El vent bufa cap al verd?

Hui parlem dels altres; i no m'apanya massa el tema, però ho preferisc així per deixar temps i espai a les idees i projectes que m'empenyen i esperen ordre.

Veig que les NNGG de Gandia s'han despenjat amb una defensa de la marjal. I estaria bé això, vull dir que els donaria la benvinguda, si no fóra perquè tots sabem que, si deixàrem les mans lliures a Torró, se la fotria tota, i ben agust, com també ho duia en el programa l'anterior cap de llista popular, el senyor Mut, que continua amb el projecte entre mans -i a les mans té, ni més ni menys, la regidoria "adequada" per a fer-ho.

Els donaria la benvinguda, en este com en tants altres camps, si no fóra perquè no m'ho crec; a l'igual com amb molts dels drets socials que la dreta ha intentat frenar al llarg de la història, com amb moltes de les fites ja consensuades, com els drets de la dona -tot i que no assolides, val a dir-; com amb molts drets de col·lectius de gais i lesbianes, que també ells han acceptat d'aquella manera... Com tantes defenses buides com han abanderat, sense anar més lluny a la ciutat de Gandia: l'alqueria de Romaguera, el cordó dunar... Hem de fer-ne una llista?

El seu verd sona com el de la rajola verda d'Estaben González Pons, com el verd d'un partit que ha capitalitzat la major destrossa del territori de la història dels valencians (ells, que sempre són el que més, no anaven a deixar de ser-ho en aquest camp tampoc); amb una llei feta a mida pel PSOE, que tot cal dir-ho. El seu verd sóna més a efecte per a aconseguir el seu "Objectiu 2011" que a una línia política pròpia. Ells tenen la meta i un únic missatge, el contingut els és igual; i, si el missatge els serveix per desgastar el govern, ja els va bé. Si no, ja el coneixerem si arriben algun dia al govern. Això, o s'han equivocat de partit...

Benvinguts, però, al cap i a la fi. Estic orgullós que ara ells defensen la marjal. No necessite el seu aval, però estic content per comprovar com des de l'esquerra nacionalista i verda, des del món cívic i des de les associacions pel territori estem aconseguint una unanimitat difícilment imaginable en altres temps. Si bufa el vent cap als colors dels drets laborals i socials, també giraran el penell? Que hi haja bon vent, doncs!

Intercanvi musical entre La Rotovense Musical i Westwinds Musics Society de Calgary

Els passats 20 i 21 de juliol, La Rotovense Musical va organitzar un festival i intercanvi músico-cultural amb la Westwinds Musics Society de Calgary. Tot un èxit de nou. Enhorabona i per al que vulgueu! Ací teniu la informació.

Fer-se major, d'aquella manera

Allò que diuen "fer-se major", madurar, ja em permetreu la impertinència, va des d'haver d'escollir un camí fins a assumir responsabilitats i fer-se'n càrrec. Una cosa semblant va passant amb la societat civil associada, que sovint adopta estratègies de gestió en positiu per tal de donar resposta a algunes situacions quan, en altres contextos o moments, aquestes mateixes organitzacions s'haurien limitat a reclamar l'acció de l'administració. En cap cas es tracta de substituir-la o obviar-la, res més lluny del que cal fer. Cal exigir que hi participe, que lidere, igual que cal fomentar que entitats, propietaris i la ciutadania col·laboren en aquest projecte comú que consisteix a tenir cura de la nostra terra.

La custòdia del territori és precisament això: fer-se càrrec, conservar o potenciar un entorn natural, patrimonial... mitjançant una mena de contracte social entre la propietat, les entitats de custòdia i altres agents.

De moment, són casos excepcionals, quasi anecdòtics si voleu, però van marcant una tendència. De vegades, el que més costa és això mateix: iniciar el moviment, o encara més anar mantenint-lo, quan les dinàmiques de la societat t'empenyen tot just cap a un sentit oposat. A Ròtova, tenim l'exemple del CER, que la practiquen des de fa més de 25 anys, com tantes altres associacions arreu del país -tot i que sense emprar aquestes terminologies 'modernes'.

Hui m'he trobat al bar, mentre em feia el café, un article publicat a l'edició d'ahir d'El País, titulat 'Custodia compartida', que vos deixe enllaçat ací.

Este any, nosaltres també continuem amb el voluntariat per la custòdia del territori: allà on hem arribat a acords amb propietaris privats, els voluntaris col·laboren en la seua regeneració o manteniment, o bé aprenen, per exemple, en què consisteix l'agricutura ecològica, la refeta de marges de pedra seca, etc. Per a la nostra sorpresa, enguany hi ha moltes cares noves, de 18 a 20 voluntaris. I això també alegra.

Ben aviat, signarem un nou acord amb una altra finca; el camí és lent i ara la cosa va un poc més piano del que ens agradaria. La il·lusió, però, roman; i això, de vegades, és el que conta. Això, i les persones que comparteixen amb tu tantes alegries, nervis, incerteses... José M., Rebe, Xavi, Xabixab :P, Jesús E., Lau, Marcel·la, Paco, Miquel, la gent del Racó del Pi..., i tanta altra, associacions, entitats, etc. com han volgut entrar a formar de part d'un projecte que vol tenir més futur que passat.

La nostra és una societat que encara no s'ha fet major: no és conscient que no pot mirar cap a un altre costat mentre arrabassen el seu país, no és conscient que cal una actitud activa i en positiu per poder llegar el més valuós que tenen a les generacions futures. Entretant, ens mantenim de manera irresponsable en una adolescència rebel cap a tot allò que signifique "fer-se major".

Unes albades

L'estiu ens porta dinars, sopars i trobades amb amigues i amics, potser més dels que pot aguantar el cos o més dels recomanables. Fa por seure i parar. Entre tant de comboi, l'altra nit vam assistir al cant d'unes albades, aquestes de temàtica religiosa, a les festes del Grau de Gandia, dintre de l'església de Sant Nicolau, que us deixe ací.

Entre la dignitat i la felicitat. Al voltant d'un país

Veig amb una joia contesa, perquè no sé massa bé quins efectes tindrà, la manifestació que va acollir Barcelona, la gentada pels carrers, tots a una reclamant allò que no els reconeix un estat que viu ancorat en el passat, i que, hui per hui, té en la seua “roja” un dels pocs símbols aglutinadors.

La joia contesa també la provoca l'enveja sana de no ser capaços de poder fer a dia de hui una mostra de força com la demostrada pels nostres germans del nord.

Ens agermana un mateix objectiu però, ara per ara, vivim realitats diferents; per això, hem de treballar de manera intel·ligent i eficient per sentir-nos vius i lliures com a poble. I ho hem de fer nosaltres; no pense en qui vindrà a arreglar-nos el país si no ho fem nosaltres; vaig més enllà: pense en un munt de gent major, de xiquets a l'escola, de mestresses, d'enginyers, tots ells valencians, que són els qui han de sentir-se protagonistes en aquest camí. I, encara més, la cosa anirà a ptijor si no ens decidim a posar el muscle, a deixar-nos d'excuses, a sumar -de manera crítica i imaginativa-, a superar el tedi d'una política que ens han dissenyat des de fora.

Tot està a les nostres mans. Sóc conscient de les dificultats però també sóc dels qui pensa que tot pot ser millor si treballem més, si busquem sinergies que aglutinen, si aconseguim il·lusionar nova gent, si reil·lusionem als qui s'han quedat a casa desencisats, als qui han venut els somnis a la gent de ponent; tot pot ser millor si no mirem amb un reüll amarg els projectes dels altres sinó que ens decidim a continuar plantant, any rere any, les nostres llavors; des de cada poble, des de cada sector, des de cada especialitat, des de cada àmbit...

Des de fa un temps, em deixe contagiar per aquest optismisme radical. I tinc clar que el meu esforç és limitat i arriba fins on arriba. Des del BLOC JOVE, des del Col·lectiu, des del CEIC, des del Casal, en cada fullet que editem, en cada revista que publiquem, en cada conversa, en cada article... hi sura la idea d'un País Valencià més lliure, més sostenible, més democràtic...

I em direu que no calen estes parragrafades, que les estadístiques i eixes coses... Que mirem l'entorn... Sí, des d'eixe entorn més immediat, des del realisme, però amb el somni com a horitzó i fita, ha de ser possible; o hem de ser capaços de poder intentar-ho. Viure de la manera més digna i fidel a u mateix també és la millor manera de ser feliç. Per això, per a ser més precisos, també ho haguérem hagut de titular, tot plegat, "amb dignitat cap a la felicitat".

