Cada racó del país, cada sender, cada marge, cada espàrrec... ens retornen, per força, les paraules de Pellicer, que un dia passà per davant de tots ells, en begué l’essència i ho tranformà en poesia i estima.
Observant la flora pels camins de la Vall de Gallinera, representava l’escalafó de savis més important. Els savis locals, els únics que coneixen de debó la terra que trepitgen. No obstant, ell era la suma de tots i cadascun dels savis i erudits de tots els nostres pobles: els escoltava atentament, amb la llibreta o amb la gravadora, en prenia notes, n’aprenia.
Dels pastors, en treia els remeis; de les persones més majors, les paraules atorgades al medi; dels caçadors, l’estima i el coneixement dels racons de les nostres muntanyes; i de la gent jove, l’energia, que transformava en constant treball i, així, superava qualsevol erupció espontània però voluble, tan pròpia de les noves generacions.
La seua tasca intel·lectual i amatòria envers el patrimoni natural anava acompanyada, necessariàment, d’un compromís; un compromís cap al “simulacre de medi natural” que ens resta a la Safor, com havia encertat a dir feia mesos a la televisió comarcal. Pellicer es preguntava per l’existència de la marjal, per la preservació de les poques planures no construïdes i pel perill de la muntanya propera.
Els seus mots i raonaments els han seguit un munt de gent; les associacions li demanaven consells i xarrades; els excursionistes fruïen del passeig per vells camins. Les seues diapositives ens van il·luminar a tots. La seva guspira ens obrí un camí que de bon grat vam seguir.
Amb Pellicer, ha mort una munió de pastors, ramaders, ferrers, observadors d’aus, llauradors, etc., amb tot el saber enciclopèdic que representen, un munt de persones valuoses que li havien encomanat el saber ancestral i vuscut. Però, amb tot, ens queda la seua obra, que cal que siga tractada justament; ens ressonen les paraules amb aquella fonètica particular valenciana. Assaborim encara la seua combinació; les classes de toponímia i de cultura clàssica.
Amic Joan, hem perdut un home genuí, autèntic, que no estem disposats a oblidar. De moment, ens resta donar-te les gràcies per haver-nos permés ser companys de travessia; i de compromís.
Tot seguit, un article col·lectiu, en el qual també es contenen algunes paraules d'aquest article:
Company d'estimes (L'Avanç, Las Provincias i Plataforma pels pobles de la Safor).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada