I si seiem a taula tots junts?

(Publicat a Infosafor)

La comarca més autocomplaguda de totes les valencianes ja podria despertar d’una vegada i deixar de creure-s’ho. Perquè de comarca sovint solament exhibim el nom, i encara no. Mirem, si no, a tall d’exemple –interessat- la vessant cultural: la gestió i la programació de recursos i infrastructures.

Tots els dies els nostres mitjans de comunicació són engrossits amb grans titulars sobre la recuperació puntual de béns, que s’empraran per a usos culturals; unes recuperacions que, mirades des de la distància, no són sinó una mostra ridícula del patrimoni que es perd, del paisatge que es balafia, del territori al qual renunciem. I nosaltres, panxacontents, ens en sentim satisfets.

Naixen tants projectes com en moren. Tothom, en aquest espai tan mediàtic com la Safor, pot dir la seua, tothom ho fa. Però hi ha tantes cafeteries com projectes sobre la taula i cambrers disposats a emportar-se la nostra consumició un cop digerida. Si hi ha hagut intents per crear fòrums és evident no han quallat però el ben cert és que no ens hem segut a taula tots junts massa sovint. I si deixem una mica de banda els programes a quatre anys vista i mirem de planificar els recursos? I si emprem el teixit cívic associatiu per a crear xarxa i li atorguem, tot i de passada, un reconeixement per la seua tasca en precari al llarg de tants anys? I si construïm la casa de baix cap a dalt, com diu la lògica?

No és que partim de zero, és cert. Gandia posseeix una xàrcia de museus que podria aspirar a ser comarcal –el MAGa ja n’exerceix-. La d’Oliva no tan sols no desmereix sinó que potser és més visible. Els museus tothora els tenim presents. Però ja seria hora de donar un passet més i donar l’oportunitat als espais o territoris interpretables (el patrimoni de l’aigua és una bona excusa per posar-s’hi) i, perquè no, als ecomuseus. No es tracta de conservar-ho tot amb un to arcaic, sinó més bé “crear” un projecte que partisca de les nostres societats tradicionals i li done sentit a allò que hem sigut, a la història de les nostres pedres i dels nostres béns –tot i que no tinguen categoria de BICs-; un projecte amb un caràcter innovador mai vist que li conferisca als nostres pobles un valor afegit en formació i desenvolupament per a la nostra gent.

Hi ha altres possibilitats que no les actuals i hi ha mitjans per a dur-les a terme. Hi ha nombrosos projectes als calaixos més profunds de l’oblit. La Mancomunitat n’és un bon testimoni. Hi ha institucions capaces i amb recursos per poder aportar coses interessants: el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia –alumnes i docents-; la Universitat Internacional de Gandia i, per extensió, la de València, que està a tocar de mà. També, no ho oblidem, les desenes d’associacions que s’hi han dedicat a la comarca i que, a pesar del reconeixement, han estat vistes amb un cert recel. En definitiva, tots aquells que tinguen ganes i temps per dedicar-s’hi. Els agents de desenvolupament local, per exemple -unes personetes tan i tan preparades com menystingudes-, són peça clau en l’engranatge necessari.

No partim de zero; però cadascú va pel seu camí, quan no crea un illa, com hui dia passa al monestir de Santa Maria de Valldigna, on els diners que hi inverteixen són directament proporcionals a l’aïllament creat respecte de la societat saforenca i valldignenca.

Ara alguns pensaran: i a com pagaran la terra estos? I probablement el problema de tot plegat és que hem assumit els interrogants d’aquells que no busquen el desenvolupament local dels nostres municipis –sinó el negoci a costa del territori- i maldem per trobar respostes a preguntes viciades, en compte de cercar-ne de noves i mirar com, de solucions, n’hi ha a bastament.

Què vull dir? Que és tan fàcil qüestionar el que plantegem ací com ganes tinguem que no prospere. Qui ho ha de fer? La societat civil, ara per ara, pot tenir tota l’autoritat moral –tot i que sempre ens restarà desxifrar qui en forma part-. Però quina institució, si no és la Mancomunitat, té la legitimitat per a fer-ho i ser escoltada? I què pot fer ella sense l’apuntal•lament de les seues competències? Perquè no actua per al que originàriament fou creada? Què fem, en definitiva, si no tenim ni una taula en condicions per a seure’n tots?