No fa massa llegia als diaris que “el alcalde de Ròtova, Antonio García, del PP, ha hecho saber que tiene en mente un proyecto que se ejecutaría de cara al próximo periodo corporativo”; un projecte, per cert, que no apareix al seu programa electoral, vaja per davant açò. A la notícia ens expliquen que el pla consisteix a “convertir el entorno del monasterio de Sant Jeroni y sus espacios naturales más próximos en una zona de alto valor adquisitivo” (Levante-EMV.11-05-2007). A Las Provincias, parlava d’un “campo de golf con zona residencial de baja densidad y una muy buena calidad, para un turista de poder adquisitivo alto, que respete el entorno y fomente también la cultura y tradiciones” (31-05-2007).No dic res de nou si comence amb què hui dia ens estem començant a plantejar una altra mena de turisme –o ens l’hauríem d’estar plantejant seriosament-. I la qualitat és un criteri pràcticament unànime per a poder desenvolupar-lo. Però en esta vida alguns han encunyat un cert segell sobre “turisme de qualitat” (en aquest cas, de “molt bona qualitat”) i intenten que tots l’identifiquem amb la qualitat de vida de tots; quan “ells” s’hi refereixen, volen dir que cal atraure sobretot turistes amb un nivell econòmic alt –els turistes que puguen comprar un bungalow-, per als quals cal preparar instal·lacions hoteleres i residencials que estiguen al seu nivell. I ací és on entren en joc danys col·laterals que sofrim tots, com el preu de la vivenda que, per una mena de simpatia, s’adopta també a la resta d’oferta existent als nostres pobles. En aquest estat de coses és quan es produeixen fenòmens com la dificultat a una primera vivenda per part de moltes persones, residents algunes als mateixos municipis.
Lamentablement, el perfil dels individus del que “ells” anomenen turisme de qualitat –açò és, les persones amb més poder adquisitiu- no sempre sol coincidir amb el d’una inquietud cultural i respecte patrimonial, que és el que caldria demanar, sobretot si el que volem és un altre perfil que gaudisca d’un turisme d’interior i cultural, en contacte amb el medi però sense fer-lo malbé ni fer-se’l seu; un turista protagonista d’uns passeigs que deixe, rere les seues petjades, el camí tal com el va trobar; i no un que necessite una parcel·la de 250 m2 per a instal·lar-s’hi, fent malbé el paisatge pel qual s’ha sentit atret a la seua arribada. Amb aquests darrers turistes, i tenint en compte que el territori és limitat, ja podríem calcular el sostre de turistes (si és que els volem denominar així) que podem absorbir i en quin any s’acabaria el sector, quan ja no quede un pam de terra lliure.
Fa gràcia comprovar que molts polítics encara ens intenten vendre la baixa densitat de les edificacions com un factor positiu sobre el territori, ja que, segons ells, n’hi ha un menor impacte. No caldrà ni dir que l’impacte no té a veure tant amb la densitat sinó amb la peculiaritat d’un projecte concret i la ubicació en l’entorn. Fa encara més gràcia quan ens parla d’una urbanització “que respete el entorno del monestir”: els futurs inquilins dels xalets vindrien atrets per un paratge que es carrega la urbanitació on viuen. A eixa gràcia em referia. I ja ens quedem sense paraules quan afirma allò que el complex esmentat “fomente la cultura y tradiciones”; evidentment no especifica quines.
Sota aquestes premisses, podem –o hauríem de- començar a perfilar un turisme per a tots i no per a una minoria i, sobretot, podríem oferir un territori per a visitants i per als propis veïns, sense haver de condemnar-lo ni esgotar-lo. Això sí que seria una decisió de “molt bona” qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada