30 de juny 2008

Tornem amb l'aigua: avancem...

...tot i que molt a poc a poc!

Hui justet Albert feia una xerrada sobre el patrimoni hidràulic a la Safor, en el curset per a guies en patrimoni històric i natural comarcal que celebrem a la Manco (uf, no n'he dit res! Ja anirem fent balanç en un altre moment).

Bé, deia que hui justet justet Albert Vázquez ha impartit la classe sobre aquest tema. I dic "justet" perquè, en tornar a casa, i ja davant de l'ordinador, em sorprén aquesta notícia a Valldigna digital: "Moció del Bloc: Sistemes de reg tradicionals". I és que, tot i que siga a comptagotes, la cosa potser qualle. Feia un temps, el CVC va emetre un informe recomanant la protecció del patrimoni hidràulic simater (per no parlar del de la resta de la Safor -en un altre- i, encara, un informe genèric sobre aquests béns).

Però, clar, ells aconsellen i aconsellen... De vegades no poden fer res més perquè, evidentment, la Generalitat el que es diu escoltar, ho fa ben poc. I, mira per on, hem fet una passa. Estem d'enhorabona. Estic segur que podem anar més enllà però això ja és un pas. Ara que prenguen nota la resta; i que vegen per faena.

27 de juny 2008

25 de juny 2008

Després de Sant Joan

La nit de Sant Joan vam sopar entre amics i vam acudir a mullar-nos els peus a la platja de Guardamar. El retard de vint minuts potser no ens el perdonen ni la sort ni la providència ni els follets que diuen que esta nit volten per les platges de la Mediterrània i de tot el món; però en fi.



Sant Joan, l’entrada d’una nova estació i el punt d’inflexió per començar nous reptes: recerca de memoria oral, cultura popular, algun que altre estudi pendent –n’hi ha tants de pendents…-, el curs de guies sobre patrimoni de la Safor, l'ecomuseu i la tasca inacabable que duu aparellada... Acabe a Potries la meua estada al Museu Etnològic de la població saforenca i, tot això, sent que alguna cosa m’hi lliga; no ho sé, potser és la tasca incessant d’Albert, davant de tants obstacles, potser l’atractiu del projecte… D'altra banda esperem que, ara que inicie o continue nous i vells projectes, la inexistencia d’horaris laborals rígids no repercutisca en el rendiment, perquè per treball, uff, no ens en podem queixar.

Això sí, queda estiu –tot l’estiu- per repetir vetllades literàries i gastronòmiques, si no volem mesclar-les –que Roger ni ningú no em malentenga-. D’altra banda, allò del sopar literari no era una gran idea. No passava d’una mala broma, perquè els poetes i escriptors estan per altres coses que no per a menjar-nos-els.

20 de juny 2008

Ja ha arribat!



... i ho ha fet amb força. Té moltes coses a dir, i ens ha promés anar posant-nos al dia sobre el que ha escrit fins a hui, des d'aquell primer article a la revisteta del Casal Jaume I Safor-Valldigna. No hi ha res com anar de sopar perquè et convencen de la necessitat d'alguna cosa. Els grans acords mundials no s'hagueren pogut dur a terme sense un dinar o un sopar pel mig (faltà la copa i el puro). I fou Francesc Vila qui obrà el miracle...

Professor, activista i ecologista, opositor, escriptor (ha tret a la llum recentment Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana; ja en parlarem)... Pel paisatge, sí; i per tantes altres coses. I per molt anys! Collons, Roger, tan faener com eres, no sé com has tardat tant!

15 de juny 2008

Després dels riuraus...

L’altre dia, Carlos deixava un post al Quadern de l’ecomuseu que em recordava un compte pendent i un tema que des de fa unes setmanes em volta pel cap: escriure sobre els riuraus. No crec que ací en quatre línies puga donar gaire informació més i que, de més a més, aporte noves perspectives sobre la història d’aquestes construccions. Només, recomanar-vos la lectura d’El Marquesat de Dénia, de Josep Costa i Mas, un dels principals estudiosos del cultiu de la pansa i comunicador proper.

Ara, en compte de parlar de l’ús, podríem fer-ho del seu desús; perquè eixe fou un dels motius, entre d'altres, pels quals es convocà una jornada d’estudi sobre el riurau a Benissa el passat 7 de juny de 2008. El seu abandó diu molt de la deixadesa i la poca imaginació per dotar-los de nous usos “adequats” a aquesta vida rural-urbana (en els millors dels casos) en què vivim.

Quan es parla de treball de col·lectivitats, com per exemple el que realitza “Riuraus vius”, sovint no es pot parlar de noms concrets. Però, tot i això, tots sabem que sempre hi ha determinades persones que esdevenen el motor d’iniciatives, sense les quals la cosa no haguera anat avant (ací explicite el meus ànims i suport a l’associació i als seus membres). Al voltant d'això, i reenganxant la situació d’Almiserà, que també comentava Carles, hi ha unes personetes que estan treballant i informant a la gent, fent assemblees i propostes constructives a qui volia donar les gràcies. L’altre dia, mentre escoltava Jesús Huguet (del Consell Valencià de Cultura) a la “I Jornada sobre el riurau”, pensava en la faena ben feta d’esta gent. Per a que després diguen! Gràcies, Xavi, Joseta, Montse, etc.

Tal com recomanava Huguet, han demanat, a les al·legacions al PGOU, que l’Ajuntament en faça un inventari, que els declare Béns de Rellevància Local –tot i demanant-ne la ratificació per part de la Conselleria- i que assegure la seua conservació. Ara la pilota està a la teulada de l’equip de govern. A veure què fan...

D’altra banda, encara hauríem d’anar un poc més enllà i filar més prim: té sentit la conservació d’aquests edificis sense respectar el seu entorn més immediat?; té sentit descontextualitzar-los, com hem fet en altres casos com Sant Jeroni de Cotalba, l’alqueria de Martorell (a Gandia) o el riurau del Roig (a Ròtova)?

A partir del segle XVIII, hi ha una obertura al camp: el treball, que abans s’havia fet als corrals interiors, es trasllada als voltant de les construccions i l’entorn del riurau és testimoni d’un nou espai per a la feina i la vida. Ara, però, en ple segle XXI, els riuraus estan deixant-se ensorrar o, com a molt, els hem convertit en un adossat més. El riurau, aquella construcció que s’obria cap a l’exterior, ha estat clos en ell mateix, perquè fa anys i panys que vam renunciar al paisatge per quatre duros.

Arribats a aquest punt, em resta tot per dir, tantes coses... Però hi ha faena; i eixes coses... I ja hi haurà temps per a fer-ho. Jo no acabaria l'article com ho feia Carles ("Quedan muy pocos riuraus en la comarca. Aprovechen antes que desaparezcan"); caldria dir: poseu el vostre granet d'arena perquè no desapareguen.

10 de juny 2008

Del patrimoni hidràulic a les sendes de l’aigua de la Safor. Història d’un projecte en comú

Albert Vázquez. Jordi Puig. Infosafor, núm. 2.
Un vell projecte assumit per la Mancomunitat torna a prendre força amb la proposta del Consell Valencià de Cultura de protegir el patrimoni de l’aigua.



Amb el pas del temps, el concepte del patrimoni va abastant més i més elements de tipus culturals; hui dia ja ningú discuteix que determinades manifestacions intangibles (com un cant popular o una festa) formen part d’un patrimoni que és necessari protegir. El mateix ha passat amb l’arquitectura de l’aigua. Dissenyat i perfeccionat en època islàmica –hi ha qui afirma que des d’època romana-, la infraestructura que possibilitava el regadiu del nostre territori permetia assentaments estables i un aprofitament continu de les terres.

Tothom és conscient que el desús d’aquestes infraestructures és el principal perill per a aquest patrimoni, tot i que al llarg del temps, també les diferents remodelacions i millores del sistema han modificat substancialment estructures i construccions tradicionals pròpies de la xarxa hidràulica. És el cas de l’assut d’En Carròs, on la antiga resclosa de pedra ha quedat oculta baix el formigó de la nova estructura.

Alguns ajuntaments, conscients del potencial d’aquests béns, iniciaren la protecció a nivell local. Un bon exemple d’això el trobem a Potries. El 1997, l’Ajuntament inclou com a patrimoni protegit dintre de la modificació de les Normes Subsidiàries del municipi els partidors, els molins, alguns trams de séquia, els llavadors, etc. Darrerament, el consistori ha inclòs en el catàleg de béns protegits tots els elements de l’arquitectura de l’aigua. Paral·lelament, elaborà un informe per a intentar que es declarara BIC el sistema o, almenys, els elements més importants. La recomanació de l’Ajuntament és que la protecció caldria que fóra genèrica per a tota la Safor.

No obstant això, tots els municipis no han seguit el mateix camí. Trams de séquia destruïts, molins abandonats i mig enderrocats, la pràctica totalitat de les sènies desmantellades... formen part habitual del paisatge saforenc. Són poques les poblacions que han tingut en compte aquests elements –de manera integral- en les seues reordenacions contemporànies.

Projectes i treball.

El projectes al voltant del patrimoni hidràulic comencen a la Safor a principis dels noranta del passat segle, amb la posada en marxa per part de la Conselleria de Cultura del programa denominat Arquitectura de l’aigua, amb l’inici d’un inventari dels recursos hidràulics comarcals. El 1993, Potries plantejà una primera ruta de l’aigua i és a partir del 1994 fins el 2000 que el projecte sembla quallar i es concreta amb l’elaboració d’una senyalítica en fusta mitjançant una Escola Taller. 10 anys després, el projecte, redissenyat, prendria forma a l’Agència de Desenvolupament Comarcal de la Mancomunitat amb el nom de “Sendes de l’aigua a la Safor”, i incloïa tres recorreguts: la senda del Rebollet, la del Vernissa i la de la Valldigna, aquesta darrera encara pendent de redactar. La primera d’elles estava enllestida per a ser executada, tot i que mai arribà a concretar-se; solament uns tríptics editats per l’organisme comarcal i unes senyals direccionals molt puntuals. Darrerament, tant Potries, com Oliva i Palma i iniciatives com l’ecomuseu Vernissa Viu treballen en aquesta línia.


La recomanació del Consell Valencià de Cultura arriba tard per a molt d’estos elements però esbossa un raig de llum per a la resta del sistema i els elements més singulars. La protecció com a Béns de Rellevància Local hauria de completar-se amb la declaració de BIC, competència de la Generalitat, de tota la xarxa hidràulica històrica de la Safor, base primera i imprescindible per a l’execució de qualsevol pla de tipus turístic i cultural a nivell comarcal.