30 de novembre 2009

Ja teniu al vostre abast l'agenda més humana de la Safor

... i demà dimarts tindrà lloc la presentació. L'agenda-guia del Col·lectiu Obertament es presentarà a les 18:30 h. a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós, de Gandia.
Feu-vos amb ella!

27 de novembre 2009

La força de la paraula en llibertat

Ahir va tenir lloc la presentació del llibre Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època, del qual és coautor Frederic Aparisi.
Irreproduïble el relat lúcid i contundent de Ferran Garcia-Oliver: "si Josep Camarena alçara el cap hui, no parlaria de l'ocàs del món rural; potser ho faria de l'Hiroshima del segle XXI. I es posaria a plorar... Vivim d'esquenes al nostre territori i al nostre paisatge. Mentre reivindiquem els Borja, destruïm el seu territori, esfondrem les cases de la seua època i destruïm el seu patrimoni. L'alqueria de Romaguera i l'ermita de Benieto en són una bona mostra".
Un discurs que ens va deixar sense paraules. A tots, també als qui els tocava respondre-hi.

25 de novembre 2009

Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època

Demà es presenta Josep Camarena, l'arxiu d'un home i una època, de la col·lecció 'Arxius i famílies' de l'editorial La Xara. Serà a les 19:30 h, a l'institut Ausiàs March de Gandia.

Per diversos motius fàcils d'entendre, tot i que no m'allargaré ara, el llibre i un dels seus autors, Frederic, converteixen l'acte de demà en un dia especial. Vos recomane que hi acudiu o que, almenys, us feu amb l'exemplar.

23 de novembre 2009

Punts de trobada

Més punts de trobada. Hui el Levante duu una entrevista a Bernat Joan, membre d'Esquerra i secretari de Política lingüística del govern català. L'entrevista a aquest sociolingüista m'ha agradat i deixa entreveure que, a poc a poc, la gent va donant passes d'apropament entre les formacions d'esquerres.
La necessitat de treballar des de la realitat actual, l'oportunitat d'aprofitar entitats com l'AVL, la creació d'un projecte de base que s'articule amb la ciutadania del país... són temes interessants i estratègics que cal plantejar per no quedar-nos en la baralla estèril. No anàvem tant errats, aquest és el camí!
Potser em sobra alguna pregunta del periodista; però cap entrevista és perfecta. Com en altres ocasions, s'intenta donar la visió que ACPV és l'únic referent del valencianisme cultural; i, deixant de banda el paper meritori que hi juga, aquesta versió empobreix el panorama real: la societat valenciana té molts més punts de creació, d'edició, de treball, etc. que dia a dia projecten i construeixen el país. Des de les petites associacions, els centres comarcals d'estudis, les editorials, els moviments com Escola Valenciana, les agrupacions de teatre, els músics i un llarg etzètera. Tenim una país que hem de traure a la superfície i fer visible, per mostrar en tots els seus matisos, un país present i que ja es projecta al futur.

22 de novembre 2009

Diguem sí!

Des del segon pis, on ens van tocar els seients, l'espectacle del Raimon i del públic era molt entranyable i esperançador. Veure des d'allà tota la gent de peu, en un teatre on no cabia una agulla, ens va resultar certament esperançador.
Van haver-hi molts bons moments però un dels més emotius potser va ser el de cantar “Jo dic no”; era la cosigna de rebuig a una època fosca en què: “Hem vist la por / ser llei per a tots./ Hem vist la sang / -que sols fa sang- / ser llei del món. I la resposta, clara i contundent, pel desig de democràcia es traduïa en un “No, / jo dic no,/ diguem no. /Nosaltres no som d'eixe món”.
Però l'Helena tenia raó: nosaltres, certament, no hem vist la por, no hem vist la fam ser el pa dels treballadors..." Potser, li deia jo, al Raimon no li resultaria complicat ajustar a la música una nova estrofa que diguera: “sí, jo dic sí, diguem sí; nosaltres tenim (un projecte de) un país”.
I encara alguna cosa a dintre no em resultava perfecta. Allò era potser un miratge, un teatre ple de gom a gom. No n'estem acostumats a aquestes sensacions. On està tota la gent per fer, per construir aquest país?
Les generacions que plantaren cara al franquisme, però sobretot les que no ho hem conegut, tenim el deure d'aportar quelcom més que una oposició rotunda a allò que no ens agrada. Hem de dir-li que sí al país; i hem de demostrar que hi ha un projecte alternatiu i en positiu que ja està en marxa. Solament hem de canviar el xip.

Trobades virtuals i reals

Ahir vaig tenir l'ocasió de tenir una doble experiència. Per la vesprada, un poc a presses i correres, Rebeca i jo vam penjar la presentació del "voluntariat per la custòdia", a la trobada digital que ha organitzat la CAM. Internet i les noves tecnologies són cada vegada més presents en aquests tipus d'esdeveniments, tot i que açò pot venir espentat per la crisi i la necessitat d'estalviar en les despeses que suposa un encontre presencial com el de l'any passat, per exemple. A la trobada, han participat 83 usuaris i hi ha penjades 63 intervencions, algunes d'elles molt bones. I encara no he tingut temps de veure-les totes.
M'havien faltat els darrers cinc minuts, per col·locar les darreres cinc fotos de la presentació i penjar-la allà mateix, per un motiu ben justificat: el concert que Raimon donava a Gandia.
Allà, al vestíbul del Teatre Serrano, se m'apareixien cares de coneguts que feia un segle que no veia; algun retret -tots ells amables-, per la desconnexió i pel poc temps que dedique a la quantitat ingent d'actes culturals que se celebren a Gandia. Frederic, M. Josep i Salvador, Gisela, Xavi, etc. Un munt de gent coneguda que em tenia desficiós per veure quanta gent -la meua gent- que no he pogut veure durant tantes setmanes, mesos...
L'actuació de Raimon va ser molt emotiva; he de confessar que en algun moment em vaig esborronar. Una nit més, el públic es va alçar de peu per lliurar el seu calor al de Xàtiva, un calor que no té res a veure amb la trobada digital que comentava a l'inici.

15 de novembre 2009

Un premi... sense jubilació


Divendres passat es van lliurar els premis Circ de la Safor, que atorga la Plataforma pels pobles de la Safor, en el marc de les IV Xarrades de Tardor. Els premis, en plural, perquè este any han recaigut en dues persones: Josep Tarrassó i Vicent Ferrer. Tots dos són de Vilallonga i són el motor de l'Associació Cultural Baladre. Col·laboren amb la revista Bresca i a la seua esquena hi ha una bona caterva d'anys treballant pel medi ambient de la comarca, pels nostres pobles, moltes vegades en ambients adversos i enrarits i amb una societat mig endormiscada.
Hi ha qui diu que quan arriben estos premis és senyal que toca jubilar-se. Però ja ho vam deixar ben clar durant l'acte, davant quasi 70 persones que vam acompanyar a aquestes dues bones persones. De jubilar-se, res! Encara els queden anys per davant per continuar aquest camí que persones com Josep i Vicent, i moltes més, ens han mostrat.
Se m'havia oblidat, la cançó és "Cada cosa té la llum", de Nèstor Mont. ;)