Ara mateix solament ens resta traure'ns les mans de les butxaques.

En parlem?

'Passos lleugers'

Acabe de tancar les cobertes d'un llibre que m'ha deixat glaçat; un llibre que parla d'una realitat que ja coneixem, que sabem, que intuïm. És un llibret, poc més de 50 pàgines, que aconsegueix remoure't els budells.

Ara remire algunes pàgines, unes poques línies que he subratllat perquè m'han entelat els ulls, un criteri com qualsevol altre per emprar el llapis. “Aquesta era la llei del poble. També en les altres cases a les xiquetes i les dones els pegaven cada dia. De qualsevol lloc se sentien crits. Era normal rebre bastonades, quedar-se sense cabells, que les lligaren a una tanca de l'estable. Aquesta era la vida”. Us n'adoneu? La vida! No n'han coneguda d'altra; i el relat, cru i natural com el presenta Aisha, sona desgarrador. Com el relat del pare que ho justifica dient que “una ovella és preuada perquè dóna llet, dóna llana. Per a què serveix una filla?”.

Desconcertant i emocionant com la veu d'Amina -que ens produeix una mescla de ràbia i tendresa difícil d'explicar- quan té a la seua xiqueta entre els seus fràgils braços. A ella la lapidaran d'ací a poc; mentre allita la xiqueta, va dient-li: “Estaràs tota sola, sola en un món que t'assenyalarà amb despreci com la filla d'una mare lapidada. No decaigues. Vés amb el cap ben alt. La vida està plena de bones coses. Com el sabor del mango al matí quan t'alces i les gotes d'aigua encara cobreixen les fulles de la magnòlia a prop de casa...”.

Són els “passos lleugers” d'unes dones, d'unes certes dones que, com molts milers arreu del món, han sofert un càstig, una sentència, un maltracte, un menyspreu, una mort, una 'vida'... pel simple fet de ser dones.

I, tot i que sobrevolem la Xina, Nigèria... ni l'Europa, la nostra Europa -oh!-, ni els EEUU se salven. I això ben bé que ho sabem nosaltres. La violència masclista, ací, és cert, ha deixat de formar part exclussivament de l'àmbit personal, familiar; ha transpassat les parets i els silencis de la casa per emergir a la llum i convertir-se en un problema de caire públic que no hem sabut encarar a dia de hui. En els millors dels casos. En tots, però, encara se'ns escapa de les mans... Encara.

Ara no podem mirar cap a un altre costat, calen mitjans per fer-ne front, cal mà ferma contra el maltracte, i contra totes aquelles conductes i tractes que giravolten al voltant d'aquell, aquelles contundents i aquelles més subtils, que també van minant la igualtat i la llibertat de moltes dones; i, per damunt de tot, cal una educació que sega les bases d'un futur millor, on dones i homes siguen iguals, dintre de la seua diversitat.

Per a fer-ho, calen polítiques d'igualtat en tots els àmbits, des de menuts a l'escola i quan ens treuen d'aquella bombolla on fiten tots els valors apresos; al treball, amb polítiques de conciliació per a dones i homes, regulant els sous de manera igualitària... Però, sobretot, en l'àmbit personal, en el de la dignitat, en el de la llibertat, en el del dret a sentir, a estimar, a viure...; en el dret a ser dona sense haver de pagar cap més conseqüència que la de ser estimada per una altra persona.

Darrer apunt. Quina mena d'editorial creieu que arrisca a editar un producte tan digne i tan compromés? Una amb marges de guanys suficients per no patir? Edicions 96, de nou, s'ha descobert com una editorial de casa i universal, tan gran com modesta; tan acurada com agosarada.

I no us podeu quedar solament amb el llibre. Heu de visitar el blog que han obert, consultar els vídeos, regirar la proposta didàctica, investigar sobre l'autora, buscar-ne més títols... http://passoslleugers.blogspot.com/

DACIA MARAINI. Passos lleugers. Testimonis de dones encara presoneres de la discriminació històrica i familiar. Edicions 96. Col·lecció de 6 a 96, 1. La Pobla Llarga, 2009.

Publicat a 7 i 1/2 Notícies.