06 de novembre 2006

La Safor: un territori de gestions culturals locals

(La Falzia, núm. 8)
A hores d’ara no hi ha dubte que alguna cosa es mou a la Safor: gestors culturals, agents de desenvolupament local dels ajuntaments, empreses privades, etc. generen projectes potser a un bon ritme però amb desigual fortuna; també amb una nul·la coordinació amb allò ja existent o amb els projectes que naixen al mateix temps.

La universitat, germen d’una gran part d’aquests gestors, encara actua com un actor secundari que aporta, com a molt, jóvens voluntariosos en pràctiques, els treballs i les aportacions dels quals no se solen tenir en compte. I m’agradaria equivocar-me.

En certa manera, també nosaltres ens hi hem afegit (amb una proposta d’ecomuseu: “Vernissa viu”), i quan ho hem esbossat hem intentat plantejar una idea que abastara un territori raonable –en consonància amb els nostres objectius com a Col·lectiu- i també amb una perspectiva comarcal: sense solapar iniciatives veïnes a la comarca i cercant l’assessorament de diversos agents implicats en diferents serveis culturals de la comarca (museus, arxius, tècnics mediambientals, etc.). I, així i tot, aquesta tasca no ha estat suficient; encara queda perfilar el producte.

La falta de vocació de la nostra Mancomunitat també té a veure amb el popurri de projectes apareguts arreu del nostre territori. No és que ens oposem a cap d’ells, ans al contrari: ens sembla que aquesta conjuntura no ajuda a fer-los reeixir, almenys en la mesura que haurien d’estar considerats.

Si el nostre ens comarcal no fa aquesta tasca, com s’organitza la oferta d’aquesta mena de serveis? La resposta és evident: no s’organitza, ni es coordina. Cada ajuntament, altre cop els ajuntaments amb els seus drets sobre el seu terme –perquè és així com ha de ser-, vol tindre el seu projecte museístic, independent d’aquell que ha realitzat el seu veí, a pesar que puga ser-ne una còpia; més avant ja discutiran –no ho dubten- qui és còpia de qui.

I cadascú amb el projecte més gran, més interessant: cal vendre el producte. I això és cert: cal vendre’l; i també cal que existesquen molts productes d’aquesta mena per tal de fer engegar aquell turisme cultural anhelat, que no tinga res a veure amb la depredació de la costa i la urbanització massiva.

Però també caldrà insistir que aquests recursos culturals haurien d’incidir en major mesura en la població que no en els visitants. No té sentit si els veïns no participem i interactuem amb el territori i en el territori. De fet, queden molts reptes per superar, com les col·laboracions supramunicipals o les dels ajuntaments amb les associacions.Cal que treballem de manera intensiva però –d’una una volta per totes i ara que comencem seria bon moment- podríem plantejar els objectius i la distribució de papers en clau comarcal. A l’octubre passat, les II Jornades Josep Camarena, tot i que organitzades per una associació amb curta volada i a pesar que passaren un tant de puntetes, volien ser un bon escenari per parlar-ne, car aquest és un camí necessari i, necessàriament, cal que el construïm entre tots.