01 de desembre 2009

Carta al Col·lectiu Obertament

Carta llegida a l'acte de presentació de l'agenda-guia de 2010 del Col·lectiu Obertament, on apareix la nostra associació i el projecte d'ecomuseu.
Este matí hem fullejat l’agenda d’este any. Ens acabaven de telefonar per donar-nos una mala notícia i hem tornat a rellegir alguns pasatges, hem tornat a fullejar les imatges i el passeig de Josep Carles. “Alqueries en runes, abandonades…”, “ferides de mort o mortes per les ferides)”; també, perquè no, mortes per l’autoritat competent. I és que, tot i l’alegria de veure’ns en un projecte com aquest, no deixa de ser descoratjador veure com s’ensorra una part del nostre patrimoni, i que sovint qui l’ensorra és el mateix que l’hauria de protegir.
Mireu l’agenda; no és solament paper. El paper de la vostra guia ens parla d’un patrimoni que ha estat lligat estretament a l’home. I aquest any, de fet, del mateix patrimoni humà. L’objectiu del Col·lectiu no és fer una agenda simplement. Perquè allò realment important és que el missatge que conté transcendisca i faça el seu efecte. Quin sentit te sinó? Com pagar-vos aquesta generositat?
Ens hem trobat immersos a dintre del vostre projecte, igual que un dia vos endinsàreu en el nostre; igual que aquell dia que ens demostràreu com cal estimar i mostrar el nostre medi ambient, el nostre paisatge: sense pressa, amb cura, aturant-se a cada racó, a cada detall, preguntant el perquè de cada cosa.
Vosaltres sabeu igual que nosaltres que és tan important el camí com arribar-hi. La vostra guia no és meravellosa pel color, pel disseny i per les il·lustracions. Ho és, sobretot, per allò que us ha mogut a fer-la i per allò que aconseguiu amb el resultat final. Ho és per l’estima que professeu a tot el territori i a les persones que l’habitem. Ho és perquè marqueu una manera més humana de relacionar-nos amb la nostra comarca, ben allunyada del ritme accelerat i embogit amb què vivim la major part de la gent. Ens heu obert els ulls per molts motius. Ens heu ensenyat que és per les persones que hem de cuidar el patrimoni; i, igualment, esperem que conserveu un gran ecomuseu al vostre interior.
Volem acabar, a més, amb un missatge de gratitud i amb un altre esperonador. Gràcies, gràcies per dir “SÍ”: sí a les persones, sí al patrimoni, sí al medi ambient, sí a la comarca… Un “sí” és un pacte, com l’ecomuseu, per sumar voluntats, de manera pacient però sense pausa, per fer del nostre territori un espai més humà. Tots nosaltres hem d’aprendre a convertir tots els nostres posicionaments en un “sí”, perquè podem dir el mateix i, alhora, anar creant una realitat millor. Perquè podem ser partíceps d’una comarca i un país que es construeixen amb cada “sí” com el que representa la vostra agenda.

"Es lo que hay"

No sé encara massa bé com ha sigut. No han arribat ni a mostrar el darrer informe encarregat sobre ella. M'ho comuniquen per telèfon i sent un poc de ràbia. Sí; sabíem que era més que probable però no per això deixa de ser més descoratjador.
Perquè Romaguera, perquè no un altre immoble amb més valor, un que suscitara més unanimitats? És la pregunta que ens han fet en alguna ocasió. Però qui decideix on posem el límit? Perquè cedir al govern, per molt progressista que es vulga considerar, quan hi ha més raons per protegir-la que per enderrocar-la?
I, en realitat, no hi ha respostes a preguntes viciades. La pregunta hauria de ser: perquè no posar el límit ja d'una? No podem permetre que el consistori destruïsca un sol element patrimonial més.
Hui em recorre el cos una certa tristor, la tristor de qui es veu carregat de raó. No la meua raó; no, les meues paraules. Els estudis -tots-, el CVC, les diverses associacions pel patrimoni de la comarca, el CEIC -tèbiament-; les paraules i els arguments de tots ells.
La tristor de qui davant seu veu una pala, un maquinària enorme que no raona, com l'administració de torn. I algú que solament diu "és lo que hay".