata i valencianes, i passacarrer per tot el poble a càrrec de La Rotovense Musical. La processó ve precedida de l'arreplegada dels festers i després d'aquesta es duu el pergamí i la vara a la persona més vella del carrer Pintor Sorolla.
No sé si heu trobat a faltar alguna cosa. En cap part del programa ho fica però la festa se celebrava al carrer País Valencià. Sort que els veïns, amb boli i regla, ho han afegit, un a un i a mà, en cada programa.

14 de gener 2010

Paraules, per entendre'ns...

Ací vos deixe dos fragments de la novel·la d'Ignasi Mora Ulisses II (ed.Moll):
"A pesar d'això, acabem que no ens aclarim els uns amb els altres. La veritat és que suposem què diu l'altre, però no l'entenem. Només fem com si sí. Sembla que parlem de les mateixes coses, sembla... En realitat parlem sempre de coses diferents, tot i que les paraules siguen idèntiques".
[...]
"Ens pensem que les paraules conten la vida, però la vida no es deixa contar mai, ni per paraules ni per res. La vida és la mateixa vivència, l'instant que ens sentim sentint-la: la resta són ecos biogràfics o autobiogràfics, maneres d'inventar-nos, que els altres creuen entendre per deducció del que els passa a ells".
Veiem què passa. Què en penseu?

11 de gener 2010

Targes, calendaris, agendes...

Ja hem deixat enrere les festes de Nadal i reis. La veritat és que aquest any no he retirat gaire targetes de cartró perquè s'ha notat com molta gent i moltes entitats han apostat per passar-se al format digital. N'he rebudes moltes per correu-e, i n'he fet moltes altres, més que mai. Ha estat tot un comboi.
I, junt a les targetes, han arribat els calendaris. En tindreu de tots els colors, supose. L'ecomuseu Vernissa Viu també ha editat el seu, senzill, amb una única làmina que mostra la caseta del tio Batiste el negrillo, a Llocnou de Sant Jeroni. La Rotovense Musical, també, aprofitant el fons magnífic de fotografia antiga.
Ara, de cara a 2010, també cal organitzar-se de debò. Tenim moltes cites i esdeveniments pendents. A més, aviat m'assignaran un institut i hauré de gestionar de manera més responsable tot el temps que em quede. Per tot això i allò, cal una bona agenda. A dia de hui, me n'han caigut dues a les mans: una titulada "Estima la Terra", una agenda dissenyada per a secundària i batxiller, pensada i maquetada per Edicions l'Obrador. Editen tiratges en funció de la demanda dels col·legis, per això no estaria malament que li pegàreu una ullada per si al vostre centre li interessa de cara al proper curs.
A més, us recomane que adquiriu la que, un any més, ha editat el Col·lectiu Obertament.
L'any passat anava a dedicada a les alqueries (que, per als qui no ho sàpiguen o ens vulguen colar un gol conceptual, són quelcom més que "cases"), de la comarca. Aquest any ha estat feta pensant en el "paisatge humà" de la Safor. És tota una joia, i, personalment, estic molt agraït pel tracte rebut. Tant el col·lectiu com l'ecomuseu es veuen reflectits en ella; tota una sort i un privilegi.
Animeu-vos i feu-vos amb ella!

07 de gener 2010

Crisi i educació. O “sense educació no hi ha crisi”

Està vist que hi ha dues maneres de fer front a una crisi com la que patim: una d'elles és intentar canviar els mecanismes que ens van dur a ella (el sistema financer, l'economia de la rajola...); l'altra és la d'emmirallar la població amb grans festes i esdeveniments perquè reste relativament satisfeta. I aquesta darrera, com bé sabem, és l'opció que va escollir fa molt de temps el president Camps. Amb un plantejament en certa manera efectiu, el govern de la Generalitat ha aconseguit que la gent interioritze que aquest país de la Fòrmula 1 i de l'America's Cup no pateix de res. Si de cas, d'alguna cosa dolenta que ens ve de Madrid.
Darrere d'aquesta crisi econòmica, com hem denunciat en diverses ocasions, hi ha també una crisi de valors, una situació que solament podrà capgirar-se qüestionant l'actual sistema econòmic basat en la rajola i en el més pur i simple desarrollismo. No hem avançat gaire des dels 60, en aquest sentit. Però el qüestionament d'aquesta política vindrà del foment d'una societat amb esperit crític, una societat que veja més enllà dels quatre o cinc succesos que ens anuncien els informatius de Canal 9.

Esta mateixa setmana, ens hem pogut assabentar que la representant municipal al consell escolar de l'escoleta "Mixinetes" d'Almoines ha enviat una carta al conseller d'Educació, Alejandor Font de Mora, amb la signatura de tots els pares de l'alumnat de l'escoleta per a mostrar el seu malestar per la retallada del bo infantil. En el cas d'Almoines la retallada ha sigut de 10.530 euros, xifra que de moment ha assumit l'Ajuntament. Aquest, lamentablement, és solament una mostra de la política educativa del Consell; o millor dit, de les seues mancances. I encara podríem afegir que és tan sols un detall minúscul de com el govern de Francesc Camps deconstrueix un país per la base, per allà on més por fa: ferint de mort l'educació.
Aquest govern sap ben bé que l'educació és una de les esperances per refer un “país futur”, un país que el senyor Camps intenta dividir en tres províncies barallades entre elles i sense més aspiració que el gaudi per les festes.
Per això, impedeix que s'impartisca educació per a la ciutadania a secundària; per això -i perquè ja no té ni un euro (“ens ho hem gastat tot en la sembra i ara no podem regar”)- no pot fer front a les inversions en ordinadors per als centres valencians; per això, manté milers de xiquets en barracons i es burla a les Corts quan demanem un pla immediat que capgire aquesta situació. Per això retira les ajudes per als moviments de renovació pedagògica, sempre capdvanters en el nostre sistema educatiu; per això, castiga els principals sindicats de l'ensenyament retirant-los les subvencions que impedisquen el reciclatge i la formació del nostre professorat; per això, no inverteix la part que li toca en llibres i, any rere any, rebutja les partides pressupostàries estatals dedicades a la compra de llibres per a les biblioteques valencianes; per això, acaba de retallar les partides destinades a l'estudi d'idiomes, habitatge i treball per als joves, així com aquelles destinades als Centres d'Informació Juvenil. I posem ací un etzètera molt llarg.

Els ciutadans tenim la capacitat de canviar les coses. Els joves i no tan joves que volem un altre país hem de mirar més enllà de Canal 9 i superar aquesta sensació de somnolència que ens intenta inocular el govern valencià. I ho hem de fer a base de treball; fent arribar, en tots els àmbits, als amics i coneguts, aquesta situació de deixadesa i hipoteca a què ens aboca aquest govern popular.
Ells saben que, sense educació, no hi ha crisi a la vista, en dos sentits: el seu model no perilla i, d'altra banda, la ciutadania no percep els problemes estructurals del país.
La millor alternativa a eixa crisi en què es troba el Consell és apostar pel futur de l'educació. Cal fer-los fora i demostrar que creiem en un sistema educatiu valencià públic i de qualitat; aquesta és una de les bases per a aconseguir un país lliure amb persones lliures.