10 de novembre 2009

Murs interiors i barandats

Ara que fa 20 vint anys de la caiguda del mur, cadascú cerca nous murs per tombar, ací i allà; i de murs, n'hi ha, sobretot d'amagats interessadament. I hi ha murs a casa. És curiós comprovar com dos dels nostres companys de BLOC JOVE, Rosella Antolí i Xavi Ochando, han coincidit a buscar els murs que s'alcen al nostre país. Ochando, des d'una perspectiva més social s'insereix al si del país.
Però, què voleu, l'arromanguista m'ha remogut alguna cosa a dintre, mirant i intentant entendre les interioritats dels valencians vialencianistes; i ha fet que deixara esborranys i paperasses de banda per apuntar-ne quatre línies apressades.
Rosella també se centra en aquest país nostre; però parla també d'un país més interior, i parla de la casa -per dir-ho familiarment-, de l'orgull de la tasca feta. I és cert, ho he d'admetre. No solem acostumar a presumir-ne ni a fer-ne gala. No som especialment agraïts amb els companys i companyes que han dedicat més de mitja vida als ajuntaments amb regidories representant el BLOC -i l'UPV-. Potser cal cercar de nou eixa certesa desimbolta per respondre la tasca constant, diària i humil dels 300 regidors converteixen el BLOC en la força valencianista més important del país.
En aquest context en què ixen a la llum una bona llista de casos de corrupció, allò fàcil seria dir el que diuen tots: que tots els polítics són igual. Darrere d'aquesta frase hi pot haver l'empreny de qui veu que han jugat amb la gestió pública -un just empreny- o qui s'amaga rere la consigna per no donar un pas avant. Sí, cal millorar els partits, tots; cal convertir-los en estructures més flexibles al servei de les persones. Cal fer-los més transparents i més participatius. Però, d'inici, si us he de ser sincer, amb el poc que conec la forma de funcionar del BLOC, aquesta és l'organització que més m'ha convençut, sobretot per la posada en pràctica de la seua política, pel “de baix cap a dalt”. És el més paregut que hem inventat a pegar-li la volta a la política convencional.
Rosella parla també de la necessitat de sumar des dels col·lectius ciutadans. Els partits de l'esquerra, per a bé o “per a mal”, sempren se n'han nodrit. I ho dic amb una certa reserva perquè no podem assecar les iniciatives ciutadanes esgotant els “líders” ni els grups punters. Ho hic perquè també ens calen els moviments socials i les associacions que engresquen el panorama cultural, que un dia va esmorteir el PSOE i que ara intenta aniquilar el PP. Estic convençut d'això, perquè em crec el treball independent i crític de les associacions pel territori i cíviques, que generen iniciatives inimaginables en un país com el nostre.
I no ho veig incompatible, ho he de dir clarament, amb la participació política; no caiguem en els conceptes manipulats de “politització” que empren PP i PSOE. Calen totes les persones, ací i allà, a un àmbit i a un altre. I de manera imbrincada, perquè no. Cadascú a la seua vida té el dret i el deure de fer allò que estiga a la seua mà. Que els regidors, militants i simpatitzants del BLOC formen part d'associacions no és res dolent. Que la participació en les associacions maniate les persones per manifestar el suport per opcions alienes a PP i PSOE és més preocupant. Hem de tombar certs murs, són els que es troben al nostre interior.
Sí, Rosella, reivindiquem el BLOC, des de l'humilitat. Perquè el BLOC no s'ha barallat per mai per cadires -i les darreres coalicions ho demostren-; alguns, fins i tot, se'n podran sentir molests perquè el BLOC sol donar prioritat a l'aposta per unir i convergir amb altres partits per sobre dels llocs d'eixida. Però jo em quede amb el millor de tot això; em quede amb el compromís sincer per un projecte de país.
A voltes pense en la quantitat de murs que s'enumeren entre el microcosmos polític valencianista d'esquerres. I no sé segur si m'equivoque, o no, però potser no hi ha murs sinó barandats; i que, davant la nostra ceguesa, tots vivim a una mateixa casa, amb habitacions, on els inquilins que hi habiten no han volgut eixir de les respectives cambres.
Potser per a alguns no haurà sigut un encert, però el BLOC ha obert diverses vegades la porta de la seua habitació i ha cercat una sala comuna on trobar-se amb la resta de valencianistes. Jo personalment estic orgullós que ho haja fet; i ho estaria si ho tornara a intentar, a pesar del resultat passat.
Com a partit que ha unit valencianistes i com a partit que continua cercant un projecte major. Per eixes i per moltes altres coses, estic orgullós del BLOC.