Fer-se major, d'aquella manera

Allò que diuen "fer-se major", madurar, ja em permetreu la impertinència, va des d'haver d'escollir un camí fins a assumir responsabilitats i fer-se'n càrrec. Una cosa semblant va passant amb la societat civil associada, que sovint adopta estratègies de gestió en positiu per tal de donar resposta a algunes situacions quan, en altres contextos o moments, aquestes mateixes organitzacions s'haurien limitat a reclamar l'acció de l'administració. En cap cas es tracta de substituir-la o obviar-la, res més lluny del que cal fer. Cal exigir que hi participe, que lidere, igual que cal fomentar que entitats, propietaris i la ciutadania col·laboren en aquest projecte comú que consisteix a tenir cura de la nostra terra.

La custòdia del territori és precisament això: fer-se càrrec, conservar o potenciar un entorn natural, patrimonial... mitjançant una mena de contracte social entre la propietat, les entitats de custòdia i altres agents.

De moment, són casos excepcionals, quasi anecdòtics si voleu, però van marcant una tendència. De vegades, el que més costa és això mateix: iniciar el moviment, o encara més anar mantenint-lo, quan les dinàmiques de la societat t'empenyen tot just cap a un sentit oposat. A Ròtova, tenim l'exemple del CER, que la practiquen des de fa més de 25 anys, com tantes altres associacions arreu del país -tot i que sense emprar aquestes terminologies 'modernes'.

Hui m'he trobat al bar, mentre em feia el café, un article publicat a l'edició d'ahir d'El País, titulat 'Custodia compartida', que vos deixe enllaçat ací.

Este any, nosaltres també continuem amb el voluntariat per la custòdia del territori: allà on hem arribat a acords amb propietaris privats, els voluntaris col·laboren en la seua regeneració o manteniment, o bé aprenen, per exemple, en què consisteix l'agricutura ecològica, la refeta de marges de pedra seca, etc. Per a la nostra sorpresa, enguany hi ha moltes cares noves, de 18 a 20 voluntaris. I això també alegra.

Ben aviat, signarem un nou acord amb una altra finca; el camí és lent i ara la cosa va un poc més piano del que ens agradaria. La il·lusió, però, roman; i això, de vegades, és el que conta. Això, i les persones que comparteixen amb tu tantes alegries, nervis, incerteses... José M., Rebe, Xavi, Xabixab :P, Jesús E., Lau, Marcel·la, Paco, Miquel, la gent del Racó del Pi..., i tanta altra, associacions, entitats, etc. com han volgut entrar a formar de part d'un projecte que vol tenir més futur que passat.

La nostra és una societat que encara no s'ha fet major: no és conscient que no pot mirar cap a un altre costat mentre arrabassen el seu país, no és conscient que cal una actitud activa i en positiu per poder llegar el més valuós que tenen a les generacions futures. Entretant, ens mantenim de manera irresponsable en una adolescència rebel cap a tot allò que signifique "fer-se major".