La imatge duu per títol, si no vaig errat, “A un vell racó de l'oblit” i mostra un muntó de canyissos recolzats a l'interior d'un riurau de Terrateig. És la fotografia quasi guanyadora del primer concurs fotogràfic sobre riuraus, organitzat per l'associació Riuraus vius. Així ens ho ha confessat algun membre del jurat, entre bambalines. El seu autor, Miquel Camarena.
Ell junt a Josep Francesc i Carlos han estat els finalistes que ens toquen més de prop. Les seues imatges, a banda del reconeixement que es mereixen tots els participants, em resulten més familiars i, per això, més útils per a apropar-me al que van arribar a significar aquestes construccions populars, lloc de faena -al cap i a la fi- de molts dels nostres avis, i encara d'alguns pares. Tot i que la categoria de fotografia antiga ha estat declarada deserta, la de Carlos ha sigut mereixedora d'una menció especial: el seu autor és "Perfecto Montagud Espí a l’estiu de 1958, sastre afincat a Gandia i que pasava l’estiu a Almiserà... En ella es mostra a MªPaz i César Montagud en primer plà fent una tasca típica del treball de la pansa, la “girà” de la pansa damunts dels canyissos".
Aquest, igual que algun altre post sobre el mateix tema, no pretén ser un article llarg sobre la naturalesa dels riuraus. Simplement i senzilla, un homenatge a aquestes construccions, un agraïment a les persones anònimes que treballaren el raïm -no ho oblidem, no tot el raïm es feia pansa- i l'enhorabona a aquestes tres persones que ens toquen de prop. En especial, a Miquel i Josep Francesc.
Miquel, ja ho he dit en alguna ocasió, és el meu president, coordinador o com vulga anomenar-ho, al Col·lectiu Vall de Vernissa. No li agrada lluir el càrrec però el porta amb responsabilitat. Si ningú li ho confessa, ell no arribarà a llegir açò i, per tant, no em tallarà els ous. Escriu bé -ell ho sap-, però em costa Déu i ajuda que em faça articles de cuina, que ell tan bé cuina entre el foguer i l'escriptura. Per a la propera guia de la vall de Vernissa que traurem d'ací a poc hi ha accedit. I me n'alegre. No podíem tenir millors postres. Solament em sap greu una cosa: si haguera descobert eixes fotos fa uns dies, alguna d'elles haguera anat a la guia-llibre que està al forn. Ningú no és perfecte.
Evidentment, com ja he fet en alguna altra ocasió, la meua més sincera felicitació a l'associació Riuraus Vius; a la seua presidenta Josepa Cucó; a Lluís Fornés, a Carme Miquel, al centenar de socis que en formen part :) i a totes les persones que n'han contribuit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada